¡Descarga Psicoanálisis: La vida de Sigmund Freud y su contribución a la psicología y más Apuntes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
UD 1: PSICOLOGIA
NA 2: Escoles de psicologia: Psicoanàlisi: Freud: biografia; El mètode i els mecanismes de defensa; La sexualitat infantil; Psicoanàlisi i cultura
Psicoanàlisi
La vida emocional en el segundo año de vida ALICIA F. LIEBERMAN La Vanguardia, 19 d’octubre de 2003
Todos los seres humanos nacen con ciertas motivaciones básicas que influencian su conducta a lo largo de la vida. Dos de estas motivaciones se perfilan ya desde la primera infancia: el apego y la exploración. ¿Cuál es la función de estas motivaciones? El apego nos protege en situaciones inciertas o peligrosas, y nos ayuda a buscar a las personas que amamos para sentimos seguros e incluso para sobrevivir en situaciones críticas. La exploración, por otro lado, nos equipa para aprender a manejamos en el mundo con cierta independencia. En la infancia, estas dos motivaciones se manifiestan a través de comportamientos específicos. La necesidad de afecto y ayuda se expresa buscando proximidad y contacto: el niño se acerca los padres, los sigue, los busca cuando no están a su lado, llora por ellos y se aferra a ellos cuando regresan. En contraste, el impulso de explorar se demuestra en conductas que alejan al niño de los padres: corre, trepa, parece no prestarles atención. Cuando apenas está aprendiendo a caminar, el niño es ya muy sabio en demostrar lo que necesita. Cuando está. cansado, tenso o siente incierto porque está en una nueva situación, el impulso de apego tiene prioridad y el niño pide que lo tengan en brazos o que lo protejan. Cuando esta lleno de energía y se siente cómodo, toma él mismo la iniciativa de alejarse de los padres para descubrir los alrededores o jugar con sus amiguitos. Cuando la relación es buena y las cosas andan bien, el niño demuestra "conducta de base segura", usando a los padres como una fuente de apoyo para lanzarse a explorar el mundo y a la cual puede regresar, confiado, para recibir el apoyo que necesita antes de volver a salir "de aventuras".
Así como hay motivaciones básicas que comienzan en la infancia, hay también temores típicos que todos los niños manifiestan de una manera u otra entre las edades de 12 meses y los 36 meses. Los cuatro temores más importantes son, en orden de aparición: miedo de perder al padre o a la madre, miedo de perder el amor de los padres, miedo de lastimarse y miedo de hacer el mal. Cada uno de estos temores es una fuente de angustia para el niño, y necesita el apoyo de los padres para sobreponerse a ellos. El miedo de perder a los padres se manifiesta en el miedo a la separación. El niño llora, se aferra y trata de evitar que los padres se vayan porque, a una edad temprana, no puede tener la certeza de que volverán. La conducta del niño nos dice: "Si no te veo, ¿cómo puedo saber dónde estás y si volverás a mí?" El miedo a perder el amor de los padres sale a colación sobre todo cuando hay enojos. Si los padres están enfadados, la pregunta en la mente del niño es: "¿Todavía me quieres cuando me castigas?" Toma muchos años aprender que se pueden tener sentimientos contradictorios al mismo tiempo: amor y enojo, querer y no querer la misma cosa. El miedo a lastimarse se manifiesta en timidez, cuando el niño no se atreve a aventurarse o a enfrentarse con nuevos desafíos. Finalmente, los niños nos demuestran que comienzan a formarse una conciencia moral cuando tienen vergüenza por haber hecho algo malo, como por ejemplo pegarle a un hermanito. Es importante tomar en serio lo que el niño nos está diciendo, muchas veces sin palabras pero a través de su conducta. La mejor, manera de criar a un niño emocionalmente sano es prestarle atención cuando pide ayuda, reconciliarse después de un enojo y asegurarle que se le sigue queriendo, y alentarlo a que siga explorando después de recobrarse de un susto. La capacidad de aprender y la
