Història Moderna de Catalunya
SEGLE XIV
Amb lo mal any primer (1333) comença un llarg període de decadència.
Al llarg del segle XIV es produeixen una sèrie de catàstrofes demogràfiques que
redueixen dràsticament la població de Catalunya.
Les principals causes son la fam causada per les males collites i el mal temps i,
sobretot, les epidèmies de pesta. La pesta negra, la més mortífera, arriba al Principat el
1348 (lo any de grans mortaldats).
Els terratrèmols i les contínues plagues seguiran delmant la població.
La mortaldat va ser més greu a les ciutats per l’aglomeració de gent i per les pèssimes
condicions sanitàries, però el camp resulta el més afectat, perquè molts pagesos fugen
a les ciutats de la pesta. Del despoblament d’àmplies zones sorgeixen els masos rònecs.
Malgrat això, la situació dels pagesos que resten al camp millora substancialmente,
perquè al descendir tant la població els senyors fan grans concessions per tal de no
perdre la mà d’obra i que no decaigui la producció. Posteriorment, els senyors
intentaran tornar als mals usos. Aquesta és una de les bases del problema remença.
La crisi baixmedieval dels segles XIV i XV és, per sobre de tot, la prova palpable del
fracàs del model feudal.
Es produeix una davallada de l’economia. En primer lloc, a causa del descens de la
producció agrícola i per la caiguda demogràfica. Això provoca que hi hagi poc blat per
a les ciutats i que s’hagi de comprar molt més car. En contrast amb la pobresa
generalitzada, les classes altes no van retallar cap despesa. Ans al contrari, el rei Pere el
Cerimoniós es va llençar a una política imperialista al Mediterrani molt cara de
mantenir. A més la disminució de la població provoca que entrin cada vegada menys
impostos. Davant de la crisi econòmica i de la imperiosa necessitat de diners, es va
recòrrer cada vegada més al deute públic. La Generalitat i els estaments de govern
s’endeuten espectacularment.
Aquesta dinàmica provoca que els rics deixin d’invertir en el comerç i la indústria i
passin a invertir només en títols de deute públic. El país no porgressa i s’estanca.
Pere III el Cerimoniós mor el 1387 deixant les finançes a la vora de la ruina total.
Joan I només governa 9 anys i no fa res per millorar la situació interior, mentre que a
l’exterior es perden els ducats d’Atenes i Neopàtria i gairebé també Sardenya.
SEGLE XV
Martí I l’Humà intenta pacificar la situació interior i a l’exterior ha de fer front a la
rebel·lió de Sardenya. Es produeix la repoblació de l’Alguer amb catalans.
Martí II el Jove succeeix el seu pare però mor abans que aquest, el 1409, deixant el
país en una situació molt delicada.
Martí l’Humà, greument malalt, és incapaç de designar successor i mor deixant el país
en la incertesa. Entre els candidats per ser rei de la Corona Catalanoaragonesa
destaquen Jaume d’Urgell, dit el Dissortat i Ferran de Trastàmera, dit d’Antequera.
La incapacitat dels tres regnes que formàven la Corona per posar-se d’acord gairebé va
causar una guerra civil de facto quan les tropes dels pretenents es van enfrontar a Aragó.
