¡Descarga Estructura del Metámero: Anatomía y Desarrollo de los Apéndices en Animales - Prof. Bach y más Resúmenes en PDF de Zoología solo en Docsity!
ESTRUCTURA D’UN METÀMER
Cada metàmer té dos “escleritos” (peces rígides) : TERGO (dorsal) i ESTERNO (ventral), units amb la resta de metàmers mitjançant MEMB. INTERSEGMENTÀRIES. Lateralment, estan units per membranes anomenades PLEURES (que poden formar “pleuritos” per esclerosaments d’aquestes) Apareixen, a cada metàmer un parell d’ apèndixs lateroventralment.
Hi ha un parell de neuròmers (S.N. ventral) units per un pont nerviós.
A cadascun hi ha un “ventriculito ” (vas dorsal o cor) amb un parell d’ostíols per on l’hemolinfa passa dins el cor ( angiòmers )
Un parell d’antímers, o bosses celomàtiques que no apareixen al metàmer final.
Altres elements de carácter excretor, reproductor i muscular.
TAGMOSIS
Unió de diferents metàmers i pèrdua de la seva identitat individual per a la formació de conjunts o TAGMES amb una funció molt definida.
TIPUS:
- Quelicerados 2 tagmes: prosoma i opistosoma.
- Crustacis 3 tagmes: cefalon, pereion i pleon.
- (^) Hexàpodes 3 tagmes: cap, tórax i abdomen.
- Miriàpodes 2 tagmes: cap i tronc.
- Trilobites 2 tagmes: cefalon i tronc (pigidi).
CEFALITZACIÓ:
És el procés més important de la tagmosis. Consisteix en la regionalització a la part anterior de la boca i peces bucals sorgides de la modificació dels apèndixs (alimentació) i d’elements sensorials (molt desenvolupats).
D’aquesta manera, parlem de la regió també com a neurocefalon o gnatocefalon.
APÈNDIXS
Cada segment té inserts a la zona pleural 2 apèndixs, fragmentats cadascun en una sèrie de parts articulades entre si, els “artejos” o podòmers. Cada apèndix té insert un fragment de musculatura i de S.N.
Aquests poden ser:
- UNIRRAMIS :en animals terrestres (quelicerados i atelocerados) format per la part basal (precoxa i coxa amb exitos i enditos) i un telopodi (Trocànter-Fèmur-tíbia-tarso (fins a 5 tarsòmers) i pretars).
- BIRRAMIS : (trilobites i crustacis) formats per la part basal o protopodi (precoxa- coxa i base amb enditos i exitos), un endopodi (isquiopodi- meropodi-carpopodi-propodi-dactilopodi) i un exopodi també fragmentat.
Quan els exitos tenen una funció respiratòria (branquial) se’ls anomena EPIPODIS.
Quan l’endopodi (als birramis) tenen funció nedadora (m. aquàtic) són FILOPODIS.
Quan són destinats a la locomoció pel medi terrestre són ESTENOPODIS.
També poden tenir funcions respiratòries (FILOTRÀQUEES), alimentàries o reproductores (OVOPOSITOR).
Cada grup té un terminologia especifica per als seus apèndixs segons la forma i la funció (moviment).
EL SIST. NERVIÓS, NERVIÓS SIMPÀTIC I SIST.
ENDOCRÍ
SISTEMA NERVIÓS CENTRAL
Es distingeixen 2 parts: el cervell i la cadena nerviosa ventral. Està format per 2 cordons nerviosos longitudinals i un parell de neuròmers a cada metàmer units entre si per un pont nerviós (escaleriformes).
S’estén al llarg de tot el cos en posició sagital i està format per dos tipus de cèl·lules: les neurones i les cèl·lules glials.
CERVELL: [HÖLMGREN i HANSTRON (1928)]
- Gl. endocrines hormones que emanen del cervell. Són les gl. protoràciques i corpora allata (insectes), gl. de la muda (miriàpodes), gl.androgèniques (crustacis) i òr. Y (quelicerats).
ÒRGANS SENSORIALS
Són cèl·lules d’origen ectodèrmic capaces de captar estímuls (mecànics, químics o lumínics) i transmetre’ls al S.N. També hi ha cèl. d’origen ectodèrmic que ajuden a desenvolupar la seva funció: els SENSILS (aïllats o dispersos que diferencien els òrgans sensorials).
