¡Descarga Memoria Cognitiva y Reconocimiento de Rostros: Prosopagnosia y Memoria Episódica - Prof. P y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
Anna Rebulà Garí
1. L’organisme, selecciona i capta per mitjà de mecanismes atencionals i perceptius la informació del medi. Aquesta operació, posa en joc altres processos psicològics que al llarg de la història personal de cada individuo forgen i estableixen les característiques personals i experiencials de cadascú. La conservació i recuperació d’aquesta base experiencial depèn directament del procés que anomenem memòria. Per tant, la memòria es un procés en constant interrelació amb la resta dels processos cognitius, però d’una forma totalment interactiva i dinàmica, per exemple, el procés de selecció i captació de la informació es veu modulat pels coneixements previs. Si ens posem a la pell d’una persona que te prospagnosia, la percepció que tindrem sobre una persona no seria la mateixa, ja que no podríem veure-li l cara, això ens podria provocar més desconfiança i créixer amb unes experiències diferents, desenvolupant estratègies auditives per poder distingir les veus i així poder identificar les persones.
Saben també que sense memòria no hi ha aprenentatge, si no fem un bon aprenentatge, una bona fase d’adquisició o una bona estratègia d’entrada d’informació, tampoc no aconseguirem emmagatzemar la informació en la memòria i , per tant , no tindrem res a recuperar. Així doncs, una persona amb prosopagnosia no pot fer una bona adquisició dels rostres, no tindrà res a recuperar i el seu aprenentatge es veure afectat. A més, també és veurà afectat el pensament.
Si la funció primordial i bàsica de la memòria és possibilitat l’adaptació dels organismes al seu entorn tenir un malaltia o una capacitat extraordinari en la captació dels rostres dificultaria aquesta adaptació. Aquesta funció connectada amb la necessitat de recuperar el coneixement per afrontar les situacions noves seria mes costos, que la memòria dotes els organismes del coneixement necessari per guiar la seva conducta.
2. La prova online desenvolupada per la Universitat de Greenwich, en la qual s'avalua l'habilitat per al reconeixement de cares es tracta d’una mesura directa, ja que els tests directes de memòria considerats tradicionals són: el reconeixement i el record. A més, en el reconeixement el subjecte ha d’identificar, generalment, entre diverses alternatives una informació presentada prèviament, en el cas de la prova online, aquesta informació seria la imatge del rostre de la persona que posteriorment l’has d’identificar entre altres imatges.
En la prova de la Universitat de Greenwich, el subjecte a de recordar el rostre de la primera imatge, per en la següent pantalla poder-la reconeix-ela, però per poder recordar s’han hagut de fer adequadament les tres fases: la fase d'adquisició o codificació on l’estímul ha de ser registrat, la fase de retenció o conservació on la informació registrada ha de ser conservada o retinguda i per últim, la fase de recuperació o actualització on quan es necessiti la informació ha de ser poder recuperada, és a dir, no només a d’estar disponible sinó que ha de ser accessible.
Per recuperar la informació que seria utilitzada pel reconeixement dels rostres s’ha de tenir en compte un seguit de passos. El primer pas en l'anàlisi de la
informació és la codificació estructural de les característiques facials que permetrà la construcció d’un precepte visual. Per arribar fins el precepte visual, el subjecte realitza anàlisis simultanis i en paral·lel de diferents tipus de informació facial (patró facial, discriminació de les característiques particulars del rostre, anàlisis de les expressions facials, etc.). Un cop construït el precepte visual dels rostre amb el temps establert per la Universitat de Greenwich, es passa a la següent pantalla on s’analitzen totes les cares com s’ha fet anteriorment i es comparen amb les empremtes de la memòria de cares prèviament apreses i guardades. Si es troba una d’aquestes empremtes de memòria facial de configuració similar al precepte es produeix un sentiment de familiaritat amb el que s’activa l'accés al seu reconeixement.
Una prova diferent a la utilitzada per la Universitat de Greenwich pel reconeixement dels rostres seria fer just el contrari, és a dir, donar al subjecte una fotografia on apareguessin varis rostres i deixar-li uns temps determinat per analitzar aquests rostres. Passat aquest temps, en el subjecte se li anirien passant imatges de les diferents cares, que podrien sortir o no a la fotografia anterior, i hauria d’identificar quines d’aquestes apareixien en la primera imatge.
3. Els factors o variables que han pogut intervenir en el reconeixement correcte o incorrecte de les cares han pogut ser els següents:
- Factors o variables temporals, és a dir, el temps emprat en l’adquisició, la forma de distribució del temps en l’adquisició i el temps recorregut fins el moment de la recuperació. En el cas del reconeixement de cares, deixen uns deu segons per analitzar la cara, temps que segurament ha estat estudiat per la Universitat de Greenwich i creuen que es el suficient per el posterior reconeixement.
