El Sistema Político de Canovas: Constitución Liberal y Bipartidismo en España (1874-1898) | Resúmenes de Historia de España

TEMA 7. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC

L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el

Manfest de Sandhust: es posava a disposició dels espanyols; volia arreglar la situació

sent rei. El 29 de desembre pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos,

va accelerar

la proclamació d'Alfons Xll com a nou rei.

1.1. Un nou règim polític

La restauració de la monarquia va ser promuguda per: polítics conservadors, homes de

negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa

concepció de l'Estat:

– La defensa de l'ordre social i de la propietat. (rics rics, pobres pobres)

– La confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat (sense revolucions ni

canvis).

El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, que tenia

com a objectiu superar els problemes de la monarquia d'Isabel ll:

– El caràcter excloent dels partits que arribaven al poder

– L'intervencionisme de l'exèrcit

– Els abundants enfrontaments polítics.

– No es tractava d'un sistema democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal

masculí i les llibertats eren restringides.

Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en: una Constitució moderada com a marc jurídic

del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i

liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic).

* Volia canviar el règim d'Isabel ll. El poder de les camarilles no era bo. Entre els dos

principals partits, moderats i progressistes hi havia massa enemistat. Cànovas volia que

els 2 partits puguessin governar de manera estable sense canvis de constitució quan un

pugés al poder, per tant, s'havia de fer una constitució la qual els dos partits hi

estiguessin d'acord.

1.2. La Constitució del 1876

La Constitució del 1876 va ser una de les més llargues i triumfadores. Tenia un caràcter

conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn

poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que arribava

un nou partit al poder, com havia passat abans.

Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:

• Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i

reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu; (el govern

podia moderar la llibertat depenen de la situació). Els governs conservadors, ho

van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i

permissiu.

• Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania

compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la corona.

El rei tenia poder i podia vetar lleis.

• El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de

l'exèrcit, eligia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts.

La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, i un

Congrés dels Diputats.

• El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern. Els conservadors

Vista previa parcial del texto

¡Descarga El Sistema Político de Canovas: Constitución Liberal y Bipartidismo en España (1874-1898) y más Resúmenes en PDF de Historia de España solo en Docsity!

TEMA 7. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC

L'1 de desembre de 1874, Alfons Xll va fer públic des de l'exili a Gran Bretanya el Manfest de Sandhust: es posava a disposició dels espanyols; volia arreglar la situació sent rei. El 29 de desembre pronunciament de Sagunt, dirigit pel general Martínez Campos, va accelerar la proclamació d'Alfons Xll com a nou rei. 1.1. Un nou règim polític La restauració de la monarquia va ser promuguda per: polítics conservadors, homes de negocis i militars d'alta graduació que compartien uns mateixos interessos i una mateixa concepció de l'Estat:

La defensa de l'ordre social i de la propietat. (rics rics, pobres pobres)
La confiança en la monarquia com a garantia d'estabilitat (sense revolucions ni canvis). El nou règim polític va ser dissenyat pel conservador Cánovas del Castillo, que tenia com a objectiu superar els problemes de la monarquia d'Isabel ll:
El caràcter excloent dels partits que arribaven al poder
L'intervencionisme de l'exèrcit
Els abundants enfrontaments polítics.
No es tractava d'un sistema democràtic, ja que no reconeixia el sufragi universal masculí i les llibertats eren restringides. Aquesta nova etapa s'havia de fonamentar en: una Constitució moderada com a marc jurídic del sistema i en la creació d'un sistema bipartidista en el qual dos partits, conservadors i liberals, s'alternessin pacíficament en el poder (torn dinàstic).

