¡Descarga Resum mòdul 1 y más Resúmenes en PDF de Psicología de la Personalidad solo en Docsity!
M1. L’estudi científic de la personalitat: concepte i definicions de
personalitat:
1. Antecedents de la psicologia de la personalitat:
a. La tradició medicoclínica:
Què aporta la tradició medicoclínica a l’estudi de la personalitat?
- La consideració d’un dels constructes essencials de la personalitat entesa des de la perspectiva científica: el temperament, que es desenvolupa juntament amb un altre constructe essencial, la constitució física, tots dos abordats des d’una visió biologista.
- Les primeres classificacions del temperament, anomenades tipologies , basades en l’observació clínica, que tracten d’explicar el comportament humà.
Les tipologies són un sistema de classificació molt antic que consisteix a definir tipus o categories tancats, segons uns ideals, construïts per atributs assignats a cadascun, que en descriuen el contingut. A partir d’aquests atributs es comparen els individus amb els arquetips i s’assignen a una de les categories o tipus possibles, a fi de manifestar tants atributs característics com sigui possible.
Les tipologies dels temperaments desenvolupades pels grecs són intuïtives, no científiques perquè es base en els arquetips o ideals. Posteriorment es proposen tipologies científiques que busquen característiques comunes entre les persones a partir de les quals es fan categories que permeten classificar-los. Destaquen tipologies estructurades segons:
- Característiques físiques (escola italiana).
- Característiques físiques combinades amb estructures psíquiques (escola alemanya i americana).
- Funcionament mental (Jung).
- L’establiment d’una relació directa (continuïtat) entre constitució (físic) i temperament (emoció), de manera que durant segles es consideraven sinònims.
- La intuïció que la salut física i mental són determinades pels mateixos factors. La salut representa l’equilibri entre els factors, i a malaltia, el predomini d’un d’aquests factors sobre la resta (desequilibri)
- Obrir camí als estudis biològics de la personalitat posteriors, que gràcies als avenços tecnològics han establert objectivament la correspondència psicofísica, és a dir, l’existència d’una relació entre la bioquímica corporal i els continguts emocionals de la personalitat, que són recollits pel constructe temperament.
Antecedents mèdics i clínics: les tipologies del temperament:
Empèdocles: va aportar la base de les tipologies del temperament posteriors. Tot el que existeix
es compon dels 4 elements que defineixen la natura: terra, aigua, aire i foc. Aquests són
sotmesos a dues forces: amor (tendeix a apropar els elements per a arribar a l’harmonia) i odi (tendeix a separar els elements fins arribar al caos). De les seves combinacions ens surt la individualitat.
Hipòcrates: va estendre la teoria d’Empèdocles a la medicina.
Cada humor hi corresponia una constitució física determinada i un temperament determinat (trets psicològics)- segons quin humor predominava sobre l’altre, teníem una constitució i un temperament característic de l’individu.
Galè: va continuar la proposta d’Hipòcrates, afegint-hi, per una banda, la base orgànica dels diferents humors (amb les qualitats definitòries de cada temperament) i, per l’altra, la relació entre els temperaments definits així i les malalties específiques.
b. Evolució històrica de les tipologies del temperament:
La medicina va incorporar progressius coneixements fisiològics, però al segle XVIII Kant, va actualitzar la tipologia dels temperaments i va diferenciar dins el constructe temperament un component psicològic relacionat amb les emocions, observable en la conducta dels individus. Així, va classificar el temperament segons si era emocional o d’activitat, dintre de cadascun d’aquests, fort o dèbil i lent o ràpid, classificació que va ser ben acollida tant per filòsofs com per metges i teòlegs.
Wundt, va classificar els temperaments, coincidint amb Kant però segons la resposta emocional, atribuint-los una base biològica (propietats del sistema nerviós), a partir de dos eixos: emocions (força o intensitat de la resposta: fort-feble) i activitat (facilitat de canvis o excitació: ràpid- lent).
Estableix una relació entre constitució temperament i malaltia mental, i considera l’existència d’una unitat organicopsíquica que determina la vulnerabilitat o predisposició al trastorn mental.
- Mètode: observació clínica. Estableix tres tipus constitucionals relacionats amb tres tipus temperamentals; a cadascun hi correspon un trastorn mental al qual prèviament caracteritza una determinada tendència conductual (recupera la idea d’un continu salut- mental)
Limitacions dels biotips de Kretschmer
- Presenta tipus extrems sense tenir present la possibilitat de tipus mixtos.
- Inherent a l’ús de tipologies, la classificació d’individu obvia les diferències individuals dintre de cada biotip
- No considera la influència ambiental.
- Error metodològic, no va controlar la variable edat. Biaix androcèntric, es va en homes.
c. La tradició filosoficoliterària:
Aquesta tradició es va interessar pels continguts de la personalitat relacionats amb els aspectes morals de la persona en el sentit més ampli.
.....
