¡Descarga La adquisición del lenguaje: una investigación psicológica - Prof. Adan y más Resúmenes en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!
4) L’adquisició del llenguatge
4.1. Introducció
De fet, tot i que el llenguatge té múltiples facetes, la més rellevant és el fet d'estar sotmès a regles. És a dir, tot llenguatge té una estructura sintàctica o gramatical. La investigació psicològica sobre l'adquisició del llenguatge ha tendit, doncs, a focalitzar-se en aquest aspecte.
La lingüística va experimentar una revolució teòrica transcendental amb les idees de Chomsky Hi ha dos pressupòsits que marquen de manera intensa les indagacions de Chomsky
- La primera és la creativitat del llenguatge , o sigui, es poden pronunciar infinites frases a partir d'un nombre finit d'elements i combinacions.
- La segona és la intuïció del parlant : el fet de parlar un llenguatge implica de discriminar / decidir sobre la correcció gramatical de cada enunciat que es profereix. El fet de que el llenguatge sigui tant complex planteja la idea de que hi ha una part específica del cervell per a manejar-lo. Si sumem que no es pot a prendre el llenguatge amb un mecanisme purament inductiu s'arriba al convenciment que, dins el domini lingüístic de la ment, hi ha, en forma de coneixement innat, una espècie d'intuïció primordial que guiï l'adquisició del llenguatge.
4.2. En la cerca d'una teoria explicativa de l'adquisició del llenguatge Històricament la primera psicolingüística infantil fou devotament chomskiana. Després el panorama s'ha anat diversificant gràcies als treballs innombrables que han aportat matisos, correccions o derivacions a les primeres idees.
4.2.1. L'avinguda de la sintaxi En la primera etapa dels estudis de l'adquisició del llenguatge (dècada dels seixanta), es deia que la via d'entrada al llenguatge és la gramàtica o la sintaxi. La teoria chomskiana sobre la gramàtica generativa estableix que la gramàtica de qualsevol idioma és un conjunt de regles capaç de generar un nombre infinit d'enunciats (creativitat del llenguatge). La teoria pretén demostrar que això passa en totes les llengües , a pesar de la diversitat , cosa que porta a concloure que totes les llengües tenen la mateixa base, una gramàtica universal. Chomsky sosté que no necessitem aprendre aquesta matriu universal: la portem quan naixem en els nostre "equipatge" i l'anomena competència lingüística. Gràcies a aquesta, el nen té accés a qualsevol llenguatge, però sí que haurà d'aprendre els "paràmetres" que regeixen una gramàtica peculiar. A mesura que la va dominant, proferirà enunciats en aquella llengua: és l' actuació lingüística ( performance ).
En la cerca d'una gramàtica, els psicolingüistes van observar que, quan els nens petits emeten enunciats de dues paraules (per exemple: "més [xo]colata", "cotxe meu", "mama sabata", etc.), es poden agrupar en dues categories grans: per una banda les paraules de freqüència d'aparició més elevada –la seva llista és curta–; d'altra banda, les paraules de freqüència d'aparició més baixa –aquesta llista és llarga. Paraules com les tres que hem esmentat (més, meu, mama) servirien de punt de suport d'enunciats variats. S’anomenen pivots i la categoria que els agrupa, classe pivot ; l'altra categoria s'anomena oberta perquè admet un nombre indefinit de paraules. El resultat és el que s'anomenà gramàtica pivot. S’arriba a la conclusió de que: la pretensió (inspirada en la teoria de Chomsky) que les
primeres manifestacions del llenguatge podien ser tractades de formes gramaticals precursores es tractà d'un fracàs.
4.2.2. L'avinguda de la significació El 1970 Lois Bloom publica Language development en el qual exposa la seva investigació que partia de les idees de Chomsky i de la gramàtica generativa. S’adona de que s’ha d’estudiar el CONTEXT per tal de poder interpretar el que diuen els nens.
Bloom va concloure encertadament que la intenció significativa tenia la clau no sols del que el nen volia expressar, sinó també de la possible estructura gramatical de l'enunciat. "El nen fa servir el significat com a clau d'entrada al llenguatge i no el contrari”.
Conseqüentment, el model de Chomsky és erroni en el fet que es desentén del significat; o, més aviat, pressuposa que aquest ve com a conseqüència d'haver establert una estructura sintàctica En canvi, ara es diu que la intenció significadora és anterior a la seva expressió lingüística i a més a més contribueix a donar-li forma. Per això, a partir d’ara s’expliquen els enunciats infantils a partir d’una gramàtica semàntica i no sintàctica.
