¡Descarga Revolució de 1905, y más Apuntes en PDF de Criminología solo en Docsity!
A principis s. XX, prenien més força entre els sectores de les noves classes mitjes un discurs polític dirigit a la creació d’un sistema parlamentari a Rússia.
Sorgien les primeres organitzacions obreres de classe. L’any 1898 va veure la llum el Partir Obrer Socialdemòcrata Rus, fraccionat en dos tendències el 1904, els menxevics i bolxevics.
En aquest ambient ple de tensions, la guerra russo-japonesa de 1904-1905 va complicar la situació. Rusos i japonesos xocaven pel control i influència a Manxúria i Corea. Pero també va ser una guerra de prestigi extesa pel tsar com un possible mecanisme de reafirmació del seu poder. Tot i això, els revès soferts per les tropes russes van produïr l’efecte contrari i van augmentar els descontentaments.
La revolució de 1905 va començar amb un fet emblemàtic: el diumenge sagnant. El 22 de gener una manifestació de millons d’obrers conduïts per Gapón, van dirigir-se al Palau d’Hivern, a St. Petersburg. L’objectiu era elevat una petició al tsar solicitant millores en les condicions de vida, així com canvis polítics.
L’exèrcit va dissoldre violentament la manifestació, amb un elevat cost en vides humanes. A partir d’aquell moment, vagues, motins i aixecaments van extendre’s per tot l’imperi, afectant inclús a la base de l’exèrcit.
La revolució de 1905 va presentar dues fases succesives clarament diferenciades. Foms a finals d’octubre va funcionar l’aliança implícita entre sectors burgesos liberals i l’incipient moviment obrer. El 30 d’octubre, el tsar va otorgar concessions reformistes, intentant frenar el moviment revolucionari: la instauració del sufragi universal masculí, el reconeixement d’algunes llibertats cíviques i la creació d’una càmara representativa, la Duma. El moviment obrer, per la seva part, va experimentar amb una cèl·lula organitzativa de vital importància en l’història posterior de Rússia: el soviet , és a dir, el consell d’obrers i soldats. Van succedir les vagues obreres, finalment aplacades el mes de desembre.
Conclusió: la revolució de 1905 va servir d’ensenyament i reflexió per al moviment obrer, sobre tot per als bolxevics. Es va donar importància a la retirada de la burgesia liberal, una vegada aconseguides les reformes proposades. Igualment va reflexionar-se també sobre l’actitud de l’exèrcit, compost per la majoria de camperols, que van romandre fidels al tsar. Es van treure conclusions sobre la passivitat dels camperols. Els bolxevics van centrar el seu anàlisi en la falta d’unitat d’acció del moviment obrer, dividit entre menxevics, bolxevics, socialistes revolucionaris i una majoria encara no organitzada en partits.
Lenin va obtindre’n una conclusió: nomès el proletariat podría transformar una revolució burgesa en revolució socialista, en un marc que fés possible una aliança entre la classe obrera i els camperols. V aser la primera conceptualització de la dictadura del proletariat.
El període d’entre 1906 i 1914 contempla Rússia dos fets fonamentals condicionants per al seu futur. Per un costat, la frustració parlamentària, que porta en si mateix el divorci entre representació nacional i govern, el debilitament de les bases del tsar i l’apogeu de les camarilles palatines. Per altra banda, les ganes de terra augmenten.
El 1906 el tsar ja s’havia mostrat en contra de qualsevol reforma estructural. Una frustració creixent respecte l’esperança parlamentària acompanya el què fer de les noves dumes. La primera, amb majoria
del partit constitucional democrata, quasi dura dos mesos, es disolta el 22 de juliol de 1906, en quant es planteja la reforma de les lleis fonamentals, la implantació del sufragi universal, la responsabilitat dels ministres davant el Parlament i la reforma agrària. La segona, escollida l’any 1907, pasa el mateix, després de sis mesos d’estèrils sessions. Passa igual amb una tercera (INTENT DE REFORMA). Una llarga carrera de decepcions que senyalen la dificultat d’instauració d’un règim representatiu i parlamentari. És el propi Nicolas II qui no comprèn que l’inmovilisme polític està esquarterant els fonaments de la monarquia.
