¡Descarga Organització territorial y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE L’ESTAT
1. L’estat autonòmic: previsions constitucionals i evolució 1.1.Els models d’Estat compost en el dret comparat 1.2.La qüestió territorial en la formació de l’Estat espanyol contemporani 1.3.El debat constituent del títol VIII de la Constitució espanyola 1.4.Els principis d’unitat, d’autonomia política i de solidaritat a la Constitució espanyola. L’autonomia local 1.5.Les vies d’accés a les autonomies i el desenvolupament de l’Estat autonòmic 1.6.El desenvolupament de l’Estat autonòmic 1.7.Característiques generals de l’Estat de les autonomies: el debat sobre el model 2. Els estatuts d’autonomia. L’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 2.1.L’Estatut d’autonomia com a norma institucional bàsica de les comunitats autònomes: naturalesa, contingut, reforma i control 2.2.L’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006: objectius, estructura i continguts principals 2.3.Els elements de l’autonomia de Catalunya: la Generalitat com a institució d’autogovern, el territori, la ciutadania, els drets històrics, els símbols i el règim jurídic de la llengua 3. Les institucions de les comunitats autònomes. L’organització institucional de Catalunya 3.1. L’organització institucional autonòmica: marc constitucional i característiques generals 3.2. Les institucions estatutàries a l’Estatut de 2006: el Parlament de Catalunya (elecció, organització i funcions); el president de la Generalitat (designació i funcions); el Govern de la Generalitat (composició i funcions); la responsabilitat política del president i del Govern, i el Consell de Garanties Estatutàries (composició i funcions); altres institucions de control 4. Fonts del dret de les comunitats autònomes 4.1.L’ordenament jurídic de les comunitats autònomes Document shared on www.docsity.com Downloaded by: ainarairiarteballabriga ([email protected])
4.2.La llei 4.3.Les normes del Govern amb rang de llei: el decret legislatiu i el decret llei 4.4.El reglament 4.5.El reglament parlamentari 4.6.Les relacions entre l’ordenament autonòmic i l’ordenament estatal
5. Sistema de distribució competencial. Competències de la Generalitat 5.1.El concepte de competència 5.2.El sistema de distribució de competències: constitució, estatuts d’autonomia i modificació extraestatutària de competències 5.3.Els decrets de traspassos 5.4.La tipologia de competències de l’Estat i de les comunitats autònomes 5.5.Les competències de la Generalitat: exclusives, compartides i executives 5.6.Competències de la Generalitat i activitat de foment 5.7.Competències de la Generalitat i la Unió Europea 5.8.Competències de la Generalitat i acció exterior 6. Els conflictes en l’estat de les autonomies i la seva resolució 6.1.Els mètodes de resolució dels conflictes 6.2.El recurs d’inconstitucionalitat 6.3.Els conflictes de competències 6.4.Els conflictes en defensa de l’autonomia local 6.5.La impugnació de l’article 161.2 de la Constitució espanyola 6.6.L’execució forçosa 7. Les relacions institucionals de les comunitats autònomes 7.1.La participació de les comunitats autònomes en les institucions de l’Estat: la iniciativa legislativa autonòmica, el Senat, els òrgans constitucionals 7.2.Les relacions de col·laboració entre l’Estat i les comunitats autònomes: classes i règim jurídic 7.3.Els instruments de col·laboració: convenis, conferències sectorials, comissions bilaterals i altres procediments i òrgans conjunts
Un concepte jurídic que es té en compte en els estats compostos[5]^ és el de Constitució total o global (en alemany Gesamtverfassung ), creat per Hans Kelsen,[6]^ que es refereix al "conjunt de normes positives de rang superior (...) que distribueix territorialment el poder (especialment, pero no solament, el poder legislatiu)" entre instàncies de poder sobre tot el territori i instàncies especialitzades en un territori limitat.[7] Estat federal [modifica] Article principal: Federalisme L'estat federal va aparèixer per primera vegada amb la Constitució dels Estats Units de 1787. L'estat federal consisteix en la unió de diversos estats independents vinculats per una norma jurídica suprema.[2]^ L'exercici dels poders legislatiu, executiu i judicial són multiplicats i estableix competències per a l'estat i altres per als territoris que l'integren. Cada estat federal té una norma suprema i l'estat central té una constitució, sense que la norma suprema no pot contradir la de l'estat central. No és el mateix un estat federal que una confederació d'estats: la confederació es crea mitjançant un tractat internacional mentre que un estat federal mitjançant una constitució; la confederació no té òrgans unificats (amb actuació vàlida per a tots els estats); la confederació no és un estat; i la confederació és temporal.