¡Descarga Pensament polític y más Apuntes en PDF de Historia del Pensamiento Político solo en Docsity!
Pensament Polític : Grècia clàssica
- Grecia crea el concepte de política: es un procés a traves del qual nosaltres hem de resoldre el nostre problema
- Ciutadà: en la idea del mon grec esta vinculat als “governs” constitucionals (regit per un conjunt de normes per limitar la arbitrarietat). El ciutadà es aquell que intervé en els afer públics o aquell que es membre de la Polibi. Es aquell que “governa i sap ser governat” segon Aristòtil.
- Per a Soló la política significa equilibri (umonia) es el punt intermedi d’on ningú sortirà victoriós.
- La democràcia grega no creia en al representació, es basava en el sorteig.
- També apareix al justícia com a valor de referencia i de la raó (logos) com a característica que capacita dur a terme l’activitat de govern
I. Antecedents (període arcaic): S.VIII-VI a.c (Homèric)
Es una epoca amb poca informació. Les formes de govern son tradicionals i desestructurades en diferents ciutats dominades per estructures jeràrquiques basades en monarquies, tiranies... règims molt inestables amb conflictes constants que coincideix amb una amplia expansió.
El progres econòmic, el canvi social, els moviments de població construeixen la posterior reforma modernitzadora
a. La odissea (es vist com la victòria del equilibri sobre la justícia) i la iliada reflecteixen tipus de societats i valors dominants en l’època: molt individualistes, igualtat i justícia. Siodo diferencia entre el mon de les besties (violència) i el mon dels homes (justícia impartida per els deus i els homes)
b. (^) Apareixen els primers elements democràtics. Aquests no prenen forma però hi ha referències a la llibertat, a la igualtat del homes...Les qualitats de les persones formen part de la resolució dels propis problemes. Apareixen codis escrits que posen límits als governants.
c. Es van conformant les polis que encara son pseudo polítiques i jeràrquiques. En la polis les persones existeixen individualment però formen part d’una societat. “la naturalesa es allò que tenim, la ciutat es allò que hem creat”
Es un període de transició
- Les formes polítiques dominades pels models monàrquics, arbitraris, aristocràtics paulatinament introduiran alguns límits a la arbitrarietat (donarà pas a la institució política i facilitarà el sorgiment de la democràcia). No hi haurà pensament polític articulat fins al segle V-IV. Per tant s’exercirà el càrrec sense reflexió política.
- Passarem de valors mítics a valors més humans. L’Arete: es refereix a les qualitats de les persones. Els valors homèrics es basava en la virtut de les persones, en l’excel·lència en el camp de batalla (honor individual, vinculat a herois). Cas de les termopiles: nomes junts es pot avançar.
No hi ha democràcia sense ciutadans amb virtut cívica, el demòcrata s’involucra en els afers col·lectius.
L’arete clàssica: Hybris, Logos. Mesura una virtut cívica, aquesta ha d’evitar els excessos, i ha de buscar punts intermedis (equilibri) i ha d’acceptar els límits
Logos: es la raó, i tots els ciutadans la tenen. Les persones son capaces d’entendre les coses, de raonar, tots som iguals. D’aquí surt el concepte de justícia, de igualtat.
Herois: homes
- Arete humanitzada
- Dike (justícia)
Hybris (mesura)
Això dona lloc a les tragèdies gregues: resolució dels problemes en mans dels homes posa un problema sobre quins son els límits. Els homes expressen valors diferenciats (conflictes de valors). Els tirans i els deus son arbitraris per tant no hi ha conflictes de valors.
