¡Descarga tema 1 entorn y más Apuntes en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity!
BLOC I: SISTEMA ECONÒMIC CAPITALISTA
LA DINÀMICA ESTRUCTURAL CAPITALISTA
- INTRODUCCIÓ
- LES LLEIS DE LA DINÀMICA CAPITALISTA 2.1. LA LLEI DE SOBREPOBLACIÓ RELATIVA 2.2. LA LLEI DE PROPORCIONALITAT 2.3. LA TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA MITJANA DE GUANU
- ELS EFECTES DE LA DINÀMICA CAPITALISTA 3.1. EL DESENVOLUPAMENT CÍCLIC 3.2. LA CONCETRACIÓ I CENTRALITZACIÓ DEL CAPITAL 3.3. L’EXPANSIÓ “EXTERIOR” DEL CAPITAL 3.4. LA PERIODITZACIÓ: LES FASES DEL DESENVOLUAPMENT CAPITALISTA
- IDEES CLAU
- REFERÈNCIOES BIBLIOGRÀFIQUES I VIDEOGRÀFIQUES
1. INTRODUCCIÓ.
Un cop analitzades les relacions estructurals bàsiques que conformen l’estructura econòmica capitalista, cal introduir el component del temps. És a dir, cal adoptar un punt de vista diacrònic a l’hora de presentar el funcionament d’aquesta estructura a mesura que es reprodueix dinàmicament. Es tractarà doncs de veure com es reprodueixen les relacions econòmiques i les forces productives com un tot articulat, en el procés de producció i de realització de la plusvàlua. A aquest procés de reproducció li direm procés d’acumulació , perquè la dinàmica capitalista consisteix fonamentalment en la utilització continua del capital per obtenir més capital.
En aquest tema s’analitzen en primer lloc les lleis fonamentals que regeixen aquesta acumulació de capital, assenyalant els conflictes, contradiccions i desequilibris generats pel seu funcionament. Així, s’estudien la desocupació estructural de la força de treball, el desequilibri entre la capacitat d’oferta i la capacitat de demanda generades en aquest procés, així com la pressió que provoca la tendència a la caiguda de la taxa mitjana de guany, clarament contradictòria amb la maximització dels beneficis, que és un dels motors fonamentals del capitalisme.
La segona part del tema es concentra en identificar els efectes generats pel funcionament d’aquestes lleis. Efectes que caracteritzen de manera molt important l’evolució del capitalisme, ple de contradiccions i conflictes. S’analitza l’existència de cicles dintre d’aquesta evolució, amb successives fases de crisi i depressions, alternades amb fases de recuperació i auge. Com a conseqüència d’aquestes crisis, es produeix un procés, tan material com social, conduent a una progressiva concentració i centralització del capital. Les empreses que van superant les successives crisis són aquelles empreses que presenten més grans dimensions, però amb un poder de decisió molt centralitzat en poques mans. Finalment, l’expansió exterior és un altre
dels efectes, com a fórmula per contrarestar algunes de les dificultats a l’hora de continuar ampliant l’acumulació de capital.
2. LES LLEIS DE LA DINÀMICA CAPITALISTA
2.1. LA LLEI DE SOBREPOBLACIÓ RELATIVA
Tal i com s’ha vist en l’estructura capitalista (→ Estructura Econòmica Capitalista) els capitalistes es veuen obligats a introduir el progrés tècnic en els processos de producció, com a forma d’augmentar la taxa de plusvàlua i l’escala de producció de la mateixa, així com per obtenir més guanys en tot el procés. Aquesta necessitat, manifestada de manera individual entre els diferents capitalistes, ha fet que el capitalisme hagi suposat el màxim desenvolupament de les forces productives respecte a d’altres modes de producció preexistents. La manifestació més evident i contrastada d’aquesta incorporació de progrés tècnic s’ha concentrat en les activitats de transformació, és a dir, en el sector industrial. Sector que a la vegada és el que aparentment presenta menors limitacions per part de la natura per a la seva expansió. També les activitats de circulació i distribució de mercaderies han experimentat un important progrés tècnic, però no deixen de ser activitats derivades del que ja s’ha produït i per tant el desenvolupament de les seves forces productives es deriva sempre del desenvolupament de les forces productives del sector industrial.
