¡Descarga Romanic i gotic y más Apuntes en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
ROMÀNIC I GÒTIC: L'ART DELS SEGLES XII I XIII
1. Qüestions introductòries. Romànic, Cister i Gòtic. Historiografia i periodització. El context social, religiós i cultural. La reactivació del comerç i de la vida urbana. Monestirs i catedrals. 2. El mon del romànic (1): arquitectura i escultura monumental. Romànic i romànics. L’apogeu de Cluny i l’expansió del monacat benedictí. Influències i resistències a l’àrea borgonyona. El classicisme de l’arquitectura toscana. Les anomenades esglésies de pelegrinatge. Arquitectura i escultura del Camí francès. Santiago de Compostela i altres exemples. La introducció de l’escultura monumental a les portades i claustres. Preferències temàtiques. Moissac, Toulouse i alguns exemples borgonyons. El claustre historiat. Santo Domingo de Silos. 3. El mon del romànic (2): pintura, imatgeria, il·lustració de manuscrits i arts del metall. La pintura mural: les influències carolíngies i el bizantinisme. La talla de fusta: tipologies d’imatges. Il·lustració de manuscrits. Vitalitat dels tallers monàstics. De l’orfebreria mosana i els esmalts llemosins 4. L’art del Cister. La reforma monàstica i els seus protagonistes. Sant Bernat de Claravall. Els nous monestirs: organització i funcionalitat arquitectònica. L’abadia de Fontenay La producció de manuscrits. Citeaux i Clairvaux. 5. El naixement del gòtic a l’Île de France Els inicis a l’abadia de Saint-Denis. L’abat Suger i la teologia de la llum. Les primeres catedrals: Laon i París. Els canvis a l’escultura: Saint-Denis i Chartres. 6. Estudi arquitectònic de la nova catedral i del seu complement escultòric. La catedral, una obra total. Elements i mètodes constructius. Resultats plàstics, espacials i lumínics. El complement escultòric de les portades: Els grans programes iconogràfics. 7. Del gòtic “clàssic” al gòtic “radiant”. Difusió i adaptació del nou model a la resta de territoris europeus. Arquitectura i escultura. La catedral de Chartres com a prototipus del gòtic clàssic. La consolidació del model ( Amiens i Reims) i les variants (Bourges). El regnat de sant Lluís i el predomini de París (Saint- Chapelle). L’arquitectura gòtica fora de França: variants angleses i centreeuropees. Transformacions del romànic (Àvila) i arribada del gòtic a terres hispàniques. La catedral de León.
8. La renovació de les arts del color. El triomf de la vidriera: mur translúcid i suport iconogràfic (Chartres i la Sainte-Chapelle). L’evolució de l’art de la il·lustració de manuscrits. Els tallers parisencs. De l’estil 1200 al Mestre Honoré. La miniatura castellana (Cantigas d’Alfons X el Savi). La primera orfebreria gòtica: Nicolas de Verdun. Noves tècniques i tipologies. 02/10/ 1. Qüestions introductòries
Al segle XII es van donar una sèrie de circumstàncies que van originar diversos fets artístics, per això es considera un segle absolutament important per l’art. Haskins va definir aquest segle com un moment brillant per a la història, la cultura, i la literatura.