Volia canviar el règim d'Isabel ll. El poder de les camarilles no era bo. Entre els dos principals partits, moderats i progressistes hi havia massa enemistat. Cànovas volia que els 2 partits puguessin governar de manera estable sense canvis de constitució quan un pugés al poder, per tant, s'havia de fer una constitució la qual els dos partits hi estiguessin d'acord. 1.2. La Constitució del 1876 La Constitució del 1876 va ser una de les més llargues i triumfadores. Tenia un caràcter conservador i pretenia una certa flexibilitat, amb l'objectiu que els dos partits del torn poguessin governar de manera estable sense haver de canviar-la cada cop que arribava un nou partit al poder, com havia passat abans. Els principals elements de la Constitució del 1876 eren:

Una àmplia declaració de drets i llibertats (impremta, expressió, associació i reunió), tot i que es deixava la seva regulació posterior a l'executiu; (el govern podia moderar la llibertat depenen de la situació). Els governs conservadors, ho van aplicar de manera més restrictiva, i els liberals, en un sentit més ampli i permissiu.
Un enfocament conservador de la divisió de poders basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei, i atorgant àmplies competències a la corona. El rei tenia poder i podia vetar lleis.
El rei tenia un paper moderador per damunt dels partits polítics. Era el cap de l'exèrcit, eligia lliurement el cap de govern i no era responsable davant les Corts. La funció legislativa corresponia a unes Corts bicamerals, amb un Senat, i un Congrés dels Diputats.
El tipus de sufragi que s'utilitzaria quedava a decisió del govern. Els conservadors

van establir el vot censatari, limitat als contribuents principals, cosa que incloïa només el 3% de la població. El sufragi universal masculí es va aprovar amb un govern liberal, tot i que va tenir una eficàcia reduïda.

El reconeixement del catolicisme com a religió oficial de l'Estat, que assignava a l'Església un paper destacat a l'educació.
El caràcter centralista del sistema que posava ajuntaments i diputacions sota el control del govern i garantia la unitat de les mateixes lleis a tot el país, ja que els furs bascos es van suprimir (lleis pròpies) 1.3. La fi dels conflictes bèl·lics L'estabilitat del règim es va veure afavorida pel final de les guerres carlines i cubana. Al llarg del 1875, l'ofensiva de l'exèrcit liberal va aconseguir derrotar els carlins a Catalunya, País Valencià i Aragó. La rendició total es trasllada l’any 1876 Carles travessa la frontera cap a l’exili. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. Però el 1878 es va estipular un sistema de concerts econòmics que donava un cert grau d'autonomia fiscal a les províncies basques, en virtut de la qual aquestes províncies pagarien anualment a l'administració estatal una quantitat determinada recaptada directament per les diputacions provincials. El final de la guerra carlina va facilitar posar fi a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys). L’any 1878 es signa la pau de Zanjon: abolició de l’esclavitud. 2. EL BIPARTIDISME I EL TORN PACÍFIC 2.1. Un sistema bipartidista Cánovas va concebre un sistema bipartidista en el qual dos partits s'alternessin (liberal i conservador) en el govern sense haver de recórrer al suport de l'exèrcit. Els dos partits dominants, (partits dinàstics o partits del torn) van ser:
Partido liberal-Conservador o Partit Conservador. Creat i liderat per Cánovas del Castillo i substituïa l'antic Partit Moderat.
Partido Liberal-Fusionista o Partit Liberal. Fundat per Sagasta i tenia un programa més progressista, però adaptats als límits del sistema dissenyat per Cánovas. En tots dos casos no es tractava de partits de masses, amb seus, agrupacions i afiliats. Tots dos partits coincidien ideològicament en:
La defensa de la monarquia, de la Constitució i de la propietat privada
Consolidació d'un Estat unitari i centralista *Imatge: Cánovas i Sagasta. Igualtat entre els 2. Tenien més coses que els ajuntaven que separaven tot i la seva oposició.

3.2. El carlisme El carlisme va trigar a reorganitzar-se i només va tenir una certa força a les províncies forals, (País Basc). L'aparició del nacionalisme basc i del català va reduir les bases socials del carlisme. A l'altre extrem, el carlisme va patir l'escissió del sector integrista o tradicionalista liderat per Ramón Nocedal. La jerarquia eclesiàstica catalana, encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió sobre el clergat perquè abandonés el carlisme. A partir de 1890 el carlisme es reconstruí amb l’aspiració de convertir-lo en un partit de masses: Comunió tradicionalista ( que el 1896 obtingué 10 diputats). 3.3, El socialisme L'arribada dels liberals al poder l'any 1881 va afavorir les activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i era partidari de participar en l'activitat política. Es fa fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la Unión General de Trabajadores (UGT). El creixement del socialisme espanyol va ser molt lent. El socialisme predominava a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs adeptes a Catalunya, tot i ser el territori amb més població obrera d'Espanya. La força del republicanisme federal entre les classes populars i l'arribada de l'internacionalisme de caràcter anarquista van ocupar a Catalunya l'espai polític i sindical que en altres llocs d'Espanya tenia el socialisme.

