PAC 1. “Aproximació conceptual”
1. “La naturalesa l’ha fet així” (sentim dir a vegades).`
Fals. La frase fa referència al concepte d’innat aplicat a certs comportaments que
tenen un un nivell d’organització no nul al néixer el nen. En altres paraules ve a dir que
el nen es desenvolupa seguint un curs inalterable sent el seu comportament refractari
a intervencions exògenes decisives: la familia, l’entorn cultural, les adquisicions
pròpies.
Per rebatre aquesta afirmació podem dir, per una banda, que el desenvolupament no
és un procés exclusivament generat des de dins (pol endogen: components innats)
sinó ques està inflüit des de fora (pol exogen: components adquirits). A més a més, el
concepte innat és inherentment ecològic, té molt a veure amb l’instint i alhora és
compatible amb l’aprenentatge posterior; innat/après són termes complementaris.
Per una altre banda està la psicologia evolutiva que aborda el component genètic,
concretament el paper de l’herència i l’ambient. La contribució dels gens al
comportament humà, llevat dels casos de malformació o desordre metabòlic, és lluny
de ser determinant. Tal i com diu l’inminent investigador Stent, el gens tenen a veure
amb el desenvolupament biològic, però no són els únics que hi intervenen.
2. El nens son com un llibre per escriure, l’educació ho aconsegueix tot.
Fals segons la perpectiva piagetiana, la direccionalitat del desenvolupament està
dirigit fonamentalment per factors de naturalesa endògena i individual recolzats sobre
principis de base endògena. A les pràctiques educatives (incloses en les relacions
socials) els hi dóna un paper secundari ja que no les considera explícitament un factor
de desenvolupament, sinó un factor modulador del procés, ja que els canvis es
produirien igualment. Per Piaget l’educació pot accelerar el ritme de construcció
d’estructures, però no és suficient per a afavorir la seva adquisició.
Cert segons la Psicologia Cultural, que està molt d’acord amb la teoria de Vygotski al
emfatitzar el paper que té la cultura com a determinant del desenvolupament
individual, ja que aquesta ensenya els continguts (què pensar) i les eines o estratègies
per a fer-ho (com fer-ho). Com a agent de la cultura en el desenvolupament de les
funcions psíquiques de la persona, assenyala l’acció de l’entorn social i la interacció.
3. L’educació i l’entorn són més o menys la mateixa cosa
Fals. No, no són la mateixa cosa. La perspectiva sistèmica del desenvolupament
sosté que cada nen i el seu medi, la naturalesa i la cultura (socialització i educació) no
constitueixen, d’entrada, entitats disjuntes que d’alguna manera es conjuguen a poc a
poc per contribuir separadament al desenvolupament. Naturalesa i cultura formen,
d’entrada, una unitat complexa en interacció constant.
Bibliografia
Perinat Maceres, A. (P04/02085/00162). L’estudi del desenvolupament: panorama
actual. UOC
Webgrafia
http://UW04_02085_01010/index.htm [Consulta: març 2015]