Com a resultat de la "revolució semàntica", a finals dels setanta els investigadors estaven convençuts que hi havia uns prerequisits cognitius del llenguatge. La teoria de Piaget estava en el seu sentit. No obstant això, a poc a poc s'ha anat comprovant que les idees piagetianes no són les més aptes per a resoldre els problemes cognitius específics de l'adquisició del llenguatge.
4.2.3. L'avinguda de la comunicació Els psicolingüistes d'orientació semàntica suggerien que el coneixement que té el nen del món (per mitjà de la seva percepció i activitat) es tradueix en certes regles de construcció d'enunciats. Els psicolingüistes que donen rellevància a la comunicació sostenen que el coneixement de les persones i els procediments (prelingüístics) per a transmetre'ls un cert missatge ha d'influir necessàriament en la construcció lingüística. (el nen no només és un actor sinó tmb un narrador). Bruner (1983): "S'ha de tenir en compte què és el que el nen tracta de fer quan comunica" (o quan parla. En la mesura que el que parla aconsegueix algun dels objectius, li atribuïm una bona competència comunicativa. Com ho fa el nen per demostrar el que vol? Es tracta de situacions en què predomina l'acció: són els "formats d'acció conjunta" que hem comentat en l'apartat 2 d'aquest mòdul; els enunciats (vocalitzacions) van sorgint en diferents moments i ens donen una primera idea del que el nen pretén del seu interlocutor per procediments que no són acció pura, sinó llenguatge-a-la-manera-d'acció. Els psicolingüistes van investigar també la influència de la parla dels pares en el llenguatge del nen. És el famós tema de l' input lingüístic. Els pares es dirigeixen als nens amb un llenguatge simplificat, repetitiu... (baby-talk), és un llenguatge adaptat per a atraure l’acció del nen, però no té relació amb que el llenguatge del nen es desenvolupi abans. El llenguatge dels pares és objecte d'imitació. Constitueix la imitació un mecanisme d'adquisició del llenguatge? La resposta és que no.
4.3. Orientacions noves en l'estudi de l'adquisició del llenguatge Per a investigar l’adquisició del llenguatge cal aïllar dues incògnites:
D'aquí a negar que hi hagi desenvolupament del llenguatge, només hi ha un pas. Aquesta darrera proposició és rebutjada pel psicòleg a priori. El fet d'establir, doncs, els límits de les capacitats innates per al llenguatge (o al contrari, d'acceptar-ne la prevalença) és crucial per a parlar amb propietat del desenvolupament del llenguatge. (...)Una altra manera més científica d'expressar el mateix és dir que l'aprenentatge del llenguatge està sotmès, d'entrada, a constrenyiments (en anglès, constraints ): el camí que pren el llenguatge evita determinades direccions que no porten enlloc. Un cop es comença a traçar aquest camí, es va reafirmant i omplint de cabal lingüístic.
La tesi correctiva de l'innatisme és que el llenguatge és un sistema que es produeix a si mateix i la seva elaboració segueix un procés en què cada triomf es recolza en els anteriors i els reelabora a nivell superior. Que el llenguatge és un sistema que es produeix a si mateix significa que el que aprèn a parlar ha de descobrir gradualment un conjunt de regles pròpiament lingüístiques: sintàctiques i semàntiques. És una retroalimentació positiva.
4.4. Els inicis del llenguatge en el nen Són paraules les primeres vocalitzacions repetitives dels nens cap als nou o deu mesos a les quals els pares assignen amb tota la il·lusió "significat"? aprox a 1 any els nens ja fanservir paraules. Estudis de comprensió lingüística infantil conclouen que la comprensió del llenguatge va per davant de l'expressió.
Ja a partir dels deu mesos molts nens discriminen paraules, i les reconeixen la major part de les vegades dins de frases rituals. En l'interval de tres o quatre mesos següents el vocabulari (de comprensió) infantil va creixent.
Amb les seves primeres paraules, els nens entren en el que els psicolingüistes anomenen etapa d'una paraula. Durant un temps –que se sol allargar la resta del seu segon any de vida– el seu repertori creix molt a poc a poc fins que, al final del segon any, hi ha un increment sobtat del vocabulari. Ràpidament passen a les "frases " de dues paraules.
Els nens estan motivats a parlar perquè, per sobre de tot, volen comunicar millor. Comunicar sobre què? Sobre les persones, objectes, situacions que els interessen. Són una prolongació dels gestos ostensius (assenyalar).
