¡Descarga primer parcial y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
2010/11 D-
Introducció
Egipte i Mesopotàmia tenen un comú denominador, que és el context geogràfic desèrtic però fluvial (Tigris i Èufrates). L’Egiptologia és la disciplina acadèmica que es dedica a estudiar científicament la cultura de l’Antic Egipte. Es desenvolupà a Europa a partir del segle XVIII i sobretot el XIX.
Egipte
El debat cronològic es deu al desacord de les fonts; es comença a conèixer a partir d’un llibre anomenat Aegipciaca , de Manetó, historiador i monjo del temple d’Heliòpolis, nascut el segle IV. Per encàrrec de Ptolomeu I, va escriure aquest llibre, en grec, és una obra perduda de la qual es conserva un llistat de faraons, anys de regnat i divisió en les trenta-cinc dinasties que coneixem avui. Les altres fonts que coneixem no sempre estan d’acord amb Manetó, sinó que parlen d’unes altres cronologies, faraons... aquestes altres fonts són el Cànon de Turí, un papir de la XVIII dinastia, la Pedra de Palerm, de la V dinastia, amb escriptura jeroglífica o els escrits de les tombes. Són fonts molt diferents entre elles en el temps. Egipte és un país format per dues terres, el Baix Egipte, a la zona del Delta, i l’Alt Egipte, la Vall del Nil, tota la terra fecundada pels llims del riu. Cronologia
• Període prehistòric (7000-3200 aC)
• Període protodinàstic (3200-2780 aC), s’anomena també període tinita
perquè la capital es trobava a Tinis, la terra d’on provenien els faraons que unificaren l’Alt i el Baix Egipte. En aquesta època protodinàstica es desenvolupen l’escriptura, els jeroglífics, la fabricació d’eines per a la construcció, la pròpia construcció, l’administració... Aquest període avarca les dues primeres dinasties.
2010/11 D-
• Imperi Antic (2780-2280 aC) també rep el nom de període menfita degut a la
ubicació de la capital, a Menfis, just on comença l’Alt Egipte. Les dinasties que ocupen aquesta època són de la III a la VI. És en aquest període en el qual es desenvolupa el màxim poder dels faraons, es construeixen les piràmides més grans i més importants (III i IV dinasties sobretot). També se l’ha anomenat el Regne de les Piràmides. L’estat pren una estructura teocràtica, el faraó és considerat una divinitat. Al final del període apareixen els textos de les piràmides.
• Primer Període Intermedi (2280-2060 ac) ocupa des de la dinastia VII fins a la
X. És una època d’inestabilitat, d’invasions, de divisió... s’acaba el Regne Antic amb una pèrdua de poder del faraó i diversos personatges que reclamen poder. Egipte estava dividit en nomos, governats pels nomarques. Apareixen els textos als sarcòfags, similars als de les piràmides però més democràtics.
• Regne Mig (2060-1785 aC) ocupa de la dinastia XI a la XIII; l’any 2060 aC,
Mntuhotep I funda la XI dinastia i es produeix la unificació d’Egipte, la capital se situa a Tebes i el poder del país es comença a projectar exteriorment. El déu Amon es converteix en el déu més important del panteó egipci, substituint Ra i Osiris.
• Segon Període Intermedi (1785-1580 aC) va de la dinastia XIV a la XVII. És
un període d’inestabilitat política, debilitament del poder del faraó... Hi ha vàries invasions de diversos pobles estrangers, els hicsos (un poble asiàtic que arriba a formular dinasties paral·leles a les tebanes). Ahmosis, el darrer rei tebà del període, reunificà de nou el país i fundà la dinastia XVIII.
