Ciencia, magia, filosofía, ideología y tecnología: Diferencias y similitudes, Ejercicios de Psicología

¡Descarga Ciencia, magia, filosofía, ideología y tecnología: Diferencias y similitudes y más Ejercicios en PDF de Psicología solo en Docsity!

Descargado en:

patatabrava .com

INTRO. METODES D´INVESTIGACIO EN PSICOLOGIA

(UOC)

RESUM INTRO METODES INVESTIGACIO PSICO

PROF. 17-

Descargado en:

patatabrava .com

INTRODUCCIÓ ALS MÈTODES D'INVESTIGACIÓ EN PSI

COLOGIA, UOC (UB)

PAC 1

UOC, PSICOLOGIA 15-

o Descripció : construir i presentar un model o versió d’una part de la realitat utilitzant un determinat llenguatge. L’objectiu de la descripció és oferir versions de segments de la realitat el mínim d’interpretats o el màxim d’objectius possibles. o Classificació : Una ciència no pot avançar sense classificar-se, ha de funcionar en un univers ordenat, el pensament científic requereix especialment aquesta condició ja que dóna un gran èmfasi a la diferència. o Interpretació i explicació: En ciència, tota interpretació requereix una justificació o explicació.

Funcions extrínseques: o Predicció: Una predicció pot ser global o particular. o Control i transformació del món: La ciència aconsegueix canvis a través de l’assimilació social de les teories.

Criteris estructurals

El determinisme (dèbil): Actualment el determinisme s’associa més amb la multicausalitat i les interrelacions entre fenòmens, avui creiem que la meta central de qualsevol ciència és trobar relacions i ordre entre els fenòmens que estudia i formular lleis quantitatives o qualitatives que expressin aquestes relacions. La generalitzabilitat (dèbil): Possibilitat de generar lleis vàlides, generals o universals respecte una certa població de fenòmens o entitat. Allò que s’afirma d’una selecció d’experiències, informacions o dades, es pot també afirmar de la població a la qual pertanyen. Les relacions limitades (dèbil): El nombre de fenòmens amb el qual es pot relacionar un objecte d’estudi és limitat i ha de restar dintre del camp d’interessos i objectes d’estudi dibuixat en la història d’una disciplina. L’empiricitat (dèbil): El discurs científic descansa sobre allò observable directament o indirectament, a través de les manifestacions. La unicitat del mètode (fort): En una ciència moderna només pot haver-hi un mètode, aquest mètode pot admetre variants o un estret ventall de direccions de desenvolupament o aplicació, però totes aquestes variants no són sinó diferents manifestacions d’un mateix procés lògic i d’un mateix curs d’acció. La univocitat del llenguatge (fort): La ciència no pot ser polisèmica (tenir homònims o sinònims), ha de tenir un vocabulari unificat, resultat d’un procés de convergència i consens, de depuració progressiva dels termes i el seu significat al llarg del temps. La reducció a la física (fort): A la llarga, la teoria i metodologia de qualsevol

ciència podran ser substituïdes per la física.

1.3 Ciència bàsica, ciència aplicada i ciència inspirada per l’ús

Ciència bàsica: També anomenada teòrica, acadèmica o fonamental, és aquella compromesa en la construcció o reconstrucció de teoria, sense un objectiu immediat o d’utilitat a curt termini. La principal meta és la cerca de coneixement verificable i generalitzable, ja sigui de forma inductiva o deductiva. Busca un màxim d’universalitat o generalitat en els resultats. Té un ritme temporal lent. És més aviat acadèmica o universitària.

Ciència aplicada: Ha donat o intenta donar resposta a les necessitats humanes i a les demandes socials, inspirada per la pràctica i orientada cap a ella. No lligada a la creació de teoria. Component tecnològic. Vinculada als circuits econòmics. El seu compromís amb la generalització i la universalitat és limitat i depèn, sobretot, de la rendibilitat econòmica. Marc temporal estret degut a pressions polítiques. El seu àmbit habitual és l’empresa i la indústria tot i que també pot trobar-se en terreny polític.

Ciència inspirada per l’ús: És una síntesi enriquidora entre la ciència bàsica i l’aplicada ja que persegueix tant la creació de teoria com la solució de problemes.

