¡Descarga Solitud Victor Català apunts y más Apuntes en PDF de Lengua y Literatura solo en Docsity!
Solitud Víctor Català
El mite de la terra alta i de la terra baixa
Víctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud no sigui, en absolut, una obra naturalista. A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa: “-Ah! les viles, les viles!... Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i dolenteria... M'estimi més un roc de la muntanya que tot aquell sementer de cases...”
El narrador
Segons Castellanos "la veu narrativa sap jugar amb molta saviesa un doble joc en mostrar la visió de la Mila emmarcada dins una perspectiva objectiva més àmplia. així el lector té accés a la realitat en la mesura que hi té accés la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el "com" va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de pel·lícula en la qual van quedant impresos nombrosos elements que, l'un darrere l'altre, aniran deixant "senyal". S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector." Que, segons el mateix Castellanos, s'allunya del model simbolista, que pretenia suprimir les distàncies entre tots tres, i respon al model realista-naturalista que intentava focalitzar-se en els personatges i parlar a través seu. És, doncs, estradiegètic-heterodiegètic: o, dit d'una manera més comprensible: narrador omniscient, gairebé sempre focalitzat en la Mila i, la majoria de vegades, clarament subjectiu. Però no podem obviar l'altre narrador de la novel·la, el Pastor que és intradiegètic- heterodiegètic: o dit d'una altra manera: narrador intern testimoni i que fa aquest paper quan explica les seves rondalles. El narrador és extern i s’expressa en tercera persona, malgrat que bona part de la narració reprodueix de manera prioritària el punt de vista del personatge principal. Gabriel Ferrater ho explica amb una imatge molt gràfica, parla d’una «càmera subjectiva», que està ubicada en els ulls de la Mila, i tot allò de què ens assabentem els lectors és el que veuen els ulls d’aquest personatge. Dit d’una altra manera, es tracta d’un narrador amb omnisciència limitada. Així, el lector té accés a la realitat a mesura que hi té accés també la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el «com» va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de pel·lícula sobre la qual van quedant impresos: nombrosos elements que, l'un darrera l'altre, aniran deixant «senyal». S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector, combinant estil directe amb estil indirecte.
Els personatges
Els personatges principals de la novel·la es poden agrupar fàcilment en dos blocs:
a. per un costat, els que són presentats a partir de característiques positives (la Mila i el Pastor). b. Per l’altre,els que reuneixen característiques negatives (en Matias i l’Ànima). Tant el Pastor com l’Ànima fan la mateixa funció en relació amb la Mila i en Matias, exerceixen una mena de mestratge, encara que en uns sentits radicalment oposats. El Pastor fa madurar la Mila, mentre que l’Ànima fa envilir en Matias.
- D’entre aquests quatre personatges principals, la Mila és la protagonista, i és l’únic personatge que té prou complexitat psicològica com per a què es pugui qualificar de personatge rodó. A més, també és un personatge variable, ja que és precisament la seva evolució allò que marca la progressió argumental. Al principi del relat la Mila té por de tot, és inexperta i se sent insegura, i no és capaç de prendre decisions sobre la seva vida. Té moltes ganes d’estimar en molts vessants (el marit, altres homes, un fill, coneguts i amics), però la impossibilitat de portar-ho a terme la conduirà progressivament a sentir-se insatisfeta. Al final de l’obra totes aquestes característiques hauran desaparegut, atès que de l’experiència viscuda n’haurà sorgit una nova Mila. De la Mila en sabem algunes coses, poques, bàsicament relacionades amb el caràcter més que no pas amb el físic. (dona jove, bonica i atractiva). La informació sobre la seva vida anterior (orfenesa i raons per casar-se, entre les quals no s’hi troba l’amor, sinó la por de quedar sola un cop hagués mort l’últim familiar que li quedava) ens és facilitada al capítol XII («Vida enrere»). Algunes dades de la biografia de la Mila fan pensar en la Doloretes, protagonista d’un altre conte de Caterina Albert, «Daltabaix», publicat dins Drames rurals.
- (^) En Matias és un personatge caracteritzat, sobretot, per un tret, la ganduleria, la inactivitat, que inclou la sexual i amb totes les variants que es vulguin: desídia, fredor, indiferència. També sabem, però, que és covard, que faria qualsevol cosa per evitar discussions, que intenta fer la seva, el mínim possible, sense que la dona se li enfadi, cosa que no sempre aconsegueix. Pel que fa al físic, passa de ser gras a prim ja que, gràcies a la influència de l’Ànima, trobarà la seva veritable naturalesa: és un jugador compulsiu que s'activarà i s'aprimarà quan comenci amb aquesta activitat.