A partir d’aquí es podrà definir el progrés (capitalista) com aquell desenvolupament de les forces productives motivat i dirigit per les necessitats d’incrementar el capital i la plusvàlua generada en els processos de valorització del capital. Aquesta valorització del capital (D) es realitza mitjançant l’esfera productiva (valorització productiva) és a dir “l’economia real” on es genera valor així com guany capitalista. Per altra banda també pot buscar-se la rendibilitat per altres vies, com la via financera, que si bé en aquesta no podem parlar de generació de valor, és un procés paral·lel a la valorització del capital en l’àmbit productiu on s’obté una rendibilitat actuant en l’esfera financera (Gràfic 1) (→Neoliberalisme i Crisi).
GRÀFIC 1. EL PROCÉS DE VALORITZACIÓ DEL CAPITAL
variades, etc. D’aquesta manera, el repartiment del treball implicaria menys esforç, com a conseqüència de l’abundància de mitjans de producció i tecnologia. Però la “racionalitat econòmica” (capitalista) només té en compte la relació cost/benefici individual (del capitalista) i considera “irracional” que treballant “poc” es pugui garantir la subsistència i el progrés.
Un cop determinat el caire estructural de la sobre població relativa que es manifesta com a desocupació o atur, es poden considerar diferents tipus de desocupació:
Desocupació tecnològica : és resultat de l’augment de la composició orgànica de capital i del desenvolupament de les forces productives. Cada vegada fa falta menys quantitat de força de treball per tal de realitzar les activitats productives. Desocupació cíclica: generada pel tancament o reducció d’activitat d’empreses en crisi. Desocupació latent: referida als contingents de força de treball que temporalment estan al marge del procés de valorització de capital, ocupats o no en activitats “no capitalistes”, etc. Desocupació estacionària: que apareix de tant en tant, en aquelles activitats que tenen un període de producció discontinu.
Però l’atur no és solament resultat de la dinàmica estructural del mode de producció capitalista. Es també un mecanisme d’aquesta per tal de mantenir baix el preu de la força de treball (salari) i enforteix la posició del capitalista en la relació capital/treball. El volum i les característiques del “exercit de reserva” és per tant un dels mecanismes de regulació de la dinàmica de la taxa de plusvàlua.
Finalment cal assenyalar que a més de no poder absorbir a tota la força de treball disponible, la dinàmica capitalista tampoc no sempre pot aprofitar tota la capacitat i el coneixement de la força de treball efectivament ocupada, donant lloc al fenomen de la subocupació : la força de treball ocupada treballa en tasques de menor qualificació de la que disposa.
2.2. LA LLEI DE LA PROPORCIONALITAT
La racionalitat del mode de producció capitalista radica en obtenir el màxim benefici possible per tal d’incrementar el capital. Per tant, una de les característiques principals del capitalisme és la seva tendència a la seva expansió. Un capital que no creix s’extingeix com a tal. El creixement del capital, identificat amb el creixement econòmic, es produeix mitjançant els processos d’acumulació. Parlem de “reproducció ampliada de capital” quan en el procés de producció es genera un creixement del capital final respecte l’inicial de manera que hi ha hagut acumulació o creixement econòmic. La llei de proporcionalitat explica les condicions necessàries a fi que es compleixi aquesta reproducció del capital partint de la necessària simultaneïtat en la producció ( i per tant inversió) de mitjans de consum i mitjans de producció a fi
d’assolir el (difícil equilibri) entre el producte social generat i les rendes primàries generades (salaris i beneficis), el que facilitarà al seu torn la generació d’un mercat intern. Així la llei de proporcionalitat sintetitza la relació entre la capacitat de produir i la capacitat de consumir en una economia.