Plenitud del Romànic amb l’abat Pere el Benerable a Cluny Expansió del Cister per Sant Bernat de Claraval Naixement del Gòtic amb l’Abad Suger a Saint- Dennis
El romànic va néixer al segle XI i va arribar a la plenitud al segle XII, quan s’acaben les grans esglésies de les vies de pelegrinatge (Santa Fe de Conques, Saint-Sernin de Toulousse) i es construeixen les grans catedrals (Santiago de Compostela). El monestir més influent a nivell religiós era l’Abadia de Cluny, els monjos del qual tenien un gran poder econòmic (feudalisme i relíquies), religiós, polític... importantíssim i el romànic no s’entendria sense aquest monestir el qual va ser promotor de l’expansió del romànic per Europa. Cluny era una abadia rica gràcies a les donacions dels fidels i al control i possessió de relíquies. Això va comportar que es dediquessin exclusivament a la festa litúrgica i per tant, un allunyament de la regla benedictina “ora et labora”. Hi va haver monjos benedictins que creien que Cluny s’estava apartant de l’esperit de l’ordre i no els agradava, per això uns quants d’aquests monjos van apartar-se de Cluny, però no de forma herètica sinó amb una voluntat de renovar l’ordre des de dintre, sense deixar de pertànyer a l’ordre benedictina, volien tornar als orígens. Així naixerà el Cister, els monjos del qual construiran monestirs paral·lelament a Cluny tot i que és una reforma religiosa que afectarà bàsicament a l’àmbit artístic pel rebuig que fa Sant Bernat de l’ús de les imatges. A mitjans del segle XII, prop de París es remodelarà l’església de l’Abadia de Saint Denis, la qual cosa marcarà el naixement del gòtic cap allà al 1145-50.
El romànic al llarg de la història
Abans del segle XVIII el mon medieval era considerat un període fosc, però a partir d’aquell moment es va començar a prendre consciència de la importància que havia tingut. Aquest canvi de mentalitat vers l’art medieval va donar-se a França, amb la creació del Museus dels monuments francesos. Amb posterioritat a les revolucions franceses es van fer les primeres reconstruccions i restauracions de les runes de la Edat Mitjana però s’haurà de conviure amb les reformes i conseqüències del Renaixement. Es produeix un increment de l’interès cap a aquest període acompanyat de texts que aporten molta informació.
Món rural i món urbà. Monestirs i catedrals
Són espais que conviuran durant els segles XII i XIII i la seva importància és equivalent durant el segle XII. El món rural està vinculat al monestir mentre que el món urbà ho està a les ciutats amb les seves catedrals. El creixement de les ciutats durant el segle XIII es deu als contactes comercials amb el camp i a través de fires. La importància de les ciutats es reflectirà en la seva catedral, que és la casa del bisbe i símbol de la rivalitat entre ciutats.
El monacat benedictí
El monacat es basa en una estructura feudal (fins s. XII) i l’orde Benedictí segueix la regla escrita per Sant Benet de Núrsia (ca. 480-550) que consta de 70 capítols i dicta quines han de ser les tasques del monjo, quan ha de resar, quines activitats ha de dur a terme, els càstigs si s’incompleixen les normes... Tot sota la premissa del “Ora et labora”. Els benedictins són els senyors del poder polític i religiós durant el segle XI i XII. L’origen de l’orde religiós està vinculat al monestir de Montecassino (525) a Itàlia, que no es conserva. Els primers monestirs de la cristianitzat, situats a la zona de l’actual Síria, on es va iniciar el moviment monacal, tenien més de 3.000 monjos. L’existència d’una regla que reguli la convivència també limitarà el nombre de monjos de cada comunitat. Després de les destruccions que van tenir lloc al segle IX, l’orde va renéixer a l’abadia de Cluny (Borgonya). Durant el període romànic aquesta abadia tindrà una gran importància i un gran poder, ja que l’abat només estava sotmès al poder del papa, i per tant, gaudia d’una gran autonomia. Cluny tindrà una gran quantitat de monestirs satèl·lit per Europa, la qual cosa els permetrà estendre la seva influència per un vast territori i els hi impedirà seguir amb el vot d’austeritat (ja que acumularan moltes riqueses) i el principi de treball. La reforma cistercenca naixerà per corregir l’allunyament de la regla benedictina.
