¡Descarga Dependencia psicologica y drogas: una relacion complicada y más Apuntes en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!
Drogues: prevenció i formes d'acció socioeducatives Prova de Síntesi
- Conceptes bàsics (ús, abús/dependència/droga). (hem treballat debats al voltant del consum responsable, per exemple).
Relacionant els conceptes de dependència i drogues , entenc que una persona és dependent al consum de certa droga (drogodependència) quan estableix una relació amb aquesta marcada pel seu ús, generalment, excessiu (sense mesura, regulació, límits) i perquè la persona no pot prescindir d’ella. Consumir és la màxima – i en molts casos absoluta - prioritat (càrrega subjectiva de l’individu) tot i saber els riscos i danys als que se sotmet. La dependència a certa substància ve determinada per la dosi, la via d’administració, la freqüència, puresa i/o qualitat de la droga, però també per la persona (personalitat, valors, expectatives, etc.) i l’entorn social més immediat (família, amics, entre d’altres)^1.
En general, la persona sent un impuls “irresistible” cap a la substància que està relacionat amb l’estat d’ànim que aconsegueix una vegada la consumeix. És com que ja no es pot viure fora d’aquest estat i l’únic objectiu és aconseguir-lo. Però, creen totes les substàncies el mateix tipus de dependència? N’hi ha que no cal prendre-les moltes vegades o en molta quantitat per a ser dependents, degut al fort poder addictiu, com seria el tabac o l’heroïna. Però en d’altres, com pot ser l’alcohol, cal una major freqüència i dosis més elevades per arribar-ne a ser dependents.
Sovint associem el consum a una activitat com lligar, ballar, escoltar música o sortir el cap de setmana. D’aquesta manera, es va fomentant un hàbit de conducta en el que la droga s’incorpora en la nostra vida quotidiana i, passat un cert temps, només es poden fer aquestes activitats sota els efectes de les drogues: fem una associació de sortir al cap de setmana – col·locar-se – divertir-se. Crec que, en aquest cas, estem davant d’un cas de dependència
(^1) La substància per si sola no significa res, ja que adquireix sentit a partir de la persona que l’utilitza, per la que té una funció determinada i en un ambient sociocultural que li adjudica uns significats i símbols precisos.
(psicològica)^2 , tot i que sempre caldrà tenir present alguns factors personals, socials així com la substància, la dosi o la via de d’administració per determinar-ne el grau, riscos i danys, afegint que sovint se’n consumeix més d’una a la vegada (tot i que només sigui al cap de setmana)^3. El que està clar és que és un risc per la salut passar-se tots els caps de setmana consumint; cal tenir present que els principis psicoactius triguen uns dies en eliminar-se del cos i, per tant, abans de que ho haguem fet ja en tornen a consumir, i que el consum produeix un efecte en els següents dies del seu consum (ressaca, “baixon”).
La reducció del dany està vinculada a la vessant assistencial (unitats mòbils, centres d’emergència social, sales d’injecció segura) mentre que la disminució de riscos se situa en l’àrea de prevenció (per exemple els programes orientats a evitar la conducció de vehicles sota els efectes de drogues)
Diferenciar entre ús i abús i la controvèrsia que aquesta distinció pot generar. Per exemple, una persona que només beu els dissabtes quan surt “de festa” però sempre ha de beure en aquesta circumstància, fa un consum responsable? Si és així, quan podríem dir que comença a tenir una dificultat? Des d’una altra perspectiva, una persona que utilitza el consum de drogues a la seva esfera sense que li comporti més perjudici (ni psíquic, ni econòmic, ni legal, ni social), és un consum responsable? Probablement sí.
Incloure les drogues legals i les drogues prescrites quan parlem de consum responsable o irresponsable. En definitiva el seu estatus de legalitat no fa que el consum sigui sempre responsable. Alguna intervenció ha apuntat a que medicació prescrita és consum responsable però potser la realitat és més complexa i no sempre és així. No hauríem de fer un esforç per treballar algunes qüestions de caire personal evitant recórrer a la medicació? Amb això no vull dir que a vegades no sigui indicada (i necessària) la medicació però, per què s’ha prescrit és sempre responsable?
Diferenciar també entre moments d’experimentació, consum de drogues com element socialitzador i consum com a quelcom que permet alliberar-se d’una angoixa o insatisfacció. En cada un dels casos la significació serà diferent, tot i que sempre la significació és particular i depèn del cas.
(^2) En general parlem de la dependència psicològica quan es requereix emocionalment la substància per sentir-se bé, encara que fisiològicament no sigui necessària; en canvi, la fisiològica es dóna quan l’organisme requereix la droga per funcionar normalment, manifestant malestar físic si se suspèn el seu consum. (^3) Hi ha persones que poden realitzar el consum en un moment punctual (p.ex. cap de setmana) sense patir cap dany psíquic, físic, etc. Tal i com hem comentat anteriorment, no només la substància determina la dependència sinó també aspectes personals i socials, que marquen la relació entre individu – droga.
virtual. No hi ha gairebé cap veritat perquè l’individu ha decidit viure l’existència dels/les altres, i no la seva pròpia^6.