La polis de Esparta es un exemple clàssic de valors homèrics i d’elements de transició. Era una organització política molt jeràrquica, vertical amb una estructura basada en clans (7 tribus). Domini de l’arete homèrica. Es una ciutat guerrera i comercial: alt dinamisme econòmic i demogràfic. Apareixen categories de persones que demanen innovacions polítiques
Innovacions: Esparta subratlla la submissió dels ciutadans a les ordres de la polis (centralitat en al vida de les persones). Vol obligar amb això a sentir-se part d’una comunitat. A les primeres constitucions trobem disposicions legals, jurídiques de les formes de govern (ex: elecció dels carrecs eren duplicats, 2 reis...) això afavoreix la professionalització del poder
Creació de un demos (ciutadà) regulat amb drets i obligacions, 9000 ciutadans amb dret a un lot de terra i dotació d’esclaus. Aquell ciutadà que no treballa es dedica a la guerra. Tots els ciutadans son iguals davant la llei.
Naixement de la política, es a dir de la resolució dels problemesApareixprogressivament la necesitat de normes que regulin la vida
Els jutjats tenien la capacitat per dir que els polítics o arcans estaven realitzant de forma deficient la seva tasca. Hi ha una articulació entre confiança (en el logos dels ciutadans) i desconfiança permanent (en els governants), que articules els tribunals, i son pilar del sistema democràtic.
Per tant, assemblea, arcontes i heliea son les tres institucions vinculades a les classes i el demos.
c. El consell dels 400: estava format per diversos membres de les diverses tribus de la polis. No queda molt clara les funcionsd’aquest consell.
d. Aeropago: era un consell format per les principals famílies aristocràtiques de la polis. Per tant, aquestes institucions tenen menys importància en la demos i estan més relacionades amb les tribus i les pàtries. Les seves funcions eren fer seguiments i control dels arcontes. Es a dir feien una segona lectura.
En el debat dels teòrics existeix el dubte de si Soló era un demòcrata convençut o un aristòcrata pragmàtic o demòcrata moderat. La seva idea d’equilibri, d’esta al mig fa que no sigui ni una cosa ni l’altre, de garantir l’equilibri entre rics i pobres. Per solo la ment del governant s’ha de caracteritzar per l’equilibri i no ha de buscar acontentar a tothom amb la política. La seva capacitat política va provocar un personalisme de la seva etapa de poder que va dificultar la successió. El període posterior al seu mandat va viure una inestabilitat política causat per les lluites aristocràtiques pel poder (per la incapacitat de reproduir el model).
- Tiranies (governs no constitucionals)
La durada del mandat de Soló va fer molt difícil la seva successió, cosa que va derivar en tres dècades de tiranies i inestabilitat política. Es torna a les lluites aristocràtiques, però amb una ciutadania més acostumada a intervenir en les assemblees, i unes classes que se sentien fortes davant de les grans famílies aristocràtiques.
Les famílies buscaven el suport del demos per guanyar el poder a les altres famílies. El suport del demos, el buscaven mitjançant polítiques socials. Es a dir, es reforça el demos.
Aquesta època de tiranies, conservarà l’estructura institucional anterior, amb la diferencia de que els arcontes ja no seran elegits o triats per l’assemblea, sinó per el tirà que ha aconseguit arribar al poder. Per tant, els arcontes eren el cercle de confiança del tirà.
Aquesta època de tiranies, constitueix una diferencia en la forma d’arribar al poder, però d’altra banda es consolida els sistema democràtic o de les institucions, ja que les tiranies permeten observar o adonar-se als ciutadans dels avantatges del sistema: polítiques publiques...
- Clistenes (consolida les bases de Soló i estabilitza les tiranies)
- Reforma territorial : les polis eren comarques (províncies amb delegacions de poder i passen a ser un element de reforç de la polis, això debilita les tribus i les pàtries)
- Ostracisme (expulsió d’algú de la polis): mecanisme de control i vigilància dels polítics. Es una pena terrible que comporta la expulsió de la polis. També es utilitzat per expulsar adversaris polítics (ex: Sòcrates)
- Reforma institucional : reforça la democràcia i debilita les tribus i les pàtries. Manté l’aeropago i elimina el consell dels 400. Es reforça la assemblea, i augmenta la participació ciutadana en aquesta. Clistenes es el primer en pagar als ciutadans per assitir a l’assemblea. El consell dels 400 es substituït per un consell dels 500 on estan representades totes les classes, aquest es tria per sorteig i amb una gran rotació de membres (fa que el poder es traslladi a la ciutadania) que durant un espai curt de temps preparaven les assemblees (ordres del dia, temes...)