Una altra fórmula d’enriquiment dels monestirs són les relíquies i hi havia competència entre els monestirs per obtenir-les. Era habitual repartir-se cossos de sants. Les relíquies generaven ingressos a través de les donacions, les visites i les peregrinacions. Una altra font d’ingressos era el control de grans extensions agràries (feudalisme). Però sobretot els monestirs destaquen per ser centres d’hospitalitat, caritat, lloc de refugi, hospitals i sobretot per la de ser centres generadors de cultura. Els scriptoria i les biblioteques dels monestirs conservaven manuscrits (hª de la cultura) però també en produïen una gran quantitat, alguns il·lustrats i que són joies de l’art medieval. L’època daurada és als segles XI i XII, malgrat que a finals d’aquest hi ha un gran creixement de les ciutats, que esdevenen un nou focus d’atracció: Activitat comercial i cultural Camins principals i rutes comercials Competència entre ciutats (disseny de la Catedral de Girona) Domini reial, ja que les ciutats eren afavorides pel monarca, enfront dels monestirs, que ho eren pels nobles Independència del poder feudal, del qual les ciutats queden al marge Catedrals (Laon, de gran importància per ser cruïlla de camins)
Renovació de l’educació
Els monestirs salven la cultura medieval. Al segle XII i XIII continuen essent importants però les ciutats comencen a tenir més importància i sorgeixen les Escoles catedralícies (s. XII) que també esdevenen grans centres de cultura. S’hi imparteixen els estudis de Trivium (gramàtica, retòrica i lògica) i els de Quadrivium (geometria, aritmètica, astronomia i música). Les idees d’aquestes escoles tindran una repercussió directa en els programes iconogràfics, sobretot escultòrics, que veurem en les catedrals i per poder-los explicar caldrà veure quines eren les discussions que tenien lloc en aquestes escoles. Per exemple, la relació de l’Escola de Chartres i les escultures de la seva catedral.
Naixement de les universitats
Hi trobarem grans intel·lectuals, ja que el segle XII és una època en la qual hi conflueixen ments brillants. Per exemple a la Universitat de París hi trobarem a Pere Abelard el qual rivalitzarà amb Benet de Claraval, iniciador de la reforma del Cister. Hi ha el pas d’un pensament neoplatònic passat per la visió cristiana (Sant Agustí) a un pensament pròxim a Aristòtil. Al segle XIII s’imposarà l’escolàstica (Sant Tomàs d’Aquino i Sant Bonaventura) influenciada pels ordes mendicants i les heretgies.
Croades a Terra Santa
Del segle XI a XIII amb alguna incursió al segle XIV, tenen lloc les Croades. La finalitat d’aquestes és alliberar Terra Santa, i en especial Jerusalem, de l’ocupació dels infidels. L’Església, a través de la predicació, va iniciar una gran campanya per reunir diners i exèrcits per a l’empresa, que va suposar un gran desplegament humà. A causa dels contactes amb Orient, es va produir un gran intercanvi cultural (més profitós per als Occidentals) que es va veure reflectit en l’art i en la cultura. També incrementa el comerç per la Mediterrània, per la qual cosa es comercia amb teixits i peces d’orfebreria fina que transmeten models iconogràfics orientals. El 1204 resulta un any fatídic per la cultura ja que Constantinoble és sotmesa pels creuats i esdevé l’Imperi llatí de Constantinoble. La ciutat resultarà brutalment saquejada pels creuats els quals s’enduran obres d’art i relíquies com a botí de guerra, destruint obres d’art i malmetent edificis com Santa Sofia. L’arribada de les obres d’art a Occident va suposar una gran influència en l’art Europeu.
Vies de peregrinació
Causen un contacte cultural entre diversos territoris. Una de les vies més rellevants és el Camí de Sant Jaume. Via Podensis. Passa per Sainte Foy de Conques (relíquia robada de la Santa Fe) Via Turonesis. Passa per Sant Martí de Tours (no es conserva l’edifici) Via Lemovicensis. Passa per Sant Martial de Limoges (no conservat) Via Egidiana o Tolosana. Passa per Sant Sernin de Toulousse.
Totes aquestes són vies que condueixen a Santiago de Compostela i s’unifiquen als Pirineus conformant el camí.