Consideracions d’utilitat?

Comprensió de fonaments?

NO SÍ

SÍ

Investigació bàsica pura

Investigació inspirada per l’ús

NO Investigació aplicada pura

2. PSICOLOGIA COM A CIÈNCIA Una ciència psicològica, en tant que diferent d’una ciència conductual, és aquella que directa o indirectament està compromesa amb la vida interior dels éssers humans i amb les seves experiències subjectives.

els riscos en que incorre. o La generalització dels resultats: S’ha d’evitar d’atorgar les dades o conclusions a un abast més gran que el que realment tenen, o a l’inrevés.

L’ètica de la professió psicològica: o La capacitació professional: Jutjar-se a un mateix sobre la capacitat per aplicar tècniques o diagnòstics. o El compromís de confidencialitat: S’ha de respectar el caràcter confidencial dels diagnòstics fets, així com les seves intervencions i els resultats consegüents. o La relació de poder amb el subjecte: El psicòleg no ha de treure més benefici que els dels emoluments fixats de la seva relació amb els subjectes que diagnostica o tracta, ni aprofitar-se de la posició de superioritat en la qual, inevitablement, el col·loca el paper que li atribueix la societat.

3. EL PROCÉS D’INVESTIGACIÓ

3.1 Preguntes i respostes en la investigació, el mètode com a camí o pla Una pregunta d’investigació està lligada a un objecte d’estudi.

Preguntes d’existència: “Existeix x?” o “Els nadons poden percebre el color?” Preguntes de descripció i classificació : “Com és x?” “A què s’assembla x?” Inclourem aquí les preguntes de diagnòstic i aquelles vinculades a comparacions. Preguntes de relació : També, a part de: “hi ha relació entre x i y?” entren aquí les preguntes causals.

El mètode científic seria un instrument conceptual i conductual que permet al científic respondre preguntes i solucionar problemes. Consisteix en un procés ordenat i seqüencial a través del qual aquest científic pot arribar a assolir els seus objectius. Moments del mètode: Definició de l’objecte d’estudi, recollida de la informació en quantificacions o mesures, interpretació d’aquesta informació. Mètode i objecte d’estudi es determinen mútuament, l’objecte d’estudi presenta aspectes diferents sota l’òptica de cada mètode particular, i les aproximacions

multimètode poden servir per assolir validesa convergent o una visió més polièdrica d’allò estudiat. El mètode actua a dos nivells diferents: Nivell de teoria : És més abstracte, territori de la lògica i del llenguatge, en el qual es desplega el pensament dels científics i es diposita el saber cultural. Nivell dels fets : És més concret, relatiu a allò que podem anomenar realitat, allò material que es percep, toca, sent, veu i es pot descriure, classificar, quantificar o mesurar o Itinerari deductiu : Quan una investigació progressa des de la teoria als fets , aplica coneixements ja existents a una pregunta o problemes nous. Pretén resoldre directament aquests problemes o preguntes assignant-los solucions ja trobades abans en estudiar altres problemes iguals o semblants: o bé, si l’anterior no és possible, generar hipòtesis que orientin la cerca de resposta. o Itinerari inductiu: Quan una investigació progressa des dels fets a la teoria , busca o confegeix lleis que, un cop validades, es puguin incorporar a la teoria. Els fets no són neutres, quan són percebuts ja tenen algun significat, fins i tot per al més ingenu.

Els elements d’una teoria estan relacionats entre si de manera ordenada, aquests elements estan lligats mitjançant tres regles: Regles sintàctiques: garanteixen la correcció lògica dels enunciats lingüístics o dels desenvolupaments i fórmules matemàtiques, i també asseguren la vinculació mútua dels elements teòrics. Regles semàntiques: indispensables per a l’ancoratge final de la teoria en els fets, tal com representa en la figura anterior. Vincula un concepte a una llei amb un fet o fets del món empíric, connecta doncs, l’abstracte amb el concret. Regles pragmàtiques: especifiquen les condicions o restriccions d’aplicació d’una regla semàntica. Les lleis en qüestió poden ser qualitatives o quantitatives. Quan les lleis es proposen com a producte final d’un procés inductiu són, en rigor, generalitzacions empíriques. Quan s’enuncien en abstracte des de la teoria són, en realitat, hipòtesis , les quals solament abasten el rang de llei quan han estat validades empíricament.