[8] Hi ha dos models de federalisme: l'estatunidenc i l'europeu. L'estatunidenc estableix que el poder originari és dels estats mebres de manera que la sobirania està dividida entre els estats i la federació mentre que el model europeu els estats no són considerats titulars de poder públic, sinó que compten amb autonomia política (definida en competències) reconeguda per la constitució federal.[9] Estat regional [modifica] Article principal: Estat regional L'estat regional és un invent europeu que consisteix en la convivència d'un estat unitari amb l'atorgament d'autonomia variable a determinats territoris. El pioner va ser la Constitució espanyola de 1931. La principal diferència amb l'estat federal és que les regions no tenen poder de constituir-se de manera pròpia perquè la seua norma superma ha de ser aprovada pel parlament central.[10] 1.1. MODELS D’ESTAT COMPOST EN DRET COMPARAT
A.“Estat compost” és un estat amb distribució territorial del poder. És el model d’un estat centralitzat (només un poder legislatiu que fa lleis per a tot el territori), per exemple l’Estat francès. Exemple. 2008, atemptat terrorista a Boston, Massachusetts. Massachusetts fa les seves pròpies lleis penals i ells imposen les seves pròpies penes. Per al terrorisme pertoca cadena perpetua. El poder legislatiu dels EUA té el seu propi CP que s’ocupa del terrorisme i contempla penes que poden arribar fins a la pena de mort. A dia d’avui, els terroristes estan condemnats a pena de mort esperant que s’executi la sentència. Això és resultat del criteri de distribució de competències, que és l’essència d’un estat compost. B. Models
- Confederació (no és un Estat^1 ). El nucli central d’un confederació és un tractat, no una Constitució. La confederació és el resultat dels acords entre els estats sobirans i que es concreten en un tractat internacional. Els estats han d’acceptar que les decisions que es prenen en el pla de confederació siguin ratificada per cadascun d’ells.
- Una confederació no és un estat. Una confederació, mediante el equivalente de un tratado internacional establece un acuerdo. Exemple. Brexit. La UE està basada en TTII que preveu explícitament que un EM deixi de formar part de la mateixa. Cadascuna de les parts poden decidir escindir-se. La UE té les competències que cada EM ha volgut atorgar-li. El tractat no té la vocació de permanència que té la Constitució.
- Estat federal (EUA), és un Estat.
- Constitució amb distribució de competències. La constitució mitjançant un llistat de matèries incloses en el seu text i on s’assigna una funció (rang de llei o reglament) i unes matèries (educació, relacions exteriors...) a cada ent territorial. 1 Des del punt de vista de Dret Constitucional i Dret Públic Internacional.
Els EEMM de la federació participen en l’elaboració de les lleis estatals. La reforma constitucional es duu a terme amb la participació de tots els EEMM. Es parla de la doble majoria, una garantia federal. Una majoria de tota la federació i l’altra la majoria dels estats membres. En el nostre estat es compleix poc. Començant per la reforma constitucional, el que compta és el conjunt de vots, sense comptar a quines comunitats guanya el si i a quines el no. Segon, el senat en la seva majoria, més de 200 són elegits en les províncies, amb fórmula electoral majoritària, i després cada CCAA pot elegir un senador per cada milió de habitants. Esto ya solo se da en los Estados Unidos, hay paises federales en los que el senado no es un senado representativo. Hay estados en que la función del senado no està clara o por lo menos no està en la constitución. Una de les cambres legislatives té la funció de representació del territori, generalment es denomina “Senat” (interessos territorials descentralitzats). L’elecció del Senat pot ser pel poble (elecció popular, com a Espanya, Itàlia i EUA), o per part dels Parlaments dels Estats o per part dels executius regionals (o dels Estats). Exemple. EUA. El Congrés dels EUA elabora les lleis (poder legislatiu bicameral), i el Senat és la cambra de representació de cadascuna de la parts. No hi ha llei federal que no sigui passant per l’acord entre ambdues cambres, on la representació dels estats és la mateixa.