És un procés a quatre bandes: 1) Cognitiu , de formació de conceptes. 2) Cognitiu i lingüístic , de descobrir què és el nom (anomenar). 3) Psicosocial , de donar al descriptor un significat (que no és inherent al so que té). 4) Lingüístic , d'ubicar els descriptors en una estructura (sintàctica) i per tant en relació mútua.
Els quatre subprocessos estan entrelligats, s'influeixen els uns als altres per mitjà de bucles de retroalimentació. Les primeres paraules van unides al coneixement que els nens van adquirint. Segons K. Nelson el nen acaba aprenent a distingir què és una pilota, independentment del lloc en el que jugui. Sap diferenciar que el color que ting-+ui no fa que deixi de ser una pilota, però el fet de que sigui rodona si. La criatura coneix d'una altra manera (en diferents circumstàncies) aquell objecte. Ja sap què és una pilota. La presència d' una pilota evoca la paraula pilota ,
independentment de les circumstàncies en què es presenti. El descriptor (PILOTA) s'ha "alliberat" dels seus lligams d'origen: ja és una paraula.
La segona dimensió del naixement de les paraules, més enllà de simples descriptors, és el descobriment que fa la criatura sobre el fet que totes les coses tenen nom. L'infant té una llista {E1, E2, E3...} i descobrirà que hi ha una etiqueta que dóna tot el conjunt. S'anomena nom : totes les Ei són noms. Persones, objectes, accions, episodis, etc., tot és anomenable. El fet de descobrir que tot té un no és un salt cognitiu formidable.
La tercera dimensió del pas de descriptors a paraules és social. És fondre el so amb el significat. L'ús significatiu de les paraules és social: està lligat a la manera socialment convinguda de denominar no sols objectes, sinó multitud d'accions (menjar, pentinar-se, donar, tocar, passejar, etc.) que formen la trama de la vida quotidiana. La criatura aprèn socialment les diferències, subtils per a la seva ment, entre mirar i veure, donar i entregar, demanar i pregar, etc. Les paraules amb què el nen anomena (una vegada que ha descobert l'"essència" del nom) són ara ja símbols.
L’últim pas s’ha de tractar: (Peirce): la redescripció d'un signe-índex en un signe-símbol.
La darrera dimensió d'accés a la paraula, pròpiament dita, la situem en el domini del llenguatge. Arrenca amb el descobriment que els descriptors de persones, objectes i fets es poden relacionar entre si, això és, la ment els pot tractar com un sistema autònom (el llenguatge). Són les primeres combinacions de noms + adjectius o nom + verb. És interessant el detall que, al principi, els nens sols consideren com a paraules els noms, verbs i adjectius, però no els articles, les preposicions, conjuncions i adverbis. El punt final arribarà quan ja per al nen (grandet) el llenguatge constitueixi un sistema tancat, és a dir, tots els seus elements s'expliquen els uns pels altres : diccionaris i gramàtiques.
Un altre tema que ha interessat els psicolingüistes infantils és el dels tipus de paraula que els nens estrenen en el seu vocabulari. Nelson va dividir les paraules en genèriques (gat) i pròpies (Paula). Conclusió de l’estudi: Per una banda, hi ha els nens més referencials què predomina l'ús dels noms concrets, però també és alt el percentatge de nens en què dominen els noms genèrics. No es tracta d'una dicotomia abrupta, és a dir, que no hi ha nens expressius purs o referencials purs; es tracta més aviat d'una tendència.
4.5. Conceptes, categories i paraules Volem veure com la ment dels nens estableix el pont entre conceptes i llenguatge.
Els nens neixen amb un sistema perceptiu que veu el món compost d'entitats discretes: les persones i objectes. Els nens neixen amb un sistema perceptiu preparat per a establir la relació "això és igual / semblant a això". En tot cas, aquesta manera de veure el món fa que la seva ment agrupi les coses i creï categories o classes. El fet d'agrupar les coses, com per exemple les pinces d'estendre la roba o les pipes amb les quals fuma el pare, no implica que el nen tingui el concepte de pinça o de pipa; el que sí té segurament és el seu significat funcional. Això justament explica que els nens tenen tendència a agrupar objectes no sols per la raó que són iguals (classes d'equivalència), sinó per la raó que concorren en ús quotidià.
Vygostki (1934). Per ell, el llenguatge té el seu origen en els gestos i vocalitzacions expressives amb què els nens es comuniquen des de ben petitets. Però, a partir d'un moment determinat, la intel·ligència (que neix de l'activitat i de la seva progressiva coordinació sensorial i motora) s'injecta en el camí de la comunicació i aleshores emergeix el llenguatge humà en tota la seva esplandor.