Codex Calixtinus de Santiago
humilitat, sinó perquè en els poquíssim textos que es conserven, per exemple, sobre la construcció d’una catedral, es dóna més importància al promotor que a l’artista. L’altre motiu és perquè de l’època romànica es conserven pocs contractes, però als segles XIII i XIV sí que hi ha documentació abundant on hi apareixen noms d’artistes i se’n fan consideracions. I per últim, l’artista no és volgudament anònim, trobem obres on hi ha signatures, ja als segles XI i XII, com per exemple als peus de la Maiestas Domini de la portada de Sant Llàtzer a Autun o en un capitell del monestir de Sant Cugat, on l’escultor es retrata a ell mateix esculpint un capitell i ho acompanya amb una inscripció. Si es comparen els artistes del Renaixement i els de l’Edat Mitjana, hi ha canvis en la consideració social, a més del fet que els artistes medievals eren artesans, és a dir, es dedicaven a esculpir o pintar segon els encàrrecs.
2. El mon del romànic (1): arquitectura i escultura monumental. Romànic i romànics.
Cronologia del Romànic Focus del Romànic
Primer romànic (ca. 1000-1075) Romànic ple (ca. 1075-1150) Romànic tardà (1150-1225)
Imperi otònic (Catedral de Spira) Nord d’Itàlia i Llombardia ( Magistri comancini, s. XI i post.) Territori reial de França (Sant Philibert Tournus)
Imatge: Reconstrucció de la Catedral de Spira per K. Conant (1061) És un exemple d’edifici del segle XI que consta de cripta i capçalera que tindrà molta influència al segle XII. És un exemple d’arquitectura otònica.
Imatge: Església de Sant Pietro in Civate (s. XI) Exemple de l’arquitectura Llombarda dels magistri comancini. Característiques típiques, com equacions cegues i lesenes. Carreus tallats amb precisió.
Imatge: Església de Sant Paragorio de Noli (ca. 1040-1060) Situada a la Ligúria. No hi ha decoració escultòrica exterior. S’imposen les cobertes de pedra en volta de canó.
Imatge: Església de Sant Vicenç de Cardona (ca. 1040) Coberta amb volta de canó i ús d’arcuacions cegues. No té capitells ni escultures. Segurament decorada amb pintures murals.
Imatge: Església de Saint Germain d’Auxerre (850-859) Exemple de l’origen de les criptes i posterior importància en l’arquitectura. Té deambulatori.
Imatge: Església de Sant Philibert de Tournus (1019-1060) Cripta amb deambulatori i capelles radials. En trobem als segles XII, XIII i XIV i és una solució molt popular perquè facilita el funcionament de l’església per dir missa, acollir pelegrins...
Romànic ple o madur (1075-1150)
BRAUNFELS, W. Arquitectura monacal en occidente. Barcelona: Barral, 1975. CONANT, K.,T. Arquitectura carolingia y románica. Madrid: Cátedra, 1987.
L’apogeu de Cluny, l’expansió del monacat benedictí
Els monjos de Cluny gaudien d’una gran autonomia, depenien únicament de Roma i tenien un extens marge de decisió. Al llarg dels anys el monestir de Cluny va arribar a tenir més de 1500 monestir els quals havia fundat arreu d’Europa i que controlava. Com a promotors de l’art Romànic, això va suposar l’expansió d’aquest estil arquitectònic arreu. La història de Cluny comença amb el primer edifici, Cluny I. No se’n conserva el nom de l’arquitecte, només dels abats i les reformes que van dur a terme:
Imatge: Edifici de Cluny II (cons. 981) Reconstrucció de K. Conant. L’abat Maiol acaba l’edifici de Cluny II. Conant el reconstrueix després de dedicar gran part de la seva carrera a l’estudi de l’edifici. Consta de tres naus, volta de canó, transsepte i capçalera esglaonada o benedictina, que va tenir molt d’èxit ja que consta de set capelles on es pot col·locar un altar per dir-hi missa, la qual cosa és útil ja que hi ha cada cop més monjos ordenats sacerdots. A la capçalera no hi ha girola ni capelles radials. La reconstrucció és possible gràcies a un manuscrit trobat al monestir italià de Farfa, conegut com Disciplina Farvensis. Mostra les dependències típiques d’un monestir i com hi ha diversos claustres, que serveixen per a ordenar-hi les estances al voltant.