• Imperi Nou (1580-1085 aC) va de la dinastia XVIII a la XX, s’expulsen els
hicsos, s’unifica el país; és el període de màxim esplandor d’Egipte, no del faraó. Es produeix un art esplendorós equiparable al de l’Imperi Antic. A més de l’esplendor polític i artístic es produeixen fes religiosos molt importants. Amenofis IV dicta que Egipte és un país monoteista i canvia el seu nom pel d’Ajenaton. Els seus successors retornen a les antigues tradicions politeistes. Durant el regnat de Ramsès II (de la dinastia IX) Egipte passa per un nou moment d’esplendor, polític i artístic. Hi tornen a haver invasions: els hitites, els Pobles del Mar... la vida d’ultratomba es fa més democràtica. El Llibre dels Morts data d’aquesta època.
2010/11 D- Al Regne Antic, quan sorgeixen aquests textos de les piràmides, es creia que ressuscitar només podia ser accessible a la reialesa, després passa a la cort, a la noblesa... Al Regne Nou es produeix una liberalització de la resurrecció, tot el poble d’Egipte pot accedir a les formules màgiques sempre que pugui costejar-se la momificació i la lectura dels textos.
Llibre dels morts
És l’ampliació democràtica dels textos de les piràmides i dels sarcòfags. Ja no s’escriu a les piràmides, ni als sarcòfags, sinó sobre papir. Papir que es dipositava al costat de les mòmies. Els textos de les piràmides, els textos dels sarcòfags i el llibre dels morts es troben emplaçats en diferent lloc, i sobre diferent suport, son per a classes socials diferents, però tenen el mateix objectiu. Els antics egipcis no anomenaven al seu país, Egipte, n’hi deien Khemet, que significa terra negra (terres fosques plenes de llims fecundades pel Nil). Heròdot al segle V aC diu que “Egipte és un do del Nil”. Egipte no hagués estat res sense el riu. En contraposició a la terra negra, el país també estava condicionat per un territori ampli, desèrtic, on mai plovia, i rebia el nom de Khaset (terra vermella). Aquest darrer sector del país, improductiu, és on trobem les necròpolis (incloses les piràmides). Per això, les necròpolis fetes a zones on no es podia construir o plantar, ha permès que ens arribin fins als nostres dies. Els faraons eren reis de les dues terres (Alt Egipte i Baix Egipte) i portaven la corona doble, barrejades la blanca de l’Alt Egipte i la vermella del Baix Egipte. A ambdues regions, les crescudes del Nil determinaven el ritme de vida, les collites depenien de la bondat del Nil. El faraó havia de vetllar perquè el riu fos benèvol i creixés de manera controlable i quan li toqués. La pèrdua de la divinitat del faraó a finals de l’Imperi Mig
2010/11 D- semblar estar vinculada, en part, a una crisi, ja que el Nil no creixia tant com havia de fer. Quant al sistema polític, es basa, des de l’època protodinàstica, en una monarquia absoluta. El faraó tenia el poder polític, militar i religiós. Per sota del faraó es trobava la noblesa, una minoria cortesana, la classe sacerdotal i els funcionaris. Molts d’aquests estaven vinculats familiarment amb el faraó. Aquest grup social contrasta amb la gran massa de població, obligats a servir-se al faraó, especialment en època de construcció de piràmides, tots els homes i totes les dones estaven a obligats a treballar gratuïtament en les empreses constructives del faraó, també hi havia esclaus.. Quant a l’art, pintura, escultura i arquitectura van sorgir per possibilitar el culte als déus i per exalçar el poder de la monarquia. L’art egipci també va sorgir motivat per la creença en l’existència eterna de les persones. Aquesta creença originà unes obres que havien de perdurar per sempre després de la mort dels seus creadors. Els artistes egipcis havien d’aconseguir la perdurabilitat dels difunts. Pintors i escultors