- Quant al Pastor (Gaietà) , se l’anomena gairebé sempre així al llarg del relat, ja que fa de pastor, però no podem ignorar que aquesta paraula també té el sentit religiós de guia d'ànimes hem de tenir clar que «La funció que exerceix [...] en relació amb Mila és la de guia. Guia, en concret, davant de la realitat agressiva, cosa que comporta que prengui, també,una actitud de protector.» En aquest personatge la Mila hi troba suport, algú capaç d’escoltar, d’aconsellar, de predir (tot el que se suposava que havia de fer el marit a l'època). Del seu passat sabem que és vidu, que la dona morí tràgicament d'accident i quan estava embarassada; però no sabem d'on ve. A més, i des de l’òptica modernista, el Pastor representa l’artista, aquell que és capaç de sotmetre el món i transformar- lo gràcies a l'art –les llegendes i rondalles que explica–. En el moment que la Mila comença a patir una depressió, el Pastor decideix fer-li fer coses i explicar-li rondalles per tal d'ajudar-la. És un referent de seguretat per a la Mila, la gui a través de la paraula. Físicament és descrit com un home menut i vital que la Mila creu, fins gairebé el final de la novel·la, que té uns quaranta anys, quan en té seixanta-quatre.
La fusió es va acomplint durant tota la novel·la i culmina als capítols "El Cimalt" i "En la Creu" on la Mila es passeja per si mateixa. Aquest "fer entrar en la narració el paisatge" que diu Català, aquesta exteriorització del personatge, arriba a ser tan radical que si l'autora hagués fet un pas més hauríem sortit de la Mila i l'hauríem vista ja des de fora, convertida en muntanya. A Solitud –"ja veig que no sou pas muntanyenca", li diu el pastor a la Mila, l'endemà d'arribar-, però la protagonista es convertiria en muntanya sinó marxés just abans que això passi.
Contrastos
- Fosca/Claror. Dues percepcions d'un mateix espai en diferents hores del dia.
- La festa de les roses/Gatzara/Relíquies. Els preparatius de la festa, la festa en si i les conseqüències.
- Neteja/Cimalt. Corresponen a dos estadis de neteja, la física de la casa i l'espiritual de la Mila (exterior/interior).
- Cimalt/en la Creu. Dues parts d'una ascensió geogràfica que coincideix amb l'ascensió interior.
- Ascensió/davallada. Inici de l'obra amb la pujada a l'ermita i final de la novel.la amb la tornada de la Mila a les planes.
Símbols
L’obra de Víctor Català posa en joc tota una sèrie de símbols que, relacionats entre si, ajuden a precisar el món dins del qual es troba la protagonista.
1. Les muntanyes , des de la simbologia més clàssica, han tingut dues figuracions: la inaccessibilitat i l’espiritualitat. Les d’aquesta obra no tenen caràcter bucòlic, sinó que són salvatges. Representen un món encara confús i poden simbolitzar tant una consciència inquieta i empresonada per la por, com un desig d’elevació espiritual o sensual. I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual. Quant a l’espai geogràfic «farà de contrapunt als espais psicològics interns i externs». Segons Castellanos la muntanya a Solitud, «ens és descrita en termes antropomòrfics» i presentada com una dona ajaguda en una comparació entre terra i dona. També «a través de les marques gràfiques que la Mila hi descobreix, la muntanya rep un sentit femení, ja que es veu ella mateixa caminant sobre una i grega invertida, un senyal que marca un itinerari d’ascensió cap a l’esperit (la humanització, la individualització)». La imatge del Bram, per exemple, seria com una gran matriu, el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat. 2. Sant Ponç: El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al mas i a tota la contrada. La seva caracterització és tenyida per la repulsió i l'angoixa que provoca a la Mila, a causa del seu ventre inflat i el peu «llarg i punxegut». El peu és un símbol que significa metonímicament el suport de la persona, i així, si el peu es deforma significa una deformació anímica, el defalliment de l’esperit. L’associació metonímica, sempre en termes de fàstic o desgrat pertany a un joc vivíssim de simbolisme sexual. Recordem, a més, que aquest peu la Mila l'associa a la bossa on guarda el tabac en Matias. A la Mila només veure'l ja li fa fàstig, el descriu amb cert despreci. És negatiu, la faxidesa, el color fastigós que té. Es pot relacionar amb en Maties, ja que tenen les mateixes
característiques físiques i en el fons li donen la mateixa repugnància. També és el “Sant” patró de tot el que es troba per aquells paratges. A la Mila li repugna tant Sant Ponç com la montanya i la gent que hi habita. Ja desde el començament ho sap d'una forma indirecta, però no ho pot interpretar perquè no es coneix i encara han de passar moltes coses perquè s'adoni de la realitat. Sant Ponç és una força superior que està en contra seva desde el començament i que ella no pot evitar.