Imatge: Edifici de Cluny III (1088-1120/1130) S’acaba poc després de l’edifici de Cluny II, la qual cosa es deu a que la comunitat anava creixent i calia més espai. Presenta la nau més llarga d’Europa en aquella època i es creu que l’arquitecte podria haver estat el monjo Gonzo. L’edifici presenta unes dimensions gegantines, podia acollir a més de 1000 persones en els dies que es feien les principals celebracions, algunes vingudes dels monestirs que controlaven. Actualment de l’edifici original, enderrocat al segle XVIII se’n conserva una part. Els testimonis de l’època en destaquen l’acústica, ja que els monjos de Cluny estaven dedicats plenament a la litúrgia i al cant. Als peus de l’edifici hi ha una gran galilea franquejada per dues torres, acabada al segle XIII.
Imatge: Església de Paray-le-Monial (1109) Borgonya Ara és la Basílica del Sagrat cor. Abans era l’església d’un conjunt monàstic depenent de Cluny. Presenta semblances amb Cluny III, sobretot pel que fa a l’arquitectura i decoració, però l’edifici té una mida més reduïda. Exteriorment té menys torres però de coronament semblant. En planta veiem que té tres naus precedides per un nàrtex i cobertes amb volta de pedra reforçada amb arcs faixons i transsepte senzill amb capelles als extrems. Capçalera amb girola i capelles radials. Al segle XI apareixen les cobertes amb pedra de forma freqüent, sobretot a esglésies petites (a les grans caldrà una experimentació prèvia). Els arquitectes llombards són els primers en usar-la. Les cobertes de fusta, que cobrien espais centrals, al segle XII es fan amb pedra. Primer es fa servir la volta de canó, a Paray-le-Monial es fa servir volta apuntada, com a Cluny III reforçada amb arcs faixons. A les naus laterals la coberta és de volta d’aresta. A la nau central no és tan habitual perquè és més complicada i poc segura.
L’articulació del mur en alçat és similar a Cluny III, arcs apuntats que donen accés a les naus laterals, trifori cec i claristori amb tres finestres per tram que deixen entrar la llum exterior. És un tipus de solució constructiva agosarada per l’inici del segle XII perquè hi ha un buidat de mur considerable i aquests són prims, és possible gràcies al fet que la volta de canó que cobreix la volta central està lleugerament apuntada i distribueix millor les forces. Hi ha capitells que deriven del corinti clàssic i pilastres acanalades.
Imatge: Catedral de Saint-Lazare d’Autun (ca. 1120-1146) És una església restaurada al segle XIX. És rellevant especialment per la seva decoració escultòrica, en concret el timpà de la porta d’accés, que té com a tema el Judici final. La planta de l’església és més senzilla, la capçalera no té girola i capelles radials, sinó que consta d’un absis benedictí o escalonat format per tres absidioles (similar a Cluny II). La nau central de l’església està coberta amb volta de canó i arcs faixons. A les naus laterals hi ha volta d’aresta. Té tres naus. A l’interior, l’articulació és similar a Cluny III i Paray-le-Monial. Hi veiem pilastres acanalades, capitells derivats del corinti clàssic historiats, arcs apuntats que donen a les naus laterals, trifori cec (és un passadís), i claristori amb una finestra per tram, la qual cosa fa que sigui una església més fosca. La volta de canó que cobreix la nau central és lleugerament apuntada i així els murs de tancament de
l’edifici poden ser més prims. La volta va ser refeta als segles XIX i XX. Aquestes esglésies tenen unes dimensions molt grans, la qual cosa ens parla del poder econòmic de les abadies a les que pertanyen.