- Existeixen dos nivells de govern :
- Un govern que representa al país en tota la seva totalitat (Federació o Estat); i,
- Un govern que representa la unitat territorial (poden denominar-se regió a Itàlia, CCAA a Espanya, Estats a EEUU, lànders a Alemanya, cantonès a Suïssa, províncies a Canadà i Argentina). Cada unitat té una relació directa amb l’electorat, cosa que vol dir, que els electors escullen tant als representats a nivell federal com estats.
- Estat regional
- La distribució de competències derivada de la llei, i no de la Constitució.
- L’autonomia de les regions no té garantia de la justícia constitucional. En un Estat regional, si la regió fa una llei amb la qual l’estat central no està d’acord, aquest només legisla en contra i s’imposa a la llei regional. La distribució territorial del poder està condicionada per la majoria parlamentaria nacional.
- En un estat regional hi ha jerarquia. Una majoria legislativa estatal pot imposar-se a una majoria legislativa regional. Això no succeeix així a l’estat espanyol. **1.2. LA QÜESTIÓ TERRITORIAL EN LA FORMACIÓ DE L’ESTAT ESPANYOL CONTEMPORANI
- La centralització borbònica** Després de la guerra de successió es canvia una inèrcia històrica. L’estat espanyol des del segle XVI te unes fronteres que s’han mantinguts fermes. El primer element en el que es construeix és en la constitució de cadis de 1812: 2. El constitucionalisme de 1812. La modernitat política espanyola es dóna amb la Constitució liberal de Cadis al 1812. Pensaven en una nació que es basava en la condició de ciutadans. Es dona en un moment històric que precedeix la eclosió de la reivindicació de l’admiració de les llengües que havien quedat arraconades, de les històries, de la cultura popular. És una constitució que s’elabora en unes circumstàncies especials: aquells que lluiten contra Napoleó perquè es un
L’estratègia passa per definir l’autogovern de Catalunya i deixar de banda la visió de constituir Espanya com a federació. Podem dir que des de 1906 el debat públic de Catalunya la qüestió d’autogovern és ineludible. Tan és així que quan entrem al segle xx es percep un desgast del sistema borbònic i entrem en una reivindicació autonòmica de La Lliga: la Mancomunitat de Catalunya.
5. Mancomunitat de Catalunya (1914-1920). És una institució que apareix d’ajuda als petits municipis. La mancomunitat va fer un esforç de transformació modernitzadora, va procurar que es construís una xarxa telefònica, cuidar els camins rurals i va crear una xarxa de biblioteques. Va haver una política cultural molt important però que es va veure truncada amb la Dictadura de Primo de Rivera. Entra en crisis la dictadura i juntament la monarquia d’Alfons XIII. La reivindicació democràtica va buscar l’associació, sobretot a partir del Pacte de Sant Sebastià, (la monarquia associada a la dictadura s’havia de substituir per una república) entre les forces repúbliques i les forces autonomistes del País Basc i Catalunya. Aquest pacte no es va fer per escrit, no hi havia marge d’interpretació. 6. La fórmula territorial de la II República. Arriba després d’unes eleccions municipals. Es proclama la República ja que no va experimentar cap mena d’oposició. Francesc Macià proclama la “República de Catalunya” dins de la República Espanyola. Aquest fet no va deixar indiferent a la resta de les forces republicanes. S’obre un període de negocis, que accepta un canvi de denominació a la república catalana, que passa a ser generalitat. Quan s’està discutint la constitució republicana, a Catalunya es fa un referèndum sobre l’estatut. Abans que es fes la constitució de la IIR es fa un nou Estatut d’autonomia, Estatut de Nuria 1931. S’arriba a un EA que se sotmet a referèndum i aquest es votat massivament pels homes.
