¡Descarga Efectos especiales en cinematografía: Cámara lenta, cámara subjectiva y drones y más Resúmenes en PDF de Cultura Audiovisual solo en Docsity!
TERMINOLOGIA CULTURA AUDIOVISUAL PAAU
PARÀMETRES AUDIOVISUALS
Càmera ràpida: Efecte que es produeix quan es filma a una cadència inferior a la normal ( f/sg). L'efecte és d'aparença còmica, per la qual cosa actualment s'utilitza molt poc.
Càmera lenta: Efecte que es produeix quan es filma a una cadència superior a la normal ( f/sg). Aconseguirem una sensació de lentitud. S'anomena també càmera alentida o càmera al ralentí.
Càmera subjectiva: Procediment narratiu consistent a fer coincidir el punt de vista de l'espectador amb el dels ulls del personatge.
Camp: tot allò que la càmera ens fa visible en un enquadrament determinat. En relació al camp, trobem altres conceptes com:
Contracamp: Espai visual simètric al camp, és a dir, el camp contrari. El camp i contracamp també s’anomena pla i contraplà.
Fora de camp: L’espai que queda fora de l’enquadrament. És tot allò que no veiem però que d’alguna manera forma part de l’escena, ja sigui perquè l’enquadrament ens ho suggereix o perquè ens ho imaginem. Jugar amb el fora de camp pot ser un molt bon recurs per estimular la imaginació de l’espectador.
Dolly: És una plataforma o grua petita sobre la que es col·loca la càmera. Sovint es situa sobre d'uns rails per fer tràvelings.
Dron: És un vehicle aeri que vola sense tripulació. Hi ha dues variants: els controlats des d'una ubicació remota, i aquells de vol autònom a partir de plans de vol programats.
Aquests artefactes tenen el seu origen en el context militar, ja que es van dissenyar per a ser usats en missions de combat o vigilància.
Els drons són perfectes per a la indústria audiovisual (cinema, televisió, publicitat), proporcionen plans i preses aèries de forma molt senzilla i més econòmica que abans (quan s’utilitzaven grues o helicòpters), des de llocs molt alts i amb una gran bellesa i seguretat per als tècnics de gravació.
Edició: L'edició de vídeo és un procés mitjançant el qual s'elabora una creació audiovisual a partir de fragments de vídeo gravats prèviament. Hi ha dos tipus d'edició de vídeo: l'edició lineal (analògica) i l'edició digital (per ordinador). Avui en dia existeixen diversos programes informàtics per a l’edició digital tant amateur (Movie Maker, per exemple) com professional (Adobe Premiere Pro, per exemple).
Eix d’acció: Línia imaginària al llarg de la qual es desenvolupa l'acció dels personatges en l'espai. Aquest eix és determinat, en els moments estàtics, per la direcció de les mirades dels personatges.
Eix òptic o eix de càmera: Línia imaginària que uneix el centre de l'enquadrament amb el centre de l'objectiu de la càmera.
El·lipsi: És un salt en el temps i / o en l'espai. L'espectador no perd la continuïtat de la narració encara que s'han eliminat els passos intermedis. Omissió d'una acció que resulta innecessària perquè l'espectador la pot deduir pel context, o perquè convé ocultar-li la informació, amb un propòsit narratiu.
Enfocar: És deixar nítid allò que està a una distància concreta; ho podem fer manualment o automàticament.
Enquadrament: El fragment de realitat que capta l’objectiu de la càmera.
Escena: Conjunt de plans que comparteixen un tema central, uns personatges o una ubicació determinada.
Flash back o salt enrere: Tipus de muntatge discontinu que fa un salt enrere en el temps.
Flash forward o salt endavant: Tipus de muntatge discontinu que fa un salt endavant en el
temps.
Grua: Aparell que es pot desplaçar i que disposa d'un braç o plataforma mòbil damunt la qual es situa la càmera. Aquest dispositiu permet de realitzar tota mena de moviments lineals i combinats, tant a dins com fora de l'estudi.