Diferències a la Borgonya
Imatge: Basílica de Santa Maria Magdalena de Vézelay Pertany a un conjunt monàstic del qual només en queda l’església. Al voltant d’aquest conjunt es va formar un poble, en el punt central del qual es troba l’església, damunt d’un turó. Durant els segles XI i XII es deia que l’edifici contenia les relíquies de Maria Magdalena, però a mesura que es va anar posant en dubte la veracitat de les relíquies, cap als segle XIII i XIV, l’església va anar perdent importància fins a aquedar abandonada. Al segle XIX hi ha la consciència de recuperar aquells elements patrimonials, especialment aquells que pertanyen a l’Edat Mitjana, perquè han quedat oblidats. L’església va ser el primer projecte de restauració efectuat per Viollet-le- Duc, el qual tenia 26 anys. L’edifici, que va trigar vint anys en ser restaurat, va suscitar crítiques positives i negatives. Actualment es rebutgen algunes de les actuacions que s’hi van fer. La façana que veiem actualment és d’un nàrtex que protegeix la decoració escultòrica de l’entrada original, que és la rellevant a nivell escultòric.
Pel que fa a la planta de la Magdalena de Vézelay, consta d’un nàrtex que és de finals del segle XII i protegeix l’entrada romànica. El cos central, que és l’original, data de 1115-1140. La capçalera és posterior i és el model per la de la Catedral d’Àvila. Les naus laterals es cobreixen amb volta d’aresta i també la nau central, la qual cosa és molt poc habitual. Això es deu a el fet que és menys resistent que la volta de canó pel fet que se sustenta sobre arcs rebaixats, que aguanten pitjor el pes. Es possible reconèixer la volta per la bicromia dels arcs faixons que limiten els trams d’aresta. En alçat veiem que consta de capitells historiats que sostenen arcs de mig punt que donen accés a les naus laterals. Es troben col·locats en pilars compostos amb pilastres acanalades adossades. No té trifori ni finestres altes, no és una estructura tripartida. Les columnes adossades faciliten l’articulació mural, ja que connecten les columnes adossades, des de la base amb els nervis de la volta i facilita la idea d’unificació visual que després trobem al gòtic.
Imatge: Església de la Abadia de Santa Maria de Souillac (ca. 1130) Es conserva força bé i és interessant. Té capçalera amb girola i capelles radials. La cúpula descansa sobre trompes.
Esglésies de pelegrinatge
Hi ha un grup d’esglésies que s’ha volgut agrupar sota el nom d’esglésies del pelegrinatge. No hi ha una tipologia específica, ni totes les esglésies del pelegrinatge es troben a les vies. Si que és cert que n’hi ha algunes de molt semblants i totes estan adequades a una funció específica: rebre pelegrins.
A l’Edat Mitjana hi havia moltes persones que anaven a venerar relíquies de sants, hi ha tres grans centres: Terra Santa, Roma i Santiago de Compostela. Però Terra Santa estava ocupada pels musulmans i Roma, on hi havia el cos de Sant Pere, era una ciutat molt complicada i revoltada, no era un lloc adequat per anar-hi. Llavors quedava Santiago de Compostela on es podia venerar el cos de Sant Jaume. El camí es podia fer des de diversos llocs d’Europa, especialment des del territori francès i va passar a ser més que una qüestió religiosa per tenir molt de pes al món artístic.
Hi ha quatre vies:
Via Turonensis : Sant Martí de Tours Via Lemovicensis : Saint Martial de Limoges Via Podensis: Santa Fe de Conques Via Tolosana : Saint Sernin de Toulousse
Coneixem les vies gràcies al Codex Calixtinus (ca. 1140, còpia del Liber Sancti Jacobi de 1120). La còpia més rellevant és la de la Catedral de Santiago. Hi ha una còpia catalana.