3.2 El(s) model(s) i objecte(s)-model

Els(s) model(s) El model, com la teoria, és una representació d’una parcel·la de la realitat, però aquesta representació té menys abast, tolera un cert grau de simplificació i s’assembla molt més a la percepció o imatge mental que el científic té d’aquesta realitat, que no pas la que ofereix la teoria. Els models teorètics corresponen fil per randa a la definició que hem donat a dalt,

com una resposta potencial de la pregunta que ha desencadenat la investigació.

El mètode hipoteticodeductiu és el conjunt de pràctiques d’investigació en els quals es combinen estratègies deductives amb inductives, pràctiques que se sostenen i avancen gràcies a la proposició d’hipòtesis sotmeses a prova empírica amb la finalitat de ser confirmades o rebutjades.

1. L’investigador es planteja un problema i/o es fa una pregunta que cal delimitar i precisar.
2. Aquesta pregunta o problema neixen de la teoria ja existent.
3. Es formulen hipòtesis versemblants, que poden inspirar-se en la teoria ja existent o en investigacions anteriors però també es recolzen sobre observacions i brollen de la intuïció de l’investigador, les anomenades microhipòtesis.
4. Caldrà dissenyar el format que tindrà la prova empírica , per la qual cosa, de nou, caldrà orientació teòrica, inspiració d’altres investigacions i observacions i assaigs pilot, però sobretot caldrà que el científic tingui coneixements formals i pràctics de la metodologia emprada en la seva àrea.
5. Es realitzarà la prova o comprovació que ha de conduir a l’acceptació o rebuig de la hipòtesi. No hi haurà prou amb un sol assaig o prova. Hi haurà una necessitat de replicació.
6. Si la hipòtesi es rebutjada, caldrà començar altra vegada.
7. Al final de cada fase el científic ha d’informar a la comunitat científica dels resultats, habitualment a través d’articles en revistes o comunicacions en congressos. 4. L ’OBJECTE D’ESTUDI Un objecte model, en tant que abstracció, no és innegable en si, per tal d’investigar-lo cal transformar-lo en objecte d’estudi, que es construeix mitjançant propietats o variables que permeten situar-lo en el món empíric i li donen un significat concret.

La caracterització d’un objecte d’estudi ha de ser pública, operacional, provisional i constituir un sistema, dintre de les possibilitats de concreció que li ofereix l’objecte model teòric del qual prové. Un objecte d’estudi es construeix en dues fases molt lligades entre si: la de delimitació, que el separa d’altres objectes d’estudi seleccionant les variables que l’integren; i la de definició, que fixa els significats d’aquestes variables i les mesures que se’n deriven.

4.1 Variables Una variable és una propietat de l’objecte d’estudi que correspon a una magnitud o dimensió de mesura i que, per tant, pot ser quantificada.

Variables segons la seva procedència:

Variables conductuals o comportamentals: poden donar-se en diferents canals i tenir diferents grandàries. Respostes, reaccions o accions intencionals; execucions de tasques encomanades o conductes espontànies; comportaments verbals o no verbals; accions instrumentals o comunicatives; activitats de gran abast (conversar, estudiar, treballar) o actes puntuals (afirmar, negar, mirar un llibre, prémer un botó...) Variables ambientals o exògenes: situades en diferents capes o manifestacions de l’ambient físic, biològic, ecològic, social, situacional... Variables organísmiques, endògenes, internes o anatomicofisiològiques: situades a l’interior de l’organisme, de caire biològic, no cognitiu. Variables cognitives o subjectives: Pensaments, records, raonaments, estats emocionals i tot allò que s’esdevé en la subjectivitat de l’individu i pot ser verbalitzat o expressat a través del cos o simbòlicament. Variables e mostra o de subjecte: característiques diferencials dels participants en una investigació, edat, sexe, professió, lloc de naixement...

