¡Descarga PAC 1 -neuroeducació y más Ejercicios en PDF de Neurociencia Cognitiva solo en Docsity!
PREGUNTA 1.
La Neuroeducació és una nova interdisciplina que sorgeix arran de la relació i el vincle entre les neurociències, les quals estudien el cervell i el seu funcionament; l'educació o pedagogia, les quals posen èmfasi a les pràctiques pedagògiques que expliquen com funcionen els processos d'ensenyament i aprenentatge; i la psicologia, la qual està interessada en conèixer com funciona la ment sobre la conducta humana. Amb aquests tres interessos, apareix la neuroeducació, per tal de fer servir tots aquells coneixements sobre el cervell, la ment, la conducta humana, els processos d'aprenentatge... i poder aplicar-los en el dia a dia l'aula per tal de millorar la qualitat dels aprenentatges i del desenvolupament íntegre dels infants. Crec que el repte més gran que té la neuroeducació és aplicar tots aquests coneixements i estudis de què disposa a l'aula, ja que fins ara tots es centren en el laboratori. Totes les idees que ha anat aportant no són noves ja que molts docents ja les apliquen, però el fet de unir tots els estudis de laboratori amb les pràctiques diàries a l'aula, farà que totes aquestes idees guanyin en credibilitat i puguin tenir una base científica. És essencial que els educadors coneguin com funciona el cervell, quines són les etapes de la seva maduració i quines són les pràctiques pedagògiques més adequades per a que els nens i nenes es desenvolupin de la millor manera. Però també és essencial que els neurocientífics coneguin com és el dia a dia l'aula, quines dinàmiques es generen, quins factors hi intervenen, quins són els objectius que es persegueixen... per tal de treballar de manera conjunta aportant el millor de cada disciplina. Crec que és una disciplina que necessita temps i mitjançant registres, observacions, seguiments... poder demostrar que allò que explica i promou és realment la clau i el camí cap on ha d'anar l'educació. PREGUNTA 2. Tant l'hipocamp com l'amígdala formen part del sistema límbic situat al cervell emocional. Aquesta part del cervell és l'encarregada de regular les emocions i també de gestionar la memòria i l'aprenentatge.
Dins del sistema límbic, trobem l'hipocamp el qual és el principal responsable de que els aprenentatges es consolidin gràcies a la memòria. S'encarrega d'elaborar tota la informació que va rebent, i un cop està consolidada l'envia a l'escorça cerebral. En el cas d'un infant amb una lesió a l'hipocamp, les principals alteracions que observaríem seria la seva dificultat per a realitzar nous aprenentatges conscients i explícits, és a dir aquells que podem verbalitzar i explicitar de manera conscient; i crear nous records, ja que no els podrà consolidar. Tots aquells records i aprenentatges anteriors a la lesió estaran emmagatzemats al còrtex i, per tant, els podrà recuperar. Hem de tenir present, però, que l'hipocamp, és una de les poques estructures cerebrals en les quals es produeix neurogènesi (creació de noves neurones), així que és possible que aquest infant pugui anar recuperant, de mica en mica, la memòria conscient. Una altra de les estructures que trobem dins del sistema límbic, és l'amígdala. Aquesta part és una de les responsables de les emocions. L'amígdala s'encarrega de diverses funcions: una d'elles seria la de l'etiquetatge emocional, és a dir la de donar un valor emocional a tots els estímuls que codifica el nostre cervell. Per altra banda, funciona com un sistema d'alerta que ens avisa d'una situació de perill i ens fa reaccionar ràpida i instintivament, fent servir o bé la via ràpida (tàlem connectat directament amb amígdala) o la via lenta (la informació va del tàlem a l'escorça i posteriorment a l'amígdala). A més, és l'estructura responsable de la memòria inconscient i emocional, i s'encarrega de la potenciació emocional de la memòria, és a dir, totes aquelles situacions que es viuen sota un fort component emocional, es graven de manera més duradora. Si ens trobéssim amb un infant que pateix una lesió a l'amígdala, podríem observar que té grans dificultats relatives a les emocions. Per una banda, veuríem que té dificultats per a reconèixer les emocions en les altres persones (a la cara, per exemple), i per tant, totes les relacions socials li seran complicades. A més, perdrà el sistema d'alarma que ens indica quan alguna cosa és perillosa, i per tant, no serà capaç de reaccionar amb por ni activar el sistema de defensa de manera instintiva per a evitar el perill. També perdrà la capacitat de crear nous records emocionals, és a dir, no serà capaç de recordar situacions pel seu component emocional sinó només pels aprenentatges explícits que hagi pogut fer en aquell moment, ja que aquests es realitzen al hipocamp.
