¡Descarga Restauració i catalanisme y más Apuntes en PDF de Historia de España solo en Docsity!
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA D’ESPANYA
T.
Condicions de vida dels treballadors (obrers de fàbriques, mines, forns,...)
- Salaris molt baixos, no donaven per menjar. Calia que les dones i els nens de + de 6 anys treballessin a fàbriques.
- Jornades laborals molt llargues sis dies a la set. No hi havia cap protecció en cas d’atur, malaltia, accident o vellesa.
- Tenien habitatges petits. No tenien serveis d’enllumenat, aigua corrent, clavegueram i els carrers no estaven empedrats.
- Les malalties infeccioses es propagaven ràpidament per les condicions d’higiene i la mala alimentació. No hi havia assistència mèdica gratuïta i la majoria de nens no estudiaven. (jornalers del camp)
- Pitjors condicions, dificultat per trobar feina tot l’any i la superabundància de ma d’obra permetia als terratinents pagar salaris més baixos que als obrers. ORIGENS DEL MOVIMENT OBRER Prenen consciència que han de canviar la seva situació, les primeres protestes van ser violentes i espontànies reclamant els drets dels treballadors i la igualtat. Més tard es van començar a organitzar. Al 1835 cremen la fàbrica Bonaplata de Barcelona. Van passar a defensar el dret d’associació i la millora de les condicions laborals. L’associacionisme obrer es va estendre per tota espanya reivindicant l’augment de salaris i la reducció de les jornades laborals. Van recorre molt a les vagues tot hi estar prohibides. Al 55 1a Vaga General reprimida durament, al 57 es prohibeixen les associacions obreres. Revoltes agràries principalment a Andalusia. Després de la desamortització de Madoz moltes terres van passar de mans comunes a mans privades i per tant van perdre l’oportunitat d’un repartiment més just per als jornalers. Van ocupar terres il·legalment i se les repartien. ARRIBADA DE MARXISTES (SOCIALISTES) I ANARQUISTES Anarquistes Marxistes (socialistes)
- Contraris a l’acció política
- Oposició a la formació de partits polítics
- Defensa de l’individualisme
- Refús de l’autoritat i la jerarquia. ABOLICIÓ DE L’ESTAT
- Defensa de la revolució espontània i l’acció sindical
- Partidaris de l’acció política
- Defensa de la formació d’un partit de classe obrera
- Defensa de la revolució obrera organitzada
- Creació d’un estat obrer. Dictadura de proletariat.
- En contra de la propietat privada propietat de l’estat.
Amb la revolució del 1868 arriben les idees socialistes i anarquistes a espanya. Es formen els primers nuclis vinculats amb l’AIT (associació internacional de treballadors, la primera internacional) amb ideals anarquistes per culpa de Fenelli membre de l’AIT que estén les idees del anarquisme com si fossin les de l’AIT, això ajuda a l’arrelament de l’anarquisme entre el proletariat català i la pagesia andalusa. A partir del 69 les associacions obreres anarquistes creixen moltíssim, el primer congrés de la Federació Regional Espanyola de l’AIT (FRE) es celebra a Bna al 1870. Paul Lafargue va difondre els ideals marxistes a espanya i va impulsar un grup de madrilenys que van fer una campanya per la conquesta del poder polític per la classe obrera. Conflictes entre els dos corrents internacionalistes que acaben amb l’expulsió del grup madrileny de la FRE i la fundació de la Nueva Federación Madrileña de caràcter marxista. L’anarquisme (el + nombrós) va ser perseguit i reprimit, va respondre amb actes violents contra l’Estat, la burgesia i l’església. Ex: Fets de la ma negra a Cadis 1883, Bombes al liceu de Barcelona 1893 i assassinat del president del Govern Cánovas del Castillo 1897.
LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (18741923)
1a etapa de la Restauració (1874-- 1902)‐1902) Rei Regnat Alfons XII 1875- Regència de Maria Cristina 1885-
a) Restauració I: Alfons XII
Al gener/1874 Pavía fa un cop d’estat amb el qual acaba amb el Sexenni Democràtic i es forma un govern provisional presidit per un militar, Serrano. El projecte monàrquic constitucional‐1902) de Cànovas del Castillo es basava en les idees següents:
- La figura principal era la d’Alfons, el príncep. El retorn dels Borbons havia de ser amb Alfons i no amb Isabel II ja que havia estat destronada i tenia una mala imatge.