La IIR tenia damunt la taula un EA, 1931 aprovat i un autogovern pel País Basc i Catalunya i Galicia pel Pacte de Sant Sebastià. Aleshores, les solucions que encabien en aquest joc:
- República federal
- Estat integral, solució pragmàtica que va inspirar la Constitució italiana i posterior CE1978. Aquesta fórmula consistia en donar una resposta ràpida a les demandes d’a utogovern de Catalunya, País Basc i Galicia i deixava la porta oberta a aquelles comunitats que volguessin l’autogovern; és a dir, no fer de l’autogovern d’unes poques comunitats una excepció. 1.3. EL DEBAT CONSTITUENT DEL TÍTOL VIII DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA Problemes pendents:
- Entre l’Església catòlica i la IIR hi havia fortes tensions. Durant la dictadura de Franco va canviar, entre d’altres coses amb el Consilio II, i això va facilitar que l’oposició se n’aprofités de les institucions eclesiàstiques per a fins polítics (publicacions en català, reunions clandestines en locals eclesiàstics). Aquest problema va ser resolt amb facilitat.
- Aconseguir la subordinació no només nominal sinó pràctica i nominal de l’exèrcit.
- La redacció de l’art.2 CE va passar per la junta de generals de l’exèrcit.
- Organització territorial. La CE1978 va renunciar a integrar una formula integral en el cos mateix de la CE. Via ràpida per poder arribar a l’autogovern per tal que pogués arribar en aquells territoris en els quals era més evident que demanaven un autogovern. Hi havia dues opcions formals: o Regulació constitucional : posar a la CE les competències de l’estat.
Per a unes CCAA (Galicia) hi ha una llista que representa les competències exclusives de l’Estat i una altra (art. 148 CE) en la que s’explicita les competències que poden tenir. Les autonomies que van per la via lenta han d’escollir les competències que figuren en l’article 148 i les altres tres CCAA poden acollir-se a qualsevol competència que no sigui exclusiva de l’Estat espanyol. El sistema està avocat a la indeterminació: s’arriba a l’autogovern per diferents vies. El debat de l’article 2 també es confús. La nacionalitat presentant-la com una nació política a la qual li manca un Estat. El valor de la unitat d’Espanya i particularment apreciat per les forces armades va ser un debat molt difícil, però que al final va prosperar amb l’acord de tothom. És així, que en l’article 2 CE referint-se a la indissoluble unitat d’Espanya (el que impossibilita canviar-ho amb un referèndum) i la paraula nacionalitat, en la qual es reconeix la plurinacionalitat. El disseny polític que pensaven els constituents era molt similar a la República. Recordar que 1931 hi havia acord polític, per tal que els territoris que havien demanat autonomia tinguessin de manera ràpida el nivell més alt d’autonomia possible. Però alhora volien deixar la porta oberta a que el model es generalitzés. Aquest model tenia l’experiència italiana. 1.4. ELS PRINCIPIS D’UNITAT , D’AUTONOMUA POLÍTICA, I DE SOLIDARITAT A LA CE. L’AUTONOMIA LOCAL. Un principi és una norma que s’aplica com a pauta de solució quan complementa altres normes més completes.
- Principi d’unitat (art. 2). És inconstitucional fer un referèndum d’autodeterminació a Espanya. “Unitat” no comporta necessàriament homogeneïtat. No és possible l’autodeterminació dels territoris.
- Principi dispositiu (art. 2). Sorgeix del dret privat i de l’autonomia de la voluntat (art. 1255 CC). Després de les invocacions de la indissolubilitat de la nació d’Espanya sorgeix aquest principi i el dret a la autonomia de les diferents nacionalitats i regions d’Espanya. L’autonomia és un dret; i no només és un simple dret estructural. A l’hora d’aplicar el 155 s’ha de fer de la manera més restrictiva possible. L’accés a l’autonomia és voluntari, el contingut de l’autonomia forma part del que lliurement pot decidir el congres i el senat en LO. Qualsevol CCAA pot determinar al seu estatut que és una nacionalitat.