autonomía emocional están basadas en la confianza de que los seres que amamos estarán disponibles cuando los necesitemos. Esa lección se aprende en la primera infancia pero puede durar toda la vida. ALICIA F. LIEBERMAN, catedrática de Psicología Médica de la Universidad de California
1.- Sigmund Freud (1856-1939) En la mateixa línia que els estructuralistes (estudi de la consciència) però dirigit, especialment en els seus inicis, a l’aplicació immediata a individus que presentaven un comportament patològic Nascut el 1856 a la Moràvia (antiga república txecoslavaca), fill de pares jueus, es trasllada a Viena, quatre anys més tard. Aquí passarà quasi tota la seva vida. Estudia medicina, encara que sentint inclinacions per la filosofia. Als 20 anys ingressa com ajudant al laboratori de fisiologia de Ernst Brücke. Inicia estudis de neurologia. Els estudis de neurologia el porten, l’any 1884, a assajar les propietats analgèsiques de la cocaïna. (escriu sobre les propietats d’aquesta droga, de la que n’acaba essent consumidor). L’any següent, 1885, és nomenat professor auxiliar (Privadotzent) i obté una beca per anar a París a estudiar amb el doctor Charcot. Queda impressionat pel mètode de Charcot per a l’anàlisi i la curació de la histèria: la hipnosi. La histèria no era considerada una malaltia. Es pensava que els pacients que la patien feien teatre, representaven els símptomes d’una malaltia sense tenir-ne cap. El mot histèria ve del grec hister , úter. Lligada a la dona, la histèria es considerava un efecte de la menstruació que portava a les dones a simular malalties. Amb Charcot, i especialment amb Freud, la histèria passa a ser considerada una malaltia que afecta tant a homes com a dones. Per histèria s’entén una forma de neurosi en la que es presenten símptomes orgànics sense que hi hagi cap explicació neurològica o fisiològica que els expliqui. Així un histèric pot presentar ceguesa, sense que hi hagi cap problema fisiològic en l’òrgan o immobilitat d’un braç sense que hi hagi explicació fisiològica.
Neurosi: alteració psíquica produïda pel conflicte entre el desig inconscient i el Jo dels subjecte
Charcot, utilitzant la hipnosi, és capaç de provocar símptomes histèrics en pacients sans i de curar-los en pacients histèrics. Impressionat pels treballs de Charcot, torna a Viena on comença a treballar junt amb Breuer. Breuer estava tractant una noia que patia de símptomes histèrics: Anna O. La noia presentava diversos símptomes histèrics: tos nerviosa, paràlisis i insensibilitat al braç i cama drets, incapacitat d’empassar-se líquids... Sotmetent la pacient a l’estat hipnòtic aquesta recorda, amb expressivitat emotiva, successos de la seva infància i joventut que l’havien trasbalsat. Un cop desperta, experimenta millores importants i desapareixen alguns símptomes histèrics.
Com bons positivistes pensen que en les malalties histèriques havia d’existir alguna causa, encara que ignorada pel pacient, guardada en algun lloc de l’aparell psíquic. D’aquest lloc en dirà l’ inconscient psíquic.
El descobriment de l’inconscient psíquic constitueix l’aportació més important de Freud. Amb aquests descobriment, l’ésser humà deixa de ser totalment racional per convertir-se amb un ésser en el que algunes de les seves accions escapen del poder de la raó.
El seu funcionament es regula pel principi de realitat : quan han fallat les accions de l’inconscient per distendir o satisfer les tensions internes, el subjecte desenrotlla un procés secundari (coneix, pensa, resolt problemes...) per aconseguir l’objecte desitjat.
