¡Descarga Primavera, estiu, etcètera y más Ejercicios en PDF de Catalán solo en Docsity!
Primavera, estiu, etcètera , de Marta Rojals
ARGUMENT I ESTIL
Èlia, una dona jove de 36 anys, torna al poble el dia de Tots Sants, just despr és que la seva parella l’hagi abandonat. Així comença Primavera, estiu, etcètera. A partir d’aquí s’entrellaça el present i el passat fent un retrat fidel de la vida quotidiana del poble i també de la ciutat. L’autora, amb un estil descriptiu, aconsegueix fer una caracterització completa dels personatges i espais que conformen l’univers de la protagonista. Llegeix el fragment següent i observa com es dibuixa la imatge d’un cementiri de poble: “Després de fer net el nínxol dels padrins amb el drap que m’han encolomat les dones, enfilo el pom a l’argolla i em disposo a fer la volta de rigor pels dos claustres del cementiri. Un tercer és en construcció, amb el reng de nínxols d’obra nova que fan que la parròquia, cada any que hi passa pel davant, emeti un sospir i comenti el mateix. Aquets són los que mos tocaran a nantros. Amb la xerramenta de les dones de fons, treballant a consci ència en els seus nínxols, camino en silenci repassant una mica per damunt les làpides de marbre negre, de marbre blanc, de marbre gris, les individuals i les familiars, i en llegeixo els noms, o m’aturo en el medalló d’alguna fotografia verdosa, marronosa, groguenca, de rostres que no recordo que s’haguessin fet tan vells, amb uns ulls que et diuen Passaràs per la Terra, passaràs.” Fixa’t que és la imatge del cementiri del poble, però podria ser i és una imatge freqüent a qualsevol altre cementiri. A partir de l’anècdota aconsegueix dibuixar la categoria. Busca’n algun altre exemple: Al llarg de tota l’obra, el realisme es fa present i defuig escenes tipificades i ensucrades. Fixa’t en la descripció següent: “A les pel·lícules, els amants àvids carden embogits damunt del marbre de la cuina, i nosaltres amb prou feines hi tenim un pam de taulell saturat de plats i safates d’alumini enganxifoses. A la ficció també queda molt estètic copular davall de l’aigua de la dutxa, i les rajoles són antilliscants, i el sabó és hipoal·lergènic, i l’aigua calenta del termo no
s’acaba mai, i si és caldera de butà, no s’acaba mai la bombona. I la dutxa del Trau és un nínxol individual i sexualment impracticable. Però esclar, si fos una pel·lícula també ens ho podríem fer al damunt d’una taula de dibuix, tots els papers volant i les maquetes per l’aire, alegria!, d’una passada de braç. I el taulell articulat mai no cediria al pes de la meua esquena, perquè els assistents de rodatge l’haurien soldat amb titani. O potser els nostres guionistes passarien de la taula, per massa trillada, i ens farien rebolcar per terra, el cul sobre les rajoles congelades, les esquenes sucant-se de vi i de burilles pudents. Però a cap dels dos no ens importaria, perquè estaríem presos d’una fúria coital incontenible. Però a la vida real nosaltres decidim fer servir el llit, que tampoc no ens l’ha preparat cap ajudant de plató. Hem hagut d’estirar la funda baixera per davall dels quatre angles del futó, i preveure el muntatge d’un edredó que no sabem si ens quedarà bé, després´, quan sentim el fred.” Busca algun altre exemple on es vegi clarament aquest realisme que comentem: Primavera, estiu, etcètera es construeix a partir d’un enfilall de diàlegs entre personatges i el monòleg interior de la protagonista. Fixa’t en l’exemple següent: “I així ha sigut que, entre unes coses i les altres, he passat la nit del lloro. En una mena de somnolència febrosa, segurament gentilesa de pebrot de l’amanida, se m’apareixien darrere les parpelles els dits polits del Bernat fent girar el cendrer, i després uns peus nus trepitjant els cavallons del llaurat, oro-plata, oro-plata, i una altra vegada el Bernat, passant-me el palmell de la mà pel mentó i rient, i el feix de línies fines, al voltant dels ulls, i la polpa dels seus llavis dient la terra i el follar, i el follar, la vida no sempre surt com un vol, i ma tieta apartant les cortines i mirant-me com quan tenia setze anys i dient-me: Jo no vui que patixis, xiqueta. Però mira, si els matins també serveixen per alguna cosa és perquè constatis que els fantasmes nocturns no són més que això, fantasmes nocturns. I si van acompanyats d’una mala digestió, la coartada és perfecta. La vida no sempre surt com una vol. Doncs sí, i què? Per què m’hi he d’encaparrar, si estic viva, si tinc trenta-quatre anys i, si m’ho proposo, jo també puc ser blandiblub.”
