NORMES SOCIALS, Apuntes de Ciencias de la Educación

¡Descarga NORMES SOCIALS y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

FONAMENTS PSICOSOCIALS DEL COMPORTAMENT

HUMA (UOC)

PAC 4 SOLUCIÓ

, DESCONOCIDO 13-

COMENTARIS PAC – 4 -­‐ Influència social i el Moviment 15M

En aquesta darrera activitat de l’assignatura us hem proposat seguir amb l’anàlisi que ja

havíem començat en la PAC anterior sobre un dels fenòmens socials que, en els darrers mesos,

han estat més presents en el debat públic: el moviment 15-­‐M. Si en la PAC-­‐3 us proposàvem

reflexionar sobre el moviment dels indignats partint dels conceptes d’actitud i discurs, en

aquest treball es tractava d’aproximar-­‐nos-­‐hi tenint en compte els processos d’influència

social. No obstant, com ja us comentàvem en l’enunciat, al tractar-­‐se del darrer treball de

l’Avaluació Continuada us demanàvem realitzar un esforç d’integració dels continguts tractats

al llarg de l’assignatura, doncs tots ells estan íntimament relacionats.

A continuació us deixem uns comentaris sobre aquest darrer treball, no tant amb l’objectiu

d’oferir un model de PAC “perfecta”, sinó de plantejar quina seria la línia general d’anàlisi per a

cada una de les parts del treball, per tal que pugueu comparar les vostres pròpies respostes i

entendre possibles errors i/o confusions que hi hagi pogut haver en el desenvolupament de la

vostra activitat.

1) Normes socials

La primera pregunta tractava sobre les normes socials. D’entrada, us proposàvem centrar-­‐vos

en alguna acampada, i fer l’exercici d’identificar 3 normes socials explícites i 3 normes socials

implícites del moviment 15M. Si bé es tracta d’un moviment que reclama la llibertat o el

respecte per a tothom, això no significa que no existeixin normes socials dins d’aquest

col·∙lectiu, és a dir, no podem dir que qualsevol comportament fos vàlid en les acampades.

Contràriament, existien regles que guiaven les relacions entre els seus membres, i que

indicaven quines conductes eren adequades i quines eren inadequades. En tot grup social hi ha

normes socials, i en tota situació també es van generant contínuament d’una forma explícita o

implícita noves normes socials. És per això que us demanàvem contextualitzar les normes

socials identificades en alguna acampada, doncs és possible que algunes de les normes socials

presents en el context o escenari social de la Plaça Catalunya de Barcelona no es poguessin

identificar a la Plaça de l’Ajuntament de València.

Podíeu identificar un gran nombre de normes socials, i tan sols llegint el text “El movimiento

del 15M” en podíeu identificar un munt. Per exemple, trobem normes socials com el fet de

respectar les decisions preses en l’Assemblea general, aplaudir movent les mans a l’aire per tal

de no molestar als veïns, no censurar l’opinió de cap altre participant, respectar les decisions

preses en l’assemblea, utilitzar la resistència pacífica evitant els comportament violents, etc.

Per tal d’avaluar si els exemples que heu aportat corresponen efectivament a normes socials

només cal que us feu la següent pregunta: Què passaria si alguna persona no seguís aquesta

regla? Les normes socials es caracteritzen perquè el seu incompliment sempre genera una

sanció, que no necessàriament ha de ser explícita, sinó que es pot expressar en forma de

desaprovació dels altres o vergonya d’un mateix. Per exemple, quedar-­‐se a dormir a les

de Tajfel, que com vam veure a la segona unitat, explica per què les persones tenim tendència

a homogeneïtzar els membres d’una mateixa categoria social, i interpretar el comportament

d’una persona com una mostra del comportament de tota una categoria social).

Per altra banda, les normes socials que han emergit dins del moviment 15M no es poden

desvincular del moment sociohistòric en el que estem vivint i dels valors i normes dominants.

