Una surgència d’aigua és una formació natural per on brollen corrents d’aigua subterrània.
Aquest fenomen es dona quan l’aigua de l’aqüífer es creua amb la superfície topogràfica del
terreny. S’origina gràcies a la filtració d’aigua, de pluja o de neu confinada entre dues zones
impermeables. La condició essencial per la seva formació és la superposició d’una massa de roca
permeable i una massa de roca impermeable, de tal manera que el moviment natural de l’aigua
a través de la roca és desviat pel material impermeable i forçat a emergir a la superfície. En el
moment en què el nivell freàtic intercepta amb la superfície terrestre es produeixi un flux natural
de sortida per l’aigua, el que és anomenat deu o font.
Les surgències d’aigua es solen donar en zones on hi ha falles, en discordances i contacte entre
estrats (permeables i impermeables). Solen ser abundants en relleus càstrics.
Les surgències d’aigua poden ser:
- Contínues: és a dir, permanents. Són aquelles per les quals sempre hi brolla aigua.
- Intermitents: és a dir temporals. Són aquelles per les quals hi brolla aigua en certs
períodes. Aquest fet es dona a causa de les variacions del nivell freàtic, respecte la
situació de la font. Atès que el nivell freàtic correspon al nivell superior on arriba l’aigua
Diferents tipus de fonts:
- De biot: surgència natural en capçaleres de torrent o altres indrets, l’aigua surt
directament del terra.
- De raig, vessant o salt: l’aigua surt de terra a través d’alguna mena de canalització,
construcció o aixeta.
- De mina: l’aigua és captada de sota terra i a través d’una mina és extreta cap a fora.
- De cisterna o bassa: l’aigua és recollida, de pluja o de filtracions de terra, en bassa o
cisterna.
L’aigua viatge a través dels porus de les roques. A mida que va circulant pel subsol rocós, va
dissolent i arrossegant els minerals de les roques per on passa. En funció de de les roques que
componen el sòl per on s’infiltren tindran una composició química diferent.
Les característiques fisicoquímiques varien segons la geologia de l’aqüífer i del temps de
residència de l’aigua en aquest. Quant més temps trigui fins la surgència, major càrrega mineral.
Aquests minerals dissolts li donen a l’aigua un gust peculiar que es nota més o menys depenent
de las solubilitat del mineral i de l’agressivitat amb la qual l’aigua es mou entre les roques.
Depenent de la concentració total d’elements dissolts en l’aigua es pot determinar la distància
que aquesta ha recorregut des de la zona d’infiltració dins a la surgència.
Per exemple:
- Si l’aigua prové de roques d’origen marí aquestes poden contenir una concentració alta
de ions clorur, sulfats a partir de l‘oxidació de sulfurs provinents de roques ígnies i
sedimentàries o també a partir de matèria orgànica i una alta concentració de sodi
sobretot com a NaCl (de dipòsits evaporítics)
- El calci és el component més comú en les aigües subterrànies a causa que aquesta es
troba en les roques ja siguin ígnies (silicats), metamòrfiques o sedimentàries (carbonats
carbonat de calci provinent de calcites o aragonites). També generalment, les aigües
contenen magnesi provinent també de roques sedimentàries (roques carbonatades)
com dolomies o provinent de l’alteració de silicats ferromagnesians.