Hi havia gana de terra. El ministre d’Interior, l’any 1904 i el primer ministre el julio de 1906, la seva política es resol en una espècie de dialèctica inmersa en el binomi concessió-repressió. La seva iniciativa més important va ser la reofrma camperola de novembre de 1906, que pretenía aconseguir una estabilitat política duradera en el camp i eixamplar les bases socials del règim, ampliant el nombre de propietaris rurals.
Per altra part, perseguía una major racionalització de l’economia agrària, que estimulés el creixement industrial i consolidés el mercat nacional. Les lleis del 9 de novembre de 1906 i 14 de juny de 1910 permetien als camperols abandonar el MIR (espècie de comunitat agrària) i constituïr-se com a propietaris privats de les parceles que estiguessin cultivant.
Fins 1915, un terç dels camperols es van separar de les seves comunitats rural i van vendre’s a través del banc camperol, 4 millons de hectàrees procedents de l’Estat. Tot i això, no van aconseguir calmar la gana de terres dels camperols menys afavorits.
A partir de 1910, el capital estranger, la integació del mercat interior, l’excedent demogràfic són els motors d’una expansió plena de promeses i expectatives de futur davant la virtual riquesa de l’inmens territori asiàtic.
En vespres (vísperas) de la 1ª GM, molts dels problemes plantejats, sobre tot, els de naturalesa política, continuaven sense solució. El règim règim tendria a aplegar-se sobre ell mateix desde l’assasinat de Stolypin, l’estiu de 1911. Impotent l’oposició burgesa i emigrada la cúpula dels partits obrers, la presa de decisions polítiques estava mediatitzada per la constitució de camarilles palatines, que posaven de manifest un món d’intrigues i unes fràgils bases de substentació.
Resultaria excessiu parlar de situació prerevolucionària en la Rússia de 1914. L’incidència dels grups polítics socialistes era encara molt limitada dins el moviment obrer o en el cmap. No obstant, l’augment de les vagues denotava el resorgir de l’agitació social. En el camp, també, on 30.000 terratinents es repartien la meitat de les terres disponibles, mentre que l’altre meitat estava desigualment repartida entre 82 millons de camperols, a més de treballadors sense terra.
La 1ª GM va aguditzat el cúmul de tensions heredades. Va ser l’accelerador de l’història (frase de Lenin). Les camarilles palatines esperaven que la guerra fós l’instrument que aglutinés al poble rus en torn la figura del tsar. Tot i això, la sort de les armes va ser esquiva a les tropes russes, després d’un principi esperençador. La guerra va fer patent la debilitat del gegant. L’esforç bèl·lic, els revessos militars i la prolongació del conflicte van alterar la disciplina en el front i la vida en la retaguardia. El reclutament de camperols va paralitzar el camp. La fam abundava. Va extendre’s el descontentament. Idees diferents d’oposició radical van germinar per totes parts, sempre encaminades a la substitució del règim autocràtic. Com a solució, els burgesos liberals i un sector del moviment obrer van insistir en la creació d’un sistema parlamentari. Per als bolxevics, l’era de les reformes ja havien passat. Els soldats camperols només volien escoltar les paraules pau, pa i terres. La contrapartida oferta pels circuls palatins era la continuació d’una guerra que no acabaria mai. Estem a principis de 1917.
(governat pel general Kornilov). Aquesta confrontació va tornar a situar als bolxevics en el primer pla del procés revolucionari.
El 7 de setembre , Kornilov va intentar donar un cop d’estat amb les tropes retirades del front. Les seves exigències eran l’establiment d’un govern autoritari que portés la situació a l’etapa anterior al mes de febrer. La doble resposta del govern provisional i dels soviets va acabar amb l’intent, però iniciativa va quedar en mans d’aquests últims.