3. El bram: és una cova que es troba a prop de l’ermita, es una altre capella però sense Sant Ponç. Simbolitza la maternitat, fa sentir a la milà a gust, acollida, com si fos un nadó que es troba dins del ventre d’una dona embarassada. Allà dins la Mila fa un prec, un desig, el de ser mare. 4. El Cimalt i la Creu: la Creu no hi és com a resultat d’un enfrontament entre la força terrenal blasfema i les celestials: «En aquestes, un renegat que hi havia a Murons (...) se ficà enmig de la gent i digué que en la creu hi mancavi quelcom: el Sant Crist (...) i penjà del travesser un esquellinc de matxo. [...]. Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espetec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrosa. I com aixecaren el cap, l’un aprés de l’atre, veieren pas arreu rastre de Creu ni de renegat. Quedavi pas més que la muntanya sola i una gran sentor de sofre que tapavi els sentits. I veu’s ací com va éssere posada i treta la Creu del Cimalt.» 5. Conills, caragols i grills: podem dir que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra, - els conills: símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això també podrien ser símbols femenins, a més es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila; Les victimes de l'Ànima ja que aquest és caçador i es dedica a buscar conills, moltes aquestes víctimes són persones, com en Gaietà, la Mila i fins hi tot en Matias, es simbolitza al conill o llebre amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l'Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”. - els cargols, que desperten el desig sexual, - i els grills, escoltats abans de la violació de la Mila i una estona després que simbolitzen la vida. 6. Mar: la Mila el descobreix al simbòlic Cimalt i és descrita sota el seu punt de vista amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils. Es relaciona amb les rondaies del pastor. Les fantasies, els somnis, ho intocable. Crea gran admiració a la Mila. Potser que també sigui la veritat que troba la Mila al arribar al Cimalt o simplement les esperançes que torna a tenir i els seus somnis de llibertat més enllà de les muntanyes. 7. Cimalt: Inici del coneixement, abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus "ulls" i no a través de les fabulacions dels altres. En deixar l'ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. La seva serà, d'ara endavant, la mar de la seva imaginació, plena de faules portentoses. És el cim més alt, on duu el pastor a la Mila quan es troba tan perduda, sola i confosa. Durant aquest viatge que a ella li sembla llarguíssim, s'adona d'un munt de coses que no havia sapigut veure. Canvia la seva forma de veure les coses, madura psicològicament, fa un gran progrès i s'adona de la veritat. Es troba realment sola, però ja es coneix asi mateixa i això fa que es senti millor ja que ha après a estar bé amb la seva propia solitud.
- Passats uns dies. Van a buscar uns gatets abandonats que cria la Mila. Estiu -Començament de l'estiu. La festa de les flors. Un munt de gent va a menjar a l'ermita.
- El mateix dia. Uns joves formen una gatzara a la plaça. La policia els fa fora a tots.
- Al dia següent. La Mila ensenya al pastor com ha quedat tot desprès de la festa. L'Arnau va a l'ermita i explica que els conills que venia l'Ànima a la festa són robats dels massos d'aprop. Més tard, ell “s'insinua” a la Mila. -Final de l'estiu. En Matias comença a recaptar perquè desprès de la festa han quedat pobres i necessiten diners. La Mila reb visites molt sovint a l'ermita. Tardor -1ers dies. En Matias segueix deixant-la sola a l'ermita i cada dia triga més i porta menys diners. -Resta dels dies. Las Mila surt molt sovint a passejar amb el pastor, ell li explica rondaies i ella recorda el passat.
- Finals de la tardor. El pastor puja a l'ermita de tan en tant i en Baldiret va a l'escola. La Mila es troba sola. Hivern -1ers dies. El pastor duu a la Mila al Cimalt perquè es curi del que ell diu “mal de muntanya”. Allà adalt gairebé es donen un petó quan l'Ànima els enxampa. Més tard ella veu el mar. Arriven a la creu que ja no existeix. El pastor explica a la Mila que en Matias es gasta els calers en el joc, per influències de l'Ànima. I tornen a l'ermita. -Dies desprès. Tothom li dona l'esquena al mas de Sant Ponç. -Pocs dies després. Troben mort en Gaietà. La Mila va al funeral però s'en torna abans. -Al cap de poc. La Mila baixa al poble i li diuen que se sospita d'en Maties i l'Ànima com autors de l'assassinat d'en Gaietà.