Per exemple, com comentàvem, les acampades es van estructurar a partir de comissions

(comissió de comunicació, comissió d’immigració, comissió de cuina, comissió d’educació,

comissió de gènere, etc.), cosa que implica reproduir en certa mesura uns valors i un model

d’organització molt assentat en la nostra societat basat en la configuració d’estructures

burocràtiques, jerarquitzades i diferenciades per temes. Alhora, en el procés de configuració

de normes socials, en les acampades hi van haver debats interessants que reflecteixen els

conflictes de valors que trobem en la nostra societat, com la discussió que hi va haver sobre si

era possible que homes poguessin formar part de la comissió de dones (gènere).

Deixant de banda el trencament de la norma social d’actuar sempre de manera pacífica,

podem dir que el moviment 15M ha trencat algunes altres normes socials dominants, com el

qüestionament de la democràcia que tenim (la tendència a mirar-­‐nos la realitat en termes

dicotòmics, ha fet que històricament la paraula “democràcia” hagi estat un terme intocable,

sense possibilitat a ser criticat, al considerar-­‐la com l’alternativa al terme “dictadura”) o com

l’apropiació de l’espai públic (en una època on els espais públics es van convertint

progressivament en espais de trànsit). Quins efectes ha tingut el trencament d’aquestes

normes? Com veurem en la pregunta següent sobre la influència minoritària, trencar normes

socials ha implicat una sanció que ha suposat el qüestionament de la identitat del propi

moviment (arribant a ser definit per individus “perros-­‐flauta”, individus immadurs, etc.).

Finalment, també podem apuntar que una altra norma social dominant que ha qüestionat el

moviment 15M és la necessitat de tenir un representant o una figura visible. Quelcom que no

s’han cansat de repetir polítics, periodistes i tertulians, és que el moviment 15M té el

problema de no tenir un líder, un interlocutor vàlid amb el qui negociar, i per tant, de no ser un

moviment homogeni amb un projecte sòlid de futur. Al no seguir les “regles del joc” (no tenir

ni voler un líder, no voler ser associats a cap partit, etc.), el moviment 15M planteja un

conflicte obert amb els mecanismes habituals de negociació política.

2) Influència social

Un cop feta la reflexió sobre els processos de construcció de normes socials desencadenats pel

moviment 15M, a l’activitat us proposàvem tot seguit que analitzéssiu el moviment en el marc

de les relacions entre majoria i minoria: entre una majoria social procliu a la conformitat amb

les normes dominants, per una banda, i una minoria innovadora dedicada activament a

qüestionar aquestes normes i soscavar el statu quo de la democràcia representativa actual.

Recuperant la lectura del mòdul sobre influència social, el punt de partida teòric per a

desplegar la reflexió en aquests termes es situa en la pertinència de considerar els processos

d’influència social com processos bidireccionals que també es donen des de les minories

actives cap a les majories, i no tan sols en el sentit invers. Com ens recorda Moscovici, la

tendència hegemònica en ciències socials a considerar els processos de reproducció de l’ordre

social ha implicat la infravaloració teòrica (i política) dels processos de conflicte i canvi social,

tan recurrents en la història com els primers. El 15M, en tant que temptativa col·∙lectiva de

provocar el canvi social, es presta doncs a ser estudiat des del punt de vista de la innovació

com a procés d’influència social de primer ordre.