Fotograma: Mínima unitat de contingut del cel·luloide. Fotografia estàtica, en pel·lícula de 16mm o 35mm (format comercial estàndard de projecció) flanquejada per perforacions que permeten l'arrossegament en càmera o projector. La velocitat estàndard de projecció és de 24 fotogrames (imatges) per segon (f/sg), al marge de la velocitat de càmera en el rodatge, que pot ser per exemple de 48/50 f/sg o més (obtenint en projecció l’efecte de "càmera lenta") o de 12 f/sg o menys (efecte de "càmera ràpida").
Frame: Equivalent del fotograma però en suport magnètic (cinta de vídeo, on la imatge està
codificada electrònicament). Un segon de vídeo està format per diversos frames, segons la
norma de gravació. En la norma PAL, utilitzada en la majoria de països europeus, un segon
conté 25frames. En la norma NTSC, estàndard nord-americà, un segon conté aproximadament
30 frames.
Gènere cinematogràfic: És la manera de classificar les pel·lícules segons la temàtica o els ambients dins dels quals transcorre l'acció.
WESTERN, THRILLER, POLICÍAC, ACCIÓ, AVENTURES, COMÈDIA, DRAMA, MUSICAL, HISTÒRIC, DOCUMENTAL, BÈL·LIC, TERROR, FANTÀSTIC, CIÈNCIA-FICCIÓ, ANIMACIÓ, CINEMA D’AUTOR.
Moviments de càmera:
Panoràmica: Moviment de rotació de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical, obliqua i circular. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix enquadrament.
Tràveling: Moviment de translació de la càmera en l'espai quan aquesta es desplaça damunt d'un aparell mòbil o bé sobre l'espatlla de l'operador. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral, frontal o circular.
- Li atorguen a les imatges un valor en sí mateixes, recorrent als encadenats i les foses, els accelerats, la càmera lenta, les unions arbitràries entre plans cinematogràfics i seqüències.
Cinema revolucionari soviètic : S'anomena així al corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial.
Pel·lícules representatives: “Octubre” o “El cuirassat Potemkin” (Sergei Eisenstein, 1925).
Característiques del cinema revolucionari soviètic:
- Exaltació del muntatge com a principal recurs estètic.
- Realisme de les seves imatges.
- Temàtiques revolucionàries i d'exaltació obrerista i patriòtica.
- Incorporació de la massa anònima com a protagonista de les històries.
- En contra de l'ús creatiu del cinema sonor, no fos que la paraula i els diàlegs minvessin la llibertat creativa del muntatge.
L’edat d’or del cinema clàssic de Hollywood:
Es refereix a la indústria cinematogràfica dels Estats Units, aproximadament entre els anys 10 i els anys 60, lligada als gran estudis de Hollywood com la Metro-Goldwyn-Mayer, Paramount Pictures, Warner Bros, 20th Century Fox, etc.
Pel·lícules representatives: “Ciutadà Kane” (Orson Welles, 1940) o “Casablanca” (Michael Curtiz, 1942).
Característiques de l’època daurada de Hollywood o “cinema clàssic”:
- Harmonia formal.
- Destresa tècnica.
- Regla de los 180º, acompanyada del pla/contraplà, la continuïtat de mirada i de direcció.
- Control de les respostes de l'espectador.
- Versemblança dels esdeveniments.
- Cinema narratiu, amb continuïtat cronològica i continuïtat lògica en la utilització dels tipus de pla (reducció de l'ambigüitat).
- Universalitat de les històries. Guió: motivació, superació dels obstacles i consecució dels objectius.
Neorealisme italià: El neorealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista i arrasada per la II Guerra Mundial. És una Itàlia en procés de reconstrucció i amb gravíssims problemes econòmics i socials. No hi havia diners per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema. Per tant, el cinema neorealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.