- L’arconte seria el consell de govern
- El consell dels 500 els consell de tècnic 3 idees permanents :
- Constitució progressiva de la polis com a espai polític
- Institucionalització d’un sistema política
Hi ha 3 idees permanents : l’augment de la polis, el reforçament de la demos, reforçament de la polis, institucionalització d’un sistema polític, seran les idees que es mantindran permanents en el pas del temps
3 principis bàsics
- Eunomia: equilibri
- Isonomia : igualtat davant la norma
- Isegoria: igualtat en l’ús de la paraula (ex: en l’assemblea)
Durant aquests temps, es va augmentar el nivell d’esclaus. A més democràcia, més esclaus, ja que calia molt esclaus per conservar la il·lustració atenenca i la continua expansió territorial de Grècia o Atenes.
III. Segle d’or (segle de Pericles): Segle V a.c
- La Polis
Es converteix en el centre de reflexió política i indispensable per generar justícia i felicitat. Aristòtil deia que les persones només es poden realitzar si viuen en comunitat. Plató té com a màxima utopia la “polis ideal” on els ciutadans puguis desenvolupar les seves vides.
La polis s’origina amb la raó humana (logos) i es materialitza amb les normes humanes (Namces). La polis es una comunitat jurídica basada en la raó del home. Les raons
- Deliberativa: abans de prendre qualsevol decisió hi ha d’haver una deliberació o debat.
El bon funcionament d’una democràcia directe, depèn d’una deliberació prèvia. En moltes ocasions, l’assemblea va estar controlada per demagogs, la qual cosa va provocar el seu declivi. Aquests dos elements donen lloc a dues preguntes:
- (^) En democràcia qui governa?
- El poble directament: que s’articula a traves de l’assemblea o el referèndum (model Grècia antiga)
- Els nostres representants: les decisions les prenen els representants (model actual/liberal)
- Com es governa?
- Per arribar a les decisions del poble, deliberem
- Racionalitat tecnocràtica (necessitat de coneixements tècnics abans de discutir)
a. (^) Com es veuen els ciutadans?
Era uns sistema basat en la confiança/desconfiança
- Confiança: els sistema d’elecció del ciutadans que ostenten un càrrec públic no es l’elecció sinó el sorteig (es el més democràtics, igualitari)
- Desconfiança: hom pot ser anomenat, però qualsevol pot ser amenaçat per la revocació dels seu càrrec (ostracisme)
La voluntat era de crear una política amateur, no valien els polítics professionalitzats, cosa que provocaria un allunyament de la ciutadania en vers de la política. Els partits polítics eren vistos com una perversió de la democràcia.
b. Qui governa?
- Democràcia representativa/agregativa
- Democràcia directe (Grècia)
c. Com governa?
- Deliberativa: l’assemblea acaba amb un exercici d’aclamació, després d’un procés de deliberació prèvia. Pericles deia que discutint s’arribava a un acord positiu
- Racionalitat tecnocràtica: no eren partidaris de discutir, sinó de consultar amb aquells que més coneixements tenien de la matèria. Un dels seus defensors es Weber (confiança en la raó experta)
Des del instaurament de la democràcia, som incapaços d’organitzar-nos per defensar uns interessos comuns, per la qual cosa ens hem d’organitzar en una democràcia agregativa. Aquesta agregació es basa en la desconfiança respecte les capacitats de discussió sobre els temes.
La democràcia directe es basa en la simplicitat, mentres que la democràcia deliberativa es basa en la complexitat, s’intenta introduir una certa complexitat en el sistema. La democràcia deliberativa es basa en la confiança en els diversos col·lectius de ciutadans.