Però de fet la reproducció del capital (o acumulació) es realitzarà en permanent desequilibri fruit de la difícil articulació entre la producció i el mercat. Efectivament, la forma que adopta aquest creixement de capital no és ni uniforme ni harmònic. Les raons de tot plegat cal buscar-les en el fet que les decisions sobre la inversió (quant, en què i com fer-ho) es prenen de manera independent per multitud de capitalistes que no sabran a priori si les seves decisions són o no correctes. Per altra banda, moltes d’aquestes decisions no són preses només amb l’objectiu de cobrir estrictament les necessitats del mercat, sinó amb la finalitat de maximitzar els beneficis individuals. És per aquest motiu que es podria afirmar que la producció capitalista és anàrquica, i podrà provocar, com es veurà posteriorment, un creixement en forma de cicles econòmics. En definitiva, la situació d’equilibri és més aviat una excepció en el funcionament del capitalisme a més de ser clarament inestable.
Al mercat actuen l’oferta i la demanda: l’oferta expressada en mercaderies i la demanda expressada en diners (fonamentalment originada per la retribució a les classes socials implicades en la producció). En situació d’equilibri, l’oferta i la demanda han de ser iguals. Però cal fer notar la gran dificultat per tal de que aquesta igualtat es doni, ja que estem davant de decisions (de producció i de consum) inconnexes. Si no es dona aquest equilibri, es poden presentar les dues situacions següents:
Oferta > Demanda (Sobreproducció) Oferta < Demanda (Escassetat)
En conclusió, la llei de proporcionalitat expressa la necessària articulació o proporció entre el valor produït i la demanda solvent a fi de garantir el procés d’acumulació de capital, si bé com dèiem, el caràcter pròpiament anàrquic de la producció (decisions individuals en base a la maximització del guany) el que fa que aquesta articulació difícilment es doni.
2.3. LA TENDÈNCIA DECREIXENT DE LA TAXA MITJANA DE GUANY
La formació de la taxa mitjana de guany es produeix en virtut de l’acció conjunta de tots els capitalistes i tots els capitals. Se l‘ha anomenat com una de les “forces cegues del mercat”. Ara bé, cada capitalista sap que per augmentar la seva producció i reduir el preu de les seves mercaderies (i en definitiva, ser més competitiu), necessita incrementar la seva productivitat individual i per això necessita incorporar una creixent proporció de mitjans de producció (maquinaria més eficient, incorporació de noves tecnologies, etc.) en la inversió total, el que implica una reducció relativa dels costos salarials. En definitiva, el creixement del capital constant és més gran que el creixement del capital variable.
El descens del capital variable com a conseqüència de l’increment de la productivitat del treball (el que fa que es redueixi el valor de la força de treball; en aquest cas es dona un increment de C’ i de Pl’). La explotació dels sectors precapitalistes (el que permet, o ha permès històricament, l’extensió del capital per tal d’articular-se amb aquests sectors, especialment en els processos de colonialisme i imperialisme, que s’analitzaran posteriorment). L’abaratiment dels elements del capital constant (ja sigui per la innovació tecnològica, ja sigui per la seva destrucció o limitació de la seva capacitat productiva; la qual cosa redueix o neutralitza l’augment de C’).
Aquests mecanismes s’han convertit en autèntics mecanismes de regulació de la dinàmica estructural capitalista i la seva actuació dona lloc a variacions en el desenvolupament del propi mode de producció capitalista. En definitiva, la llei de la tendència decreixent de la taxa mitjana de guany i de l’actuació dels seus mecanismes contrarrestants estan al darrera de bona part de les modificacions experimentades per l’estructura econòmica i el progrés capitalista , a la vegada que apunten als seus límits.
3. ELS EFECTES DE LA DINÀMICA CAPITALISTA
L’actuació de les lleis de sobrepoblació, de la proporcionalitat i de la tendència a la caiguda de la taxa mitjana de guany, donen com a resultat una sèrie d’efectes o fenòmens i modificacions en la dinàmica capitalista que són: el desenvolupament cíclic, la concentració i la centralització del capital i l’expansió exterior.
3.1. EL DESENVOLUPAMENT CÍCLIC
El creixement del capital deriva del procés d’acumulació, propi de la tendència intrínseca expansiva del capitalisme. Però la forma del creixement o desenvolupament no és uniforme com a conseqüència de l’anarquia de la producció. Ans al contrari, està sotmès a continues oscil·lacions que donen lloc als “cicles econòmics”. Aquest seria el primer dels efectes de les lleis de l’acumulació capitalista, és a dir que el desenvolupament capitalista és un desenvolupament cíclic.