Ens fa creure que som “únics/úniques”, renunciem al valor de la igualtat i fugim de l’homogeneïtat, en una recerca per diferenciar-nos uns/es dels/les altres (súperindividualisme). Si el capitalisme de consum ens deia que la nostra felicitat venia determinada per quant compràvem, el de ficció s’encarrega de fer-nos creure “quant valem”.
La modernitat líquida^7 ens mostra la pobresa de les relacions humanes en una societat
individualista, privatitzada marcada per un caràcter volàtil i transitori de les relacions, on no sentim cap mena de responsabilitat cap a “l’altre”. La societat líquida és sempre canviant, incerta, imprevisible, impacient i representa la decadència de l’Estat del benestar. Les identitats és tornen cada vegada més volàtils, negociables; la paraula “compromís” ha perdut el seu sentit i les persones poden bolcar-se on sigui necessari, amb una gran capacitat de canvi, tot “venent- se o promocionant-se” de manera diferenciada.
Si en èpoques passades, les drogues es podien associar a moviments revolucionaris, en contra del sistema, en l’actualitat ens trobem que el seu ús està més associat a un simple consum lligat a l’oci/lleure. Hi ha qui dirà que és un mecanisme de control ja que els càrrecs de poder ens volen veure treballant o consumint (pilars del capitalisme), i no amb temps per pensar, construir, canviar, etc. La droga passa a ser una producte que s’etiqueta, s’envasa i de la que s’ha descontextualitzat el seu ús. Anul·la la persona per representar un comportament i una imatge no real de nosaltres mateixos/es. És una de les clares evidències del capitalisme de ficció i de la modernitat líquida: consumim drogues per aparentar, falsejar la nostra persona (creem una nova identitat) i la nostra realitat, tot falsejant les relacions socials. Només ens uneix el tipus de droga que consumim i no l’amor o l’amistat.
Si hi ha persones que no poden estar un sol dia sense comprar-se alguna cosa, n’hi ha que no poden estar-ne sense consumir drogues. Cal pensar doncs en com les drogues ens aporten un món de falses relacions, il·lusions, sensacions i entrem en un món irreal, on no volem pensar i només volem viure sota experiències hedonistes i individualistes. Però aquest ús no és “gratuït” sinó que és penalitzat per la resta de la societat i, en molts casos, al/la “drogodependent” se l’aparta.
El consum de drogues és una sortida, evasió de la realitat tot entrant en un estat “d’amnèsia” provocat per la por a aquesta incertesa, volatilitat i no saber “cap a on anem”. Un exemple seria l’ús de les drogues per part del jovent com a via escapatòria a les seves frustracions, poques
(^6) Per exemple, a través dels mitjans de comunicació, la gent decideix viure una vida que no li pertoca – encara que sigui una ficció – abans que la seva, normalment rutinària i pesada, amb deures i obligacions. (^7) Concepte atribuït a Zygmunt Bauman en l’obra Vida líquida (Bauman, Z. 2010).
perspectives de futur o, en aquells/es que les experimenten per viure situacions extremes, ubicar la vida en el límit de la mort ja que, de nou, és més interessant viure o pretendre que vivim en una altra realitat i no pas en la nostra.
- Possibilitats i límits de l'acció educativa en drogodependències.
En l'àmbit de les drogodependències el discurs educatiu afavoreix un canvi de mirada , deixant de veure el subjecte drogodependent com un malalt , com si "li hagués tocat", com si no fos ell qui decidís les seves accions, per a tornar-li la responsabilitat dels seus actes, de la seva vida. Només des de la tornada de responsabilitat, el subjecte tindrà la possibilitat de canviar la seva vida, de decidir activament i ser el protagonista de la seva història, no una víctima, responsabilitant-se dels seus actes passats i presents. Així, els professionals han d'afavorir aquesta reflexió i possibilitar-la. (en pàg. 167 i 168, Fuertes Ledesma, S.)
La demanda d'ajuda en aquest àmbit se sol acompanyar d'una estranyesa del subjecte en advertir un malestar, una situació de la qual no en sap sortir. Gràcies a aquest "buit", a aquesta confusió, ens podrem apropar al subjecte i que sigui aquest qui ens ajudi a donar una significació a la seva relació amb el consum. Per tant, d'aquesta manera s'aconsegueix que el subjecte reflexioni sobre la seva situació, s'interrogui, busqui significats, etc., i en aquest exercici, ell és el protagonista i el professional s'encarregarà d'orientar-ne el procés. (en pàg. 166, Fuertes Ledesma, S.) L'educador/a social haurà de motivar el subjecte sobre la importància de la seva participació, realitzant un acompanyament socioeducatiu, fomentant-ne el desenvolupament integral, promovent-ne la integració, treballant en la gestió del temps lliure i potenciant hàbits positius i saludables. (en pàg. 153 i 154, Fuertes Ledesma, S.) És vital que el professional faciliti espais on pugui sorgir la paraula , on portarà a terme una escolta atenta , mai donant per descomptat que ell i el subjecte s'entenen, donat que aquest últim, pot haver repetit moltes vegades en diverses institucions el mateix discurs sobre el seu problema, per tant, l'educador ha de facilitar un canvi, que el subjecte s'obri.