Algunes pel·lícules representatives: “Roma, ciutat oberta” (Roberto Rossellini, 1945) i “El lladre de bicicletes” (Vittorio de Sica, 1948).
Característiques del cinema neorealista italià:
- Recerca d'un realisme absolut, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. Són films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
- Adopta un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
- Rebutja els drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorna a les persones anònimes, a les classes humils, a les preocupacions quotidianes i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d’interès general.
- Pressuposts molt baixos.
- La manca de material i d'estudis de rodatge porta a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i versemblança.
- S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o, fins i tot, als protagonistes reals de les històries interpretant-se a sí mateixos.
- Rebuig del maquillatge i del vestuari artificial, s'usen vestuaris autèntics i reals.
- Diàlegs molt senzills i lineals.
Nouvelle Vague (en català “Nova Onada”): És com la crítica francesa va denominar un nou grup de joves cineastes francesos que van començar a dirigir a finals dels anys 50 del segle XX. Volien aconseguir la màxima llibertat d'expressió i també la major llibertat a nivell tècnic unida als baixos costos de producció.
Pel·lícules representatives: “À bout de soufflé” (Jean-Luc Godard, 1959) i “Els 400 cops” (François Truffaut, 1959).
Característiques de la Nouvelle Vague:
- Espontaneïtat.
- Guions molt oberts, contenint grans dosis d’improvisació per part dels actors, en un esforç per mostrar-se "naturals".
- Rodatges fets amb il·luminació natural, amb pocs mitjans i fora dels estudis tradicionals, utilitzant escenaris reals.
- Arguments al voltant del desig de llibertat dels protagonistes, habitualment joves, que mostraven a la pantalla la voluntat d'imposar nous punts de vista basats en la joia de viure la plenitud de la vida.
Free cinema: Sorgeix l’any 1957 amb el manifest d’un grup d’artistes britànics que tenien la
intenció d'elaborar un cinema socialment compromès. El moviment anomenat british social
realism (realisme social britànic), ofree cinema, era una manera de reaccionar contra el cinema
de Hollywood.
Pel·lícules representatives: “La solitud del corredor de fons” (1962) o “Sabor a mel” (1961) de Tony Richardson.
Avantguarda nord-americana: Mentre el cinema dels grans estudis contenia la rebel·lia dels seus creadors durant la primera meitat del segle XX, el cinema independent nord-americà va ser, durant els anys 60 i 70, un focus de creativitat desaforada i provocatius plantejaments
temàtics i formals. Sol emprar-se el neologisme underground per especificar el cinema
contracultural elaborat en aquella època amb fins experimentals.
amb només un o dos films, valorant l’exploració narrativa, visual, espacial, temporal, de personatges, que acaba imposant el creador a la seva obra.
Un altre exemple de cinema d'autor conegut és Woody Allen. En les seves pel·lícules deixa la seva empremta personal, de manera que quan veiem a un personatge neuròtic, hipocondríac, obsessiu-compulsiu i una mica ridícul no podem deixar de veure la mà d'Allen. En els seus films, la història és el de menys, el que importa són les reflexions que fan els personatges.
____
Pla de recurs: Els plans de recurs són plans extra, filmats per resoldre qualsevol problema de muntatge imprevist. Són útils per emmascarar errors de continuïtat, establir un nou element d'interès o informació, efectuar una el·lipsi temporal, saltar o canviar l'eix de l'acció, condensar / allargar el temps, etc.
Pla seqüència: Seqüència que es roda en un sol pla, en una única presa, sense cap tipus de muntatge, directament i sense interrupció, i per això conserva les unitats espacial i temporal.
Pla subjectiu: Mostra allò mateix que veuen els ulls del personatge. Fa que l’espectador s’identifiqui amb ell.
Pla (audiovisual): Unitat de mesura bàsica del cinema que va des que la càmera comença a rodar fins que deixa de fer-ho.