En aquest marc, preteníem que reflexionéssiu sobre les característiques del moviment 15M

entès com a minoria innovadora. Entendre aquest moviment social com a minoria significa, en

termes psicosocials i com es detalla al material dels mòduls, transcendir la dimensió numèrica i

fixar-­‐se en aspectes perceptius i axiològics. Si bé la seva suposada inferioritat numèrica davant

la resta de la societat va ser insistentment destacada per polítics com Artur Mas (fent

referència a la “majoria silenciosa”^1 que li va donar la victòria a les eleccions autonòmiques en

ple auge del 15M) o per les portades d’alguns diaris^2 , allò que defineix el 15M com a minoria

en aquest cas és la percepció social estesa d’estar davant d’un fenomen social emergent que

planteja un desafiament a les formes habituals de fer política i de conviure en les democràcies

actuals. El caràcter minoritari del 15M resideix, doncs, no tant en el component numèric de la

multitud d’activistes i simpatitzants, com en la naturalesa ideològica de les seves demandes,

reivindicacions, objectius polítics i estratègies de difusió i mobilització social. La crida a

subvertir l’ordre actual de les relacions entre economia i política, a repensar i corregir els

mecanismes perversos de la denominada “democràcia representativa”, a replantejar el rol

polític del “ciutadà”, a promoure un canvi de les formes de vida precaritzades pel model

neoliberal dominant, etc. es situen a la base de la transformació social defensada pel 15M.

Contra un ordre sociopolític injust, generador de desigualtats i de violència sobre cada vegada

més segments de la població (recordeu aquí l’article sobre la “Nova Pobresa” treballat a la

PAC 2 ), el 15M es llença al carrer i s’hi instal·∙la per a proposar un nou subjecte polític i una

forma “autèntica” de fer democràcia. Noteu aquí fins a quin punt és culturalment dominant la

norma segons la qual el sistema partidista de representació política és el sistema idealment

més apropiat o, com diu el sentit comú, “el menys dolent dels sistemes polítics”: una part

significativa de les pròpies persones implicades en el moviment, i sens dubte molts dels seus

simpatitzants, defensaren des del començament una “regeneració” de la democràcia

representativa, exigint que els polítics “facin la seva feina” i que “ens escoltin”. Tot i que una

de les “dues ànimes” a les quals el politòleg Carlos Taibo es va referir en descriure la complexa

identitat del 15M estava nodrida de moviments autònoms anticapitalistes defensors d’una

transformació estructural de les formes de fer política, l’altra “ànima” en buscava una reforma

que, paradoxalment, confirmava el caràcter dominant de la norma de representació com a

fórmula política ideològicament assumida inclús des de dins de la pròpia minoria. Com dèiem

unes línies més amunt, la minoria no ho és tant per número com per la naturalesa i el caràcter

antagònic de la seva proposta ideològica.

Lligat a això darrer, podíeu qualificar el 15M com a minoria nòmica i heterodoxa , és a dir,

creadora activa de normes socials pròpies desafiadores de l’ordre social dominant a base de

propostes argumentades que es busca que siguin assumides per la resta de la societat (per la

majoria). Tot i que les idees del moviment no eren estrictament noves (per exemple, el

moviment antiglobalització ja en va enarborar unes quantes deu anys enrere), la magnitud de

(^1) http://www.ara.cat/especials/eleccions22m/Mas-­‐participacio-­‐modificar-­‐sistema-­‐democratic_0_485351818.html 2 http://www.google.es/imgres?q=portada+diario+el+mundo+indignados&um=1&hl=es&rlz=1B2GGGL_es___ES225&biw=1280&bih=830&tb m=isch&tbnid=W5YUt1Bf24jF9M:&imgrefurl=http://blogdeoscarpardodelasalud.blogspot.com/2011/06/la-­‐derecha-­‐mediatica-­‐contra-­‐ los.html&docid=GTaw-­‐ VTyQRy9IM&imgurl=http://www.lavozlibre.com/userfiles/2a_decada/image/FOTOS%2525202011/06%252520JUNIO%2525202011/20% 2520junio%2525202011/la-­‐raz%2525C3%2525B3n-­‐2.jpg&w=545&h=513&ei=-­‐ dHhTvOaF4eohAfM2YT7AQ&zoom=1&iact=hc&vpx=483&vpy=499&dur=633&hovh=218&hovw=231&tx=117&ty=152&sig= 02297957&page=2&tbnh=137&tbnw=146&start=24&ndsp=24&ved=1t:429,r:14,s:

En quart lloc, cal destacar també que el grau d’irrupció del conflicte en l’esfera pública

mitjançant l’ús massiu i intensiu de l’espai públic va ser combinat amb un discurs

majoritàriament pacífic i moderadament bel·∙ligerant, en qualsevol cas violent, així com en

locucions en mitjans de comunicació majoritaris (de TV i de premsa) i trobades amb

representants de la política oficial. El 15M no és un moviment desbocat i enrocat en una

posició única, sinó que ha anat oscil·∙lant entre les accions directes més controvertides i la

participació en processos deliberatius característics de la majoria, per a fer arribar i progressar

el seu missatge cap a espais d’entesa i conciliació, sense perdre però el seu objectiu trencador.

Entès com a estil de negociació flexible (més o menys conscient, més o menys compartit o

discutit en el si del moviment), veurem d’aquí un temps si les formes d’influència indirecta del

15M es filtren o no en una cultura política dominant que, des del punt de vista de la influència

directa, encara s’hi mostra bàsicament reticent.

Finalment, lligat a això darrer, probablement han estat molt escasses les adhesions de sectors

de la majoria política dominant a la línia reivindicativa del 15M. Llevat de partits

autoproclamats d’esquerres que (probablement per a reduir la dissonància cognitiva dels seus

principals representants) en mostren la seva simpatia, poques defeccions significatives hi ha

hagut. Ara bé, com es recorda en el mòdul, la majoria es defineix en funció dels grups de

pertinença (recordeu aquí la PAC2 sobre identitat social), la qual cosa implica que és possible

trobar recolzaments del 15M per part de majories no polítiques però sí d’una altra naturalesa.

Així, per exemple, el recolzament explícit al 15M de reputats representants del món acadèmic

local i internacional (per exemple, Manuel Castells, Vicenç Navarro, Jeremy Rifkin, confusos

missatges de Zygmunt Bauman, etc.), posa sobre la taula la possible influència d’aquesta elit

intel·∙lectual (majoria en el marc de l’hegemonia del saber acadèmic sobre la resta de sabers) i

bàsicament homes (majoria en el marc dominant del patriarcat) sobre l’estat d’opinió i la

possibilitat de conversió de la majoria.

Fins aquí hauríem justificat la consideració del 15M com a minoria innovadora, tot reflexionant

sobre els principals ingredients de l’èxit de la seva expansió des del punt de vista de la

psicologia social. Ara bé, ens resta l’altra cara de la moneda: què fa la majoria davant de

l’amenaça que suposen les propostes de la minoria? Si, com abanderava Foucault, “tot poder

genera resistència”, confirmem l’efecte de poder irradiat pel 15M des de l’observació dels

intents desplegats per les autoritats polítiques institucionals per a deslegitimar el moviment.

Alguns d’aquests intents ja els hem insinuat en els paràgrafs anteriors. La lògica de la

comptabilitat s’orientà des de l’inici a desacreditar el 15M, etiquetant-­‐lo com a no-­‐

representatiu perquè hi va haver molta més gent que no va sortir al carrer i que va votar els

partits majoritaris a les eleccions (aquí adquireixen sentit plenament ideològic la discutible

“majoria silenciosa” de Mas i el titular de La Razón comparant el nº de votants amb el nº de

manifestants). En una cultura democràtica on s’assumeix que, per sentit comú, la majoria té la

raó, la conformitat amb la majoria i el conseqüent descrèdit de la minoria són fenòmens

automàtics. Fixeu-­‐vos que aquesta noció de sentit comú també és capitalitzada pels indignats,

sobretot pel moviment Occupy Wall Street , a través del seu lema We are 99% , que destaca la

legitimitat d’una majoria real afectada per les lògiques dominadores d’una minoria socialment

privilegiada.