El nostre model actual, es una democràcia representativa agregativa, dominada per una administració racional-tecnocràtica, cosa que fomenta l’aparició d’una burocràcia professionalitzada. D’altra banda, la democràcia representativa/agregativa, genera un domini dels partís polítics i professionals que dominen el sistema (representativa=
Complexa-deliberació
Antigona es planteja al tragèdia fruit de la complexitat. El procés de simplificació el trobem en la democràcia directe. Simplicitat basada en les facilitats de la presa de decisions. Cal intel·ligència i aquesta saviesa no s’aconsegueix en el despatx d’un enginyer sinó en un espai deliberatiu. La racionalitat weberiana diria que els enginyers sempre tenen la raó
Deliberacio:
a. Què és?
- Raons-inclusivitat
Cal que hi hagi un intercanvi de propostes. Cal que existeixi un espais deliberatiu, es a dir cal un intercanvi de raons des de la inclusivitat. Per deliberar, cal tenir un interès comú.
La inclusivitat que serveix per marca distancies amb el concepte de representativitat. Per la deliberació, la representativitat no es important, el més important es crear coneixement comú. Habermas volia que tothom estigués representat
En l’ àgora grega , la deliberació es donava entre els ciutadans, amb l’exclusió de la resta. La inclusivitat , no està lligada a la representativitat, però si a la diversitat
- Comprensió i accessibilitat
Cal entendre allò sobre que discutim, cosa que va lligada a la confiança en el coneixement dels ciutadans, tot i que sempre hi ha gent més preparada que altres, espacialment els sofistes que acabaven dominant l’àgora.
L’accessibilitat a l’àgora, estava oberta a tothom (tot i que només era un col·lectiu, ja que els ciutadans eren una minoria). Els ciutadans per poder participar a més d’una invitació formal a participar a l’àgora, també necessitaven tenir una possibilitat real
Donat que a la societat conviuen valors incompatibles entre ells, la deliberació hauria d’ajudar a crear mecanismes de respecte mutu.
Donat que el coneixement és limitat, al deliberació hauria de servir per generar més coneixements, hauria de ser capaç de crear una major innovació. L ‘innovació, es dóna en la interactuació entre les diverses persones. Aristòtil deia la “ intel·ligència, és col·lectiva”
IV. Decadència: Segle V-IV a.c (Plató i Aristòtil)
La mort de Pericles i la manca de lideratge provoca un declivi en la democràcia atenenca. També hi hauran grans pèrdues materials (fruits de la peste, de la pèrdua de la guerra del Peloponès) fins a 146 a.c quan Atenes passarà a formar part de Roma. Fins a aquell moment, Atenes viurà una successió de tiranies, governs pseudoconstitucionals...Tot i així, el segle IV a.c, és el segle de Plató i Aristòtil
Es descarta en aquesta època, la democràcia deliberativa de la qual només es destaquen els seus elements comuns. El declivi de la democràcia atenenca també té raons conceptuals pel mal funcionament del sistema.
Els sofistes eren els mestres, els savis, els intel·lectuals que reflexionen sobre el funcionament de la democràcia. Però aquesta primera sofistica dóna pas a una sofia diferent: es tornen professionals al servei del grup que més els beneficia. Això els converteix en els mestres del relativisme , es possible fer que l’assemblea variï el seu vot en funció del sofista o la persona que parli.
Per tant, l’escenari polític es transforma en un espai de gent sense valor, que només busca el propi benefici, cosa que provoca la desagregació del sistema. El relativisme es transforma en el pilar. Els sofistes serien actualment els partís polítics...Serien aquells que dominen la retòrica , però aquesta retòrica generava decisions contradictòries.
Destaquem dos temes claus per entendre el declivi de Grècia:
- La introducció de la demagògia en la política
- Excés de professionalització al servei de la política.