pintaven escenes de la vida quotidiana, accions on participava el difunt comitent. També apareixen estàtues; al Regne Antic està vinculada a la idea de doble del difunt on es dipositava el KA, la força vital que acompanya el difunt (la nostra ànima). Llavors, doncs, són obres força realistes. Un art realista però ple de convencions, segueix una sèrie de pautes, es creà un cànon que reflectia l’ordre diví, inalterable. Aquest cànon s’establí a partir de la III dinastia, és un cànon de divuit punys, aquesta regularització de l’art egipci és la responsable que tot l’art egipci mostri una gran cohesió, dificultant la diferenciació d’unes obres amb mil anys de diferència. A la Baixa Època passa de divuit punys a vint-i-un. La Paleta de Narmer , aprox. 3200-3150 (I dinastia) Forma part d’una tipologia de paleta votiva, feta en el moment de canvi del predinàstic al protodinàstic. La Paleta de Narmer és una variant monumental d’unes paletes per a l’ús diari, feta d’esquist, es feia servir per preparar la malaquita (les dones es pintaven els ulls). És un objecte d’ús quotidià monumentalitzat. Procedeix de Hieracompolis, ciutat dinàstica de l’Alt Egipte. És un exvot dedicat al déu tutelar de Hieracompolis, Ra. Decorada amb escenes esculpides a ambdues bandes. A la cara principal, al centre, hi ha un forat (on es preparava el color), aquest forat el permet l’enllaçament dels colls de
2010/11 D- Aquest tipus d’objecte, la paleta, es deixarà de fabricar en època protodinàstica. És una obra característica de l’art egipci, realista però alhora convencional. Parla de la violenta unificació del país. No és una obra aïllada, forma part d’una tradició anterior; coneixem algunes altres paletes amb relleus votius d’època predinàstica. Paleta dels Voltors (del camp de batalla o del lleó) Es pensa que és anterior a la de Narmer. En aquesta obra es commemora una victòria reial encara que aquí, la representació és simbòlica: un lleó que devora les seves víctimes, els voltors van a buscar aliment al camp de batalla... (d’aquí els possibles noms). Ganivet de Gebel-el-Arak , període predinàstic Conservat al Museu del Louvre i provinent del jaciment de Gebel-el-Arak, a l’Alt Egipte. La fulla és de sílex i el mànec d’ivori. Al relleu, al registre superior d’una de les cares, hi ha uns personatges enfrontats, lluitant; als registres inferiors hi ha una batalla fluvial. Ambdós registres suggereixen un enfrontament. Respecta a la Paleta de Narmer hi ha una diferència, i és la manera de representar la lluita, tots els personatges estan representats de la mateixa mida (en aquest moment encara no existia la figura d’un líder). A l’altra cara hi apareixen, a sota, diversos tipus d’animals que es persegueixen els uns als altres; a dalt, hi ha un personatge amb barba flanquejat per dos lleons rampants (remet al Senyor dels Animals, Dumuzi, de la mitologia sumèria). Són dos dels exemples de tot el què es conserva d’escultura predinàstica, a banda, es coneixen una sèrie de peces relacionades amb l’inici de l’època protoclàssica. Obres de la Ia dinastia
- Cap de massa cerimonial de Narmer.
• Babuí , època de Narmer.
Porta el nom del faraó escrit. Faraó No porta cap inscripció, per això no se sap amb seguretat si és de la Ia dinastia. Porta la corona blanca i un vestit de cerimònies curt i té una cama avançada en actitud de caminar. Té el cap tirat endavant perquè l’escultura està tallada amb ivori. L’escultura
2010/11 D- egípcia, s’adapta a la matèria, és una idea important que s’anirà trobant al llarg de la història de l’art egipci. Es destaca la capacitat dels escultors egipcis de fer sorgir per substracció de la forma empírica del bloc la forma de les imatges que desitjava l’artista, és a dir, l’escultura.