- Vol crear un projecte tranquil, amb pautes. La idea és convocar unes eleccions a sufragi universal masculí a Corts Constituents per tal de definir Espanya com una monarquia.
- 1873: CdC aconsegueix que Isabel II cedeixi els drets dinàstics a Alfons.
- 1/des/1874: CdC redacta el Manifest de Sandhurst, el qual es tracta de la presentació d’Alfons XII com a únic i legítim representant del dret monàrquic a Espanya; de manera que així aconseguia el retorn dels Borbons. El 29/des/1874 el General Martínez Campos realitza un pronunciament a Sagunt (València) on es proclama a Alfons com a rei d’Espanya, de manera que accelera el procés. Però Alfons XII no arriba a Espanya fins al gener/1875, és per això que CdC n’assumirà la regència fins que sigui coronat.
Diferències Partit conservador Partit liberal Immobilista (no reformes socials) Reformes socials pels interessos de la classe mitja Defensa sufragi censatari Defensa sufragi universal masculí Partit catòlic Defensa laïcisme (no barrejar església i política) A favor de l’ordre i control social Més permissiu, permet associacions Hereus dels moderats Hereus dels progressistes Potencials votants són les classes benestants: església, alta burgesia, terratinents i noblesa. Principals votants son els professionals liberals, classe mitjana alta. Partits fora del sistema: REPUBLICANS ULTRACATÒLICS NACIONALISTES SOCIALISTES Possibilistes: Castelar Progressistes: Ruiz Zorrilla Unitaris: Salmerón Federals: Pi i Margall Carlins: Vázquez de Mella Integristes: Ramón Nocedal Unión Catòlica: Alejandro Pidal Catalans: Centre català: V. Almirall Unió catalanista: Bases de Manresa Lliga Regionalista: Prat de la Riba Bascos: P. Nacionalista Basc: Sabino Arana PSOE: P.Iglesias
- Petita burgesia
- Classes mitjanes i populars urbanes
- Treballadors industrials
- Clero
- Classes mitjanes altes
- Classes mitjanes altes rurals - Burgesia - Classes mitjanes - Classe obrera Les claus del sistema Com que a Espanya no hi ha la tradició democràtica que tenen els anglesos en el torn dels partits, es fan trampes electorals: tupinades i caciquisme. Falsejament del sistema electoral Entre 1876 i 1898 hi ha 10 eleccions, 6 les guanyen el Partit Conservador i 4 el Partit Liberal. El 1881 comença l’alternança entre els dos partits, quan Sagasta puja al govern. Amb el sufragi censatari (que s’aplica a partit del 1878) molt poca gent té dret a vot, quan aquest canvia a sufragi universal masculí per majors de 25 anys (a partir del 1990) augmenta molt el nombre de votants; però hi ha un nivell d’absentisme molt alts perquè les trampes electorals eren massa evidents. Tupinades El ministre del Ministerio de Governación era l’encarregat de fer la llista de diputats de cada circumscripció (Encasillado) i era qui feia les trampes per tal que tots aquells que hi apareixien arribessin a ser diputats, era una mena de premi per haver estat al partit mentre no estaven al govern. A vegades, hi havia diputats que apareixien a Encasillados de circumscripcions amb les
quals no hi tenien cap vincle, eren els Cuneros. Les trampes es trobaven en tot el procés d’elecció: hi havia més vots que cens electoral, hi havia difunts que estaven al cens, la gent votava més d’un cop... Caciquisme El cacic és un individu o família que té molt de poder i controla tota una circumscripció electoral, normalment de l’àmbit rural. Aquests poden facilitar o dificultar molt les coses i, per tant, els hi diuen a qui han de votar. Si hi havia algun reducte (algú que no feia cas), s’enviava a la Partida de la Porra. De manera que es tracta d’una peça clau que garanteix el funcionament del sistema. Quan mor Alfons XII el 1885, per tal de garantir a la població que aquest sistema funciona, CdC fa un pacte amb Sagasta, conegut com el Pacte del Pardo, en el qual CdC cedeix la presidència a Sagasta a canvi que aquest es comprometi a seguir amb el torn pacífic. Forces d’oposició al règim En aquesta primera etapa no tenen massa influència, però al segle XX si que en tindran. Allò que mou els opositors és, d’una banda, les causes polítiques amb el qual estan en contra de l’estat liberal, uniformitzador i centralista creat per la Restauració (Carlins, republicans i nacionalistes); i per altra, les causes socioeconòmiques que era el moviment obrer (socialisme- marxisme i anarquisme). Crisi finisecular A final de segle tota la bonança es trenca per una crisi econòmica, social i política. La crisi econòmica ve donada per com està organitzada l’economia espanyola i per la poca competitivitat dels productes. Per això, el govern haurà d’aplicar mesures proteccionistes. La crisi política ve donada per la pèrdua de colònies. La crisi social ve donada per la pèrdua de colònies, el malestar econòmic i l’atur. Apareixen veus dient que Espanya és un equip de segona, de manera que s’entra en un pessimisme espanyol mentre que Europa creix i s’expandeix. Per altra banda, apareix un sector del moviment obrer de forma violenta, els anarquistes, que reclamen regenerar Espanya (regeneracionisme).