MECANORRECEPTORS:
Capten estímuls com el tacte, el so, les vibracions, la pressió o la posició relativa. Són:
- (^) El sensil tricodeo unitat bàsica. Format per 3 elements: la cèl. tricògena (seta o pèl sensorial), cèl. tormògena (protegeix l’anterior) i cèl. sensorial (dendrita (connecta cèl. tricògena) i axó).
- El tricobotrio seta llarga i fina unida a una membrana que capta les vibracions de l’aire.
- Òrgans escolopals conjunt d’ESCOLOPIDIS formats per cèl. accessòria, cèl. en còfia, cèl. envolvent, cèl. sensorial i cèl. fibrosa relacionades entre elles.
- Òrgans timpànics capaços d’emetre sons, es consideren auditius.
- El sensil campaniforme petita cúpula arrodonida q capta els estímuls.
QUIMIORRECEPTORS:
Capten estímuls com el gust i l’olfacte, però també la temperatura i la humitat relativa. Es troben entorn les peces bucals i a les antenes (respectivament). Són d’aquest tipus els sensils basicònics, placodeus, celocònics, ampulacis i tricodeus.
FOTORRECEPTORS:
Capten E radiant o lumínica i es troben a les cèl. retinals i tenen un extrem dendrític format per RABDÒMERS (prolongacions). Van acompanyades de cèl. amb pigments que absorbeixen o reflexen els rajos de llum. Queden coberts per una lent (CÒRNEA) i un aparell diòptric (CRISTAL·LÍ).
Poden ser de 3 tipus:
- Ocels i estenmas ulls simples sense cristal·lí. Té còrnea translúcida i per sota hi ha cèl. retinianes i pigmentàries cap a un eix central. Els pigments reflexen la llum. Els estenmas són estruct. larvàries que presenten cristal·lí.
- Ulls compostos (en crustacis i insectes) són un conjunt d’OMATIDIS (o subunitats estructurals). Cadascun consta de (de fora a dins):
▲ (^) Còrnea: capa cuticular externa translúcida. El conjunt s’anomena FACETA.
▲ Cristal·lí: sota la còrnea, actua com a lent i concentra la llum. segons la disposició d’aquest hi ha 3 tipus d’ulls: acons (indiferenciat o difús al citoplasma), pseudocons (ben diferenciat al citoplasma) i eucons (extracel·lular).
▲ Retina: capa + profunda formada per 8 rabdòmers (RABDOMA), transmet impulsos (inici nervi òptic). El rabdoma pot estar obert (separats) o tancat (junts).
▲ Cèl. pigmentàries: s’estenen pel citoplasma (iris primari) permeten el pas de rajos oblics.
- Ulls indirectes es superposen 3 capes tegumentàries, la + profunda és la reflectant de manera que els rajos s’inflexionen i incideixen del revés sobre el rabdoma.
APARELL DIGESTIU, SIST. EXCRETOR I SIST.
RESPIRATORI
APARELL DIGESTIU
S’inicia al cap (orifici bucal) i finalitza a l’extrem posterior (orifici anal). Sol anar acompanyat d’apèndixs modificats (PECES BUCALS) i pot format una cavitat preoral.
Es diferencien 3 parts: l’estomodeu, mesodeu i proctodeu.
MESODEU:
Té origen endodèrmic i forma un embolcall continu al voltant de la massa vitel·lina. És la zona del digestiu on tenen llocs les reaccions enzimàtiques de degradació i les d’absorció.
La seva llum està recoberta de microvellositats i la regionalització del mateix és molt variable (segons el règim alimentari), per exemple, els insectes no desenvolupen hepatopàncrees , però tenen cecs gàstrics (= funció).
Generalment, la cavitat gral. del mesodeu se l’anomena VENTRICLE i una membrana peritròfica protegeix l’endoderm.
Hi ha una vàlvula pilòrica que regula el pas de substrats al proctodeu.
PROCTODEU:
També d’origen ectodèrmic. És una formació embrionària posterior que envolta el vitel. Consta d’un intestí anterior i un intestí posterior (RECTE) que finalitza en una ampolla rectal (dilatació valvulada) que surt al exterior per l’orifici anal. És important per a la regulació hídrica.
SISTEMA EXCRETOR
L’acumulació de metabòlits a nivell subtegumentari és , en ocasions, responsable de la coloració. Les cèl. que absorbeixen diverses substàncies són els NEFROCITS.
Hi ha 3 mecanismes excretors diferents: urocels, brànquies i Tubs de Malpighi.