Està format per cinc grans capítols: el primer són sermons dedicats a Sant Jaume, el segon són miracles fets per Sant Jaume (tenen lloc en diversos territoris europeus, un total de vint), el tercer capítol és el que ens explica el trasllat de les despulles des de Terra Santa a Santiago i com es va trobar el cos del sant enterrat i com es va iniciar la veneració al sant (s’explica que l’apòstol havia anat a predicar per terres hispàniques i que no va tenir massa èxit, per això va tornar a Terra Santa, on Herodes el va fer matar i es va prohibir que el cos fos enterrat. Alguns fidels van agafar el cos del sant i
el van posar en un vaixell, que va anar des de Terra Santa a Compostela. Allà el cos del sant va quedar enterra i oblidat. Al segle IX un ermità va veure que durant les nits hi havia un lloc on es veien llums i va avisar les autoritats, que van trobar el sepulcre que van identificar com el de l’apòstol Sant Jaume. Aquest lloc se’n va dir Campus stellarum , també pot venir de “ compostum ” que vol dir cementiri i origina Compostela. Llavors cal fer una església per donar culte a les despulles del sant. Al llibre quart , conegut com a Pseudoturpín, que anava separat, explica la llegenda de la visita de Carlemany a Hispania acompanyat de Roland. I el cinquè , que es coneix com a Guia dels pelegrins. És un capítol en el que se’ns explica com arriba a Santiago, quins són els camins possible, què hi trobarà, quin tipus de gent hi va, la geografia, santuaris més rellevants, on dormir i menjar… Com una guia actual. Es diu Codex Calixtinus perquè es pensava que l’autor havia estat Calixte II, això es desmenteix perquè actualment es pensa que es tracta d’un gran recull de textos que busquen incentivar les visites al sant i incrementar-ne el culte. Sovint s’ha esmentat el nom de Aymeric Picaud, un monjo francès, que podria haver estat l’autor del llibre cinquè de la guia dels pelegrins. Se sap segur que era francès, per modismes i referències a “nosaltres els francesos”. Se sap que ja es trobava a la Catedral a inicis del segle XII, i en el mateix segle XII es fa la còpia de Ripoll. Hi ha diverses edicions de la Guia dels pelegrins, la millor és la de Jean Viellard, una edició dels anys 30 del segle XX i una en castellà de Moralejo y Feo.
Al llibre cinquè hi ha les dues vies que s’unien al Camí de Sant Jaume, l’esplendor del qual va ser entre els segles XII i XIII. Els monjos de Cluny són els provables comitents del llibre, ja que els hi interessava que hi hagués un camí i potenciar així els centres eclesiàstics que hi ha entremig, ja que la veneració de les relíquies reportava molts beneficis econòmics. De retruc significa la consolidació i difusió del romànic. No era només visitar el cos del sant sinó que també podien anar a Santa Foy de Conques i d’altres que tenien relíquies de primer ordre.
Algunes de les esglésies que hi ha en aquestes rutes eren catedrals, santuaris o esglésies monàstiques. Cinc exemples: Saint Martin de Tours (desapareguda a finals del XVIII), Saint-Martial de Limoges (desapareguda), l’església monàstica de Sainte Foy de Conques, la basílica de Saint-Sernin de Toulousse i la Catedral de Santiago de Compostela.
Tenen capçalera amb girola i capelles radials Planta de creu llatina (transsepte destacat amb capelles als extrems i igual que el sector logitudinal) Tres naus (excepte Saint-Sernin de Toulousse ) Circulació fluida per les capelles laterals per poder envolta l’església i visitar totes les capelles. Totes les esglésies rebien una quantat molt gran de pelegrins, els quals anaven a veure les relíquies per això es va buscar una solució que permeti el pas però sense interrompre la litúrgia. Tribunes damunt les naus laterals. Els murs s’articulen a través d’arc de mig punt, tribuna i volta de quart de canó. No hi ha claristori, per això són més fosques. Els precedents d’aquestes esglésies cal buscar-los en l’ Església de Saint Germain d’Auxerre (s. IX) i Església de Saint Philibert de Tournus (s. XI).