- Principi de solidaritat (arts. 2 i 138.1 i 2). En qualsevol estat compost, qualsevulla sigui la seva forma, no hi ha un model en que cadascuna de les parts tingui la tota la riquesa que genera. Aquest principi comporta una perspectiva d’intentar igualar les condicions de vida, i per tant, els estats i la UE té els mecanismes i fluxos interns per tal d’afavorir els que queden per sota de la mitjana de desenvolupament.
- Principi d’igualtat (art. 139.1): 1. Todos los españoles tienen los mismos derechos y obligaciones en cualquier parte del territorio del Estado.
- Principi d’unitat de mercat (arts. 139.2). La lliure circulació ha de modular-se amb un requisits que no canvien la seva essència. Aquest principi ja està integrat en els TT de la UE. 1.5. LES VIES D’ACCÉS A LES AUTONOMIES I EL DESENVOLUPAMENT DE L’ESTAT AUTONÒMIC La CE1978 estableix dues vies d’accés a l’autonomia: A. Iniciativa ordinària o lenta. Està reflexada en l’art. 143.1 CE “En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de la Constitució, les províncies limítrofes amb característiques històriques, culturals i economies
§ El projecte s’examinarà per la Comissió Constitucional del Congrés que s’haurà d’aprovar juntament amb una delegació de l’Assemblea proponent. § Una vegada aprovada per la Comissió Constitucional, es portarà a referèndum de totes les províncies que haurà de ser aprovat per vot afirmatiu (cada província), é a dir, per una majoria reforçada. § Una vegada aprovat el projecte torna a les Corts i haurà de ser ratificat i aprovar-lo per Llei Orgànica (ple). Avantatges: i. D’aquesta manera obtindran un major nivell competencial ii. En l’art. 152.1 CE ens diu que hi haurà Parlament, Consell de Govern i president, és a dir, que tindran personalitat legislativa. iii. Si no hi ha acord de la Comissió Constitucional del Congrés, el projecte serà tramitat com a projecte de llei davant de les Corts i després es portarà a referèndum. Conseqüències:
- El nivell de competències es major (art. 149 CE), per tant tindran competències exclusives i compartides.
- L’organització territorial no queda definida (152.1 CE)
- El model és més rígid, però s’obtindran més competències. A més a més, diu quina és l’organització institucional.
- Directa DT^2 2ona. Permet que País Basc, Catalunya, Galícia no hagin de fer el referèndum previ d’iniciativa, degut a que aquells territoris 2 Disposició transitòria
que haguessin tingut EA no era necessari fer-ho. Aquesta voluntat es materialitza mitjançant un preacord per majoria absoluta dels òrgans per autonòmics.
- Existeix un cas especial. El de l’art. Art 144.a) CE, que està pensat per a crear una CCAA quan el seu àmbit territorial no superi el d’una província i no reuneixi les condicions de l’art. 143.1 CE (Vall d’Aran).
- Andalusia 1981 va trencar l’esquema. Andalusia va haver d’enfrontar-se al requisit de superar un referèndum en el que totes les províncies manifesten el seu suport a la iniciativa calculat sobre el cens electoral. 1979 es posen en marxa el EA del País Basc i Catalunya. Degut a la situació economicosocial d’Andalusia, el president autonòmic, socialista, va iniciar un moviment a partir del 151 CE que duria més endavant l’èxit de l’autogovern. Calia superar la barrera del referèndum previ. Fou un triomf polític però jurídicament fou un fracàs: es va canviar la llei del referèndum i com a resultat va donar com a vàlid el referèndum (tot i que no es va assolir la majoria absoluta en totes les províncies, totes excepte almeria), i va poder accedir de manera immediata en el nivell més alt d’autogovern. Aquest cas va fer avançar l’Estat de les autonomies. Andalusia “supera la tanca” i des de la perspectiva dels grans partits espanyols es despertava l’alerta per emulació d’altres territoris que volguessin accedir a l’autonomia de manera immediata. Els grans partits polítics espanyols varen fer un pacte al 1981 que va suposar la generalització del model autonòmic. El nacionalisme català tenia com a ponent Miquel Roca Junyent. Es a dir, Espanya té les mateixes fronteres des de finals del XVII fins a l’actualitat, i una organització política centralitzada, resulta que 5 anys després de la CE1978 ja està amb un sistema
1.6. EL PROCÉS DE REFORMES
- Declaració de Barcelona, 1998. Mentrestant que s’anaven consumant les reformes proposades pels acord de 1992, CIU, PNV i BNG varen adoptar la Declaració de Barcelona, que exigia una nova redistribució del poder polític.
