¡Descarga preguntas de catalan y más Tesis de Bachillerato en PDF de Catalán solo en Docsity!
a) Planificació lingüística i els processos de normalització (explica dos exemples de cada cas). (2 punts). Els processos de normalització lingüística. Hem assenyalat que les dues sortides al conflicte lingüístic són, o bé , la substitució, i per tant, la desaparició o extinció de la llengua minoritzada, o bé la seva normalització lingüística. La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions lingüístiques d’una societat per tal de fer possible la recuperació de l’idioma.Amb unes altres paraules, es tracta de restablir l’ús social de l’idioma en vies de substitució. L’objectiu de la normalització és la de fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi, estendre’n l’ús a tots els àmbits i funcions comunicatives i combatre els prejudicis. Igual que la substitució, la normalització és un procés llarg que no surt de manera espontània, sinó de la presa de consciència de la societat que vol recuperar els àmbits perduts. A l’hora d’iniciar un procés de normalització, cal incidir en diversos aspectes de la realitat com el marc polític, i jurídic, educatiu, l’econòmic,...i s’hi han de donar tres aspectes fonamentals:
- Existència d’una normativa. Un model de llengua estàndard i d’una normativa que vehiculi els diversos usos lingüístics. Aquesta normativa implica una normativització (codificació de la llengua) i una normalització (usos socials de la llengua).
- Creació d’un marc favorable. Una legislació que sigui capaç de promoure l’ús de la llengua i trencar amb les inèrcies i els prejudicis lingüístics.
- Implicació de la societat. Una llengua només viu en els seus parlants, per tant, les actituds d’aquests parlants li han de ser favorables. Exemples minorització el llatí y el normalizacion del catalan. b) La Romània i les llengües romàniques. (2 punts). Romània: conjunt de territoris en què es parla una llengua derivada del llatí vulgar (llengua romànica o neollatina). 9 llengües romàniques: galaicoportuguès, castellà o espanyol, català, occità, francès, retoromànic, italià, romanès i sard. a) El català dels segles XVI a XVIII: Felip V i els Decrets de Nova Planta. (2 punts). El concepte de “Decadència” es forjà durant La Renaixença i feia referència als tres segles anteriors (s. XVI, XVII i XVIII). Actualment es considera un concepte no gaire adequat, ja que només hi ha una decadència en els usos literaris i en alguns àmbits formals de la llengua, però en canvi, es manté la vitalitat de la llengua oral a tots els territoris que, majoritàriament eren monolingües. El procés de substitució lingüística Conseqüències de la mort de Ferran el Catòlic: desaparició de la corona catalanoaragonesa i trasllat de la cort a Castella. El català deixa de ser la llengua oficial de la cort i el castellà esdevé un signe de distinció, mecanisme d’ascensió política i social. Per primera vegada s’introdueix la Diglòssia: el castellà és usat com a llengua de la cort, de les
campanyes militars i d’una part de la literatura, mentre que el català perd prestigi i queda rebaixat a l’àmbit familiar i quotidià. Amb l’emperador Carles V, nét dels Reis Catòlics, s’inicia el govern dels Àustries, que abasta els segles XVI-XVII. A partir de la segona meitat del XVI els virreis i màxims mandataris dels territoris catalanoparlants són d’origen castellà i la cort se sedentaritza al centre de la península definitivament. Durant aquest període comença un procés de castellanització que afecta només l’aristocràcia i certs intel·lectuals. El poble continua fent ús exclusiu de la llengua pròpia, el català. No hi ha disposicions legals que prohibeixin l’ús del català, que continua present a la vida administrativa (institucions, registres notarials). A principis de s. XVIII morís sense successor el darrer representant de la casa d’Àustria, al front de la corona espanyola. Per aquest motiu tingué lloc la guerra de Successió entre l’aspirant Felip d’Anjou, de la dinastia dels Borbons, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els territoris de la Corona Catalanoaragonesa es posen, en general, al costat del representant de la casa d’Àustria. Castella, en canvi, era partidària de Felip de Borbó. Finalment el conflicte acabà amb el triomf de Felip de Borbó, que fonamenta l’organització de l’Estat en un centralisme radical. Es promulgar els Decrets de Nova Planta (1707, 1714 i 