necessitat de donar a llum als nadons en el moment just en el qual poden cabre pel canal de part i alhora estan relativament preparats per a sobreviure a l'exterior. Aquesta immaduresa té certs inconvenients però alhora certes avantatges. Per una banda, ja que el cervell és molt immadur al néixer, la infància dels humans dura molt més temps que el d'altres espècies i som molt dependents dels adults per cobrir les nostres necessitats. En un inici no podem ni menjar, ni caminar... sense l'ajut d'un adult. Aquesta dependència ens fa més vulnerables davant dels riscos que existeixen al nostre voltant. Per una altra banda, la immaduresa cerebral ens obre un gran ventall de possibilitats d'aprenentatge i desenvolupament molt més grans que qualsevol altra espècie. Tot i que al néixer ja estan creades quasi totes les neurones que tindrem al llarg de la nostra vida, aquestes encara han de ramificar-se, fer connexions... de tots els nous aprenentatges. I és aquí on rau la gran avantatge, ja que tenim molt potencial de desenvolupament i creixement. Aquesta possibilitat dependrà en gran manera de l'ambient en el qual es creixi. Sembla ser que tant l'herència genètica com l'ambient influeixen de manera determinant en la creació de noves connexions. PREGUNTA 5. Com comentava a l'anterior pregunta, el cervell de l'ésser humà és immadur al néixer, i per tant, per tal de desenvolupar-se ha d'anar passant per un seguit de fases. Les tres primeres fases, que serien: neurogènesi i gliogènesi, migració cel·lular i diferenciació cel·lular, es donen de manera prenatal, i consisteixen en la formació de les neurones i cèl·lules glials, la migració cap a la ubicació definitiva i la conversió en els diferents tipus de neurones i cèl·lules glials madures. Més endavant, després del naixement, venen 4 fases més: la maduració neuronal, la sinaptogènesi, que és quan es creen les sinapsis entre les neurones; la poda sinàptica, en la qual és fa una selecció d'aquestes sinapsis per reduir densitat; i per últim, la mielinització, per tal d'accelerar els processaments. Fixant-nos en el cas concret del Víctor, podríem dir que en el moment en el que el seu cervell estava fent la poda sinàptica, cap als 7-8 anys, només va triar aquelles connexions que li permetien ser més eficient en les habilitats necessàries per sobreviure en el seu entorn. Totes
aquelles connexions que no s'hagin fet ni hagin estat potenciades, es perdran ja que li seran inútils per a la seva adaptació. Per tant, la parla, per exemple, és una d'aquelles connexions que no s'han creat ja que no ha estat en contacte amb la civilització, i que no ha necessitat per a sobreviure. El seu cervell haurà prioritzat altres habilitats i destreses que li permetien viure al bosc. El fet de que existeixin aquestes etapes de maduració del cervell indiquen que també hi ha uns períodes crítics en aquest desenvolupament. En aquests períodes, el cervell està més receptiu davant de diferents estímuls, i si aquest estímul no es dona en el moment concret, la seva adquisició es pot alterar. Un dels principals períodes crítics, que també podem relacionar amb el cas del nen salvatge, és el de l'aprenentatge del llenguatge. S'ha observat que si un ésser humà no rep l'estímul de la parla abans dels 7 anys, després no serà capaç de desenvolupar aquesta habilitat, ja que el període crític o sensible ja ha passat. Per tant, per més que el professor s'esforci per ensenyar aquesta habilitat, el Víctor serà incapaç d'aprendre-la.