Crisi econòmica
Es tracta bàsicament d’una crisi del sector agrícola més important, la vinya. El sexenni porta una època de bonança econòmica, creixement econòmic, que acabarà el 1880 perquè es comencen a patir els efectes del seu model econòmic. Aquest es fonamentava en una economia agrària, una excessiva dependència de les inversions del capital estranger i el fet que no hi ha desenvolupament tècnic. Tot això passa en un context en el qual a Europa es viu una fase d’expansió, amb un elevat grau d’industrialització i millora en les condicions de vida dels treballadors; tot això provoca que hi hagi estabilitat política i social. Mentrestant, a
El líder els independentistes cubans es trobava a Nova York, José Julián Martí, i era molt conegut; va donar l’ordre insurrecció pel 24/2/1895. Però cal tenir en compte que la població cubana pateix molts problemes i mentrestant ell està a EEUU sense patir-- los;‐1902) és per això que els germans Lora per tal de treure-- li protagonisme, s’avancen un dia i‐1902) engeguen la insurrecció el 23/3 amb el que es coneix com el Grito de Baire. José Martí haurà de reaccionar per tornar a ser el líder: es trasllada a la República Dominicana i el 25/2 publica un manifest per tal de recuperar el lideratge, el Manifest de Montecristi, que és una denúncia de l’imperialisme en general i, en particular, de l’espanyol i on es posiciona a favor de l’autodeterminació de Cuba i del mestissatge cultural. Amb aquest manifest, José Martí recupera el poder del lideratge. Els rebels cubans comencen a tenir èxits militars davant de les tropes espanyoles i l’abril/1895 José Martí es trasllada a Cuba. Mor el 19/5/1895 en un enfrontament contra les tropes espanyoles. Després de la seva mort, la seva figura s’exaltarà i el conflicte s’anirà radicalitzant, cada cop la població estarà més implicada per la política exterior del govern espanyol, que intentarà imposar-- se per la força: el govern envia 200.000‐1902) soldats i canvia la màxima autoritat espanyola a Cuba, Martínez Campos serà substituït per Valeriano Weyler, que serà molt cruel amb els cubans i farà neteges ètniques creant una mena de camps de concentració que ell anomenarà Reconcentrados. A causa de l’assassinat de CdC, hi haurà un canvi en el govern, que serà substituït per Sagasta i el 1897 realitzarà una sèrie de canvis en la política exterior espanyola; Sagasta intentarà conciliar les dues parts del conflicte cubà i destituirà Weyler i donarà autonomia política a Cuba. Però aquests canvis arriben massa tard i no satisfà ni als independentistes ni als unitaris. Febrer/1898 els cubans tenen controlada 2/3 parts de l’illa i és en aquest moment que té lloc un esdeveniment clau: l’explosió i enfonsament d’un vaixell militar d’EEUU, el Maine. Oficialment aquest vaixell estava fent una visita amistosa però, en realitat, estava allà en defensa dels nord-- americans‐1902) que estaven a l’Havanna degut a la política espanyola anti- ‐1902) ‐1902) americana. Els americans van culpar als serveis secrets espanyols d’aquest atemptat i comencen una campanya per desprestigiar Espanya a nivell internacional. Roosvelt, Hearst i Mc Kinley encarreguen a Pulitzer, un reporter, que expliqui la violenta actuació del govern espanyol a Cuba. Woodford, ambaixador nord- ‐1902) ‐1902) americà a Espanya, dóna un ultimàtum al govern espanyol amb dues opcions: cedir l’illa de Cuba a EEUU amb una indemnització o la guerra. S.Moret, el Ministre d’Ultramar, declara la guerra als EEUU; aquesta declaració es viu amb molta eufòria tot i que hi haurà alguns opositors com J.Costa, Pi i Margall o Unamuno. La marina nord-- americana és molt superior i destrossa totalment la tropa espanyola i ocupa‐1902) Cuba, Filipines i Puerto Rico. Espanya es rendeix amb el Tractat de París al desembre/1898 a partir del qual Filipines, Puerto