En principi els cicles sorgeixen per la no adequació entre l’oferta i la demanda en el mercat. El que es manifesta en forma de “sobreproducció” (es produeix més del que el mercat pot absorbir) i/o “subconsum” (no es genera prou capacitat de demanda per absorbir la producció), i que es tradueix com a mercaderies que queden sense vendre al nivell de preus que garanteixin el guany capitalista. En definitiva, la “sobreproducció” és relativa , ja que només existeix si es vol garantir un determinat marge de benefici i posa de manifest una de les contradiccions pròpies del capitalisme, la que existeix entre la capacitat de produir i la capacitat de consumir.
Els cicles tenen diferents durades, en funció de les seves causes. En general s’acostumen a dividir en tres tipus:
Cicles llargs o de Kondratiev : d’una durada variable, al voltant de 50 anys, vinculats a diferents factors segons els diferents autors, estan bàsicament relacionats amb la dinàmica de la inversió o al ritme de les innovacions tecnològiques que puguin afectar a nous mitjans de producció, de transport o de consum. Alguns autors més recents com S. Amin, E. Mandel, G. Frank i I. Wallerstein han parlat “d’ones llargues”. Cicles mitjans o de Juglar: són cicles pròpiament econòmics i es deriven de l’acumulació de capital individual que genera l’anarquia de la producció i la no adequació entre l’oferta i la demanda al mercat. La seva durada també és variable i oscil·la entre els 7 i els 12 anys. Quan s’han creat barreres a la lliure circulació de capitals, aquests cicles han pogut ser més llargs. Cicles curts o conjunturals : són el resultat de processos d’adequació de l’oferta i la demanda en el mercat en períodes breus de temps, que moltes vegades poden estar vinculats a conjuntures polítiques o d’altres factors no estrictament econòmics.
Els tres cicles es combinen i es superposen entre sí i caracteritzen conjuntament la situació econòmica concreta de cada període.
Concretant en els cicles mitjans , els pròpiament econòmics, es poden distingir quatre fases en el seu desenvolupament:
Auge : es dóna una utilització màxima de les forces productives, la qual cosa fa que l’atur sigui mínim i la utilització de la capacitat instal·lada, màxima. El crèdit s’expandeix per tal de facilitar la inversió i el consum o fins i tot per mantenir “artificialment” aquesta fase o la falsa imatge de la mateixa. Crisi: moment d’interrupció generalitzada del procés d’acumulació. A mesura que no es pot rendibilitzar el capital invertit, s’inutilitzen ràpidament parts del capital constant i es redueix el capital variable. La materialització més evident és el tancament d’empreses, l’augment de la desocupació, la disminució de la utilització de la capacitat instal·lada, etc. Depressió : és el punt més baix del cicle i el període en el que es remodelen les forces productives i van prenent posicions els nous capitals emergents. En general es tracta d’eliminar les traves a la recuperació de la taxa de guany i de superar els desajustos en la proporcionalitat entre la capacitat de produir i la capacitat de consumir. Recuperació : suposa la progressiva posada en marxa de les noves forces productives, la millora de les condicions per a la inversió i la realització de beneficis, etc., fins que s’arriba a un nou auge.
La repetició d’aquests cicles mitjans al llarg del capitalisme ha donat lloc a canvis substancials en el propi funcionament del capitalisme. De fet, la pròpia durada i intensitat dels mateixos ha variat al llarg de la història, de tal manera que han
Aquest increment de les dimensions de les empreses acaba impedint la inversió de capital per part de capitalistes individuals i acaba derivant en el segon aspecte del procés, la centralització del capital. Es tracta d’un fenomen estrictament econòmic i consisteix en el fet que són necessaris capitals cada vegada més grans per tal de poder intervenir en algunes branques de la producció. No hi ha prou capitalistes individuals amb suficient capital-diner per a poder invertir en algunes branques productives (com ara la siderúrgia o la construcció de ferrocarrils, per exemple). Apareix d’aquesta manera la necessitat d’agrupar capitals. La centralització de capital consisteix precisament en aquest agrupament de molts capitals individuals per tal de poder dur a terme una activitat productiva, una empresa productiva.