SUPER-JO o PRECONSCIENT (super yo, super ego): Representa l’ideal del jo (allò que la societat vol de mi, la conducta que n’esperen) i la consciència moral (allò que la societat sanciona, castiga). És l’hereu del complex d’Èdip i equival a una mena de “moral arcaica” que resulta de la interiorització de les prohibicions familiars: el nen, que primitivament és amoral (no posseeix més que l’ Allò, no reprimit encara), comença a percebre les prohibicions familiars, que acaben introduint-se en el seu interior, fent-se inconscients i convertint-se en una instància que vigila i amenaça el Jo. Per complir la seva funció interposa la “censura” que s’oposa a la espontània realització dels desitjos de l’inconscient. La censura la compara amb una mena de guardià vigilant que no permet que passi a la consciència allò que es troba a l’inconscient. Durant el somni, la vigilància de la censura es relaxa una mica i llavors els desigs reprimits poden aflorar, però disfressats en formes simbòliques; d’aquí la necessitat d’interpretar els somnis.
Explicació dels diferents noms rebuts pels tres sistemes atenent al caràcter inconscient que té el super-jo.
Pulsió : força procedent de l’allò, que porta al organisme a satisfer les seves necessitats primàries, sexuals o d’autoconservació.
Eros : abraça les pulsions sexuals i d’autoconservació, es a dir, les que estan relacionades amb la vida.
Thànatos : fa referència als components destructius i agressius que es troben en tots els éssers humans.
EL MÈTODE PSICOANALÍTIC
La repressió, inconscient, que provoca el super-jo, fa que el jo reaccioni amb els mecanismes de defensa. Les alternatives del jo per evitar la repressió del super-jo i manifestar les pulsions reprimides a l’allò s’anomenen mecanismes de defensa. En destaquem els següents:
Sublimació : desviar pulsions cap a fins superior. Per la sublimació es pot utilitzar l’art o la religió per a satisfer la pulsió reprimida. desplaçament : trasllat de l’energia d’una pulsió del seu veritable objecte cap un element substitutiu que amaga el significat anterior. S’anomena fantasia quan es trasllada la pulsió reprimida al pla imaginari. La persona que respon airadament a una simple pregunta; o el nen que somnia pastissos de xocolata. Repressió : Frenar o controlar les pulsions de l’allò que estan en contradicció amb el super jo. Comporta l’oblit total d’allò que ha provocat el trauma. (oblidar certes experiències passades i penoses) Regressió : Opta per refugiar-se en pautes de comportament pròpies d’etapes anteriors. Ës un exemple el nen petit que torna a “chupar-se” el dit i orinar-se al llit pel naixement d’un germà o la dona que, en enfadar- se amb el marit, marxa a casa la seva mare. Conversió : L’ansietat provocada pels conflictes psíquics es converteix en símptomes corporals. Existeix una relació simbòlica entre l’òrgan elegit i el contingut reprimit: un home sexualment impotent amb la seva dona perquè considera el seu impuls sexual com agressiu i tem ferir-la. Racionalització : Explicar de manera coherent i d’acord a les normes socials una conducta que no seria admesa pel super jo. El cas de la guineu, que diu que “estan verdes quan no les heu”; o allò que diem quan ens hem endut alguna cosa sense pagar: ja cobra més del compte amb altres productes. [ Projecció : Atribuir impulsos considerats inacceptables a objectes exteriors, normalment persones. Identificació : repetició de la conducta d’un model. ]
Quan el conflicte psíquic no pot ser resolt, la pulsió reprimida (l’angoixa que provoca la tensió entre forces o desitjos oposats) es manifesta fixant-se en objectes substitutoris. Es manifesten els símptomes histèrics: l’individu inicia una conducta anormal que ha de ser tractada amb l’ajut del terapeuta.
Des d’aquest punt podem entendre la proposta terapèutica de la psicoanàlisi: recuperar la consciència sobre les pulsions reprimides per, un cop conscients, fer desaparèixer l’angoixa.