Segurament, però, els intents més flagrants d’anul·∙lar la legitimitat de les reivindicacions i

accions del 15M es van produir (a Barcelona) les hores i dies anteriors i posteriors a

l’acampada d’integrants del 15M davant del parlament de Catalunya, en un episodi marcat per

la repressió policial. Alguns personatges públics van optar per denegar el 15M, ridiculitzant la

postura de la gent implicada en el moviment, tot restant-­‐li qualsevol intencionalitat i

significació polítiques. Per exemple, en un article al diari La Vanguardia^3 l’escriptor Quim

Monzó afirmava que “ más que un cambio drástico de las instituciones políticas y sociales y de

las estructuras económicas, esta presunta revolución española que enarbola su nombre en

inglés – Spanish Revolution-­‐ hace pensar más en los enrollados que van al restaurante a comer

noodles porque, llamando noodles a los fideos, creen que son supercosmopolitas.” L’article

prossegueix en la línia de ridiculitzar el moviment ironitzant sobre la suposada ingenuïtat de

les propostes i la frivolitat dels seus integrants, destacant-­‐ne així la seva absurditat i les seves

incongruències internes. De manera més contundent, però, es van expressar els responsables

polítics de la Generalitat de Catalunya després dels incidents davant del parlament.

L’estratègia en aquest cas va consistir a criminalitzar i psicologitzar el moviment. Així, el

conseller d’Interior Felip Puig^4 parlava de “grups violents” i de “guerrilla urbana” vinculada a

“grups antisistema”, atribuint l’acampada i la responsabilitat dels fets a identitats culturalment

estereotipades que, lluny de tenir objectius polítics, eren intrínsecament violentes com a tret

definitori. El president de la Generalitat accentuava^5 aquesta “personalitat” violenta dels

acampats definint-­‐la com a “kale borroca”, tenyint el 15M de connotacions terroristes

autoexplicatives vinculades a una psicologia extremista dels seus integrants. En línies similars,

els comentaris sobre els “joves antisistema” abunda en l’estereotip de l’adolescent

inconformista per a reduir la significació política de les protestes a característiques grupals

vinculades a l’edat. De manera més clara, la presidenta de la comunitat de Madrid Esperanza

Aguirre^6 etiquetava els acampats de Sol de “camorristas y pendencieros”, explicant l’acampada

com a fruit de característiques individuals negatives. Finalment, si considerem també la

quantitat de declaracions del 15M que no van aparèixer mai als mitjans de comunicació oficials

(públics), per exemple, les declaracions d’acampats abans i després de l’acampada

argumentant la decisió de fer una acció directa no violenta, parlaríem de censura com a

tercera estratègia de resistència de la majoria a l’empenta de la innovació proposada pel 15M.

3 ) Relacions de poder

Un cop analitzat el grau en que podem entendre el moviment 15M com una minoria

innovadora, passarem a analitzar algunes de les relacions de poder que podem identificar en

les dinàmiques que han caracteritzat el 15M.

Al llarg del curs hem vist com, depenent de l'enfocament teòric des del qual ens posicionem, la

nostra visió i les nostres intervencions com a professionals seran molt diferents. Així mateix,

hem vist que per entendre els canvis socials a gran escala, els posicionaments individualistes

resulten en molts casos molt reduccionistes i insuficients, ja que sovint aquests canvis

esdevenen com a conseqüència d'accions col·∙lectives relativament inesperades i altament

imprevisibles, tal i com sembla que estigui passant amb nombrosos moviments ciutadans que

estan sorgint en molts països arreu del planeta com el 15M.