En l’època de Pericles, es va fomentar l’aparició de professionals de la política, càrrecs rotatoris. No s’acceptaven els partits, perquè es creia que creant una classe política s’acabaria per abandonar la defensa dels interessos dels ciutadans en favor dels propis
La falta de preparació dels ciutadans, és allò que dificulta la participació dels ciutadans. La política es entesa com un element demagògic. Socrates creia que el bon funcionament de la democràcia depenia de l’educació dels homes. No obstant, Plató criticava el fet que l’assemblea permetés prendre decisions raonables “ és més fàcil enganyar a una multitud que a una sola persona”
En l’assembles, els demagogs trobaven un espais manipulable. A més aquells que prenien les decisions, després no es feien càrrec de dur-les a terme.
Un dels avantatges de la democràcia representativa, es que s’encarreguen a un altres la presa de decisions per les que nosaltres no optaríem. Davant de la crisi generalitzada de la democràcia, a Atenes es succeeixen democràcies dèbils i tiranies febles
Davant d’aquest declivi, Socrates serà l’últim defensor de la democràcia radical a Atenes. Ell creia que l’ensenyament s’aprèn des del diàleg. Socrates defensa l ’arete cívica , es l’últim episodi de la democràcia grega. D’altra banda, Plató representa la crítica ferotge, que es basa en una posició en contra dels sistema democràtic.
Ja han passat 25 segles des de les crítiques de Plató, i la gran majoria s’han mantingut fidels a la crítica de Plató.
Aristòtil, fa un plantejament més institucional on intenta fer conviure els elements de la oligarquia amb elements de la democràcia. Ell proposa una democràcia mitigada o oligarquia mitigada.
I. Plató
Va viure les guerres del Peloponès, on Atenes serà derrotada per Esparta. Es membre d’una família poderosa, dedicada a dirigir els afers públics d’Atenes des de feia segles.
Plató després de la mort de Socrates, va produir-se en ell una gran decepció. La mort de Socrates explica la doble reacció de Plató:
a. Antidemocràtica
b. Allunyament de la política (s’amaga en la reflexió filosòfica)
Plató és un idealista, el seu pensament no es basa en el coneixement de la realitat, sinó que es basa en crear un pensament a partit dels ideals. Ell es proposa com a fita un sistema filosòfic. Algunes de les seves obres tenen una semblança a Hobbes, viu decebut i atemorit pel context que li toc viure.
La seva obra està feta a partir de deduccions lògiques i una deducció introspectiva de com haurien de ser les coses. Comparteixen la necessitat de fomentar l’ordre i l’estabilitat en el món. Es un autor d’ordre (diferenciem autors d’ordre i autors de canvi)
- Teoria de les idees
Vol construir un sistema filosòfic a partir del diàleg socràtic , no com a mitjà, sinó com a fi. Per a ell, era essencial poder assolir definicions concretes de la naturalesa humana (pensament contrari als sofistes que només creien en el relativisme). Plató defensava l’existència de veritats essencials , que cal descobrir perquè estan amagades darrera de al realitat.
Per ell, el filòsof, no s’ha de deixar portar per les aparences mite de les cavernes). Plató descobreix un ideal polític en l’interior de la caverna que és incomparable amb la democràcia. Descobreix que:
a. El poder ha d’estar en mans dels filòsofs que hagin raonat, el govern no està en la ciutadania, sinó en els pensadors.
Homes corrents Producció Templança/prudència Guerrers Guerra Força/valor Filòsof Governar (tenir el pdoer) Coneixement, intel·ligència
- Tipus de govern
Interès col·lectiu Interès individual Un Monarquia Tirania Un grup Aristocràcia Oligarquia La majoria Politeia Democràcia
La bona forma de govern hauria de combinar elements de les tres formes de govern. L’ideal platònic presentaria una harmonia entre aquests 3 elements caracteritzat per un despotisme il·lustrat.
La critica a la democràcia es basa en el següents punts:
a. La manca de lideratge
b. Problemes d’ordre i d’estabilitat
Plató critica a la democràcia per l’excés, la democràcia portaria al caos o al desordre. La democràcia genera ciutadans que es creuen els amos de tot, insolents, i que no obeeixen a ningú.