2. L’estudi científic de la personalitat:
a. Teories implícites i teories explícites:
En l’àmbit individual tothom elabora les seves pròpies teories per entendre els altres o un mateix, teories que anomenem implícites , no científiques (sense base teòrica, resultat directe de l’observació i el coneixement i experiències propis, substrats del que coneixem com a saviesa popular ), s’ha constatat que es prioritzen continguts de caràcter afectiu i emocional. Són inferències que fem a partir d’observar el comportament d’altres persones.
Les teories explícites de la personalitat refereix les que són conseqüències del coneixement científic i l’aplicació del mètode cientificonatural corresponent en establir-ne els continguts.
b. Definició científica de la personalitat:
Conceptes relacionats amb la personalitat des de la perspectiva implícita:
El concepte persona des de la psicologia de la persona ens interessa la realitat psicològica de l’individu humà ( psiquisme) perquè s’accepta que les persones tenen personalitat (un funcionament psíquic propi i característic) però no s’estudien les persones sinó la seva individualitat psicològica, entesa com una totalitat.
Personalitat: es refereix a la seva manera de ser, explica per què es comporta d’una manera determinada, i descriu els atributs, o trets, que formen part del seu psiquisme i actuen sobre un àmbit de la conducta. Es refereix a alguna cosa que no té una existència real, però com a constructe científic descriu la conducta observable mitjançant la qual arribem a tots els processos i mecanismes psicològics que sustenten la individualitat i no són directament observables. Existeixen diversitat de definicions científiques però tots coincideixen en:
- Atribueix a l’individu un caràcter únic, propi, definit per la particular organització dels elements que en cada cas, s’entén que defineixen l’estructura de la personalitat i que ens permet diferenciar-lo d’altes individus. Singularitat
- No es limita a descriure el comportament observable (base de les teories implícites) directament sinó que recull els mecanismes i processos psicològics (el psiquisme) no observables.
- Es refereix a atributs que són relativament constat i estables al llarg del temps i les situacions.
c. Objectius de la psicologia de la personalitat:
La personalitat té dos objectius principals que defineixen dues funcions:
1) Descriptiva: establint sistemes taxonòmics dels components bàsics de la personalitat (descripció de l’estructura mitjançant la identificació dels atributs principals o trets ). Implica estudiar les diferències individuals (similituds i diferències entre individus respecte als atributs identificats que els donen coherència interna). 2) Explicativa: considerant els mecanismes i processos universals pels quals es manifesta la personalitat (la conducta) entesa com a una organització complexa i integrada, que determina en si mateixa la individualitat de la persona.
ii. Trets i mecanismes psicològics:
El terme tret fa referencia a característiques descriptives de la personalitat, que consideren com a elements constitutius de l’estructura de la personalitat, però també es la unitat d’anàlisi comuna d’un dels models teòrics de la disciplina, el model de trets, proposat als anys 30 per Gordon Allport.
Com a constructe mediacional, respon a la tendència dels individus de comportar-se amb estabilitat i consistència, propietats, que es consideren essencials per a definir la personalitat, i refereix actituds, motius, creences, objectius, desitjos, emocions... de constitució, de caràcter, de temperament, però sempre entesos com a disposicions internes de l’individu: els trets tenen una organització interna, estableixen una estructura organitzada.
Què regula els trets? S’accepta que mecanismes psicològics, processos relacionats amb la manera com tractem la informació influeixen en l’individu i fan que prengui decisions contínuament, i per tant, contribueixen a fer que tingui una conducta en lloc d’una altra.
3. Desenvolupament històric de la psicologia de la personalitat:
a. El període entre 1930 i 1960:
L’estudi científic de la personalitat es consolida amb la definició pròpiament, la psicologia de la personalitat al segle XX a la dècada dels 30 amb autors com Allport o Murray.
En conjunt domina una aproximació correlacional, basada en l’ús de mesures i qüestionaris, l’interès per les diferències individuals, el domini de la perspectiva del tret com a unitat bàsica de la personalitat i l’aparició de l’anàlisi factorial per estudiar l’estructura de la personalitat.
Anys 50: van definir la fase d’expansió de la disciplina augmenta l’especialització en psicologia: l’interès per a estudiar aspectes vinculats a la personalitat. Al llarg del temps, la psicologia de la personalitat manté força relació amb altres disciplines:
- Psicologia clínica; interès per l’avaluació clínica i el desenvolupament de qüestionaris i inventaris de personalitat dissenyats per a mesurar trets desadaptatius.
- Psicologia social: impulsa l’estudi de les motivacions, es proposen les teories de la dissonància cognitiva i de l’atribució, la motivació de guany, l’aprenentatge social, el locus de control... tot es va integrant dins la personalitat, allunyant-la progressivament de la perspectiva diferencialista que la caracteritzava i la va impulsar.
b. El període entre 1960i 1970:
Anys 60:
c. De 1980 fins ara:
Anys 80: canvi progressiu. La conducta és funció de la persona, la situació i la interacció entre totes dues. Aquesta reconceptualització permet un nou desenvolupament de la psicologia de la personalitat, beneficiat pels aspectes següents:
- Recuperació de la perspectiva diferencialista
- Revitalització del model de trets mitjançant els models estructurals
- Aportacions d’altres disciplines
Ampliació dels temes propis