1716), que suprimir en el que quedava d’autodeterminació política, establiren la dependència absoluta dels territoris a la Corona de Castella, abolir en la legislació i imposen l’obligació d’usar l’espanyol com a llengua oficial (ensenyament, administració, comunicacions públiques) alhora que prohibir la utilització del català. b) La planificació lingüística i els processos de normalització. Llengües minoritàries i minoritzades. (2 punts). Els processos de normalització lingüística. Hem assenyalat que les dues sortides al conflicte lingüístic són, o bé , la substitució, i per tant, la desaparició o extinció de la llengua minoritzada, o bé la seva normalització lingüística. La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions lingüístiques d’una societat per tal de fer possible la recuperació de l’idioma.Amb unes altres paraules, es tracta de restablir l’ús social de l’idioma en vies de substitució. L’objectiu de la normalització és la de fer normal l’ús d’una llengua en el territori que li és propi, estendre’n l’ús a tots els àmbits i funcions comunicatives i combatre els prejudicis. Igual que la substitució, la normalització és un procés llarg que no surt de manera espontània, sinó de la presa de consciència de la societat que vol recuperar els àmbits perduts. A l’hora d’iniciar un procés de normalització, cal incidir en diversos aspectes de la realitat com el marc polític, el jurídic, educatiu, l’econòmic,...i s’hi han de donar tres aspectes fonamentals:
- Existència d’una normativa. Un model de llengua estàndard i d’una normativa que vehiculi els diversos usos lingüístics. Aquesta normativa implica una normativització (codificació de la llengua) i una normalització (usos socials de la llengua).
El bilingüisme En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial. a) Bilingüisme individual Relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
- Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
- Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
- Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
- Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants). b) Bilingüisme social Es tracta de situacions on el bilingüismo individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, perquè la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra. Una d’elles desapareixerà. Diferents sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós d’assenyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en tot cas seria un problema "obligar" a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió, en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia). c) Bilingüisme territorial Es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi
ha unes petites regions de parla alemanya. (És curiós comprovar com fins i tot dins l’exèrcit hi ha una secció de parla francesa i una de parla holandesa). Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. També a Suïssa n'hi ha: cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest en una situació d’inferioritat oficial). En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social. a) El català dels segles XVI a XVIII: La «Decadència» i l’inici del procés de substitució lingüística. El concepte de “Decadència” es forjà durant La Renaixença i feia referència als tres segles anteriors (s. XVI, XVII i XVIII). Actualment es considera un concepte no gaire adequat, ja que només hi ha una decadència en els usos literaris i en alguns àmbits formals de la llengua, però en canvi, es manté la vitalitat de la llengua oral a tots els territoris que, majoritàriament eren monolingües. El procés de substitució lingüística Conseqüències de la mort de Ferran el Catòlic: desaparició de la corona catalanoaragonesa i trasllat de la cort a Castella. El català deixa de ser la llengua oficial de la cort i el castellà esdevé un signe de distinció, mecanisme d’ascensió política i social. Per primera vegada s’introdueix la Diglòssia: el castellà és usat com a llengua de la cort, de les campanyes militars i d’una part de la literatura, mentre que el català perd prestigi i queda rebaixat a l’àmbit familiar i quotidià. Amb l’emperador Carles V, nét dels Reis Catòlics, s’inicia el govern dels Àustries, que abasta els segles XVI-XVII. A partir de la segona meitat del XVI els virreis i màxims mandataris dels territoris catalanoparlants són d’origen castellà i la cort se sedentaritza al centre de la península definitivament. Durant