Podem definir la psicoanàlisi com un conjunt de procediments necessàriament indirectes que tracten d’explorar l’inconscient del subjecte superant la resistència de la censura i, a la vegada, tractant de recuperar l’equilibri psíquic normal gràcies a la reintegració a la consciència de les representacions que havien estat col·locades a l’inconscient .:
Els mètodes indirectes que s’utilitzen són la lliure associació , la interpretació dels somnis i la interpretació dels actes fallits.
mi padre. Su aliento era desagradable y sus ojos estaban miedo cerrados y llenos de sangre. Supongo que estaba borracho. Lo estaba a menudo. Me puse a llorar y quise volver a casa. Mi padre era un hombre muy corpulento. Tenía el pelo gris oscuro y una larga nariz roja. Le tenía miedo. Con la segunda frase hizo las siguientes asociaciones: Creo que estaba corriendo hacia casa para estar con mi madre. Cuando era buena niña me protegía de mi padre. Cuando me hice mayor, daba la impresión de que ya no se preocupaba más por mí. Solamente se preocupaba de su pequeño perro “Snooky”. Nos excluyó a todos de su vida. A partir de estas asociaciones, llegó a la siguiente interpretación del sueño: El elefante es mi padre que me persigue. Corro hacia mi madre, para buscar protección, pero me ha cerrado la puerta.“ [Tret de G. Lindzey (i altres) Psicología, editorial Omega. Barcelona. 1978]
EL DESCOBRIMENT DE LA SEXUALITAT. Tant en Anna O., com en la seva pròpia autoanàlisi i els relats d’altres pacients, Freud descobreix que la causa de tot conflicte psíquic rau en un conflicte sexual produït a la infància. A partir d’aquestes dades, comença a configurar la seva teoria sobre la sexualitat infantil. Innovadora en un doble aspecte: situa l’origen de les malalties histèriques a la primera infància i afirma l’existència de la libido en els nens i nenes de 0 a 5 anys, quan abans se’ls considerava asexuats. Per entendre bé la teoria freudiana sobre la sexualitat infantil cal distingir entre sexualitat i genitalitat : sexualitat és una força o energia, la libido, que impel·leix o mou l’individu amb més o menys intensitat per buscar la seva satisfacció. La genitalitat es refereix a l’activitat dels òrgans sexuals dels adults i està centrada en el coit. La sexualitat infantil pren importància ja que durant la primera infància es configura la personalitat de l’individu (jo, super-jo i allò) mitjançant la manifestació, lliure, de l’impuls o pulsió sexual (libido: força que ens impulsa a entrar en contacte amb el món exterior). Quan el nen o nena tingui 6 anys haurà adquirit les bases del que serà la persona madura. La libido es manifesta per certes zones del cos, anomenades zones erògenes. La manifestació de la libido, ja que provoca la distensió d’una pulsió, provoca plaer. Les zones erògenes en les que es fixa la libido dels 0 als 5 anys configuren les tres etapes de la sexualitat infantil: etapa oral , anal i fàl·lica.
Etapa oral : dels 0 als 12-18 mesos. Fixació etapa oral: persona depenent, crèdul, sent plaer amb l’assimilació de coneixements i adquirir possessions. Etapa anal : dels 12-18 mesos fins els 3 anys Fixació: obsessivament net, avar, ordenat, meticulós, puntualitat, eficàcia, tossuderia... Etapa fàl·lica : dels 3 fins els 6 anys. El complex d’Èdip i Electra (Jung^2 )
Amb la superació del complex d’Èdip s’aconsegueix^3 :
- L’enriquiment de la vida afectiva: relacions i sentiments oposats i centrats en un mateix objecte: el pare, a qui el nen estima i odia
- Configuració de la sexualitat humana com un procés en dos temps: la 1ª infància (fins els 5 anys) i el 2n des de la pubertat, separats per l’etapa de latència.