EXCRECIÓ CELOMÀTICA. UROCELS:
Són cavitats celomàtiques que en adults es transformen en vesícules de filtrat hemolimfàtic. Aquestes vesícules (SÀCULS) són capaces de filtrar a la llum els elements de l’hemolimfa. Del sàcul neix un conducte ( laberint ) que es dil·lata i condueix a una bufeta urinària (ectodèrmica) prèvia al orifici excretor. [ex: gl. coxals (queli), antenals i mandibulars (crus) i gl. o ronyons mandibulars i maxil·lars (hexap)].
EXCRECIÓ APENDICULAR. BRÀNQUIES:
Es troben en grups aquàtics. En quelicerats (xifosurs) als apèndixs posteriors al opercle genital ( 5 parells de potes branquials a la càmera branquial).
Els crustacis tenen brànquies als apèndixs del pereion, cadascun format per 3 brànquies, que poden ser: pleurobrànquies (a la paret pleural), artrobrànquies (a la part basal) o podobrànquies (a la coxa). També és habitual l’aparició d’una closca (espai de protecció per on circula l’aigua).
TUBS DE MALPIGHI:
Vida aèria. Són estructures associades al tub digestiu i tancat al seu extrem distal. És d’origen ectodèrmic (hexàpodes) o mesodèrmic (aràcnids). Són parells i a vegades es ramifiquen. Consta de:
- Capa de cèl. epitelials (de Malpighi) amb microvellositats a la cara interna i amb mitocondris als pols.
- Una membrana basal sobre la que hi ha l’epiteli de Malpighi.
- Fibres musculars disposades helicoïdalment que empenyen les excrecions cap a la part proximal.
- Aquesta està envoltada de traquèoles i tapissada per una túnica peritoneal mesodèrmica.
El seu paper és molt important per a la captació d’elements hemolimfàtics, ja que absorbeixen ions, aigua, sals, nitrogenats i altres elements. El seu funcionament es complementa amb el de les papil·les rectals (absorció híbrica, de potassi, etc.).
SISTEMA RESPIRATORI
És el responsable de l’ intercanvi gasós. La respiració, segons els grups, pot ser de 4 tipus:
RESPIRACIÓ DIFUSA:
Alguns artròpodes petits no tenen estructures respiratòries i tenen una cutícula tan prima i poc consistent, que l’ intercanvi gasós es dóna per difusió a través del tegument. Solen ser espècies adaptades a ambients cavernícoles i hipogeus.
RESP. BRANQUIAL O EPIPODIAL:
La cavitat és el resultat d’un procés embrionari. Així, durant l’ontogènia e formen parell de bosses celomàtiques al llarg del cos (per esquizocèlia) recobertes d’un epiteli mesodèrmic. D’aquesta manera, durant el procés embrionari es diferencien 2 cavitats: el celoma i el blastocel (amb líquid celomàtic i blastocèlic respectivament).
Més endavant, les parets de les cavitats es disgreguen (disgregació secundària) i s’uneixen els dos espais amb la conseqüent barreja dels líquids que constituiran l’ hemolimfa o líquid circulatori, per la qual cosa es coneix la cavitat com a HEMOCEL o MIXOCEL.
APARELL CIRCULATORI
És obert. Hi ha un òrgan pulsàtil principal en posició sagital dorsal, el VAS DORSAL a cor, i un seguit de sis.
VAS DORSAL:
És l’element principal (d’origen mesodèrmic) i està format per un seguit de “ventriculitos” valvulats entre si pels quals l’hemolimfa circula en una sola direcció (endavant). La sang hi penetra a través dels ostíols, valvulats per impedir-ne el retorn i estan formats pel miocardi. La sang és transportada a través de l’aorta anterior o cefàlica (arriba a les estructures nervioses).
Cadascuna de les subunitats metamèriques s’anomena ANGIÒMER.
SINS (senos):
El vas dorsal banyat per l’hemolimfa (líquid de comunicació interna que conté hemocits i sovint pigments respiratoris dissolts per transportar O2, com la hemocianina ) es troba dins del si pericàrdic , delimitat per una membrana mesodèrmica (pericàrdica). Conté fibres musculars en ventall, els MÚSCULS ALARS. El si rep l’hemolimfa del si visceral i dels òrgans respiratoris mitjançant venes.