aquest període comença un procés de castellanització que afecta només l’aristocràcia i certs intel·lectuals. El poble continua fent ús exclusiu de la llengua pròpia, el català. No hi ha disposicions legals que prohibeixin l’ús del català, que continua present a la vida administrativa (institucions, registres notarials). A principis de s. XVIII morís sense successor el darrer representant de la casa d’Àustria, al front de la corona espanyola. Per aquest motiu tingué lloc la guerra de Successió entre l’aspirant Felip d’Anjou, de la dinastia dels Borbons, i l’arxiduc Carles d’Àustria. Els territoris de la Corona Catalanoaragonesa es posen, en general, al costat del representant de la casa d’Àustria. Castella, en canvi, era partidària de Felip de Borbó. Finalment el conflicte acabà amb el triomf de Felip de Borbó, que fonamenta l’organització de l’Estat en un centralisme radical. Es promulgar els Decrets de Nova Planta (1707, 1714 i 1716), que suprimir en el que quedava d’autodeterminació política, establiren la dependència absoluta dels territoris a la Corona de Castella, abolir en la legislació i
l’Estat espanyol el català és oficial a Andorra. A França s’ha reconegut com a llengua regional, es permet l’ensenyament a les escoles. A Itàlia, a l’Alguer, es troba sota protecció com a minoria lingüística. Així doncs, l’estimació total del nombre de parlants supera els deu milions. Segons els darrers estudis, la xifra de parlants representa un 68,7% de la població total i el percentatge de persones que assegura que l’entén se situa en el 91,5%. L’ús de la llengua catalana en l’actualitat
- El sistema educatiu Després de la dictadura franquista es va introduir el català en l’ensenyament. Primer, com a assignatura, després, es va anar implantar l’ensenyament en aquesta llengua. El model educatiu, gràcies a les lleis de normalització lingüística, va avançar cap a la immersió lingüística en català a les Illes Balears i a Catalunya. A la Comunitat Valenciana es va establir un sistema mixt, que tenia en compte la realitat territorial. A la resta dels territoris de parla catalana, l’ensenyament del català és optatiu (CatalunyaNord, l’Alguer, la Franja de Ponent) o obligatori (Andorra). Pel que fa a les universitats, el català és llengua habitual en l’activitat docent i administrativa a tot el territori. S’hi ofereixen cursos i programes d’acollida lingüística per als estudiants que venen de fora i desconeixen la llengua. En nou universitats espanyoles s’imparteixen continguts acadèmics sobre llengua i cultura catalanes; a més, al voltant de 150 universitats d’arreu del món s’estudia català gràcies a l’Institut Ramon Llull (IRL).
- Sector cultural a) Món editorial, és un dels sectors més dinàmics amb nombroses traduccions i una presència constant a les fires internacionals, com a la de Frankfurt, Bolonya o Buenos Aires. b) Cinema, hi ha poques pel·lícules rodades, doblades o subtitulades en català, com a conseqüència de la prohibició durant el franquisme i a les inèrcies dels mercats. c) Teatre, és un àmbit en què el català presenta una gran vitalitat pel nombre de representacions, sales i públic assistent. L’obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom, Mar i cel (1988, 2004, 2014), basada en el clàssic d’Àngel Guimerà, és l’obra en català que ha aconseguit el major nombre de representacions i públic. L’obra Acorar de Toni Gomila, va esdevenir un èxit del teatre de les Illes Balears. d) Música, durant els anys 60 s’ha de destacar el fenomen de la Nova Cançó, format per cantautors que musiquen poemes d’autors clàssics catalans o composicions pròpies. Als anys 90 destaca el grup mallorquí Antònia Font i el fenomen del rock català amb grups com Sau, Els Pets, Sopa de Cabra o Sangtraït. A partir dels anys 2000 irrompen en el panorama musical grups d’èxit de tots els estils i d’arreu del territori com Manel, Txarango, Zoo o La Gossa Sorda.
- Mitjans de comunicació a) Premsa, fins el 23 d’abril de 1976 no apareix el diari Avui, primer diari en català després del franquisme. L’any 2010 apareix el diari Ara, amb una edició setmanal en paper per a Balears (AraBalears). Cal destacar que alguns diaris editats en castellà publiquen diàriament una versió traduïda (La Vanguardia, El País, Levante). Pel que fa a la premsa digital, els més llegits en català són Ara, Vilaweb o El Punt-Avui. En la premsa diària gratuïta la presència del català és nul·la.