Rico i l’illa de Guam passen a ser dels EEUU i Cuba es converteix en una república independent però Stora la supervisió dels EEUU. Aquest conflicte deixa a Espanya en estat de xoc, es tracta d’un desastre nacional, s’entra en un pessimisme nacional i comencen a aparèixer veus dient que Espanya no és una potència mundial. Aquesta derrota tindrà conseqüències en l’àmbit polític, en el qual apareix un nou corrent que vol una renovació econòmica i una democratització (Regeneracionisme), i el cultural, en el qual apareix un col··lectiu de pensador i escriptors que tenen una visió pessimista d’Espanya que seran coneguts com La generació del 98, batejats així per Azorin.
Regeneracionisme
És un corrent polític que neix dins del mateix sistema i que vol modernitzar Espanya. La figura que destaca és la de Joaquin Costa que defineix el Regeneracionisme com: “Escuela, despensa y las siete llaves sobre el sepulcro del Cid”; això significa que s’ha de potenciar l’ensenyament públic perquè el 75% de la població és analfabeta, s’ha de modernitzar econòmicament el país potenciant la industria i modernitzant l’agricultura, s’ha de democratitzar el sistema polític, i s’han d’oblidar les glòries passades. Hi ha tres intents regeneracionistes:
- El primer intent es va produir el 1899 durant el govern Silvela-- Polavieja‐1902) (Partit Conservador). Manté un programa polític en el que suposadament es vol modernitzar Espanya potenciant la industria per tal de sortir de l’endeutament després de la guerra. És una etapa de col··laboració entre la burgesia catalana, que se senten escoltats, i el govern; es posicionen clarament Durant i Bas, Dr Robert, Bisbe de Vic i Torres i Bages. Però, a l’hora de la veritat, quan el Ministre d’Hisenda presenta el pressupost de l’Estat, hi apareix un augment dels impostos i la burgesia catalana se sent enganyada; al setembre els gremis fan una crida a la desobediència civil, es a dir, a no pagar cap impost, coneguda amb el nom de Tancament de Caixes. L’ambient és molt crispat i hi ha repressions i empresaris detinguts. Com que és un acte de resistència civil que té conseqüències en els seus negocis, s’anirà acabant. El tancament de caixes representa l’entrada de la burgesia catalana en la política, és a dir, l’aparició de la seva consciència política, en la que es preocupen per més coses que pels seus negocis. En aquest moment el catalanisme passarà de ser una reivindicació cultural a política, començarà el catalanisme polític.
- El segon intent està protagonitzat pel Partit Conservador, encapçalat per Antonio Maura (1907- ‐1902) ‐1902) 1909), que acabarà amb la Setmana Tràgica.
- El tercer intent el farà el Partit Liberal, encapçalat per José Canalejas (1910-- 1912), que és‐1902) el projecte més fort de Regeneracionisme però que no es du a terme perquè és assassinat per un anarquista.
Crisi social
Aquesta crisi estava vinculada al moviment obrer. A mitjans del segle XIX a nivell mundial el moviment obrer comença a adonar-- se de totes les‐1902) dificultats i problemes que tenen i reclamen un nou model. Hi ha diversos corrents, però els més importants, que agafen força cap al 1880 són l’anarquisme i el marxisme. Els dos tenen el mateix objectiu, crear un nou model de la societat en que no hi hagi ni propietat privada ni classes socials; però els diferencia el camí per arribar-- hi: mentre‐1902) que els marxistes (Karl Marx) creien que el moviment obrer ha de tenir el lideratge i ha de participar políticament per tal de canviar el món des del govern, els anarquistes (Bakunin) volen la revolució per canviar el món. Aquestes diferències són les que els acabaran enfrontant. Tot aquest moviment obrer s’acaba transformant en la creació d’una associació l’any 1864 a Londres: AiT (Primera Internacional o Associació Internacional de Treballadors).