5. Aprenent a parlar. Els aspectes comunicatius del llenguatge
5.1. Introducció: l'enunciat i el context
Diferència entre parla i llenguatge (Ferdinand de Saussure).
- Llenguatge: (la langue ) sistema o estructura gramatical. Només té existència en la ment de les persones.
- La parla (la parole ) és l'enunciat que es pronuncia aquí i ara. És el fenomen real i eminentment social.
Cadascú parla d'acord amb les regles típiques d'un llenguatge; per això el nen aprèn a parlar a la vegada que aprèn un llenguatge (que és, òbviament, el del seu entorn familiar). Però parlar és alguna cosa més que proferir frases gramaticalment correctes. Per això, per a parlar bé, els nens han d'aprendre força més coses que l'estructura sintàctica de la seva llengua. Parlem creant enunciats lingüístics. Un enunciat lingüístic és una frase (completa o condensada) que es dirigeix a algú en determinada circumstància. Aquest "algú" o interlocutor és una persona (amb sexe i edat). Les circumstàncies de l’enunciat poden ser de diferent tipus (el lloc, el motiu que impel·leix de fer l’acte comunicatiu). Lligat amb això hi ha la FORMA que aquell adopta (frase, conversa, monòleg...)
"El diàleg s'organitza segons l'interlocutor" la parla està sempre contextualitzada. La pragmàtica estudia els requisits de contextualització. fa referència a la capacitat de comunicar amb els altres i als altres. La pragmàtica són els recursos lingüístics mitjançant els quals es regula la relació amb l'interlocutor i es modula el text del missatge. Definició completa: La pragmàtica és la ciència que estudia les funcions socials del llenguatge.
La proposta de De Laguna situa el llenguatge humà en filiació directa amb les capacitats de comunicar a la vegada que situa la comunicació dins un domini més genèric: el de la cooperació i sociabilitat.
5.2. Els enunciats dels nens com a ''actes de parla''
Els nens tenen intencions quan comuniquen. "els nens no sols tenen coses per dir, sinó raons per a dir-les ". El desenvolupament de la pragmàtica en els nens arrenca des de la fase preverbal; després s'encastarà a la sintaxi, que la modularà, i serà un dels ingredients de parla en la seva globalitat estructural i expressiva.
Els nadons (i els primats, q no tenen llenguatge) expressen els desitjos amb accions. En el cas dels nadons parlem dels protoimperatius. La comunicació en la seva forma més primitiva i bàsica és una forma d'acció (sobre l'altre); quan, més tard, ve el llenguatge, aquest també és una modalitat d'acció.
Actes de parla és fer alguna cosa per mitjà d'un enunciat. En tot acte de parla hi ha dues facetes: l'acte d'elocució (proferir un enunciat) i la modalitat de l'acció que s'exerceix sobre l'altre (cridar l'atenció, sol·licitar, impedir, persuadir, prometre, etc.). En el procés d'adquisició del llenguatge, el nen ha de teixir una connexió entre tots dos aspectes es tradueix en una sèrie de regles: paralingüístiques (tons de veu, ritmes d'elocució); morfosintàctiques: el mode verbal (indicatiu, imperatiu, interrogatiu, etc.); d'estil: directe, indirec te, irònic, al·lusiu, etc.
Tot i que els actes de parla pròpiament dits impliquen enunciats lingüístics, el nen en l'etapa prelingüística ja profereix enunciats (vocalitzacions i gestos) que els són equivalents.
- Els primers s’anomenen: “actes de significat" ( acts of meaning ).
Dore fa una atenció especial a l'entonació que s'hi posi. Infereix diferents tipus de parla primitius en els nens: denominació, pregunta, petició d'acció, crida, protesta, etc.
Els grans tipus de funcions atribuïbles al llenguatge incipient del nen són: la funció de demanar, reclamar, sol·licitar alguna cosa de l'altre i la d'establir una referència comuna. És immediat el paral·lelisme entre
Aquest coneixement es qualifica d'"intuïtiu" perquè els nens no saben que el tenen tot i que sí que el saben fer servir; el podem anomenar "intuïtiu" també perquè no es basa en un aprenentatge explícit ni tenim gaire idea de quins processos cognitius el posen a punt. Del que sí que estem segurs és que el nen conquereix coneixement de les persones tractant-les; les poques dades que tingui sobre algú, les fa servir com pot i això provoca un efecte multiplicador: com més comunica (i amb més gent), més bé ho fa.