Les primeres necròpolis reials (període protodinàstic)
Abydos (Alt Egipte) Saqqara (Baix Egipte) Aquests encara no són els conjunts de piràmides tant coneguts, encara no existia la piràmide en aquest moment. Aquests conjunts s’omplen de tombes d’una tipologia que rep el nom de mastaba, que es construeixen fins a l’Imperi Mig. Les necròpolis d’aquesta època són dues, Abydos, relativament a prop de Tinis, i Saqqara, de Menfis. Abans d’aquest període protodinàstic, l’arquitectura funerària ja era molt important. El costum d’enterrar els difunts al desert, lluny de la terra fèrtil, ja estava arrelat. Cal considerar que, de les mastabes, no se’n sap res amb seguretat, hi ha diverses hipòtesis, algunes contradictòries amb les altres. Una de les hipòtesis descartada recentment és que existia una dualitat en els enterraments dels faraons de les dues primeres dinasties; en moltes ocasions hi havia dues tombes, una a Saqqara i una a Abydos, perquè es creia que les tombes s’havien erigit perquè els governants seguissin controlant Alt i Baix Egipte unificats. La primera tomba simbòlica a Abydos era un cenotafi, no hi havia el cos del difunt sinó una estela amb el seu nom. A Saqqara, en canvi, és on es realitzava el segon enterrament, on es construïa la mastaba per a les despulles del monarca. Les darreres excavacions a Abydos demostren que els primers faraons si hi estaven enterrats. No eren cenotafis; aleshores, les excavacions de Saqqara, demostren que les tombes eren de funcionaris, nobles... i no reials. Mastaba significa banc, n’hi havia de molts tipus; en sabem poc, sobretot de les més antigues (es conserven poc). Es coneix l’estructura interna i subterrània, no l’exterior. Es considera que es una construcció tronc piramidal de base rectangular. A causa d’aquesta estructura, s’han considerat piràmides troncades. A la part occidental del Nil
2010/11 D- Mastaba del faraó Volimu , I dinastia S’han trobat, al seu voltant, 130 tombes més petites. És probable que no els semblés una mala idea ser sacrificats en el moment de la mort del faraó, perquè així podien accedir a la vida eterna (a la qual només, en aquest moment, hi podia accedir el monarca). El què rep el nom de lúgubre cort d’ultratomba va desaparèixer a la I dinastia, dones i esclaus eren enterrats vius. També s’han trobat unes estructures de tova on es col·locava la barca solar pel seu viatge. Amb el temps, aquestes estructures que, en inici, eren simples, es varen anar enriquint, a les sales s’augmentà la decoració i gradualment es va anar incorporant la pedra, primer a la sala sepulcral, després a la capella i posteriorment se’n féu tota l’estructura. La primera mastaba íntegrament de pedra és del darrer faraó de la II dinastia, Jasejemuy. Conforma la mastaba va anar evolucionant, també es van començar a produir saquejos sistemàtics. No ho feien amb subestructures simplement perquè la raó de la monumentalitat està relacionada amb la seva creença. Aquestes tombes varen seguir unes directrius molt marcades per aquestes creences funeràries, com tot l’art egipci. Es tractava d’un lloc on el faraó havia de perviure, però també era un lloc on el mort continuava exercint els drets que li eren propis segons el seu rang i la seva personalitat. La tomba egípcia és, alhora, un monument i una casa. El gran desenvolupament comença a partir de la III dinastia i Djoser, que construí un complex propi i abandonà la mastaba en favor de la piràmide, tipologia que triomfarà.
El Regne Antic: arquitectura
Quasi no disposem de notícies sobre la III dinastia, la que inaugura el Regne Antic, doncs hi ha dues teories bàsiques:
• Una sèrie d’autors opinen que al final del període protodinàstic es va estendre
per Egipte una tendència que qüestionava la divinitat del faraó; és contrastada amb l’expressió de poder mitjançant les piràmides.