Atemptats
Entre 1893 i 1897 és el pitjor moment pel que fa als atemptats.
- 14/9/1893: durant un acte militar de la festa major de Barcelona a la Gran Via, Paulino Pallás atempta contra el General Martínez Campos però no mor, només queda ferit. És jutjat i condemnat a mort a l’octubre/1893. Les seves últimes paraules: “La venganza serà terrible”! A partir d’aquí comença una onada d’atemptats.
- 7/11/1893: Santiago Salvador va llençar una bomba al Liceu, el símbol de l’esplendor de la burgesia catalana. A partir d’aquest atemptat hi ha una repressió molt forta contra el moviment obrer i els anarquistes en concret.
- 7/6/1896: es produeix un atemptat contra la processó de Corpus de Santa Maria del Mar. Això afecta molt a la població i s’intensifica molt la repressió: en menys d’una setmana hi ha més de 400 detinguts, molts dels quals seran maltractats i torturats.
- Desembre/1896: té lloc el Procés de Montjuic, un judici en el quals els acusats no tenen cap garantia legal per defensar se.‐1902) Serà un símbol internacional sobre la repressió anarquista; tan ressò tindrà que M.Angiolillo, un anarquista, es desplaçarà a Espanya per venjar els seus camarades anarquistes espanyols i el 8/8/1897 atemptarà contra el president del govern, CdC. Hi haurà una repressió tan implacable que l’anarquisme gairebé desapareix.
CATALANISME
Orígens Renaixença En paral·lel a la formació d’un estat liberal, a Catalunya comença a aparèixer un sentiment d’identitat nacional per influència d’un corrent artístic europeu: el Romanticisme, que és la Renaixença. Comença sent un corrent literari que vol dignificar la llengua catalana però s’anirà estenent a altres àmbits per intentar recuperar la cultura catalana: costums, història, drets, tradicions... Es pot dir que la reivindicació cultural comença l’any 1833 amb la publicació de Oda a la Pàtria de B.C.Aribau. Aquesta reivindicació cultural s’anirà convertint també en política a final de segle, especialment durant la Restauració; és el que s’anomena Catalanisme Polític. Les causes d’aquesta reivindicació són:
- Qüestions culturals: Renaixença
- Qüestions econòmiques: Arran de la industrialització, la societat catalana va evolucionar completament diferent que la espanyola, apropant-se a com vivia la resta de ciutats europees. Per qüestions econòmiques, Catalunya demana el proteccionisme però aquestes mesures no s’aplicaven. Tot això va provocar que Catalunya demanés autonomia política per gestionar els seus recursos i territori; el tancament de caixes en donarà l’impuls però no serà fins al segle XX que es convertirà en un moviment de masses.
- Qüestió ideològica: l’aparició del Carlisme i el Federalisme, que ofereixen una Espanya descentralitzada amb autonomia política per aquells territoris que ho demanin.