- Febrer. Festa petita de Murons. El poble dóna l'esquena a la Mila. -El mateix dia per la nit. La Mila puja sola a l'ermita i un cop allà es troba amb l'Ànima que li fa una proposició indecent que ella rebutja, la persegueix i l'obliga. -Al matí següent. La Mila explica tot a en Matias i marxa sola.
La llegenda de les llufes
RESUM:
Tractava sobre un home sant i vell que mai havia estat amb una dona i la gent que vivia al seu costat va haver de marxar ja que se donaven vergonya i no va quedar ningú, només ell i les encantades. Les encantades se sentien molestes ja que eren molt divertides i li agradaven follejar amb el jovent. Elles s'avorrien molt i van donar tota la culpa d'això a aquest home. La més petita de les encantades el va anar a visitar i es va transformar en ocell i ell el va agafar per veure'l. D'aquí en endevant, l'home és va oblidar de pregar fins que va tornar a apariexr l'ocell que li va dir que era un catiu del Rei de Moreria que pels seus pecats li han donat a les encantades, fins que atrapi a un home vell que no hagi conegut a una dona mai. Així que l'ocell li va dir que agades dues plomes de la seva cresta i se les claves als ulls. Quan va recuperar la vista va veure a la Floridalba, una de les encantades i aquesta tenia llastima i li va dir que si anava amb ella, li faria l'home més ric de tota la terra, si va a viure amb ella li faria dormir en llit d'or encortinat. Llavors ell no va voler però ella li va oferir fer-li l'home més poderós de la terra i també ho va rebutjar. Finalment, l'home volia estar amb ella però ja era massa tard i va morir d'amor.
RELACIÓ AMB LA HISTÒRIA:
El pastor explica la rondalla de les llufes com a paral·lelisme a la situació de la Mila. La historia de la llegenda succeeix a l’entorn on es troben. L’objectiu del pastor es alertar a la Mila, que ha patit un canvi i no sap res del lloc on es troba, de que poden haver maldats en el entorn on es troben. Les temptacions poden ocórrer, pot haver-hi un perill relacionat amb l’Ànima, perque vol mal. El pastor fa de guia per a la Mila i la vol protegir, explica el relat per que obri els ulls i estigui alerta. L Ànima representa el mal i el pastor el bé, la llum, son personatges antagonistes.
En quan al sentit emocional, la milà té desig sexual i de passió amorosa, al seu entorn és relaciona amb quatre homes: L’Arnau, el pastor, en Matias i l’Ànima.
9-10 abril 12 maig
CAP 1: LA PUJADA (1r dia)
- Van cap a l’ermita
- Pugen a un carro d’un pagès i la Mila s’adorm
- Mila esta molt cansada
- Pugen a peu fins l’ermita. Trau.
CAP 2: FOSCOR (1r dia vespre)
- Arriben a l’ermita del pastor
- A la Mila no li agrada l’ermita ni la muntanya
- El patir ensenya l’ermita i Sant Ponç a la Mila
- La Mila té un malson
CAP 3: CLAROR (2n dia)
- El pastor ensenya els voltats de l’ermita a la Mila i el bram
- Coneix més a fons al Gaietà (pastor)
- Veuen l’Ànima , el pastor li explica a la Mila qui és
- El Matias és un gandul
CAP 4: NETEJA (10-12 dies més tard)
- La Mila neteja tot
- Apareix l’Ànima però no el reconeix
- La Mila Baldiret
CAP 5: SUMANT DIES (finals abril)
- Visita al mas de Sant Ponç
- El pastor li explica la llegenda del senyor de Llisquents (de les cabrioles)
CAP 13: EL CIMALT
- El pastor ha de marxar de l’ermita per l’hivern
- Pujen al Cimalt sensacions Mila pujada (por i atracció pastor)
CAP 14: EN LA CREU
CAP 15: LA RELLISCADA
CAP 16: SOSPITES
CAP 17: LA NIT AQUELLA
Simbologia violació somni
CAP 18: LA DAVALLADA
NOVELA MODERNISTA
EXPLICACIÓ FINAL