- Altres autors fan la contraposició, no hi hauria hagut una crisi entre el període tinita i el Regne Antic, no hi hauria hagut un trencament, sinó una continuïtat i
2010/11 D- un afermament d’aquesta continuïtat; les piràmides serveixen per afermar el poder dels faraons. Les piràmides neixen en aquest període; la seva construcció suposa un pas endavant en construcció, obligà a canviar el sistema administratiu i la forma de vida dels egipcis. Al principi, era un país ric, una riquesa que s’havia anat forjant en les primeres dinasties; això, sumat a la construcció de les piràmides suposà una reorganització administrativa. Es creà el càrrec de visir i gràcies a l’escriptura es féu un cens de les riqueses del país. S’obligà a tot el poble a formar part de l’empresa constructiva del faraó. En aquesta època també, la capital passà de Tinis (Alt Egipte) a Menfis (període menfita, II dinastia). Menfis fou fundada per Narmer, ja existia al període protodinàstic però no fou fins aquest moment que prengué la capitalitat del país. El faraó, aleshores, concentrava poder militar, polític i religiós (humans i divins). Durant l’Imperi Antic, el faraó, compta amb el màxim esplendor del seu poder. Respecte aquest màxim poder, a les obres que farà el faraó, destacarà la seva relació privilegiada amb els déus. Djoser és el primer faraó rellevant de la III dinastia, segurament, el segon. El seu complex funerari és on comença veritablement el canvi, en aquest cas, a banda de la importància del faraó, comptem amb la d’un altre personatge, Imhotep, un dels visirs de Djoser, jutge suprem, portador del segell reial, sacerdot de Ra a Heliòpolis i arquitecte (el primer de la història). El seu nom significa Qui ve en pau. Complex funerari de Djoser Al sud de Menfis, féu un complex funerari, dins la Necròpolis de Saqqara; un complex prodigiós, digne de ser imitat. Djoser i Imhotep no milloren les tombes d’època protodinàstica, sinó que creen un complex funerari propi dins la necròpolis, on també es varen fer altres piràmides imitant Imhotep. És un recinte rectangular, enorme (quinze hectàrees aproximadament) i estava envoltat per una muralla de pedra, no es conserva sencera , una muralla amb dos- cents bastions i tretze portes falses, de les quals només una era vertadera. Sembla que imitava la Muralla Blanca de Menfis feta de tova. Els dos canvis més importants del període protodinàstic al Regne Antic és que es canvia la tova per la pedra i de la mastaba es passa a la piràmide.
2010/11 D- També hi havia una cambra per al sarcòfag del faraó, just al centre de la piràmide, en un pou de vint-i-vuit metres de profunditat, fet amb granit d’Asuan transportat via fluvial. Aquesta cambra estava recoberta d’estuc i segellada amb una porta llevadissa que tancava quan s’havia enterrat el faraó. Ja en època antiga fou saquejada. A part de la piràmide, hi ha una altra tomba. La tomba del Sud (enganxada a la muralla), és una mastaba, allargada. Orientada d’est a oest i coronada, a la part superior, per un fris de cobres. Les instal·lacions subterrànies de la tomba són quasi iguals que a la piràmide. També hi ha un pou vertical de vint-i-vuit metres al centre. Realment no se sap perquè servia aquesta segona estructura, ha d’estar vinculada a la piràmide esglaonada però, i a Djoser també. Podria ser un cenotafi. Aquesta tomba potser albergava els vasos canopis (per a les vísceres del faraó); potser tenia una escultura de fusta que representava Djoser, aquí no s’hi ha enterrar perquè les dimensions són una mica inferiors a les de la piràmide i no hi hagués pogut entrar un sarcòfag monumental. A aquests vasos se’ls donava el mateix valor que al cos. S’accedia a ambdues cambres sepulcrals per unes obertures circulars amb grans lloses. Adossat a la piràmide, s’aixecava el Temple Funerari del complex amb columnes acanalades similars a les de l’entrada. Djoser també va fer el primer temple adossat a una piràmide, fa al·lusió al Palau del Faraó, després apareixerà en altres piràmides on ho ressaltaran més. Al costat del temple hi ha el serdab , cambra de petites dimensions, tancada, per a l’escultura del faraó. Es va descobrir l’any 1924, té dos petits forats que permetien a l’estàtua, però no a l’espectador controlar el què passava fora del serdab. Està en un lloc poc habitual, normalment (a partir de la dinastia IV), el serdab s’incorpora a la Cambra Sepulcral rere una falsa porta. Finalment, el serdab desapareix, però no l’estàtua. L’estàtua es conserva al Museu del Caire, de dimensions naturals i esculpida en pedra calcària i policromada. No estava pensada per ser vista. Frontal. Demostra la manera de treballar dels escultors de l’antic Egipte. El faraó està representat de forma severa, amb el cap encaixat al cos pel pes del nemes. Al rostre s’aprecia la policromia però els ulls de cristall de roca s’han perdut; si es conservessin, seria més naturalista. El cos està cobert amb la capa del jubileu, que li arriba fins als peus. El braç esquerre el té sobre la cama i el braç dret sobre el pit, postura que es repetirà durant quasi tots els retrats dels faraons.