Variables segons el seu paper en la relació:

Variables independents: l’esdeveniment que es produeix en primer lloc correspon a la variable independent, té un valor de causa, ja sigui comprovat o hipotètic. Pot ser modificada de diferents per l’investigador. Freqüentment anomenada tractament. Pot ser ambiental o exògena, cognitiva o de mostra. Variables independents: l’esdeveniment que es produeix en segon lloc, valor d’efecte, coincideixen quasi sempre amb les conductuals. Variables estranyes o contaminades: Variables intermediàries o intervinents: incrustades entre les dependents i les independents i ajuden a enllaçar-les i a sintetitzar la relació entre ambdues, tractant de representar processos mediadors hipotèticament intercalats entre l’ambient i la conducta. No són directament observables.

Variables segons l’observabilitat: Variables observables: Es manifesten directament a la percepció del científic o als aparells de registre o mesura que disposa, manifestació de tipus físic. Variables inobservables: No es manifesten directament a la percepció del científic o registre de mesura i poden ser inobservables intrínseques, habitualment denominats constructes o construccions hipotètiques o inobservables extrínseques, de caràcter abstracte i subjectiu.

Variables segons el grau de manipulació que poden rebre: Variables actives o experimentals: Aquelles a les quals l’investigador assigna voluntàriament i activament els valors que té prevists segons el disseny de la

permanentment, i de manera consistent, o bé per sobre o bé per sota de la vertadera. Aleatoris o a l’atzar: la tendència de l’error varia de manera imprevisible i inconsistent, de manera que la mesura presa pot quedar de vegades per sobre i de vegades per sota de la vertadera i a diferents distàncies.

4.3 Les definicions i la recollida d’informació Una definició és fonamentalment una equivalència entre dues clàusules lingüístiques: una que fa de significant o embolcall i que és la que cal definir i una altra que aporta el significat, sigui teòric o empíric. Definicions teòriques: estableixen una equivalència lingüística en el si de la teoria, normalment en el pla dels conceptes o objectes model. o Conceptuals: o teòriques, l’equivalència s’estableix entre dos conceptes un dels quals ja ha estat validat o recolzat pels fets i té un espai en la teoria. o Constitutives: dependents de l’acceptació d’un constructe: l’equivalència s’estableix entre dos conceptes cap dels quals ha estat encara validat o recolzat pels fets. Definicions empíriques: l’equivalència s’estableix entre un concepte per un costat i una descripció o relació observable basada en fets. o Definicions enumeratives o tipus llista: enumeració de variables en els diferents compartiments de conducta, subjecte i ambient. o Definicions operacionals: sustentades sobre operacions o descripcions fonamentades sobre un criteri empíric, exhaustives, no contradictòries i simples. Especifica les conductes o relacions necessàries per a fixar el significat de la variable.

L’ESTABLIMENT DE RELACIONS ENTRE VARIABLES EN L’OBSERVACIÓ I

L’EXPERIMENTACIÓ. CÀNONS DE MILL

Mètode d’acord:

Si les condicions X,W,Z... produeixen el fenomen Y; I les condicions X,P,Q... produeixen el fenomen Y; I les condicions X,R,S... produeixen el fenomen Y: Aleshores diem que X, element o variable comú als diversos conjunts de condicions,

està causalment relacionada amb Y

Mètode de diferència:

Si les condicions X,W,Z produeixen Y; I les condicions W,Z no produeixen Y; Aleshores direm que X, element o variable lligat a la producció del fenomen Y està causalment relacionada amb ell.

Mètode mixt: Integra els dos models anteriors.

5. DILEMES

Dilema universal-singular o les eleccions tocant a l’abast de la generalització respecte als subjectes. Les estratègies de generalització nomotètiques pretenen validar els resultats a nivell d’una població; les estratègies idiogràfiques limiten els resultats a un cas, un individu o una unitat de mostra. Els mètodes quantitatius prefereixen habitualment les estratègies nomotètiques i els qualitatius les prefereixen idiogràfiques.

Dilema observacional-experimental o les eleccions tocant a l’abast de la generalització respecte a les condicions de registre. En el primer, l’experimentador no manipula res en l’experiment en sí, simplement observa. En el segon sí que hi pot incidir.