La Deriva de Placas: Origen de los Continentes y los Oceanos, Resúmenes de Ciencias de la Tierra y del Medio Ambiente

¡Descarga La Deriva de Placas: Origen de los Continentes y los Oceanos y más Resúmenes en PDF de Ciencias de la Tierra y del Medio Ambiente solo en Docsity!

Unitat 3. Tectònica de plaques

Pedro Navarro

1. La deriva continental: una gran controvèrsia

No va ser fins l’any 1915 que el geofísic i meteoròleg alemany Alfred Weneger va publicar el llibre L’origen dels continents i dels oceans , que es va començar a parlar de l’origen dels continents. Weneger va suggerir que els continents actuals formaven una única massa continental, que va denominar Pangea.

Tot i que la major part de les evidències i dades presentades per Weneger eren irrefutables, la teoria va tenir pocs seguidors. Això es deu a la incapacitat científica de donar una explicació al mecanisme que causa el moviment dels continents.

Evidències de la deriva continental:

1. L’encaix dels continents
2. Evidències paleontològiques

Durant els 25 anys posteriors a la mort de Wegener no es van fer avenços significatius sobre la viabilitat de la deriva continental. Però la Segona Guerra Mundial va produir un gran avanç tecnològic. Un exemple és el sonar , el qual la permetre elaborar mapes detallats dels fons oceànics. Va començar a néixer una nova teoria que prenia com a base els principis de

2.1 Característiques morfològiques dels fons dels oceans

Tres grans unitats topogràfiques: els marges continentals, les conques oceàniques i les dorsals oceàniques.

Marges continentals

• Marges continentals passius:
  1. La plataforma continental
  2. El talús continental
  3. El peu del talús
• Marges continentals actius:
  1. Plataforma continental estreta
  2. Talús amb pendent acusada
  3. Fosses (prisma d’acreació)

Aquí es dóna lloc el procés de subducció, el qual origina arcs volcànics continentals o arcs d’illes volcàniques.

Conques oceàniques profundes

Són zones extremadamente planes, anomenades planes abissals , amb profunditat d’aigua de 3 a 5,5 km, esquitxades per diferent tipus de muntanyes submarines. Les topografies planes són el resultat de l’acumulació de sediments, normalment això es dóna en el marges continental passius.

Les muntanyes submarines són el resultat d’illes que es formen a prop de les dorsals oceàniques que per el mecanisme d'expansió del sòl oceànic s’han acabat enfonsant. Moltes d’aquestes illes donen lloc a muntanyes submarines de cim aplanat, anomenades guyots.

Límits de plaques

1. Límits divergents (constructius o passius): són línies on les plaques es separen. Les dorsals oceàniques són l’expressió d’aquest procés.
2. Límits passius (desplaçament lateral): dos falles es desplacen lateralment, sense destrucció o formació. Les falles de transformació són l’expressió d’aquest procés. 3. Límits convergents (destructius o de xoc): són línies on dues plaques xoquen. Es donen processos com la subducció i la obducció. Aquests límits crean arcs d’illes volcàniques (2 litosferes oceàniques; subducció), arcs volcànics continentals (una litosfera oceànica i un altre continental; subducció) i serralades continentals ( litosferes continentals; obducció)

5. Origen i evolució dels oceans