Prof: Gemma Pastor
1
LOCALITZACIÓ AUDITIVA I ANÀLISI DE L’ESCENA AUDITIVA
Localització auditiva, percepció del so en espais tancats, claus per a l’estimació de la
distància de la font sonora i anàlisi de l’escena auditiva.
La localització auditiva és la capacitat per localitzar objectes a l’espai basant-nos únicament en
els sons que produeixen. L’espai auditiu és l’espai que ens envolta, en el qual localitzem la
procedència dels sons. Inclou tres dimensions o coordenades: la dimensió horitzontal o azimut
(esquerra-dreta-davant-darrere), la dimensió vertical o elevació (dalt-baix) i la distància respecte
a la font sonora.
La dimensió horitzontal o azimut es mesura en unitats angulars (graus azimut). Es pren com a
referència la localització espacial just per davant del cap: aquest és el lloc de l’espai auditiu de
0° azimut, i la posició que hi tenim just per darrere és el lloc de 180° azimut, de manera que
l’espai auditiu en aquesta dimensió horitzontal es quantifica de 0 a 180° azimut dreta i de 0 a
180° azimut esquerra. Per trobar la localització espacial de la font sonora en l’espai auditiu –en
particular, en aquesta dimensió horitzontal o azimut–, el nostre sistema auditiu utilitza diverses
fonts d’informació, que s’anomenen claus biaurals o interaurals. Aquestes claus requereixen
la participació conjunta de totes dues orelles i es basen en les denominades diferències
interaurals, que són diferències que es produeixen en certs paràmetres –com ara el temps i la
intensitat– quan el so arriba a una orella i a l’altra. Les claus biaurals requereixen que la font
sonora estiga localitzada en qualsevol lloc de l’espai auditiu que no es trobe a la mateixa
distància de totes dues orelles, és a dir, en qualsevol lloc no equidistant de totes dues orelles.
Les diferències interaurals de temps consisteixen en el fet que el so que procedeix d’una font
sonora no equidistant de totes dues orelles arribarà abans a una orella que a l’altra. Aquesta
diferència interaural de temps és una de les claus que utilitza el sistema auditiu per localitzar
d’on procedeix el so, especialment quan la freqüència del so està per sota de 4.000 Hz, a causa
que en aquest cas es generen diferències de fase: totes les parts de l’ona sonora no arriben al
mateix temps a una orella i a l’altra, ja que es tracta de freqüències baixes o lentes, de longitud
d’ona llarga, amb pics molt separats entre si. Per contra, quan el so presenta una freqüència
elevada o ràpida (aproximadament a partir de 4.000 Hz), no es generen diferències de fase quan
el so arriba a una orella i a l’altra, a causa que totes les parts de l’ona sonora arriben al mateix
temps, ja que es tracta de freqüències elevades, de longitud d’ona curta, amb pics molt junts.
D’altra banda, les diferències interaurals d’intensitat consisteixen en el fet que el so que
procedeix d’una font sonora no equidistant a totes dues orelles arribarà amb diferent intensitat a
totes dues orelles, encara que solament quan es tracte de sons de freqüències elevades o ràpides
(aproximadament, per sobre de 4.000 Hz) ja que, per tenir una longitud d’ona curta, aquests
sons es veuen afectats pel cap de l’oient, que actua com a barrera, bloqueja en part el pas del so i
produeix una espècie d’ombra sònica que redueix la intensitat del so que arriba a l’orella més
llunyana. Els sons de les restants freqüències (aproximadament per sota de 4.000 Hz), com que