(^3) http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2011/05/20/pagina-­‐22/86708422/pdf.html?search=quim%20monz%C3%B (^4) http://www.elconfidencial.com/espana/2011/guerrillas-­‐urbanas-­‐actuaron-­‐impunidad-­‐verse-­‐amparadas-­‐ 20110623 -­‐80494.html (^5) http://www.rtve.es/noticias/20110616/mas-­‐anuncia-­‐nuevas-­‐detenciones-­‐conseller-­‐interior-­‐habla-­‐guerrilla-­‐urbana-­‐ cataluna/440581.shtml 6 http://politica.elpais.com/politica/2011/ 09/26/actualidad/1317066995_627976.html

En aquest sentit, els discursos dels grups dominants que es van oposar obertament al

moviment 15M, i que hem exemplificat en la pregunta 2, es corresponen sobretot amb

arguments afins al paradigma jurídic, per al qual aplicar certa violència és fins i tot desitjable

en nom de mantenir l'ordre social i les coses com estan.

No obstant això, i si pensem des del paradigma estratègic del poder, per al qual el poder més

que una propietat representa un exercici, i com ens diu el mòdul (p 84-­‐85), no té un punt

d'origen sinó que operaria en xarxa i originat des de tots els punts que la teixeixen, no

parlaríem ja d'un poder que reprimeix en tots els casos, sinó que regula, vigila i gestiona, i que

no tanca ni exclou sinó que cura i normalitza en la majoria dels casos.

En Diàlegs per al poder (p1), Foucault ens diu que el discurs no és més que un component lligat

a altres components que operen dins el mecanisme general del poder, de manera que cal

considerar-­‐lo com una sèrie d'esdeveniments polítics a través dels quals el poder es transmet i

s'orienta. Així, bona part dels coneixements i sabers que produeix la ciència promoguda pels

grups de poder dominants, serveixen com a justificació i argument per defensar les seves

postures i defensar els seus interessos. És en aquest sentit que funcionen molts dels

enfocaments teòrics que promouen per exemple les psicologies de tall individualista, l’èmfasi,

com hem vist, es centra en l'estudi de les característiques dels individus, que des de la seva

postura funcionarien com a ens autònoms i responsables únics de tots els seus actes.

Aquest posicionament és molt efectiu com a forma de control social, ja que a més de tenir la

capacitat de passar desapercebut, permet que davant pràcticament qualsevol incident sempre

es puguin assignar responsabilitats individuals per tal de mantenir-­‐ho tot sota la normalitat.

Hem vist d'altra banda que molts dels estudis de la psicologia social centren les seves

explicacions en l'estudi de les característiques de la ment dels individus, la qual cosa ha estat

de gran utilitat en diversos contextos, especialment en els quals s'exerceix algun tipus de

control sobre les persones: escoles, hospitals, centres de treball, etc. No obstant, també hem

constatat que aquestes característiques individuals solen desaparèixer en circumstàncies

especials com en les revoltes populars, i experiments com els de Milgram, el de Asch, i el de la

presó de Stanford, han mostrat molt clarament, i gairebé sense proposar-­‐s'ho, que

pràcticament qualsevol persona (independentment dels trets de la seva personalitat) és capaç

de canviar de posicionament, o d'actuar en contra dels seus propis valors i interessos si se’l

col·∙loca en la circumstància adequada, fins el punt de ser capaç d'infringir dolor a una

altra persona en nom d'una instància superior, com pot ser la ciència, el progrés, la

democràcia, etc., o de canviar la manera com pensa i es relaciona amb el món.

Però el paradigma jurídic del poder sol ser encara l'explicació més estesa des dels grups de

poder dominants, i es pot identificar fàcilment, sobretot en els discursos en contra del

moviment 15M, però també en molts dels discursos que nosaltres mateixos reproduïm i, fins i

tot, en les accions de dins del mateix moviment (com aquella estructura que esmentàvem en la

qual les comissions de les acampades emulaven en part el sistema polític: educació, cultura,

comunicació, aliments, etc).