2010/11 D- La seva escultura marca la pauta del què serà l’art dels faraons de l’Imperi Antic. Imhotep traslladà a la pedra la inspiració orgànica gràcies a la possibilitat que va tenir d’experimentar mentre regnà Djoser. Aquesta possibilitat d’experimentació sumat al desenvolupament tècnic dels instruments de metall que permetien talar la pedra fa que es traslladi el què s’havia fet amb tova, a la pedra. En tot cas, l’activitat d’Imhotep suposà un pas endavant que anuncià la maduresa de les formes i el gran desenvolupament tècnic assolit a la IV dinastia. La pedra de carreu, des d’aleshores, serà un element necessari i imprescindible, que no podrà faltar en l’arquitectura oficial. Des d’aquest moment, no es torna a fer ús de la tova. Una altra innovació que porta Imhotep és que la piràmide està orientada respecte els punts cardinals, cosa que fins ara no s’havia trobat i, des d’aquest moment, sempre serà així. El complex funerari de seguida va tenir conseqüències. Uns dos mil anys després, varen acabar divinitzant Imhotep com al déu de la saviesa, de l’astronomia, de l’arquitectura i la medicina.
El Regne Antic: l’arquitectura després de la III dinastia
La piràmide de Djoser no assoleix la forma perfecta (la seva intenció, en origen, era fer una mastaba). Acabà esdevenint el model a seguir. Després de Djoser, cap altre rei de la III dinastia va aconseguir finalitzar les obres de les seves tombes. Hi va haver progressos tècnics i des del punt de vista de la distribució dels espais. Aspiraven a una altura més gran que la de la piràmide esglaonada. El complex més interessant, després del de Djoser a Saqqarah, i encara dins la III dinastia, és el de Sejemjet, fill o net de Djoser, no està clar. Complex funerari de Sejemjet La seva piràmide esglaonada es va descobrir l’any 1950. Ha set per les restes trobades que s’ha arribat a deduir que era esglaonada com la de Djoser, l’estructura subterrània és més complexa que la de Saqqarah i es pensa que si la superestructura s’hagués conservat, també ho hagués set. Està vinculat a Djoser i Imhotep i està incomplet perquè el faraó va morir abans que s’acabés de construir la tomba (un faraó mai acabava la tomba iniciada per un altre rei).
2010/11 D- intentar convertir en una piràmide geomètrica. Els àrabs l’anomenen piràmide enderrocada (només se’n conserven tres grades). Una altra teoria més moderna torna a la més vella i defensa que la piràmide fou feta per Snefru mentre que la segona teoria no pot ser real perquè no hi ha vestigis d’Uni; tampoc era possible que un faraó acabés l’obra que havia començat un altre i menys encara que l’utilitzés). Sembla cert que aquesta piràmide esglaonada es va acabar convertint en una de geomètrica, al final del regnat d’Snefru i que acabà assolint vuitanta-cinc metres d’alçada en aquest camí cap a la monumentalitat. En principi, la piràmide de Meidum, fins que es va reomplir de pedra es va construir seguint els principis de la III dinastia, però també des de l’inici presenta novetats importants; la cambra sepulcral està al cos de la piràmide (i no al subsòl), els espais es cobreixen amb falses voltes (un punt intermig, s’aconsegueix per les filades, es van aproximant quan van pujant; molt habitual en l’arquitectura de la zona del Mediterrani en època clàssica). A partir d’aquest moment, aquesta falsa volta estarà a tots els interiors de les piràmides del Regne Antic. Aquesta necròpolis a més, inclou altres elements com la piràmide satèl·lit (no se’n coneix la funció, es pensa que podria ser un cenotafi), també hi ha mastabes per a funcionaris i alts dignataris; de les quals destaca la de Nefermat, on hi ha les Oques. També hi ha un Temple