- Fa possible la identificació del nen amb el seu pare: el nen pren el pare com model.
LA PSICOANÀLISI I LA CULTURA
Lectura de l’article d’Ureña: capítol IV “la doble dinámica del desarrollo de la sociedad humana”, del llibre La teoría de la sociedat en Freud , Tecnos, 1977
Resum del capítol. Parts : (^2) Electra és filla d’Agamémnon i Clitemnestra. Maltractada per Egist, amant de la mare i assassí d’Agamémnon. Juntament amb el seu germà, Orestes, vang la mort del pare amtant la mare i l’amant. (^3) Tret de F. Gomà, Conocer Freud y su obra. Pàg. 41
1.- La cultura: represión de la sexualidad y la agresividad humanas (pàg. 117) 2.- El superego y el complejo de Edipo (pàg. 122) 3.- Relectura del complejo de Edipo desde el dualismo eros/muerte: sentimiento de culpabilidad y malestar en la cultura. (pàg. 127) 4.- El paralelismo de los desarrollos del individuo y de la sociedad humana (pàg. 130). 5.- La religión como “neurosis de la humanidad”: moral religioso neurótica y moral racional (pág. 133) 6.- Ambivalencia de la concepción freudiana de la sociedad (pàg. 140) 7.- Modelo psicoanalítico y modelo biologista del desarrollo histórico (pàg. 146)
Resum de cada part
1.- La cultura: represión de la sexualidad y la agresividad humanas (pàg. 117) La cultura és fruit de la tensió entre eros i thanatos. Per satisfer les pulsions sexuals els éssers humans s’emparellen formant les famílies. Per satisfer les pulsions d’autoconservació les famílies formen clans i comunitats més àmplies. Els interessos racionals permeten la convivència dels uns i altres. Malgrat aquesta situació idíl·lica , les coses no succeeixen d’aquesta manera. Malgrat l’interès racional amb l’altre, sorgeixen conflictes entre els individus: l’agressivitat és més forta que els interessos racionals. Cal, per tant, reforçar els lligams entre els homes amb l’únic que tenim: la pulsió sexual. La societat reprimeix part de la pulsió sexual i la desvia cap a la societat. Aquesta pulsió coartada i desviada del seu veritable objectiu permet crear lligams forts entre els individus: sorgeixen ideologies, nacionalismes, racisme ...
El hombre es también para el hombre, nos dice Freud en una frase que recuerda mucho a otra de Kant (La insociable sociabilidad), una tentación incitante a satisfacer en él su agresión –120-
Al instinto de agresión, como descendiente del instinto de muerte, sólo se le puede oponer con visos de éxito otro instinto: el eros cuya pujanza es precisamente la opuesta a la del instinto de muerte –121-
La humanidad es incapaz de dominar racionalmente sus instintos agresivos, y por ello tiene que recurrir a su represión –122-
2.- El super-ego y el complejo de Edipo (pàg. 122) La societat exigeix la repressió de l’instint d’agressió, mitjançant l’oposició de l’instint d’eros: com s’aconsegueix? La resposta de Freud es troba amb el complex d’Èdip: guarnición acuartelada en el interior del individuo. Fonamentat en dos fets biològics: la llarga dependència de la criatura humana i el desenrotllament bifàsic de la sexualitat humana. Aquesta doble facticitat biològica fa que sigui propi de l’espècie humana. Amb el complex d’Èdip neix el super-jo com una diferenciació dins el jo, per la qual la relació pare/fill passa a interioritzar-se, prenent el fill al pare com a model.