També hi ha el si perineural (sist. Nerviós)on la hemolimfa circula en sentit contrari. Els sis apendiculars connecten el sistema amb els apèndixs i també hi ha òrgans secundaris de bombeig hemolimfàtic, els cors auxiliars.
L’HEMOLIMFA té funció fagocitària, duu a terme processos de coagulació, transporta diverses substàncies i, en els grups amb respiració branquial, transporta els gasos.
APARELL REPRODUCTOR
Tot i ser formes gonòriques (poc sovint hermafrodites) l’aparell reproductor de mascle si femelles artròpodes s’origina de la mateixa manera.
Només un parell de les bosses celomàtiques mesodèrmiques conserven els celomiconductes en els adults i deriven en gonoductes. Hi ha 2 formes diferents:
- Formes progoneades els gonoductes són a la part anterior de la gònada (quelic)
- Formes opistogoneades es troben a la part posterior de la gònada (insectes)
Les gònades són una estructura parell al costat del tub digestiu que té dos gonoductes independents un de l’altre i poden patir modificacions (reunir-se al a cara ventral o passar a ser un atri genital ).
A la part final, es solen diferenciar diferents estructures:
- Els mascles solen tenir vesícules seminals, que secreten i emmagatzemen líquid seminal, són els TESTICLES (posició laterodorsal) formats per tubs seminífers delimitats per una membrana. La part distal convergeix al conducte deferent, que a la part distal forma una vesícula seminal que va a un conducte únic, el CANAL EJACULADOR (part medioventral posterior). Les glàndules accessòries també van a parar a aquest canal i tenen un òrgan intromissor (penis). El gonòpor es troba en posició ventral al 9è segment abdominal.
- Les femelles desenvolupen un parell d’ OVARIS compactats per una memb. Mesodèrmica i és on es formen els òvuls, que van a parar al calze ovàric (on s’inicia l’ oviducte ). Els 2 oviductes convergeixen en l’oviducte mitjà imparell i aquest dóna a un atri genital o BOSSA COPULATRIU (vagina). També formen una espermateca (emmagatzema esperma) i glàndules accessòries. El gonòpor es troba al 8è segment de l’abdomen. L’OVOPOSITOR o oviscapte (conjunt d’orifici + valves).
REPRODUCCIÓ I DESENVOLUPAMENT EMBRIONARI
REPRODUCCIÓ I DESENVOLUPAMENT
Podem diferenciar 3 situacions:
- ARRENOTÒQUIA només origina mascles haploides. Les femelles són diploides i els ous no fecundats formen mascles mentre que els fecundats formen femelles. L’ovogènesi és meiòtica i l’ espermogènesi és mitòtica.
- TELITÒQUIA origina només femelles. L’ovogènesi és mitòtica o l’òvul s’autofecunda.
- DEUTEROTÒQUIA hi ha una fase de partenogènesi i una de reprod. biparental normal. Quan hi ha molts recursos, es dona la part. Telítoca (generant femelles) i algunes poden originar sexuats. En el cas de part. Deuteròtoca els gonosomes s’aparellen i poden formar mascles i quan hi ha pocs recursos es reprodueixen mascle si femelles de manera normal formant “ous d’hivern”.
DESENVOLUPAMENT EMBRIONARI
És el conjunt de canvis que experimenta l’ou.
TIPUS D’OUS I SEGMENTACIÓ:
Segons la quantitat de vitel i de hialoplasma (part sense vitel) distingim:
- Ous isolecítics poc vitel a la part central. Segmentació total o igual.
- Ous heterolecítics + vitel de manera excèntrica. Segmentació total desigual.
- (^) Ous centrolecítics quantitat notable de vitel al centre. Segmentació superficial.
- Ous telolecítics molt vitel, hialoplasma perifèric. Segmentació discoïdal.
La segmentació més freqüent és la superficial -> periblàstula. Els blastòmers perifèrics es divideixen en: banda germinativa (zones de + proliferació) i serosa (envolten la resta de parets de l’ou = blastòmers extraembrionaris)
GASTRULACIÓ:
La proliferació de blastòmers provoca l’emigració cap a l’interior i condueix a la diferenciació d’una capa anomenada ENDOMESOBLAST. Als pols
d’aquest hi ha dues invaginacions que esdevindran l’estomodeu i el proctodeu. Aquest procés té un tipus de gastrulació especial: la gastrorràfia.