Lenin va preparar desde principis d’octubre l’asalt final. El dia 9 el Comitè central bolxevic, per 10 vots dontra 2, va pronunciar-se per l’insurrecció armada. El 15 es va formar el Comitè Militar Revolucionari, a Petrograd, amb Trotski com a cap. La xispa definitiva va estallar quan Kerenski va decidir enviar al front nous regiments acantonats a la ciutat. La matinada del dia següent, va culminar l’asalt al poder amb la presa del palau d’hivern i la fugida precipitada de Kerenski. La revolució acababa de conquistar Petrograd, pero fins el 2 de novembre, els soviets no van fer-se amb el control definitiu de Moscou. Els mesos següents, la revolució va propagar-se pels principals centres urbans de la Rússia europea, però extensos territoris van seguir baix el poder de les antigües autoritats. Van ser els prolegòmens de la guerra civil.
LA CONSTRUCCIÓ DE LA UNIÓ SOVIÈTICA (EL COMUNISME DE GUERRA)
El mateix dia 26 d’octubre, en el que va caure el palau d’hivern, va quedar constituit el primer govern de Comisaris del poble. Estava presidit per Lenin, i comptava entre les seves personalitats més destacades, amb Trotski, Rikov, Lunatcharski i Stalin.
La construcció del poder soviètic va estar plena de dificultats, que van condicionar decisivament el seu futur. A curt plaç, la cèlebre trilogia bolxevica,(pau, pa i terres), va fer mediatitzada per la guerra civil, que va assolar al país entre 1918 i 1921.
León Trotski, en el seu primer decret, el nou govern va repartir les terres als camperols pobres, sense donar cap indemnització als terratinens. Va ser una mesura tendent a la satisfacció de la secular reivindicació dels camperols, els quals tenien gana de terres, i que també pretenía eixamplar les bases socials del nou règim. Un any després, la voràgine de la Guerra Civil, l’acaparament per part de camperols, el debastiment de les ciutats i la desarticulació econòmica van obligar a una política de requises, justificada en termes ideològics pels decrets que instauraven la propietat socialista en el camp.
La retirada de Rússia de la Guerra Mundial va saldar-se amb el tractat de Brest-Litovsk, firmat amb Alemania el 3 de març de 1918. S’havia impost la proposta de Lenin, no compartida per altres dirigents bolxevics, com Bujarin, partidari d’un esforç bèl·lic últim per assegurar una negociació més avantatjosa.
En aquest tractat, Rússia perdía regions de molta importància econòmica, però Lenin tenia la convicció que qualsevol pau, per greu que foc, era imprescindible per a la supervivència de la revolució. Tot i això, els efectes van ser contradictoris. Si per un costat s’ampliaven les bases socials amb els soldats desmobilitzats, per altra banda, les potències aliades, que ideològicament no podien admetre la revolució, van trobar en la desafecció russa l’argument per a la seva posterior intervenció en la guerra civil a favor de la contrarrevolució.
En el pla polític, la dinàmica leninista, durant els primers mesos, va estar dirigida a assegurar el poder bolxevic, que es considerava essencial per a la consolidació i salvaguarda de la revolució. Eliminats els partits burgesos, les tensions van passar als tres partits presents en els soviets: bolxevics, socialrevolucionaris i menxevics.
Les eleccions per a la assamblea constituent del 25 de novembre van deixar als bolxevics en minoria, amb el 25% dels vots, mentre que els menxevics van obtenir la majoria. El 6 de gener de 1918 el govern va dissoldre l’assamblea. També van succeïr confrontacions en els soviets, fins que l’hegemonía bolxevic va fer-se realitat. Al llarg de la primavera es va produïr una suplantació: el vell lema de “tot el poder per als soviets”, va convertir-se en “Tot el poder per al Partit Comunista”, nova i definitiva denominació que van prendre els bolxevics. Succesivament van anar desapareixent de l’escena política els menxevics, els socialrevolucionaris i els petits nuclis anarquistes. El juliol de 1918, Rússia va adoptar una constitució que va definir al país com República federal socialista i soviètica rusa, baix el règim de dictadura del proletariat.
