¡Descarga Teixit sanguini y más Apuntes en PDF de Citología e Histología Vegetal y Animal solo en Docsity!
Teixit sanguini
És líquid i la seva funció bàsica és de transport. Està constituït per una matriu extracel·lular , cèl·lules i trossos de cèl·lules. (Mamífers: cèl·lules + trossos de cèl·lules; no mamífers: no trossos de cèl·lules).
Trobem 3 tipus de cèl·lules:
- Eritròcits: Transporten gasos pel torrent circulatori (O2 i CO2).
- Estructures implicades en la coagulació: En els mamífers les plaquetes (trossos de cèl·lules) i en els no mamífers els trombòcits (cèl·lules).
Granulòcits: Granulacions 1aries i 2aries o específiques.
- (^) Leucòcits: Agranulòcits: Només presenten granulacions 1aries.
Totes els leucòcits tenen granulacions 1aries, inespecífiques o atzuròfiles. Però només els granulòcits tenen les 2aries o específiques.
Els granulòcits es poden dividir segons la capacitat de tinció de les seves granulacions secundàries en:
- Neutròfils: Tincions neutres.
- Eosinofils: Tincions àcides.
- Basòfils: Tincions bàsiques.
Els agranulòcits també es divideixen en:
-Monòcits -Limfòcits
Totes aquestes cèl·lules i fragments no es formen a la sang, provenen de la mèdul·la òssea, a la sang hi arriben els precursors.
Matriu extracel·lular
S’anomena plasma sanguini. No elabora ni les cèl·lules, ni els seus fragments. Hi predomina l’aigua, en aquesta hi trobem moltes molècules dissoltes. En condicions normals no presenta fibres de cap tipus ja que són insolubles- Hi trobem proteïnes citoplasmàtiques dissoltes: Albúmina, Globulines i fibrinògen (el veurem a la coagulació sanguinea).
- (^) Albúmina: L’elabora el fetge, el seu pes molecular és de 68.000 Da i és de les més nombroses al plasma sanguini. Té 2 funcions: Mantenir la pressió osmòtica (regula el pas de l’aigua entre 2 compartiments: els teixit conjuntiu i el sanguini) i el transport d’hormones i proteïnes.
α :Elaborades pel fetge
• Globulines β: També pel fetge.Però transporten lípids, es divideixen
en alta, baixa i molt baixa densitat.
γ: Anticossos, diluïts al plasma i a la superfície
d’algunes cèl·lules.
Eritròcits
No elaboren hemoglobina, només la transporten, aquesta és tan nombrosa que dona la coloració vermella a la sang. Els precursors cel·lulars es troben a la mèdul·la òssea. La seva mida és molt variable (6-8 micròmetres en humans, fins a 180 en altres espècies). També és molt variable el nombre d’eritròcits segons la l’espècie, el sexe i l’hàbitat (els homes tenen un major nombre, i els organismes que viuen a més alçades també en tenen més). Aquest tenen una vida més o menys llarga segons l’espècie, una vegada passat aquest temps són destruits a la mèdul·la òssea-melsa-fetge, per macròfags residents. Però no es destrueixen del tot, el Fe es recicla i passa a la sang, va a la mèdul·la òssea i és captat pels precursors dels eritròcits per captar hemoglobina.
Plaquetes : En mamífers. Són trossos de citoplasma sense nucli d’un precursor que es localitza a la mèdul·la i s’anomena megacariòcit. Les funcions que duen a terme són participar activament en el procès de coagulació de la sang i fagocitar. Té dues morfologies:
- Plaquetes activades: Quan hi ha vessament de sang canvien la forma i s’agrupen
- Plaquetes no activades: Morfologia similar als eritròcits dels camèlids.
En les no activades podem distinguir dues regions concéntriques segons com es tenyeixen: Hialòmer i granulòmer.