Les Lleis : Plató vol transformar l’ideal de la República amb elements més concrets. Es més moderat en els planejaments i el transforma (l’Estat ideal) en mecanismes d’institucionalització.
Plató és un autor que ha estat interpretat de moltes maneres. Sovint ha estat mal vist, per la seva lògica conservadora i anti-democràctica. Però Plató fa un plantejament teòric en un determinat moment de la història. Plató postula uns governs austers allunyats del interès propi.
II. Aristòtil
- Va formalitzar la polis i la teoria democràtica.
- Les diferencies amb plató son molt significatives. Aristoteles no es un atenenc, es un meteco. Havia viscut a la cort macedonia, no viu el declivi de Atenes. Prove d’una família científica. Per tant segueix un lògica menys idealista i mes empírica.
- Es deixeble de Plató, i preceptor de Alexandre Magne (que va ser el primer en crea un àmbit de referencia política que sobrepassava la polis.
- Va ser l’últim defensor de la polis grega.
- Munta la seva pròpia escola a Atenes, es menys acadèmic, i busca la reflexió, ensenyar escriure. Es diferencia de l’escola de Plató El Liceu (idees, idealisme) que la seva es basa més en el realisme, en l’experiència.
- Segueix el procediment empíric: estudia la realitat construint arguments.
- Part de la seva obra es una discussió amb l’obra de Plató
- Introdueix com objectiu de la política el concepte de felicitat (la política es un projecte moral)
La seva obra La Política : es extensa, desordenada i recomposta posteriorment. Esta basada en les seves notes docents. Aquest llibre s’organitza en sub-llibres:
- Introducció: L.I
- Part I (construcció del Estat ideal): L. II (repassa la teoria sobre l’Estat), III (definició de l’Estat i la ciutadania ideal), VII i VIII (proposen formes constitucionals del Estat. Aquesta part la podríem col·locar en la filosofia política
- Part II ( Estat real): L. IV, V, i VI. Aquesta part la podríem col·locar en la ciència política.
Aristotil combina filosofia (que hauria de ser) i ciència (com funciona ara) i l’art de governar les institucions. Es el primer pensador polític en ajuntar elements normatius i empírics.
- Hi ha dubtes sobre si esta a favor o en contra de la democràcia. Ell col·loca la democràcia com una forma perversa de poder. Planteja la democràcia d’equilibri (Soló)
- Idea de progres natural (aquest acaba un cop els ciutadans assumeixen la felicitat)
Parteix de una concepció del esser humà amb dos elements principals:
- Tenen el logos (son capaços de judicis): confiança en la capacitat de les persones per prendre decisions.
- L’home es un zoonpolitikon : es una persona destinada a viure en comunitat (animal polític per naturalesa)
L’espai on l’individu es troba es la polis. Aquesta es un espai civilitzador, sense polis no hi ha ciutadans. Es l’unic lloc on les persones podem assumir el seu ple desenvolupament (passen de besties a essers humans)
- (^) Aristotil es l’ultim autor en assumir això: que la polis es el centre de referencia
- En la polis el ciutadà assumeix la felicitat (es comunitària no individual; es genera en grup). Aquest pensament es diferents al del pensament polític occidental actual
- Superioritat moral d’un Estat amb imperi de la llei (defensa l’interes públic).
- El govern de un sol home=tirania perquè governa a traves de decrets, en canvi aquí els homes governen a traves de disposicions de caràcter general (govern del imperi de la llei)
- El súbdit accepta les lleis per voluntarietat perquè son les seves lleis. Això dota de dignitat i confiança cosa que al model de Plató no existeix
- Estat real
- Repassa la teoria del Estat i analitza els governs, els Estats. Conclueix que hem de tenir ideals, i aquests han de situar-se sobre el corrent de la realitat on les corrents no sempre son les que esperem.
- Governar, significa saber on vas (felicitat) i reconèixer que la realitat et porta cap una o una altra direcció (seguir els fets).