A principis de 1918 , la revolució només habia triomfat en els principals centres industrials i urbans. Regions senceres van quedar fora del control bolxevic i d’aquestes en va sorgir la contrarrevolució. La guerra civil va desenvolupar-se desde la primavera del 1918 en un complex context. En síntesi, l’enfrentament va polaritzar a Rússia entre una banda ben definida i organitzada, els bolxevics, i una contrarrevolució dividida en els seus objectius i interessos, on van barrejar-se partidaris de l’antic règim tsarista, defensors del règim de febrer i disidents d’octubre. Sobre el conjunt va actuar el problema de les nacionalitats i intervenció estranjera.
Desde les seves plataformes a Sibèria, la regió del Volga, el Cáucaso, Ucraina, el Bàltic i el nort, amb la col·laboració de les tropes angleses, franceses, nortamericanes i japoneses, els exèrcits blancs van enfrentar-se al jove poder socialista. Com a resposta d’aquest enfrentament, els bolxevics van establir una estratègia basada en l’increment de la centralització política, el comunisme de guerra i la creació de l’exèrcit vermell, organitzat per Trotski. Va ser un conflicte bèl·lic sense fronts ben definits, amb continus canvis en el poder vermell i del poder blanc sobre amplis territoris. La major capacitat d’organitzativa i estratègica de l’Exèrcit Vermell va acabar per inclinar la balança a favor seu.
En la primavera de 1919 , es van retirar les tropes angleses, franceses i japoneses, posant fi a una intervenció estranjera motivada per l’hostilitat cap a una revolució en la que veien perill de contagi, i per les espectatives d’una possible desintegració de l’espai del vell Imperi rus, que posava en joc molts interessos: desde el control del petroli del Càucas, fins la fixació de zones d’influència en la Rússia asiàtica. A partir d’aquest moment, l’exèrcit vermell va pendre l’iniciativa. En la tardor de 1920 va quedar resolta la guerra russopolaca, i els últims restos dels exèrcits blancs van embarcar-se a Crimea.
La guerra civil va alterar els plans de Lenin per al inmediat futur de la revolució. EL comunisme de guerra (que va suposar la nacionalització de l’indústria i la prematura socialització del camp), la supressió de tota disidència fora de partit, l’intervenció de les potències i el fracàs de l’extensió de la revolució a altres països europeus van trastocar el desenvolupament gradual de la revolució. Lenin mai havia dubtat de l’hegemonia bolxevica en el procés revolucionari, però havia contemplat la col·laboració amb altres forçes d’esquerra, especialment amb els socialrevolucionaris, per la seva implantació en el camp, on els bolxevics tenien molt poca incidència.
En el pla econòmic, el comunisme de guerra va ser una sortida radical exigida per les circumstàncies, ja que Lenin va pensar la revolució amb el concurs de capitals i tecnologia procedent de l’exterior.
La guerra civil va complicar el problema de les nacionalitats. Els bolxevics van admetre el principi d’autodeterminació dels pobles, amb els que es facilitaria l’expansió de la revolució a escala mundial. Una altra cosa molt diferent era la seva aplicació al espai interior. Desde la primavera de 1918 , l’Estat soviètic va adoptar una estructura federal sancionada per la Constitució de 1923 , per la qual es va establir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), formada per la República Rusa, la Transcaucàstica, Ucraïna i Bielorrusia. L’any 1924 s’hi van incorporar Uzbekistán i Turkmenistán, mentre que Tajikistán ho feia el 1929. Aquesta estructura federal, en teoria, contemplava l’autogovern de les repúbliques, però en la pràctica, assegurava el predomini de Moscou.
cultural rus anterior a la revolució ja havia entrat en el camí de les vanguàrdies, arrossegat pel far de París.