Funerari, a diferència del complex de Djoser, aquest Temple Funerari, s’uneix, mitjançant una calçada a un temple a la Vall del Nil (anomenat Temple de la Vall). Amb dues funcions: una de constructiva, la segona, en la processó fúnebre que es feia en morir un faraó, que anava amb barca fins al Temple Alt i després s’enterrava a la piràmide. Després va fer les piràmides de Dashur: Piràmide Colzada Han caigut diverses parts del revestiment, tot i així, és la que més bé es conserva i també una de les més ben conservades de l’Egipte dels faraons. Encara no s’ha assolit la forma geomètrica perfecta. Té dos pendents diferents, l’angle de la meitat superior és més petit que el de la meitat inferior (per seguretat). Aquesta doble inclinació s’explica per un canvi en els processos constructius. També resulta peculiar l’existència de dues entrades, una al Nord (les entrades al Nord són el més habitual), l’altra a l’Oest. El pes de la piràmide era més del què el terreny podia
2010/11 D- suportar i, per tant, es va variar el grau d’inclinació perquè fos més segura i, a més, es van omplir de pedra les cambres inferiors (i es va haver de fer una nova entrada). Tot i així, no es creia del tot segur i van abandonar les obres. Amb tot, aquesta piràmide forma part d’un complex envoltat per una muralla (igual que el de Djoser a Saqqarah(, amb els patis més petits. També hi ha la piràmide satèl·lit (no es coneix la funció) i els dos temples, mal conservats: un Temple Funerari adjunt a la piràmide i una calçada resseguida per un mur unida al Temple de la Vall (igual que a Meidum). La diferència entre el Temple de la Vall de Meidum i aquest, a Dashur, és que aquest darrer és monumental, mentre que el de Meidum és encara de dimensions modestes. Meidum i Dashur marquen el model de complex funerari. Piràmide Roja A uns centenars de metres de la piràmide colzada, hi trobem aquesta; envoltada per piràmides de faraons, en aquest cas, de la XII dinastia. Fou aquí on Snefru es féu enterrar. El nom deriva del material amb la qual està coberta actualment (no és el revestiment original). La diferència entre la piràmide anterior i aquesta és que després del fracàs, van sondejar molt bé el terreny (aquest era més resistent a la compressió). El grau d’inclinació és molt reduït (40º enlloc dels 50º o 55º de la resta de piràmides) i base molt llarga (220m, per assegurar l’obra). Acabà sent molt gran; la tercera més gran d’Egipte, després de la de Keops i la de Kefren (el grau d’inclinació fa que no sigui tant alta). Com a Meidum, la cambra funerària està més o menys a l’altura del sòl. S’hi accedeix per un passadís cobert amb falsa volta. Quan es va excavar, a dins es trobà part d’una mòmia relacionada amb Snefru. Els elements del complex funerari del faraó són quatre: la piràmide, el temple de la vall, el temple adossat a la piràmide i la calçada.
- La tipologia de piràmide abandona la seva configuració física d’escala ascendent cap al cel i assoleix la seva forma geomètrica, canònica i prototípica definitiva que marcarà les realitzacions posteriors de la IV dinastia.
2010/11 D- Igual que en el cas de Djoser, també es coneix l’arquitecte, Hemiunu, fou visir, guia dels exèrcits, supervisor dels treballs, portador del segell reial... com que era un alt dignatari, es va poder enterrar en una mastaba al costat de la de Keops. Hemiunu es va fer enterrar en una de les més grans i també encomanà escultures. La piràmide de Keops és la més antiga i la més gran de la necròpolis de Gizeh; està prop del Caire. Aquest canvi d’emplaçament respecte el seu pare no està massa clar però se’n deriven tres hipòtesis:
- Aquest pla estava elevat, per tant, a salvi d’inundacions.