- El fet de que a Espanya no hi hagi un objectiu polític clar, ajudarà a que moltes regions vulguin fer el seu camí. Catalanisme polític Fonaments ideològics El catalanisme és una expressió política del nacionalisme català. Durant l’època de la Restauració, hi havia tres maneres d’entendre’l, tres corrents: Intel·lectuals Representen el catalanisme romàntic. Ideològicament no estan gaire definits, però el que els uneix és allò que tenen clar: Catalunya és una nació. Aquests són els que acaben diferenciant entre estat (concepte artificial fruit de pactes i guerres) i nació (unió més natural: llengua, costums...). Un altre element que els uneix és que rebutgen el sistema canovista i denuncien el falsejament electoral; no volen participar en política. Una altra característica és que defensen una cultura catalana moderna i europea; a molts d’aquests se’ls vincularà al modernisme. Segons ells, no existeix la cultura espanyola, aquesta és la suma de les cultures de totes les nacions. El màxim representant és Àngel Guimerà que, juntament amb altres escriptors, publica els seus escrits a La Renaixença. Catalanisme conservador L’església hi acabarà tenint un paper molt important. La figura clau és el Bisbe de Vic, Josep Torras i Bages; la seva presència és molt important ja que defensa que Catalunya és una nació perquè té un esperit propi que es manifesta en la llengua, la història religiosa i les tradicions. Exposa les seves idees a la seva obra: La Tradició Catalana (1892). També hi ha un catalanisme conservador no catòlic, però no tindrà tanta importància; gira al voltant de publicacions a La España Regional, on publiquen els seus escrits Duran i Bas i Mañer i Flaquer, que són regionalistes. Totes aquestes idees apareixen el la publicació La Veu de Montserrat, que és periòdica; això provoca enfrontaments entre l’església catalana i la de la resta d’Espanya a causa de l’ús parroquial del català. Catalanisme progressista És el catalanisme més popular. L’origen és el federalisme ja que molts d’ells van entrar al nacionalisme ja que el federalisme no va triomfar. La figura més representativa és la de Valentí Almirall, que és un personatge molt actiu políticament que va fundar el primer diari en llengua catalana: El Diari Català (1879). V.Almirall representa el catalanisme més laic i progressista, i proposa una alternativa per allunyar- ‐1902) ‐1902) se dels intel··lectuals i conservadors. La seva idea és que si s’entén que Espanya és un estat compost és més fàcil defensar la identitat catalana i aconseguir la independència; proposa que Catalunya ingressi a Espanya com Irlanda dins del Regne Unit. El seu objectiu és crear un partit polític català i a partir del 1880 trenca amb el federalisme i s’encamina cap a aquest catalanisme.
Unió Catalanista Un membre de la Lliga de Catalunya, Narcís Verdaguer, funda al febrer/1891 la Unió Catalanista, una entitat que té la funció de defensar els interessos de Catalunya i considera que Catalunya és una nació. Malgrat una part vulgui participar en política, no es pot considerar un partit polític. Al març/1892 és convoca la primera assemblea general de la Unió Catalanista a Manresa, on es troben al voltant de 250 delegats d’associacions amb l’objectiu d’elaborar un projecte de sobirania política comú a tot el catalanisme: Bases per la Constitució Regional Catalana, més conegut com les Bases de Manresa. Es convertirà en el programa polític del catalanisme durant dècades. En aquest document reclamen que Catalunya tingui autogovern, unes corts pròpies amb capacitat legislativa, el català com a única llengua oficial, una organització territorial per comarques, establiment d’un servei d’ordre públic català, concordat de la Santa Seu per poder utilitzar el català a la parròquia. Però hi haurà un problema, l’existència de dues generacions diferents de catalanistes que tenen maneres diferents d’interpretar el catalanisme. Per una banda, els que estan representats pel president: Lluís Domènech i Montaner, que representen una generació més intel··lectual i teòrica i que estaven poc disposats a participar en política; d’altra banda, el secretari: Enric Prat de la Riba, representa la generació més jove que vol acció política. La Unió Catalanista anirà creixent i augmentant la seva presència en política a partir de 1898, al mateix temps que es desprestigien institucions del govern espanyol. Començarà a ser mal vist perquè és una alternativa al sistema polític espanyol. La Lliga Regionalista L’any 1990 el sector jove de la Unió Catalanista representat per Enric Prat de la Riba, crea una institució: Centre Nacional Català, que estava vinculat a La Veu de Catalunya. Per altra banda, durant el Govern de Silvela Polavieja es funda la Unió Regionalista, que eren dirigents de les‐1902) corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya. Aquestes dues formacions s’uneixen al maig/1901 per tal de presentar-- se‐1902) a unes eleccions generals presentant una candidatura conjunta coneguda com La Candidatura dels 4 Presidents; on es presenten com a diputats de la circumscripció de Catalunya Sebastià Torres, Santiago Rossinyol, Bartomeu Robert i Lluis Domènech i Montaner. Aquesta candidatura serà un èxit i tots quatre aconsegueixen ser diputats. Després d’aquest triomf, decideixen fusionar- ‐1902) ‐1902) se i formen el 1901 la Lliga Regionalista de Catalunya; mantenint La Veu de Catalunya com el seu diari oficial. Al novembre/ es presenten a les eleccions municipals i tenen molt d’èxit, especialment a l’Ajuntament de Barcelona, on aconsegueixen 11 regidors. És la primera vegada que un partit no dinàstic guanya unes eleccions a una ciutat important; a Catalunya no tornaran a guanyar els partits dinàstics, és un curtcircuit al sistema de la Restauració.