Així, els discursos dominants que es construeixen a partir de les institucions, més de funcionar

com a mers vehicles de transmissió d'informació o de normes socials, operarien més com a

constructors de la nostra pròpia realitat, i inserits igualment dins dels discursos institucionals

amb els que participem, formarien part de la nostra pròpia subjectivitat, on nosaltres mateixos

ens definim i expliquem el món a través de les categories que aquestes mateixes institucions

de poder validen o reprodueixen. Així, trobem postures esteses com la de que l'ésser humà és

un ésser essencialment autònom i responsable dels seus propis actes, on la societat seria una

mera suma d'individus amb característiques individuals independents al context que es pot

millorar a través del treball o tractament individual. Igualment, en molts casos sostinguts en

investigacions de tipus antropològic, s'han atribuït característiques individuals negatives a

persones pertanyents a altres grups socials, cosa que al seu torn serveix com a justificació per

a la discriminació i la presa de mesures correctives, preventives o coercitives.

Aquesta forma d'exercici del poder és la més subtil i efectiva, ja que més que buscar

l'obediència com a tal, constitueix un procés actiu, que contribueix amb la definició del que la

normalitat suposa per a la societat sense que en molts casos ens adonem fins a quin punt

participem en l'exercici d'aquesta forma del poder.

Com diu Milgram, citat en el mòdul (p. 80), el poder de l'autoritat no prové tant de les seves

característiques individuals com de la seva posició percebuda en una estructura social i del

compliment dels seus rols. Així, els arguments majoritaris que han desacreditat al 15M són

també la conseqüència de tot un conjunt de pràctiques socials. Estereotips i psicologització

com a discursos a través dels que la visió majoritària ha buscat legitimitat. És en aquest sentit,

que des del paradigma estratègic del poder, “ la disciplina imposada a les escoles (i també en

altres institucions tancades com són hospitals, presons, quarters o fàbriques) no té com a

efecte principal la interiorització de determinades normes de comportament sinó la constitució

real de cossos dòcils i útils, de subjectes obedients disposats a acceptar feines que anteriorment

consideraven inacceptables. La disciplina, la vigilància, els exercicis físics, el tancament en

espais ordenats geomètricament, els exàmens mèdics, etc. creen l'individu modern, no com a

subjecte jurídic sotmès a unes normes exteriors a ell, sinó com a conjunt de normes ambulant:

l'individu no és altra cosa que un grup de normes. ”

Com a minoria activa que ha qüestionat els mecanismes del poder contemporanis, el 15M va

desenvolupar tot un seguit d'estratègies per contrarestar els efectes dels discursos majoritaris

que van buscar desacreditar-­‐lo, psicologitzar-­‐lo, etc. I encara que el govern ha tractat de

justificar la repressió al moviment utilitzant la legitimitat que representen les seves

institucions, aquesta mateixa legitimitat ha estat posada en dubte, generant com a

conseqüència l'efecte bola de neu a través del qual, i davant el conflicte obert, els arguments

de la majoria no paren de perdre consistència a mesura que més gent s'uneix d'alguna manera

al moviment 15M.

Per exemple, un dels arguments més estesos en els mitjans massius de comunicació, el que

presentava al 15M com un moviment violent, va ser contrarestat amb molta efectivitat quan

es van donar a conèixer diversos vídeos on es va poder apreciar a presumptes policies vestits

de paisà llançant objectes contra els antiavalots, i que en ser identificats van ser increpats per

la gent i portats fora del lloc per policies.

Un altre exemple, on va aparèixer clarament l'estratègia governamental per intentar construir

una caracterització del moviment 15M d'acord amb els valors dominants, va ser el fallit intent

de desallotjament de la Plaça Catalunya, on adduint motius de salubritat i neteja, i de

prevenció d'actes violents davant els possibles enfrontaments entre seguidors del Barça i

indignats es va muntar un enorme desplegament policíac i de vehicles de neteja, que va buscar

desmantellar l'acampada Barcelona adduint motius de salut pública, cosa que va resultar en

una resposta massiva que va acabar per recuperar i enfortir la plaça i el moviment.