- Hialòmer:Regió més prima amb molt baixa afinitat tintorial. La composició bioquímica de la membrana plasmàtica és diferent d’altres tipus cel·lulars. Té un glucocàlix molt desenvolupat que fa que les plaquetes s’activin en un moment de vessament, presenta un feix de microtúbuls que són responsables de la seva morfologia, immediatament per sota de la membrana presenta entre els microtúbuls proteïnes contràctils que ajuden a canviar de formació quan s’activen i presenten glucògen.
- Granulòmer o Cromòmer: Té una elevada afinitat tintorial. Presenta glicògen. Trobem poques mitocondries lliures. Té 3 tipus de grànuls: Alfa, densos i lisosomes. Aquests no els ha elaborat la plaqueta, sinó els seus precursors cèl·lulars de la mèdul·la òssia (megacariòcits). Té també un sistema de magnificació de membranes de dos tipus: Canicular obert i tubular dens. El canicular obert prové de la membrana plasmàtica del megacariòcit, i el tubular dens del RER quan perd els ribosomes (megacariòcit).
-Alfa: Estructures delimitades per membranes amb material electrodens que són cofactors de coagulació sanguinia. (factor 4 contrarresta l’heparina, factor 8 o Willembrand facilita l’adhesió de les plaquetes a la pared cel·lular, factors de creixement de les plaquetes que estimula la proliferació dels fibroblasts en vessaments sanguinis i la tromboespondina que està implicada en la coagulació. Grànuls -Densos: Presenten una estructura molt electrodensa envoltada d’un halus clar i membrana. L’estructura electrodensa pot ser excèntrica o central, està composada de ADP, calci i serotonina.
-Lisosomes: Enzims hidrolítics envoltats de membrana.
En el sistema de magnificació de membrana:
- Canicular obert: Comunica amb l’exterior i desemboca a l’exterior de les plaquetes. Serveix perquè les molècules que es trobin al plasma entrin a la plaqueta. Prové de la invaginació de la membrana del megacariòcit, aquesta invaginació formarà el sistema de demarcaciño plaquetària i delimita les àrees de les futures plaquetes.
- Tubular dens: Prové també del megacariòcit, però de les cisternes del RER que han perdut els seus ribosomes. No té continuïtat amb l’exterior. S’hi acumula calci.
Coagulació sanguinia
Quan es produeix un vessament de sang les plaquetes canvien de forma i assoleixen una morfologia molt diferent, canvien la seva forma gràcies al sistema de proteïnes contràctils i manté la forma gràcies als microtúbuls. La forma canvia quan hi ha hagut un trencament de l’endoteli, perquè els col·làgens entren en contacte amb la sang (plaquetes no activades) i contacten amb el glucocàlix del hialòmer (de la plaqueta inactiva), aquests contacte fa que s’agreguin les plaquetes (deixant un espai entre elles de 50nm), a més tot el sistema de grànuls es situa al centre de la plaqueta i hi ha fusió entre les membranes del canicular ober i el tubular dens , aixó fa que els dos tinguin comunicació amb l’exterior i s’aboca el calci del tubular dens. Aquest Ca provoca que s’agreguin més plaquetes i que aquestes desgranulin (aboquin el contingut dels seus grànuls a l’exterior.
El fibrinògen intervé en la coagulació, és una proteïna soluble en aigua i dona lloc a la fibrina (proteïna fibrilar insoluble en aigua que fa una xarxa tridimensional).
Xarxa de fibrina + plaquetes activades + cèl·lules que arriben+ plaquetes encara no activades = COÀGUL SANGUINI
La protombina usada per passar de fibrinògen a fibrina pot venir per 2 víes:
-Via intrínseca: S’activa pels col·làgens quan entra en contacte amb la sang. -Via extrínseca: S’activa per traumatismes cel·lulars, del calci dels tubular dens.
El creixement del coàgul ha de tenir límit, aixó s’aconsegueix de 2 maneres:
-La circulació allunya els productes del lloc del vessament -S’elabora tromboestenina que desactiva les plaquetes.
en homes i dones, però en dones més, és la cromatina del cromosoma X. Els patrons d’eucromatina i heterocromatina estan molt separats en el nucli. L’heterocromatina es troba als marges de la cèl·lula i l’eucromatina al centre.