- En aquest lloc hi havia pedreres importants, però havien de transportar una gran quantitat de pedra, tenien el material bàsic.
- Era un terreny resistent a la compressió, no com el de pissarra de Dashur. Pel què fa al vestiment també hi ha diverses hipòtesis:
- El projecte fou unitari pel què fa a l’exterior però es varià a l’interior.
- El projecte fou unitari pel què fa a l’exterior i, també, a l’interior. S’arriba a les tres cambres des d’una entrada al Nord, un corredor descendent condueix a una primera cambra excavada al subsòl amb un pou, una sala pel sarcòfag... La cambra sepulcral se situa a la part del cos de la piràmide. Aquesta entrada descendent té una bifurcació que puja, es torna a bifurcar i porta a la Cambra de la Reina (potser allotjava l’estàtua del faraó). Es continua amunt: La Gran Galeria (coberta amb falsa volta) està abans de la Cambra del Rei. Finalment, a la Cambra del faraó, hi trobem un enorme sarcòfag que ja estava a dins quan es féu la construcció; és de granit d’Assuan. El sostre és pla. Totes les estances es varen redescobrir amb l’expedició de Napoleó a finals del s. XVIII. Al costat de la piràmide hi ha el Temple Funerari, avui en runes. S’unia amb el Temple de la Vall mitjançant una calçada. El Temple de la Vall no s’ha pogut excavar ja que es troba al límit de les terres conreables. A mitjan s. XX s’hi trobà una barca de més de quaranta metres d’eslora, de fusta de cedre del Líban. Sembla que s’havia fet servir de veritat, i potser inclús, fou la que s’utilitzà per traslladar el cos del monarca des del Nil fins a la piràmide.
2010/11 D- La piràmide de Keops està envoltada per piràmides satèl·lit i mastabes. No hi ha cap descripció contemporània sobre la construcció de les piràmides. La única que tenim d’aquesta piràmide en concret és d’Heròdot, del s. VaC (dos mil anys posterior a la construcció de les piràmides). En aquesta necròpolis hi ha dues piràmides més que també compten amb el seu complex funerari propi. Al costat de la piràmide de Keops trobem la del seu fill, Kefren. Kefren Conserva part del seu recobriment al vèrtex. Les dimensions són iguals que en origen. Fa fins a 143 metres d’alçada. En estar situada més elevada, sembla més gran que la del seu pare, Keops, però no n’és. Fa 215 metres de base. La piràmide de Keops s’acabà cap al 2670aC mentre que la de Kefren al 2520aC. Heròdot parla de la piràmide Kefren com la segona piràmide. Igual que a la Piràmide Colzada d’Snefru, la de Kefren té dues entrades a la cara nord. La Cambra Funerària està excavada a la roca (a l’eix vertical i a la base). Està coberta amb dues aigües. D’aquesta cambra només se’n conserva el sarcòfag de granit negre. A dins el sarcòfag, quan l’any 1818 s’hi entrà, hi varen trobar ossos de vaca enlloc del faraó. Al sector sud hi ha la piràmide satèl·lit de funció discutida (estàtua del Ka , tomba familiar...); al seu voltant s’hi van trobar una sèrie de barques solars molt mal conservades. El Temple Funerari, destinat al culte al faraó mort, adossat al cantó nord. Aquest temple és el que marcà la tipologia dels temples posteriors. És de planta rectangular, hi ha zones públiques i zones reservades al sacerdot (santuari, sala hipòstila i magatzems). D’aquest temple en surt la calçada d’uns 500 metres amb sostre, relleus als murs i comunicada amb el Temple de la Vall que, en aquest cas, és important perquè es conserva bé i és una estructura quasi sense ornaments. Micerinos És, de les tres piràmides de Gizeh, la més petita (65,5 x 105 m). Segons alguns autors, es va concebre com una piràmide esglaonada. La construcció de les piràmides esglaonades no arriba a la seva fi a la III dinastia, moltes vegades, les piràmides satèl·lit, són esglaonades.