En alçat, els murs s’articulen de forma molt similar a Sainte Foy. Per separar les finestres hi ha pilastres amb capitell adossat. Hi ha escultures molt rellevants, sobretot a l’altar, que es fet per Bernat Guilduinus i el seu taller. La llum entra per les naus laterals i per l’absis.
Imatge: Catedral de Santiago de Compostela. Planta (iniciada al 1078, fins 1180) El Codex Calixtinus parla de la ciutat de Compostela i la catedral i les seves parts. Juntament amb la Historia Compostelana , són dos textos bàsics per reconstruir la construcció de l’església. Des del segle IX, quan es troba el cos es fa una església, que serà substituïda per l’església romànica, que serà una de les catedrals romàniques més rellevants d’Europa. Els dos bisbes que la promouen són Diego Peláez (c. 1070-1088) i Diego Gelmírez (c. 1093-1140). Entre ells hi ha uns anys d’aturada de les obres a la ciutat de Santiago i finalment s’acaba. A part d’això cal tenir en compte dos reis, Alfons VI (1072-1109) i Alfons VII (1124-1157) defensors de Cluny. Pel que fa als mestres constructors, es parla de dos persones, de nom Bernardo. A les fonts figuren els noms dels promotors, no dels artistes. En planta veiem que té tres naus i tres portes d’accés, un és als peus ( Pòrtic de la Glòria del Mestre Mateo), les portes del transsepte nord i les del sud. Els pelegrins entraven per la Porta francígena (azabachería), al nord. I la del sud és la de Porta de Platerias amb una iconografia riquíssima amb plafons extrets de la porta nord.
Imatge: Alçat de la Catedral de Santiago Compostela S’usa la pedra grisosa de Galícia. Tribuna i voltes de quart de canó, per alleugerir les pressions de la volta de canó central.
Imatge: Pòrtic de la Glòria. Mestre Mateo. L’església s’acaba cap al 1180. És qui fa la decoració escultòrica. Va deixar una inscripció amb el seu nom, la qual cosa desmenteix la teoria del volgut anonimat de l’artista.
Altres modalitats arquitectòniques del segle XII. Normandia i Toscana
La Normandia viu una etapa de creixement però convulsa. És l’època de Guillem el Conqueridor, el qual envaeix Anglaterra i es crea el Regne Anglo-normand, que s’expandeix també fins a Sicília. Gràcies al seu poder polític, l’art de la Normandia causarà un gran impacte a Anglaterra, l’arquitectura de la qual s’anomena anglo-normanda. A Sicília també impacta, però allà hi ha moltíssim pes Bizantí i fins i tot de l’art islàmic.
Imatge: Església de Saint-Etiènne de Caen (1065-1077) Guillem serà rei d’Anglaterra a partir del 1066, el qual fa fer dues esglésies, la de Saint-Etiènne i de la Trinitat. Aquesta església monàstica pertanyent a una abadia masculina, i promoguda per Guillem, s’estructura a partir d’una nau central, feta en fusta i coberta posteriorment a partir de 1115 amb volta nervada de pedra. Les tribunes laterals, sobre les naus laterals, cobertes amb volta d’aresta, també estaven cobertes amb fusta però després es cobreixen amb volta de quart de canó. Té un tercer pis, molt estret, que no és ben bé un trifori, sinó que és un doble mur, que permet moure’s a l’alçada de les finestres. Aquesta solució tindrà molt d’èxit en les esglésies d’Anglaterra. El destacable és l’articulació mural, que és prèvia a la introducció de la volta. La capçalera és gòtica. El mur de la nau central està molt obert, deixa passar la llum. Un altre element destacable és la façana harmònica, que consta de dues torres que substitueixen els west-berk.