És una cèl·lula pobre en grànuls citoplasmàtics (un altre signe d’especialització), està ple de grànulacions de les dos classes. Les granulacions 2aries són més nombroses però més petites. Les 1aries són lisosomes (tenen enzims hidrolítics). Les 2aries són productes bactericides.
Si no activem els neutròfils passen de joves a vells, passen al conjuntiu i són fagocitats per macròfags residents. En presència d’estimulació antigènica passen al conjuntiu (tant siguin joves o vells). En presència d’antigens el neutròfil expressa selectines a la seva superfície. I la cèl·lula endotelial desenvolupa selectors contra les selectines i el neutròfil queda adherit a la cèl·lula endotelial, però és una adhesió dèbil que el fa rodar. La cèl·lula endotelial allibera quimiocines que fan que el neutròfil sintetitzi integrines, seguidament l’endotelial produeix receptors per les integrines i fixa fortament el neutròfil; es fixa a cèl·lula epitelial mes pròxima a l’antigen. Entre les endotelials hi ha zónula occludens. Els mastòcits desgranulen i alliberen heparina i d’altres molècules, i aquestes trenquen la zónula occludens. Els neutròfils entren al conjuntiu gràcies a un pseudòpode, i per quimiosintaxi reconeix l’antigen i el fagocita de forma inespecífica (ho intenta), és una forma de contrarrestar antigen molt important en bacteris que han infectat ja el còs. Si ja ha estat infectat previament el bacteri té a la membrana IgG i C3b, i el neutròfil té receptors pels dos, aixó se’n diu opsonització, aquesta ajuda molt a la fagocitosi. Quan no pot fagocitar es desgranula i els components dels grànuls 1aris (enzims hidròlitics) destrueixen tot el que troben, aixó tot el pus. El neutròfil davant una infecció molt important pot sintetitzar interleucines (receptors al SN central), aquesta unió receptor-lligand provoca una elevada temperatura, la febre.
Eosinòfils
No provenen dels megacariòcits, sinó dels precursors de la mèdul·la òssia. El seu nucli és bilobulat unit per una petita porció de material nuclear, aquesta morfologia està present en molts mamífers, però pot canviar.
Presenten granulacions 2aries més grans que els neutròfils, també en tenen de 1aries o atzuròfiles. Les 2aries es tenyeixen amb colorants àcids i presenten un cristal·loide que varia amb l’espècie, a la matriu tenen enzims hidrolítics i el cristal·loide trobem proteïnes tòxiques pels paràsits,i les primàries com en els neutròfils (liles).
Per tant, responen a les infeccions i en menor grau a les al·lèrgies.
El patró de cromatina és similar al dels neutròfils (heterocratima a la perifèria i eucrom al centre).
Presenten més orgànuls que els neutròfils , menor capacitat de moviment i menor capacitat fagocitària, però aquesta augmenta si l’organisme ha estat infectat amb anterioritat, aixó es deu a que tenen alta afinitat pel binomi antigen-anticòs.
Duen a terme la seva funció al teixit conjuntiu, també es pot desgranular, ho fan si no poden desgranular l’antigen.
Basòfil
Els seus precursors també es troben a mèdul·la òssia i també realitzen la seva finció al teixit conjuntiu. Està ple d’esferes al seu interios, similar al mastòcit. El seu nucli té forma heterogenia ( J, U o S ) i poden haver-hi fins a dos nuclèols. El patró de cromatina es torna a repetir als altres granulòcits.
Presència d’enormes granulacions 2aries que tenen tres característiques: són metacromàsiques ( la metacromàsia és la capacitat d’un colorant d’aglutinar càrregues negatives i llavors es dona una coloració diferent ), són basòfiles i contene molècules com l’heparina i d’altres que ajuden en la contracció muscular. Si amplifiquem una granulació secundària trobem grànuls electrodensos sobre un fons més clars.
Trobem més orgànuls citoplasmàtics , són menys mòbils i gairebé no tenen capacitat fagocitària.
Monòcit
Agranulòcits
Limfòcit
Monòcits