Perxa: La perxa telescòpica és un suport de micròfon per a rodatge.
Guió il·lustrat o storyboard: Materialització en dibuixos del desenvolupament de la
planificació de la pel·lícula.
Guió literari: Text literari que conté les localitzacions, els personatges, les seves accions i els diàlegs. Està dividit en escenes.
Guió tècnic: Versió tècnica del guió literari, on es detalla concretament la informació necessària per realitzar els plans com:
- Què es veu: personatges, objectes, decorats, accions…
- Com es veu: composició, planificació, angle de visió, moviments de càmera, il·luminació, signes de puntuació, ordre i durada de cada pla…
- Què se sent: diàlegs, música, efectes de so…
- Com se sent: suau o fort, superposicions, encadenaments…
Muntatge o postproducció: Procés d'escollir, ordenar i empalmar tots els plans rodats, segons una idea prèvia i un ritme determinat.
Presa: Metratge del film comprés entre l'arrencada i l'aturament de la càmera. Es tracta, doncs, d'un concepte físic, mentre que el pla és un concepte narratiu; així, d'un sol i mateix pla se'n poden fer diverses preses.
Raccord o continuïtat: Correspondència, ajust i continuïtat de moviment, ambient, gestos,
il·luminació, disposició d'objectes i decorats entre un pla i el següent. Relació de continuïtat entre un pla i el seu precedent i / o següent.
Salt d’eix: Es produeix quan no es té en compte la llei dels 180º, és a dir: quan no es respecta l'eix imaginari que s'estableix entre dos personatges que interactuen o en la línia de desplaçament d'un personatge o objecte de l'escena. Si en una conversa entre dos personatges col·loquem una càmera a un costat de l'eix que uneix els conversadors i una altra càmera a l'altre, en el muntatge es veurà que tots dos personatges, en lloc de mirar-se un a l'altre, miren tots dos en la mateixa direcció.
Seqüència: Seguit d'escenes que formen part d'una mateixa unitat narrativa.
Steadycam o càmera a l’espatlla: Amb lasteadycam -càmera que va subjecta a l’espatlla de
l’operador amb un arnès- és possible realitzar moviments lliures, combinats de panoràmica i tràveling. Es tracta d’un efecte que s’aprecia en algunes filmacions en condicions difícils (accidents, guerres, aglomeracions…).
Transició o signe de puntuació: La immensa majoria dels plans de qualsevol pel·lícula s’uneixen entre sí amb un tall: acaba un i comença un altre, sense més. No obstant això, molt aviat es va començar a experimentar amb altres formes de passar d’un pla al següent, per exemple:
- Cortineta: Transició que permet substituir de manera gradual una imatge per una altra, en diferents direccions. Es fa servir poc per la seva artificiositat.
- Encadenat: Pas d'un pla a un altre mitjançant una sèrie de fotogrames intermedis en els quals les imatges se superposen, és a dir, mentre unes desapareixen, sorgeixen les altres fins a la fixació definitiva del pla nou.
- Escombrada: La càmera es mou a tota velocitat d’un objecte a un altre. Un desplaçament molt ràpid de la càmera dóna pas a la següent imatge.
- Fosa: Pla que es va fent cada cop més fosc (o blanc o de color), fins que a la pantalla es fa el negre (el blanc o el color) total. N'hi ha de tancament i d'obertura.
Veu en off: Veu que prové d’una font exclosa de la imatge, però que la complementa i l'enriqueix.
Més glossari:
https://glosarios.servidor-alicante.com/lenguaje-cine#terminos_P
https://llenguatgecinematografic.wordpress.com
https://sites.google.com/site/ipsiculturaaudiovisual/cultura-audiovisual
https://sites.google.com/a/ginebro.cat/cultura-audiovisual/home/temari-del-curs
http://www.xtec.cat/~xripoll/glossari.htm
http://recursos.cnice.mec.es/media/cine/bloque2/index.html