- Sota l’imperi de la llei som iguals, però en realitat és una ficció, la realitat és que no tots soms iguals.
- S’amplia el concepte de política: persegueix lo ideal però també accepta la realitat.
- Plató: racionalitat pura= nomes hi ha 1 sola resposta
- Aristotil: racionalitat limitada= farem la millor autopista donada les circumstàncies que tenim. Apareix la nocio de restriccions: important pel desenvolupament del pensament polític.
- Tenir el millor govern en els moments que vivim, implica la capacitat d’impregnar-se la realitat sense perdre els ideals (conviccions). Es un Estat d’equilibri
- Aristotil anticipa el debat entre eficiència i participació.
L’aristocracia comporta el problema de com combinar una elit educada amb el perill que aquesta utilitzi el seu poder per la opressió.
El millor govern es el anomenat Democracia moderada o Aristocracia el govern mixt:
- Combina aspectes positius de la aristocràcia i de la democràcia. Es el govern constitucional o el govern de la classe mitjana. “Ni els molts rics, ni els molts pobres, el govern millor es el de la classe mitjana, es on la ciutat trobarà la salvació.
- Combina eficiència de la aristocràcia amb el poder de la saviesa de la democràcia
Conclusió:
Plató es un idealista, pare de les critiques a la democràcia
Aristotil es un realista pare del republicanisme (comunitarisme i de la capacitat de recordar la Eunomia (equilibri)) proposa la combinació de confiança amb desconfiança, i el pes dels números de la democràcia amb l’experiència de la aristocràcia
Preguntes d’examen:
- Qui governa? (qui hauria de governar segons es diferents autors)
- Com hauria de governar?
- Quina es la naturalesa humana?
- Objectius moral i etics si es que ha d’existir una comunitat
Qui governa? Com governa? Soló Aristocràcia i poble Assemblea i els diferents consells Pericles Poble Assemblea (deliberació i democràcia directe) Plató Rei filòsof Aristocràcia cognitiva (despotisme il·lustrat) Aristotil Experts (aristocràcia) i poble Govern mixt inspirat en l’imperi de la llei
- La republica es un govern mixt.
- Monarca es un govern unic i en benefici de la societat/ Rei: tirà, exerceix el poder en benefici propi
- Aristocràcia: governs de uns pocs en benefici d’un conjunt/ Oligarquia: govern d’uns pocs en benefici propi
- Democracia o Politeia / Olocracia: govern de la massa en benefici propi
Polibi es bastant platònic a l’hora d’avaluar el funcionament del govern: cadascú te el seu paper, no estan obligats a optar per un model en concret. Es situa entre mig de Plató i Aristòtil. Polibi era admirador de Plató i Esparta, i volia recuperar els avantatges que cada forma de govern te. Per ell la constitució mixta, recupera allò que de bo te cadascuna de les formes de govern
Aquest autor ens serveix per comprendre el model de la república romana i l’evolució dels sistemes polítics seguint una pauta que permet predir l’evolució. Polibi es organicista de la societat: hi ha una seqüència evolutiva “ els homes el que fan es créixer i multiplicar-se, necessiten mecanismes de resolució dels seus propis conflictes ”
Polibi defensa la monarquia com un model fort amb una legitimitat inicial que es va desvirtuant amb el temps, donat que el poder passa de pares a fills, els quals no tenen perquè ser els millors. Per tant passem de de la monarquia a al reialesa, ja no es governa per la força i la raó, només per la força. Aquesta reialesa es fa insuportable, la tirania asfixia al poble. Finalment, una part dels notables o oligarques derrocant al tirà, instal·lant una aristocràcia, que al seu torn serà substituïda per una, quan aquesta sotmet massa al poble, el poble es revoltarà, instaurant una democràcia. Els elements irracionals de la democràcia porten a la olocràcia. En aquesta olocràcia, sorgeix la necessitat d’ordre i s’instaurà una monarquia.