Quant a les revistes, en trobam en suport paper i digital i de temàtica especialitzada: Cuina (gastronomia), Enderrock (música), Descobrir (viatges), Mètode (ciència). Hi destaquen el setmanari El Temps, i les publicacions per a infants com Cavall Fort. b) Ràdio i Televisió, els mitjans públics de cada comunitat autònoma inclouen mitjans multiplataforma amb continguts digitals: IB3Televisió (Illes Balears), À Punt (Comunitat Valenciana) i TV3 (Catalunya). A Catalunya Nord hi ha Ràdio Arrels. c) El món empresarial, el català no és present en l’etiquetatge de la gran majoria de les marques més venudes, tot i que existeixen lleis que emparen els drets lingüístics dels clients. d) L’administració i la justícia, els estatuts d’autonomia garanteixen els drets lingüístics en les seves relacions amb l’administració. És en l’àmbit de la justícia on el català té menys presència, és gairebé absent en els judicis i els tràmits judicials. En el Congrés dels Diputats, mentre no s’indiqui en el reglament que està permès, no s’hi pot fer servir. En el Senat, se’n permet l’ús excepte en les sessions de control al Govern i en els debats d’iniciatives legislatives.
- El català a Internet Les principals xarxes socials del món tenen interfície en català, així com la majoria dels dispositius electrònics. Cal destacar la importància de Softcatalà, una associació sense ànim de lucre creada l’any 1998, que fomenta la presència i l’ús del català en les noves tecnologies posant a l’abast dels usuaris programari lliure. Els principals sistemes operatius tenen una versió en català, així com el programari lliure Ubuntu i Linux. En l’àmbit de la traducció automàtica se situa entre les primeres d’Europa. La versió en català de la Viquipèdia va ser la segona en posar-se en marxa després de l’anglesa, gràcies a la col·laboració altruista i desinteressada dels usuaris. Actualment supera els 500.000 articles. L’aprenentatge de la llengua catalana també és present a la xarxa amb cursos d’autoaprenentatge com el parla.cat destinat a alumnes no catalanoparlants. Així com el servei d’atenció de consultes lingüístiques Optimot, amb un cercador d’informació lingüística.
- Immigració i llengua Avui dia la procedència de la població és molt diversa, un alt percentatge ha nascut a l’estranger, per això s’hi parlen més de 250 llengües diferents. Des de les institucions s’ha facilitat l’accés dels nouvinguts a la llengua i cultura catalanes, s’organitzen cursos d’aprenentatge lingüístic de tots els nivells i distints programes, com el Programa d’Acolliment Lingüístic i Cultural (PALIC) a l’ensenyament obligatori. Així, el panorama sociolingüístic de la llengua catalana està configurat per:
- L’augment en el coneixement de la llengua, gràcies a la presència del català en l’àmbit educatiu. Per contra, l´ús és molt desigual perquè hi ha casos en què la transmissió generacional s’ha perdut o el col·lectiu d’immigrants no l’ha après. És evident, que el grau canvia segons el territori.