Des de l'educació social es busca afavorir la promoció social del subjecte. Això s'aconsegueix amb tot l'esmentat anteriorment i, sobretot, amb el posicionamet del subjecte com a subjecte de drets i deures, és a dir, amb la promoció cultural d'aquest. Com ja sabem, la funció de l'educació no rau en l'interior del subjecte sinó en la seva relació amb l'entorn, així s'hauran de treballar les normes, les conseqüències socials de les eleccions, les pautes culturals... (en pàg.165, Fuertes Ledesma, S.) Tot això, sempre des d'una posició d'autoritat que es basi en el saber teòric i en el respecte.
LIMITS: 'identificació, de la necessitat d'un ordre institucional, de encàrrecs de control (i no educatius), de les dificultats pel que fa a les institucions totals
a) tots els aspectes de la vida (dormir, alimentar-se, treballar, recrear-se..) es desenvolupen en el mateix lloc i sota una mateixa autoritat. Al seu torn, aquestes activitats estan sotmeses a una vigilància gairebé constant; b) Cada etapa de l'activitat diària es duu a terme en la companyia immediata d'un gran nombre de persones a qui se’ls dóna el mateix tracte i dels quals es requereix que facin les mateixes coses junts; c) Totes les etapes de les activitats quotidianes estan programades. S'imposen des de l'autoritat i mitjançant un sistema de normes formals explícites, que integren un sol pla racional concebut per a l'assoliment dels objectius de la Institució; d) Existeix una escissió entre un grup controlat (“interns”) i un grup supervisor (“personal”). Aquests grups constitueixen dos mons social i culturalment diferents.
Segons estableix Rivera, I. (2004) i, malgrat les similituds que es poden trobar en el model panòptic de Bentham i les institucions totals de Goffman (per exemple, l’element de l’espai o la divisió binària entre el ‘personal i els interns’) una de les diferències que es donen és que la “institució total” no persegueix vertaderament una “ victòria cultural ”. Segons l’autor cal recordar que, tal i com afirmava el propi Goffman, una institució total pot ser aquella que acull a persones que han entrat per la seva pròpia voluntat (per exemple, el convent religiós de clausura). En canvi, “ las lecturas que sobre el Panóptico se han hecho, siempre han resaltado la aspiración de sus eventuales autoridades por alcanzar la docilidad y la utilidad de los elementos del sistema”. ( Rivera -2004:49).
Les institucions totals, i especialment les presons, produeixen uns efectes evidents en els individus que hi ingressen. La privació de llibertat implica no tan sols una privació física i de moviment sinó especialment l’eliminació de la singularitat i idiosincràsia del subjecte. L’aïllament, que implica un sentiment de soledat i angoixa davant la pèrdua de punts de referència habituals; les condicions d’amuntegament, la manca intimitat per haver de “compartir” obligatòriament espais físics i activitats, les relacions conflictives i freqüentment violentes; “cerimònies degradants” com haver de despullar-se pels escorcolls, recomptes constants; la reglamentació de totes les activitats vitals (menjar, son, oci, relacions personals...) suposen en definitiva, un règim de vida i unes “ tècniques de mortificació i despersonalització ” que provoquen en l’individu una alteració de la seva identitat personal i social, de la seva autoimatge, de la consciència de si mateix i una pèrdua d’autonomia i autodeterminació per decidir sobre la pròpia vida.
Paral·lelament a aquest procés de “desidentificació” es produeix el que Manzanares, C. (1992) anomena el procés de “ reidentificació” i d’adaptació a la “ subcultura carcerària” una adaptació “anormalitzadora” donat que la persona s’integra en un medi social aliè i caracteritzat per l’omnipresència de relacions de dominació i control (formal i informal) i que l’obliga a modificar la seva conducta i a desenvolupar estratègies de resistència.
Una de les conseqüències secundàries que es pot produir és que a la sortida segueixi reproduint aquestes conductes (normals a la presó i anormals a la societat) i de retruc, quedi reforçada l’etiqueta “d’indesitjable” social amb la qual va entrar a la presó. L’estigma quedarà doblement establert (per delinqüent i per ex presoner) i l’acompanyarà en cada una de les activitats i relacions que aquests intentin realitzar a l’exterior.
Els efectes de la institució total sobre els subjectes són l’alienació per la rutina i repetició sense sentit de les activitats; l’empobriment de les relacions; l’aïllament pel control que s’exerceix sobre l’individu. El subjecte pateix pèrdua d’autonomia i es privat d’experiències vitals que tindria fora de la institució. En definitiva, i en especial quan parlem de presons, a l’individu se’l inclou per excloure’l. És a dir, se l’ingressa a la institució per a excloure’l de la societat.
POSSIBILITATS; reflexions al voltant del panòptic, del perfil, la necessitat d'obrir l'espai institucional... Llibertat de càtedra.