- Les característiques del subjecte receptor ( capacitat, habilitats, actituds, etc.). Perquè aquest factor sigui positiu en el reconeixement de rostres el subjecte hauria d’haver estat concentrat, sense distraccions com per exemple, companys de pis parlant, televisió encesa, etc. i amb una actitud positiva i motivadora davant la prova.
- Factors contextuals, amb això ens referim a les circumstàncies en les quals es dóna l’entrada o sortida de la informació, que englobarien tots aquells factors relatius al context, tant intern com extern.
- Activitats o estratègies que el subjecte fa servir per a optimitzar la seva memòria (nivell d’atenció, repetició, elaboració, associació, etc). Per exemple, en aquest cas podria ser la atenció dedicada als trets facials. 4. La majoria dels psicòlegs de la memòria consideren que la memòria també és un procés actiu. Per aquest motiu, les noves concepcions teòriques han l'ordinador com una metàfora per entendre les funcions de la memòria, ja que sembla més adequat i més complet que un armari, un magatzem o una agenda. Tot hi això s’ha de tenir en compte que els símils només serveixen com a possible referencià i mai no són el reflex exacte de la vertadera execució humana.
que, en diverses situacions d’aprenentatge , el que s’ha après, la manera com s’aprèn, els processos de recuperació i l’expressió de la informació apresa escapen al control voluntari i conscient de la persona.
Per acabar, no ens podem deixar l’altre sistema que participa en el reconeixement de la cara de l’actor, però que no està dins l’MLT sinó dins els sistema de memòria de treball, més concretament, l’executiu central ja que funciona com un sistema d’atenció; és a dir, un sistema de processament que distribueix els seus recursos entre les diferents tasques de processament que es fan en cada moment, controla el flux d’informació entre els diferents sistemes de memòria i també compleix funcions d’emmagatzemament temporal de la informació.
6. Quan una persona, a la comissaria de policia o davant un jutge, explica els fets que ha presenciat o viscut, o quan és sotmès a una roda d'identificació en què ha d'intentar reconèixer una persona sospitosa, està fent un exercici de memòria. Però, les idees fonamentals sobre la memòria no és un registre literal del que el subjecte a percebut, sinó que les persones interpretem el que percebem segons els nostres coneixements previs. Per tant, s’ha de tenir en compte el grau d'exactitud dels testimonis.
Quan percebem algun esdeveniment, els processos que es posen en marxa en els diferents sistemes de memòria elaboren una representació del que hem percebut en la nostra MLT. Tot hi així, si mes endavant, per qualsevol mitjà, rebem una informació que no concorda amb el que havíem percebut, augmenta la probabilitat que es distorsiona d’alguna manera la representació de l’episodi original, de tal manera que, quan ho recordem, introduïm inexactituds errors en el nostre record. Aquesta distorsió és l’'efecte de la informació enganyosa.
Les variables que poden influir en el testimoni es divideixen en tres categories diferents:
- Les variables? relacionades? amb ?l'esdeveniment, són aquelles com el temps que ha durat la percepció de l’esdeveniment per part del subjecte, la distància en què s’ha produït aquesta percepció i el grau d’il·luminació que hi havia. Està clar que, com menys temps d'exposició, més distància i il·luminació més dolenta, menys probable és que el testimoni sigui exacte. A més, també influeixen les característiques pròpies de l’esdeveniment.
- Variables relacionades amb el testimoni. Dins aquest grup de variables hi trobem les de caràcter físic com podria ser l’edat, sexe i la raça, ja que tendim a codificar més elements i detalls, i conseqüentment a recordar millor, l'aparença física de les persones de la nostra mateixa raça. Les variables cognitives relacionades amb el testimoni també formarien part d’aquest grup, com podrien ser les diferències?individuals en les habilitats de memòria per al record d'esdeveniments o el record de persones. Una altra variable important per a l'exactitud del testimoni és l'atenció i l’activació emocional.
- Variables relacionades amb l’avaluació. Per exemple, les preguntes tancades tendeixen a generar més quantitat d’informació errònia que el procès de record
lliure en el qual se li demana al subjecte que relati els fets sense interrompre'l i fer-li preguntes. Un altre factor important en el procés d’avaluació és l’interval de temps que transcorre des que el subjecte percep l'esdeveniment fins al moment en què testifica.
Bibliografia
Fuente, J., Pousada, M. (2008). Els sistemes de la memòria. Psicologia de l’atenció i la memòria (p. 5-75)
Lopera, F. (sense data). Procesamiento de Caras: Bases neurológicas, transtornos y evaluación. Uninet. Recuperat de http://www.uninet.edu/ neurocon/congreso-1/conferencias/neuropsicologia-2-2.html
Sáiz Roca, D. (2008). Aspectes conceptuals i metodològics. Psicologia de l’atenció i la memòria (p. 5-91)