La Constitució de la Lek , el front d’esquerres de l’art, pretenía trobar un pont entre el vanguardisme i la cultura proletària. El debat va tancar-se violentament en els primers temps d’Stalin, quan l’art del vanguardisme va ser definit com contrarrevolucionari pel Partit Comunista, el 23 d’abril de 1932.
El realisme socialista va convertir-se en la doctrina i pràctica oficial en el terreny de la cultura durant l’stalinisme. De totes maneres, les tensions i resistències van subsistir, com es pot apreciar en la música i cinema. En la literatura va resultar més evident el triomf del realisme socialista.
L’ERA DE STALIN (important)
Lenin havia previst una direcció col·legiada formada pels vells dirigents bolxevics, entre els q destacaven Trotski, Stalin, Zinoviev, Bujarin i Kamenev. Tots ells tenien ansies personals de poder i concepcions diferents sobre el futur de la revolució, pero van acabar sobresortint les figures de Stalin i Trotski (els dos eren excel·lents organitzadors). Tortski a més, comptava amb una capacitat intel·lectual molt sòlida, havia sigut organitzador de l’Exèrcit Vermell. La seva figura va sortir molt enfortit com a conseqüència de la derrota de la contrarrevolució durant la guerra civil.
En lo polític, Stalin estava més assentat en el poder del partit. D’origen georgià, va cursar els seus estudis en un seminari ortodox.
Aquest fet, així com el coneixement de la Rússia profunda i de les peculiaritats psicològiques i sociològiques del país, van tenir molta importància decisiva en l’evolució del seu caràcter i ideologia. L’any 1898 es va adherir al Partit Socialdemòcrata , i com revolucionari de primera hora, va sofrir la repressió del tsarisme. Desde 1912 (any q va passar a formar part del comitè central), el seu ascens dins el partit va ser continu. Des de la seva tornada a Petrograd l’any 1917 , va proseguir el seu ascens polític. V aser comisari de les nacionalitats en el primer govern revolucionari, col·laborant amb Trotski en l’organització de l’Exèrcit Vermell i arribant l’any 1922 a la secretaría general del partit.
Aquest càrrec era de caràcter burocràtic, pero Stalin el va omplir de contingut i poder fins el punt que va ser l’instrument clau en el seu triomf davant els altres candidats. Es va consolidar els anys 1925 i 1928 (Lenin) com el succesor del líder bolxevic. El seu enfrentament amb Totski va ser el més significatiu. (Aquest últim s’havia mostrat crític amb la vella guàrdia).
La tardor de 1924 , Trotski va publicar “Lecciones de octubre” , el qual va produïr una forta reacció contrària en el comitè central del partit. La seva unió amb anteriors adversaris, Kamenez i Zinoviev, va configurar la seva “nova oposició”. De fet, Trotski estava cada vegada més aïllat dins del partit.
El gener de 1925, Stalin va destituir a Trotski com comisari de Guerra. Octubre de 1926 va ser separat del politburó, el novembre de 1927 va ser exclòs del partit, i el gener de 1929 expulsat de l’Unió Soviètica. Ell, per la seva part, va instal·lar-se a Turquía, França, Noruega i Mèxic. Allà va ser assassinat per agents de Stalin l’any 1940.
Com a producte polític, l’STALINISME es resòl en la dictadura de Stalin , caracteritzada pel domini absolut del Partit Comunista i sobre l’Estat i societat soviètica , portant a les últimes conseqüències la teoria leninista. A això s’uneix la planificació imperativa de l’economia, on la seva execució corria a càrrec d’òrgans burocràtics. L’stalinisme tenía arrels en la teoria del “socialisme en un sol país”. Donat que les condicions de la política internacional no permitien l’exportació de la revolució, el que importava era consolidar-la en l’Unió Soviètiva, deixant per a un futur llunyà i indeterminat el projecte de pasar a l’acció a escala mundial.