FORMACIÓ DE L’ AMNIOS:
Es forma a partir de l’evaginació de la serosa que dóna lloc a una cambra (de blastòmers extraembrionaris) formada per plecs laterals, com solapes que al entrar en contacte es solapen i queden tancats formant així l’AMNIOS (cavitat). El líquid que hi ha a l’interior és el líquid amniòtic.
METAMERITZACIÓ:
El mesoblast ( ja diferenciat de l’endoblast) inicia un procés de fragmentació transversal. A cada fragment es forma una cavitat celomàtica (per esquizocèlia).
El procés de diferenciació és simultani als dos costats del cos però es dóna de manera metacrònica començant per la part anterior. Així es metameritza l’embrió.
ORGANOGÈNESI:
Les bosses celomàtiques, abans de la disgregació, diferencien un diverticle ínfer-inter que es conserva com a tal en alguns metàmers, formant els urocels. La tagmosis només conserva alguns d’aquests urocels i en altres zones les bosses són de caràcter reproductor.
Les prolongacions dorsals originen l’angiòmer (“ventriculito” + espai pericàrdic), mentre els elements endodèrmics constitueixen cecs i elements glandulars.
L’ ectoderm origina el sistema nerviós, el sist. Traqueal, l’estomodeu (gl. salivals) els tubs de Malpighi (proctodeu), l’atri genital i el tegument.
Un cop resoltes les necessitats de mobilitat i ingestió d’aliments externs durant l’organogènesi, l’embrió pot alliberar-se i ECLOSIONAR.
DESENVOLUPAMENT POSTEMBRIONARI
CRUSTACIS:
Són de vida aquàtica i tenen desenvolupament indirecte. Tenen diferents tipus de larves:
- Larva NAUPLIUS és la + comú. Té un parell d’antènules, un parell d’antenes i un parell de mandíbules (birràmees).
- Larva CIPRIS tenen una morfologia + avançada en la metamerització i tenen un parell de valves laterals.
- Larva ZOEA són etapes larvàries avançades típiques dels decàpodes.
- Larva MISIS s’assembla als misdacis, és a dir, tenen aspecte de petites gambes.
INSECTES:
- Larves campodeiformes tenen una càpsula cefàlica dura amb ocels, antenes i peces bucals i són àgils i depredadores.
- Larvas melolontoides o escarabeiformes típiques de coleòpters. Són cavadores.
- Larves eruciformes són les erugues dels lepidòpters (papallones). Tenen el cos allargat i tou, antenes molt curtes, ocels, peces bucals mastegadores i 3 parells de potes toràciques curtes. Són de règim fitòfag.
- Larves àpodes o vermiformes típiques dels dípters (mosques i mosquits). Cap reduït o atrofiat (acèfales). No tenen potes i es mouen vermiformement. S’alimenten de líquids i mat. en descomposició.
METAMORFOSI
Es dóna en insectes holometàbols. S’inicia amb la muda ninfal, continua durant la ninfosi i finalitza amb la muda imaginal. Podem distingir-hi 3 tipus de fenòmens:
- Procés d’ HISTOGÈNESI implica la formació dels òrgans propis de l’adult que no té la larva. En són un exemple la formació de les ales i la formació d’ulls compostos i la regeneració del tub digestiu al mesodeu.
- Procés d’ HISTOLISI desaparició de determinats òrgans larvaris mitjançant fagocitosi, com és el cas del tub digestiu, la musculatura de les larves, el sistema traqueal i l’ epidermis. Els productes digerits passen a l’hemolimfa.
- Procés de REMODELACIÓ alguns òrgans són reutilitzats parcialment per l’adult, com per exemple els tubs de Malpighi o el cor.
Aquest processos necessiten una REGULACIÓ HORMONAL que depèn del cervell i de la glàndula protoràcica, però també requereix l’aturada de l’acció dels corpora allata, la detenció dels quals depèn també del cervell.
La part intercerebralis del protocervell secreta hormones que, per transport axonal van a parar a la glàndula del “seno” o la corpora cardíaca (òrg. neurohemals diferents segons el grup). Aquesta emet una hormona inhibidora de la muda al òrgan Y o la glànd. Toràcica (òrgans endocrins diferents segons el grup) que l’activa i aquest últim secreta l’hormona de la muda o ECDISONA. Els òrgans endocrins són d’origen ectodèrmic.
En els insectes holometàbols hi intervenen els corpora allata que secreten la hormona juvenil i manté els estats larvaris en estats no-adults, per això és necessari que deixin d’actuar durant la muda.