Un efecte derivat d’aquesta centralització de capital és que cada vegada són menys els capitalistes que controlen més capital. La qual cosa dóna lloc a una mena d’estratificació entre els capitalistes , alguns dels quals deixen d’intervenir en la producció i es converteixen en purs rendistes. Com a conseqüència el control del capital es centralitza i les decisions sobre el seu ús les prenen menys persones, la qual cosa deriva en un canvi en la propietat real del capital entre els propis capitalistes.
Les principals formes de centralització del capital són:
Les societats anònimes. En elles, la possessió real del capital social es centralitza al Consell d’Administració, controlat pel soci majoritari o que posseeix el recolzament dels propietaris de la majoria de les accions. Els capitalistes que tenen capacitat de decisió sobre el capital social són els empresaris, mentre que els exclusivament receptors de dividends són els rendistes. La borsa : mercat de títols de la propietat o mercat de valors (propietat). La banca i el sistema financer : l’agent més efectiu de la centralització de capital, ja que disposa de grans masses de capital aliè.
La concentració i centralització de capital són la base del capitalisme monopolista. És a dir aquell en el qual l’economia ha deixat d’operar segons les regles de la competència, pròpies de la fase concurrencial, i en lloc seu operen poques empreses de grans dimensions que distorsionen l’actuació del lliure mercat i determinen els preus de forma relativament independent de la demanda. Com a conseqüència, es tracta d’una situació en la que poques empreses de cada branca (o d’algunes branques) imposen les seves decisions al conjunt del mercat i arrosseguen al conjunt de l’economia. Les empreses monopolistes exerceixen el seu poder i domini sobre el mercat i substitueixen l’antiga competència en funció de preus i qualitats per altres tipus de competències basades en la publicitat, el disseny, la tecnologia, etc. , o inclús per cap competència quan el control del mercat és total.
3.3. L’EXPANSIÓ “EXTERIOR” DEL CAPITAL
Tal i com s’ha vist anteriorment algunes de les forces que pretenen contrarestar la caiguda de la taxa mitjana de guany ho fan intentant superar els límits del mercat intern. Parlar d’expansió exterior del capital significa, en aquest context, l’ampliació del marc de l’acumulació de capital (del seu procés de valorització i del seu procés de realització) cap a d’altres mercats i cap a d’altres economies. Aquest procés d’expansió serà dirigit pel capital financer, fruit del procés de concentració i centralització de capital que s’acaba de veure. La internacionalització del capital és el mecanisme de l’expansió exterior.
L’expansió exterior no només es dóna com a resposta als problemes de la caiguda de la rendibilitat i als problemes de sobreproducció, sinó també per les necessitats pròpies de la reproducció ampliada del capital. La implicació principal d’aquest darrer aspecte és que si la reproducció ampliada és impossible en un marc tancat (exigint per tant l’expansió exterior), l’acumulació capitalista té un límit clar: aquesta expansió, que implica l’articulació dels modes de producció no capitalistes al capitalisme per tal de disposar de les seves rendes primàries, planteja la possible incapacitat de reproducció del mode de producció capitalista quan el capital hagi ocupat tots aquests espais.
El capital s’expandeix com a relació social (propietat) i mitjançant les diferents formes que adopta al llarg del seu cicle. Dintre del procés d’internacionalització del capital cal distingir:
Internacionalització del capital-mercaderia : fa referència a l’expansió exterior de la circulació de M (mitjans de producció i força de treball) i M’ (mercaderies produïdes). En termes concrets es manifesta en forma del comerç exterior i les migracions econòmiques. Internacionalització del capital- diner : es tracta de l’expansió exterior de la circulació D i D’. En termes concrets, aquest procés es manifesta en la Inversió Exterior Directa i en el sistema monetari-financer internacional. Internacionalització del capital productiu : fa referència a l’expansió exterior del propi procés de producció. En termes concrets, es manifesta en la producció transnacional amb plantes productives en diferents països (assemblant components o repetint el mateix procés productiu), per vendre en un mercat mundial. Aquesta forma d’internacionalització pressuposa la internacionalització de les dues formes anteriors, ja que implica la inversió estrangera (internacionalització del D - M) i el mercat mundial (internacionalització del M’- D’).