- Ampliació de l’àmbit competencial per la via de l’art. 150.
- La reforma de l’EAC i la STC 31/2010. Significa una reforma de l’esquema autonòmic ja que el País Basc i Catalunya han tingut de manera persistent han tingut no només governs nacionalistes sinó que també un cert descontentament amb les competències que tenien i amb el govern central. La prova és que al 2003 es posa en marxa amb el govern del tripartit un procés de reforma de l’EAC. Hi havia raons per modificar l’EAC: al 1979 es fa l’EAC i després de l’entrada en vigor comença a plantejar-se conflictes de competència: invasions de lleis competencials entre Catalunya i l’Estat. La interpretació que fa el TC és restrictiva respecte de les expectatives inicials d’autogovern (favorable a l’Estat central). En el fons començar a plantejar la reforma de l’EAC va ser introduir un element distorsionant en l’arquitectura institucional de les autonomies. En la mesura que Catalunya modificava el seu estatut provocaria un efecte emulació entre les diferents CCAA. Les CCAA només poden fer la legislació de desenvolupament, és a dir, la legislació que fa la CCAA ha de complir amb la legislació bàsica (Estat) i amb l’EA i la CE. El que volia fer l’EAC2006 per tal que podés frenar una legislació extensiva de la legislació bàsica de l’Estat. L’EAC 2006 va incloure les matèries que regulaven les diferents competències que tenien per a que la legislació bàsica no pogués limitar el seu àmbit competencial. I 2) Establir obligacions per a l’Estat respecte al finançament (establir un mínim de finançament). Era un exercici arriscat perquè la lectura de la CE era probable que no coincidís amb la lectura del TC. Al 2003 quan es comença és un risc llunyà.
Al 2004 arriba al Govern José Luis Rodríguez Zapatero “apoyaré el EAC que apruebe el Parlament de Catalunya”. Es va veure que en aquell context l’oposició a l’EAC era rendible en terme de vots. L’EAC havia sortit del Parlament, a Madrid li van passar el “cepillo”, va retornar al Parlament i en aquí el PP i ERC van demanar el NO, uns perquè anava massa enllà i els altres perquè es quedava massa curt. Finalment s’aprova. Un cop aprovat, aquest EAC és impugnat pel PSOE de Rodríguez Zapatero al 2006. Mentrestant, altres CCAA comencen a fer reformes estatutàries seguint l’estela de l’EAC. Entremig el TC va trigar 4 anys en dictar sentència; del 2006 al 2010 va arribar a Espanya una crisi econòmica i l’erosió del PSOE va ser molt alta: falta de vots per ser condescents amb la crisi catalana, redacció de l’EAC llarga, i crisi econòmica. L’1 de juliol del 2010 es produeix el veredicte de la STC 31/2010 que casualment coincideix amb la publicació del veredicte al diari El País. El que cal tenir en comptes és el caràcter de la sentència: declara inconstitucional pocs articles, però és una sentència interpretativa. A partir d’aquest moment, el descontentament que expressaven la majoria de les forces va provocar un increment en la voluntat independentista, encara que no sigui la causa del moviment independentista. La reforma de l’EAC va ser una reforma de caràcter interpretatiu: habilita. Amb l’EAC la regulació del règim lingüístic passa a ser estatutari i, en relació a la llengua vehicular de l’ensenyament, la stc entén que s’admet com a constitucional si el castellà també ho és. En qüestions que són sensibles el TC no acaba d’aclarir-se per intentar assolir un cert grau de consens i va deixar aspectes ambigus en aspectes polítics difícils. 1.7. CARACTERÍSITIQUES GENERALS DE L’ESTAT DE LES AUTONOMIES