4. ERA DEMOCRÀTIC EL SISTEMA DE LA RESTAURACIÓ? El règim de la Restauració se sustentava en un sistema electoral caracteritzat pel caciquisme, la corrupció electoral* i l'abstenció generalitzada, que facilitava la manipulació de les eleccions en benefici dels partits del torn. Sistema polític pel qual una democràcia parlamentària és falsejada per la manipulació electoral exercida per persones influents, que serveixen d’enllaç entre l’oligarquia que deté el poder i els habitants de llurs localitats. El caciquisme es fonamentava en la influència sobre la societat de determinades persones (cacics) que, servint-se del seu poder i autoritat, influïen en el comportament dels electors. Va tenir la seva principal fortalesa en el món rural, tot i que també va actuar en el món urbà. El procés de preparació de les eleccions començava amb l'encasellat. Per aconseguir els resultats previstos en les eleccions es recorria sistemàticament al frau electoral, a un conjunt de trampes que manipulaven els resultats electorals i que es coneix com a tupinada. D'aquesta manera, es manipulaven el cens i les actes laborals, es compraven vots, s'incloïen vots falsos a les urnes i s'amenaçava l'electorat 5. LA CRISI D'ULTRAMAR (CUBA I FILIPINES) 5.1. L'imperi colonial espanyol Des de 1824, Espanya només tenia les colònies de Cuba i Puerto Rico, al Carib, i les Filipines i altres illes petites al Pacíflic. Cuba era la principal possessió, amb interessos i negocis importants espanyols i amb un gran flux d'emigració espanyola. La vida econòmica es basava en plantació de: sucre, cafè i tabac. *Els espanyols volien anar a Cuba per fer-se rics. Hi havia molts esclaus. De sucre, cafè i tabac n'havien d'importar a Espanya però havien de comprar obligatòriament productes espanyols tenint USA al costat.

La política aranzelària que imposaven els governs espanyols convertia les illes en uns mercats captius. Estaven obligats a comprar a elevats preus els productes espanyols, fonamentalment el blat castellà i els texits catalans, la legislació espanyola els dificultava l'exportació cap a Europa o USA. Els Espanyols posaven traves, restriccions, prohibicions, etc. per a què això no poguès passar, com a conseqüència, la satisfacció cubana a espanya va disminuir. El cas de les Filipines va ser diferent:

població espanyola era escassa
interessos econòmics espanyols es basaven en la producció de tabac i a ser una porta d'intercanvis amb àsia.
l'illa estava controlada per militars i hi havia presència d'ordres religiosos. A escala política, aquests territoris rebien un tractament colonial i no tenien cap dret a enviar representats a les Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a intervenir en l'elaboració de les lleis que afectaven les illes. 5.2. El problema cubà Al Conveni de Zanjón del 1878 es van pactar mesures per:
facilitar l'autonomia cubana
l'abolició de l'esclavitud
presència de diputats cubans al Parlament espanyol El sector més intransigent, oposat a les reformes va formar el Partido Unión Constitucional. Els grups més progressistes van fundar el Partido Liberal de Cuba. La majoria dels polítics espanyols no estaven d'acord en donar l'autonomia a Cuba. Sagasta, durant els governs liberals, no va poder aconseguir l'abolició de l'esclavitud fins al 1888. Es va fer un Pla de Reformes Colonials que va ser rebutjat a les Corts. El malestar de la població cubana va augmentar a partir del 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un impost a la importació de productes que no procedien d'Espanya: Aranzel Cánovas. Aquesta mesura va incomodar USA, que comprava una bona part del sucre i tabac de Cuba però havia de pagar forts aranzels per aquests productes. 5.3. L'esclat de la guerra L'incompliment dels compromisos del Conveni de Zanjón, el nou aranzel i el suport estatunidenc van fer que el 1895 es reiniciés el conflicte cubà. La insurrecció es va iniciar a Baire (Grito de Baire). Líder: José Martí, fundador del partido revolucionario cubano. Principals dirigents militars: Maceo i Máximo Gómez. Comença la independència cubana amb guerres. Els intents d'Espanya per posar fi al conflicte van combinar el diàleg, en el cas del general Martínez Campos (l'envien a Cuba i intenta solucionar el conflicte pacificament però no se'n surt i posen a Weyler) i una forta repressió, en el cas de Weyler (va encendre els ànims cubans i USA va iniciar una campanya de premsa contra Espanya). Weyler, va obligar els camperols a concentrar-se en uns pobles determinats i va castigar els rebels presoners. Espanya va enviar uns 200.000 soldats a l'illa, molts dels quals van emmalaltir o morir a causa de les malalties tropicals i la manca de serveis sanitaris. Les tropes espanyoles no van poder derrotar militarment els insurrectes cubans. A Espanya, l'assassinat de Cánovas del Castillo (a favor de Weyler) l'estiu de 1897, va donar lloc a un imprevist canvi de govern. Sagasta, el nou president, va iniciar una estratègia de conciliació:

La guerra va comportar algunes pèrdues materials a la colònia, no va ser així a la metròpoli on van tenir fins i tot algun efecte beneficiós.
Els efectes econòmics van ser greus a llarg termini perquè van significar la pèrdua dels ingressos procedents de les colònies, com també d'uns mercats preferents.
D'altra banda, la tornada a Espanya de capitals cubans va ser l'origen de nous bancs i va permetre la recuperació econòmica d'Espanya en iniciar-se el segle XX.
El desastre del 98 també va posar en una situació molt delicada el sistema de la Restauració i els dos partits polítics del torn.
La crisi va estimular també el creixement dels moviments nacionalistes a Catalunya i al País Basc, on es va denunciar la incapacitat dels partits dinàstics. La necessitat de renovació i regeneració del sistema polític i de la societat espanyola va ser àmpliament defensada pel corrent regeneracionista, que va denunciar els efectes del sistema de la Restauració. 8. CATALUNYA I LA GUERRA DE CUBA 8.3. Les conseqüències del 98 A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències immediates.

En el terreny econòmic, les exportacions catalanes a les antigues colònies van experimentar una reducció considerable, i, a més, s'havia de fer front a l'elevat endeutament públic provocat per l'alt cost de la guerra. De tota manera, La repatriació de capitals realitzada pels “indians” va moderar els efectes econòmics del 98.
La repercussió política més immediata va ser l'enfrontament amb el primer govern de la postguerra, el conservador, presidit per Silvela, arrel de l'increment d'impostos per pagar els deutes de la guerra (reforma de Villaverde).
La reacció dels gremis de comerciants de Barcelona va ser negar-se a pagar i van protagonitzar el Tancament de Caixes. La resposta repressiva va incrementar al irritació contra el govern i els partits dinàstics.
Davant d'aquesta situació, sectors importants de la burgesia van començar a prendre consciència de la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració per desenvolupar una política renovadora i van donar el seu suport a les noves formacions catalanistes, que reivindicaven l'autonomia i prometien una política modernitzadora de l'Estat espanyol.
Del tancament de caixes va sortir una entesa política entre les entitats econòmiques, culturals i ciutadanes de Barcelona que s'havien mobilitzat contra el govern i els grups polítics catalanistes per crear una candidatura política per fer caure als partits dinàstics a les eleccions e 1901. A Barcelona, i a tot Catalunya, la crisi de 1898 va comportar la fi del torn pacífic i la irrupció de noves forces a l'escena política.

El Sistema Político de Canovas: Constitución Liberal y Bipartidismo en España (1874-1898), Resúmenes de Historia de España

Documentos relacionados

Vista previa parcial del texto

¡Descarga El Sistema Político de Canovas: Constitución Liberal y Bipartidismo en España (1874-1898) y más Resúmenes en PDF de Historia de España solo en Docsity!

TEMA 7. LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1902)

1. LES CLAUS DEL NOU SISTEMA POLÍTIC