Pel que fa a la internacionalització del capital com a relació social, això implica l’expansió de la relació salarial i de la competència intercapitalista, així com la “multinacionalització” de la propietat. De fet, aquest és el veritable contingut de l’expansió exterior i les seves manifestacions tenen gran importància:
i. la fase concurrencial o de lliure competència
ii. la fase monopolista de base nacional, que significa l’existència de diferents mercats interns protegits i l’expansió exterior de caràcter imperialista
iii. la fase monopolista de base mundial, es desenvolupa a partir de l’expansió exterior del capitalisme monopolista (té característiques de la fase anterior). En aquesta fase s’unifiquen tots els mercats capitalistes en un únic mercat “mundial”. Ara la mobilitat dels diferents factors de producció s’adequa a les necessitats d’acumulació a escala mundial (exceptuant la força de treball)
Podem entendre doncs com la periodització estructural del mode de producció capitalista no implica una successió històrica sinó una jerarquització per evolució estructural: caracteritzen la dinàmica del capitalisme pel predomini d’una fase o una altra.
4. IDEES CLAU
El mode de producció capitalista es reprodueix dinàmicament mitjançant el que s’ha anomenat acumulació de capital o creixement. Aquesta acumulació de capital està regida per lleis econòmiques objectives, entre les que s’han assenyalat específicament tres: o La llei de sobrepoblació relativa o força de treball sobrant, generada pel més gran creixement del capital constant respecte del capital variable. La seva manifestació més evident és la desocupació o atur, que té per tant un caràcter estructural i no conjuntural en el capitalisme. o La llei de proporcionalitat queda reflectida en els desequilibris entre el valor produït i la demanda solvent generada, com a conseqüència de l’anarquia existent en el capitalisme pel que fa a les decisions d’inversió i de consum. Desequilibris que es manifesten en situacions de sobreproducció o de subconsum. o La tendència decreixent de la taxa mitjana de guany , com a conseqüència que a mesura que augmenta la massa de capital, cada vegada és més difícil rendibilitzar-lo (a la taxa de guany existent). Existeixen factors contrarrestants d’aquesta tendència que aconsegueixen augmentar la plusvàlua i/o frenar el creixement de la composició orgànica del capital. La forma del creixement capitalista es cíclic , per la qual cosa experimenta diferents fases d’auge, crisi, depressió i recuperació. La durada d’aquests cicles és variable i dóna lloc a cicles curts (o conjunturals), mitjans (pròpiament econòmics) i llargs ( vinculats als aspectes tecnològics). En aquesta dinàmica capitalista, i com a conseqüència fonamentalment de les crisis, es genera un procés de concentració i centralització de capital , que fa que la dimensió de les empreses sigui cada cop més gran, a la vegada que el capital engrandit sigui controlat per cada vegada menys capitalistes. Les
principals formes de centralització són la constitució de societats anònimes, la borsa i la banca i el sistema financer, que han contribuït a generar una situació de monopoli i a l’aparició d’una oligarquia financera. Les dificultats d’acumulació de capital en el mercat intern generen l’expansió exterior com a resposta davant d’aquestes dificultats. Aquesta expansió es desenvolupa mitjançant la internacionalització del capital (tant com a relació social com en les seves diferents formes, és a dir, mercaderia, diner i capital productiu). Aquesta expansió exterior comporta l’articulació dels modes de producció no capitalistes al capitalista, per tal de disposar de les seves rendes primàries. Però a la vegada planteja els límits de la mateixa, un cop el capital hagi ocupat tots aquests espais. La periodització del mode de producció capitalista permet identificar les diferents formes (o fases) del desenvolupament capitalista tant des d’un punt de vista històric com estructural.
5. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES I VIDEOGRÀFIQUES
Amin, S. y otros (1983): Dinámica de la crisis global. Siglo XXI, México. Mandel, E. (1979): El capitalismo tardío. Era, Mexico. Martínez Peinado, J. i Vidal villa, J.M. (2001) Economía Mundial , Mc Graw Hill, Barcelona.
Editor principal: Irene Maestro Yarza Adaptador: Gemma Cairó i Céspedes Data de Modificació: Setembre 2017 Assignatura: Entorn Econòmic Mundial_ADE