A partir del seu coneixement del treball fet per antropòlegs i biòlegs, Freud arriba al convenciment que el fet edípic es produeix de forma social als inicis de la nostra cultura, de la humanitat. Existeix, segons ell, un moment històric en què els fills, el col·lectiu d’homes de la tribu, decideix matar al pare/bruixot, aquell que té poder absolut sobre ells, administra les seves pulsions sexuals i agressives. La mort i alliberament del pare/bruixot els fa adonar-se’n de la seva necessitat per poder viure bé, en pau. Decideixen, per tant, fer-lo tornar a la vida en la forma del tòtem, de la figura totèmica: el pare / bruixot mort reviu de nou entre ells imposant la seva autoritat, les seves normes, la limitació i la repressió de les seves pulsions.
Este apartado nos ha descubierto dónde está el principal fundamento científico para aquél “salto atrevido” que Freud intentó hacer al aplicar el psicoanálisis a una interpretación del desarrollo de la historia de la sociedad humana. Este fundamento está en la admisión, fundamentada en la forma que hemos comentado, de la existencia en el individuo humano de aquellas “huellas mnémicas” que conservan contenidos de la experiencia vital de generaciones pasadas. El material clínico que Freud quería ofrecer al público, en el texto citado más arriba, le parece suficiente para postular, con seriedad científica, la existencia de aquellas huellas, como Freud repite en otros varios textos. Tanta importancia da Freud a este descubrimiento que ve en él el motivo decisivo que hace de aquel “salto atrevido” algo inevitable (133) 5.- La religión como “neurosis de la humanidad”: moral religioso neurótica y moral racional (pág. 133) Ja s’ha vist com actua el complex d’Èdip: es reprimeixen les pulsions. Però la lluita, la tensió que provoquen les pulsions reprimides, fa que aquestes retornin a l’individu. Això és el que Freud observa en els seus malalts: tots tendeixen a repetir, inconscientment, el succés traumàtic mitjançant la transferència al metge o altres persones de la vida ordinària. El comportament de la neurosi individual l’aplica Freud a la interpretació de la religió. Veu en ella una repetició del fet històric que indica l’inici de la humanitat: l’assassinat del pare i la seva substitució.
“Freud ve así en la religión, concretamente en el desarrollo de ésta hasta el Monoteísmo más radical, la vuelta del suceso originario reprimido, vuelta que no consiste en el recuerdo consciente sino en la repetición, actuada en forma desfigurada e inconsciente”. (136)
I ara observem com Freud passa a manifestar que la religió forma part de la etapa infantil de la humanitat, etapa en la qual el jo no estava prou fort com per poder resoldre racionalment el conflicte entre les pulsions. Però un cop passada l’etapa infantil, un cop hem arribat a l’etapa madura del desenrotllament històric de la humanitat, el conflicte entre la cultura i els instints dels éssers humans s’ha de resoldre racionalment: de l’allò s’ha de jo: “ El hombre maduro ha de ver racionalmente (y aceptar) que ciertas normas morales (no matarás, por ejemplo) no han sido creadas para sojuzgarle, sino más bien para servir a sus propios intereses, afirmación freudiana que se acerca nuevamente mucho a un pasaje de Kant. El hombre maduro ha de comprender que esas normas, dadas les acaracterísticas de nuestra constectura instintual y de nuestro mundo circundante, son tan indispensables para la conservación de la especie humana como lo es, por ejemplo, la tècnica.” (138).
Allí donde la convivencia social está organizada sobre una moral religioso- neurótica ha de hacerse una convivencia social levantada sobre una moral racional” (139).
La religión ha de ser substituida inevitablemente por la ciencia, coincidiendo también en este enfoque con la crítica marxiana de la religión y, en general, cn el ateismo moderno.(138-139)
Aquest alliberament de la religió i la seva substitució per una moral racional és també l’objectiu de la teràpia psicoanalítica. L’individu ha de recobrar la tranquil·litat mitjançant el reconeixement de les pulsions reprimides. El retorn d’allò reprimit a la consciència permet la supressió dels símptomes neuròtics i el reequilibri de l’individu. De la mateixa manera, l’individu social ha de substituir la religió i les normes que d’aquesta se’n deriven per una moral racional basada en la pròpia raó i on les normes no siguin vistes com una opressió, sinó com un mitjà per a la convivència.