Però d’aquest cercle queda fora la República romana. La República ha aconseguit un equilibri de poder basat en una constitució mixta. El poder està en mans dels magistrats i cònsols, i d’altre banda tenim al Senat com a representants de l’aristocràcia romana. Finalment, existeix un poble, un terme de ciutadania. No era un sistema democràtic, ni aristocràtic, ni monàrquic, però tenia restes d’aquestes tres formes de govern.
Hi ha una diferència entre sistemes politico-administratius jeràrquics i sistemes politico- administratius en xarxa. Polibi, parla d’interdependència, hi ha un xarxa de fonts disperses de govern. La idea de xarxes es radicalment substituïda pel model de Hobbes, on l’Estat es la font de poder únic, i no interactua amb altres fonts de poder. La República romana, no té un focus central de poder, el poder estava distribuït en diversos nivells.
Es creu que al segle XXI, les institucions haurien de ser més horitzontals i planes. “ les xarxes estan substituint als àtoms com a símbols de la ciència”.
Ha quedat molt minimitzat el caràcter democràtic de la política romana. Hi havia més democràcia de la que podem percebre, però es donava en un àmbit local. Per tant separem l’Alta Política (procés de romanització, diplomàcia, guerra, conquestes...)
reservat al Senat. En canvi les decisions de les polítiques més quotidianes (comerç, artesania, accés als serveis) la ciutadania tenia una participació democràtica bastant rellevant amb una capacitat d’incidència decisiva: el poble proposava diverses actuacions i necessitats al govern, per a que aquests el desenvolupés.
El polític havia d’interactuar amb la ciutadania per aconseguir la seva complicitat i confiança. Havia de tenir una gran capacitat retòrica. L’art de la retòrica per tant era de gran importància a Roma.
Actualment els debats polítics, hem construït un discurs on la retòrica no es tant important com ho son les dades. Per tant, volen deixar de banda les emocions, i els sentiments, que són substituïts per la raó. Ja no es busca apel·lar als sentiments dels ciutadans. La retòrica no és manipulació, són visions, idees... Amb una modernitat racionalitzadora, sembla que al segle XXI, s’està tornant a incorporar la retòrica i els sentiments.
II. Època dels principats (Ciceró i August)
Ciceró te una gran influencia en la política a traves de la retòrica, te un compromís amb la practica política. Es un polític professional d’èxit. Durant al seva vida, va ocupar tot tipus de càrrecs. Tenia una habilitat d’oratòria única i uns grans coneixement.
El final de la seva vida es inestables políticament. Conflictes amb Juli César, i el triunvirat.
La seva activitat es concentra en el Senat, on va ser portaveu i defensor de la republica. Però li va tocar viure la amenaça d’uns emperadors que volien imposar el seu poder per sobre del Estat.
Les Catalines: va ser un conflicte entre el senat i els caps militars on hi ha problemes de corrupció. Finalment la retòrica de Ciceró s’imposà al conjunt d’interessos.
Ciceró es molt realista i pragmàtic, i al final de al seva vida es humanista
Parla de les característiques del governant per a que respecti la republica (Govern mixt). Un ciutadà serà governant no perquè hagi guanyat guerres...sinó perquè es el primer ciutadà. Aquest respecte l’autoritat de la republica i te un conjunt de característiques. Els seus atributs son l’etica, la coherència, la honradesa, la prudència, i el lideratge que frenaran la corrupció. Però Ciceró va fracassar
Qui acaba marcant cap a on va la pròpia societat es la pròpia societat. Un dels objectius es definir els atributs del governant. El governant esta legitimat per les seves habilitats (te guanyat el respecte de la població) a canvi li permeten el poder absolut perquè te unes característiques adequades. El governant es un pater família que s’interessa per la política a traves de la coherència del discurs defensa la llei que te com a recompensa la divinitat
El princep de Ciceró s’ocupa de fer respectar les lleis de la república, s’accepta el govern solitari sempre que respecti o defensi el be públic
La figura del príncep s’exemplifica amb August i la Res Gestae