La teoria del “socialisme en un sol país”, que havia constituït la principal controversia entre Stalin i Trotski. L’hostilitat internacional cap a la revolució desde 1917 era real, però Stalin la va exagerar coinvenientment per consolidar el seu poder. L’idea del socialisme en un sol país tenia com substrat econòmic l’imperiosa necessitat de l’industrialització accelerada de la Unió Soviètica.
Stalin ho va considerar com la cluminació de l’idea leninista que el socialisme era equivalent a l’industrialització més l’electrificació. Només amb l’indústria desenvolupada, i sobre tot, amb una indústria pesada forta, seria possible una defensa nacional que assegurés el que vindria després de la revolució.
L’stalinisme va ser una barreja del vell nacionalisme tsarista i d’una lectura peculiar de la doctrina leninista.
Dins el partit comunista es va produïr una seqüela de substitucions que van burocratitzar el principi del centralisme democràtic. El Partit Leninista, com vanguardia del proletariat es va transofmar després la revolució en la encarnació de la revolució proletaria mitjanç. l’ocupació de l’Estat. El Partit Comunista va ser sotmès a la vegada a la voluntat del comitè central.
Així Stalin va arribar a un lideratge basat en el culte a la personalitat i en el sotmetiment brutal de qualsevol disensió. El debat polític va ser substituit per l’obediència cega i pel terror. L’identificació entre el Partit Comunista i l’Estat soviètic van arribar al seu màxim exponent en l’era stalinista. Va pendre el cos legal en la Constitució de 1936, on la definició d’Estat obrer va quedar degradada en la pràctica. Al establir-se el paper dirigent del Partit Comunista es va legalitzar la dictadura personal de Stalin.
La pràctica política quotidiana predominant durant l’epoca Stalin va ser el terror, exercit tant en el centre del partit com per sobre el conjunt de la societat. En primer lloc , dins el partit s’imponía el terror mitjç el desplaçament de les èlits polítiques i l’eliminació física dels adversaris.
En segon lloc, la societat soviètica va patir el terror cap al partit, que imposava la colectivització forçosa, amb grans desplaçaments de població i reclusió en camps d’internament. L’aplicació sistemàtica d’aquests procediments van ser les denominades purgues, que es van succeïr durant tota l’època stalinista. En aquestes va anar caient la vella guàrdia bolxevica.
El gran procés contra l’Estat Major, exemplificat en la figura del mariscal Tujachevski, va servir per descabeixar l’exèrcit en portes de la II GM. Només amb terror, un règim polític no pot reproduïr-se. Al llarg de l’era estalinista, de les transformacions econòmiques i socials va sorgir una espècie de burgesia socialista. Planificadors econòmics, directors dels combinats industrials, buròcrates del partit i de l’estat i les élits de les repúbliques van constituir la nomenklatura. Un estat, ideològic en la seva definició, obrer i marxista leninista en la pràctica, va transformar el discurs polític en una reòtica buida i anquilosada, i va provocar la despolitització generalitzada.
La política estalinista va canviar radicalment a la societat soviètica. Una societat agrària amb illots industrialitzats va ser transformada en totes les seves estructures. Els millors indicadors són el creixement de la població industrial i urbana,a l’incorporació massiva de la dona al treball, el retrocès de l’analfabetisme. Un balanç q podria considerar-se brillant a no ser pel enorme cost social d’aquest.
L’economia soviètiva va configurar una estructura peculiar que pot anomenar-se estalinisme econòmic. S’ha de destacar la planificació imperativa, burocratitzada, directament controlada pels organismes planificadors, que fixen les magnituds macroeconòmiques i regulen en substitució del mercat, els nivells de producció, estalvi, inversió, consum, preus i salaris, utilitzant com coartada la distribució equitativa del producte social.
En segon lloc, destaca el rebuig en la pràctica de qualsevol forma d’autogestió obrera o administrativa de les empreses, en tot cas, molt limitada, almenys fins la reforma de l’empresa soviètica als anys 70.