Els constants salts en el temps permeten lligar el passat amb el present de la protagonista. Observa: “Faig també una aturada especial, com tots els jóvens del poble, davant del Jaume de cal Petit. Al peu de la làpida, el gerro de roses recents s’ha tombat del vent, i l’adreço com puc. El Jaume era de la quinta de ma germana i del Bernat de cal Trau, fins al moment els tres únics representants de la seua edat al poble. Un altre mort dels que tornen diferents les cases. Vint-i-un anys, tenia. Es fa estrany, quan et creus tan omnipotent i eterna, de veure inscrita en una làpida una data de naixement tan pròxima a la teua. Et recordarem sempre, hi diu davall. No crec que a l’església gran hi hagués hagut mai tant de jovent com el dia del seu enterro. VAn pujar de tots els pobles del voltant…” Busca algun fragment que et permeti veure com la narradora juga amb els records, que són els responsables de teixir la història. ESPAI “—I ara… Ara estic com en terra de ningú, per dir-ho així. Que pels d’aquí soc de Barcelona, i pels de Barcelona soc de Lleida o de cap allà, que a partir d’un punt tot ho veuen igual, i potser sense adonar-me’n estic buscant los meus orígens en un poble equivocat, com mirant de recuperar tot allò que tenia al poble pero sense…, los records del poble, o les implicacions emocionals o com n’hi vulguis dir. Pero aquets orígens nous són orígens de pega… Perqué ja en tinc uns, i no els hai sapigut gestionar.” Pel que fa a l’espai, tal com ja s’ha comentat, la història ocorre al poble de la protagonista del qual no es menciona pròpiament el nom, però podríem identificar amb un poble de l’altra banda de l’Ebre. Com a contrapunt a la vida del poble, apareix un altre espai, Barcelona. Busca referències a l’espai que et permetin situar la novel·la i comparar la vida en aquests dos espais tan diferents:
LLENGUA
Al principi del capítol 11, la narradora-protagonista fa la reflexió següent al voltant de la llengua: “Mentre ens fem un resum sincopat dels últims anys, em fa gràcia que el seu accent i el meu semblin tan semblants. Em fixo que fa la majoria de les neutres, i que jo me les trobo també redolant per la boca, sense que mai n’hagi pres consciència plena fins avui. Els nostres parlars convergeixen en un punt, el seu ve de l’oriental a l’occidental, i el meu tot just ha fet el camí invers. Ha dit jaios i Pedrona en català d’aquí, i en canvi ha pronunciat dòminu i cullons, així que no puc evitar de fer-li el comentari. —Suposo que dec parlar un híbrid entre el que havia après abans i després de venir al poble, encara que aquí, fet i fet, només hi vaig viure quatre anys. I des que soc a Tarragona això és un aiguabarreig que ja hi voldria veure arromangat l’Institut d’Estudis Catalans. —Ui, doncs jo, ara que m’hi fixo, ja no sé qué dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l’accent, pero necessito uns dies d’immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt… Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el “lo”... (i em sap molt greu, eh?), pero per avorriment que se me’n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.” Busca un fragment on parli la tieta i un fragment on parli en Bernat i marca les diferències que observes entre els dos parlars.