su mente le dijo a su cuerpo que esto era cierto, desarrollando un embarazo histérico (hoy llamado pseudociesis o embarazo psicológico. N.T.). Breuer, un hombre casado en la época victoriana, abandonó abruptamente las sesiones y perdió todo interés en la histeria. Fue Freud quien posteriormente retomó lo que Breuer no había reconocido abiertamente; es decir, en el fondo de todas estas neurosis histéricas yacía un deseo sexual. Con respecto a la evolución de Anna, ésta pasó gran parte del tiempo restante en un sanatorio. Más tarde, se convirtió en una figura muy respetada y activa (la primera mujer asistente social de Alemania) bajo su nombre propio: Bertha Pappenheim. Murió en 1936. Anna será siempre recordada, no solo por sus propios logros, sino como la inspiración de la teoría de la personalidad más influyente que hayamos conocido.
Biografía Sigmund Freud nació el 6 de mayo de 1856 en una pequeña localidad de Moravia llamada Freiberg. Su padre fue un comerciante de lana con una mente muy aguda y un buen sentido del humor. Su madre era una mujer activa, vivaz, segunda esposa del padre de Sigmund y 20 años menor que su marido. Tenía 21 años cuando tuvo a su primer hijo, su apreciado Sigmund. Este tuvo dos medio-hermanos y otros seis hermanos. Cuando tenía 4 o 5 años (él no recuerda bien), su familia se trasladó a Viena, donde viviría casi toda su vida. Freud, un niño brillante, siempre a la cabeza de su clase, ingresó en la escuela de medicina; una de las pocas opciones para un joven judio en Viena en esos días. Allí, se embarcó en la investigación bajo la dirección de un profesor de fisiología llamado Ernst Brücke. El maestro creía en nociones comunes o, si se quiere, radicales de aquella época y que hoy conoceríamos como reduccionismo: “no existen otras fuerzas que las comunes físico-químicas para explicar el funcionamiento del organismo”. Freud pasó muchos años intentando “reducir” la personalidad a la neurología, causa que más tarde abandonaría. Freud era muy bueno en el campo de sus investigaciones, concentrándose sobre todo en neurofisiología e incluso llegó a crear una técnica especial de tinción celular. Pero, solo existía un número limitado de puestos y había otros por encima de él. Brücke le ayudó a conseguir una beca de estudios, primero con el gran psiquiatra Charcot en París y posteriormente en Nancy con el que más tarde sería su rival: Bernheim. Ambos científicos estaban investigando el uso de la hipnosis en los pacientes histéricos. Después de pasar un breve período de tiempo como residente de neurología y como director de una guardería infantil en Berlín, Freud se volvió a Viena y se casó con su prometida de años Martha Bernays. Allí abrió su consulta de neuropsiquiatría, con la ayuda de Joseph Breuer. Las lecturas y obras de Freud le proporcionaron tanto fama como ostracismo dentro de la comunidad médica. Se rodeó de un buen número de seguidores que más tarde se convertirían en el núcleo del movimiento psicoanalítico. Desafortunadamente, Freud tenía una gran propensión a rechazar a aquellos que no estaban de acuerdo con sus teorías; algunos se separaron de él de manera amistosa, otros no, estableciendo entonces escuelas de pensamiento competidoras. Freud emigró a Inglaterra justo antes de la Segunda Guerra Mundial, cuando Viena ya no era un sitio seguro para un judío y más aún de la talla del famoso Freud. Poco más tarde murió de un cáncer maxilobucal del que había sufrido desde hacía 20 años.
Dr. C. George Boeree: Departamento de Psicología - Universidad de Shippensburg Traducción al castellano: Dr. Rafael Gautier, Médico Psiquiatra Psicoterapeuta http://www.elalmanaque.com/psicologia/freud.htm