Així doncs, la substitució lingüística és un procés pel qual una llengua B dominant ocupa el lloc d’una llengua minoritzada que pot arribar a desaparèixer completament. La substitució s’inicia a partir d’una situació de bilingüisme que desemboca en un bilingüisme unilateral generalitzat. Aquest procés, però, no es presenta de manera uniforme, hi ha etapes més estàtiques, d’altres amb pèrdues acusades d’àmbits d’ús, i fins i tot d’altres amb una certa recuperació d’àmbits. La culminació d’aquest procés depèn, en gran mesura, de les mesures polítiques i legals que s’hi estableixin, de factors com l’actitud dels parlants (prejudicis, autoodi), la percepció d’unitat lingüística o del paper dels mitjans de comunicació. Cal destacar que quan es perd la transmissió intergeneracional de la llengua ens situam en la darrera fase de la substitució lingüística, és a dir, quan els joves ja no l’han après dels seus pares la cadena natural d’aprenentatge es romp definitivament, perquè les generacions més joves pràcticament no tenen l’oportunitat d’aprendre-la ni d’utilitzar-la en cap àmbit. Si el procés iniciat de substitució lingüística s’atura, comença lala recuperació de la llengua en recessió i llavors podem referir-nos a la normalització lingüística. b) El català a l’edat mitjana, fins al s. XV (2 punts). Primeres referències i textos en català (breu). Es tracta del Forum Iudicum, que és una traducció del llatí al català d'un codi de lleis visigòtic, i les Homilies d’Organyà, que és un recull de sermons. L’expansió de la llengua a la mediterrània. Durant el segle XII té lloc el matrimoni entre el comte català Ramon Berenguer IV Peronella d'Aragó, la qual cosa dóna lloc a la Confederació Catalanoaragonesa. La Corona Catalanoaragonesa inicia una època d'expansió que ocupava tota l'Edat Mitjana. Des del seu lloc d'origen -la zona nord-est de Catalunya, coneguda com a Catalunya Vella- el català s'estendrà fins a:
- La Catalunya Nova: Lleida, Tarragona i Tortosa. Segle XII
- Les Illes Balears i Pitiüses. Segle XIII.
- El País Valencià. Segle XIII.
- Diversos punts de la Mediterrània: Sardenya, Sicília, Nàpols, Atenes, Neopàtria... Segles XIII-XIV. Prosa historiogràfica (breu referència). Durant l’Edat Mitjana es redactaren quatre grans cròniques catalanes sobre aspectes històrics (la del rei Jaume I, la de Ramon Muntaner, la de Bernat Desclot i la del rei Pere el Cerimoniós). Ramon Llull (breu referència). Al segle XIII destaca la figura de Ramon Llull, nascut a Mallorca pocs anys després d'iniciada la repoblació cristianocatalana de l'illa. Se’l considera com el fixador de les bases de la prosa culta catalana. Ramon Llull escrivia en llatí, àrab, català i occità.
- En llatí, perquè aquest continuava essent important com a llengua de cultura a les universitats.
- En àrab, pensant en els musulmans, els quals volia convertir a la fe cristiana.
- Féu servir l’occità, com era de moda, en els versos que va escriure de jove.
- I la seva llengua, el català, va ser l’idioma bàsic de l’obra que redacta ja que volia difondre entre el poble les diverses branques del saber, el coneixement de les quals havia quedat limitat fins aleshores a la minoria que sabia llatí. Ramon Llull és el primer escriptor
europeu que tracta temes filosòfics i científics en una llengua romànica; fins aleshores això només s’havia fet en llatí. La Cancelleria Reial (breu referència). Es tracta de l’organisme administratiu de la Corona Catalanoaragonesa. S’ocupava de la redacció de textos oficials: parlaments i cartes reials, nomenaments, instruccions, informes, certificacions, tractats, contractes… Esplendor de la llengua a València al segle XV (breu referència).
- Tirant lo Blanc: del valencià Joanot Martorell. Novel·la que narra les aventures d’un cavaller bretó, que va a Rodes i Constantinoble, on ajuda l’Imperi Grec a lluitar contra els turcs i s’enamora de la princesa Carmesina. S’hi alteren episodis d’aventures bèl·liques i cavalleresques amb altres eròtiques.
- L’Espill o el llibre de les dones: del valencià Jaume Roig. Narració en vers que relata les aventures del protagonista amb una forta misogínia.
- Curial e Güelfa: Novel·la sentimental cavalleresca d'autor anònim.
- El valencià Ausiàs March, que és el primer poeta que fa servir un català sense occitanismes o provençalismes per escriure versos. L’Edat Mitjana, en conjunt, és una època d’esplendor cultural, econòmica i política per a la Corona Catalanoaragonesa. c) Defineix que son els prejudicis lingüístics. Descriu 4 prejudicis que afecten la llengua catalana. Per prejudici lingüístic entenem un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emès sigui sobre una llengua o alguna de les seves característiques, sigui sobre els parlants d’una llengua. Aquestes actituds perjudicials es poden donar entre llengües diferents (interlingüístiques) o entre varietats d’una mateixa llengua (interlingüístiques).
