¡Descarga TEMA 3 (TEORIA DEL DRET) y más Resúmenes en PDF de Teoría del Derecho solo en Docsity!
LES NORMES JURÍDIQUES
L’instrument que anomenem Dret (o sistema jurídic) el constitueixen les normes jurídiques. Per això és necessari fer una sèrie de distincions rellevants per abordar l’estudi del Dret.
VARIETATS DE NORMES
USOS DEL LLENGUATGE
El primer element que ens permetrà estudiar el Dret serà el llenguatge utilitzat en les normes jurídiques, perquè del llenguatge depenen les normes.
Així doncs, estudiar les relacions establertes entre símbols, significats i funcions de mots en el seu context i situació (anàlisi semàntica, anàlisi sintàctica i anàlisi pragmàtica). D’aquesta manera, els diversos usos del llenguatge constaten que aquest pot ser usat de maneres molt diferents. En el cas de l’àmbit jurídic:
Descriptiu Utilització del llenguatge amb intenció informativa (emetre enunciats que són susceptibles de ser vertaders o falsos) sobre el món. Les descripcions (tenen una direcció d’ajustament paraula-a-món) poden expressar el contingut de les creences, requisit perquè una emissió lingüística sigui apta per la veritat. Prescriptiu El llenguatge prescriptiu no és susceptible a ser vertader o fals perquè la pretensió és ser obeït i no pas d’informar sobre coses del món. Les prescripcions (tenen una direcció d’ajustament món-a-paraula) poden expressar el contingut dels desitjos, no es tracta de representar el món sinó de representar com ha de ser el món, i per tant són aptes per ser eficaces (si el món arriba a ser com estableixen) o ineficaces (si el món no arriba a ser com estableixen). Realitzatiu (o performatiu) quan es formula una promesa, amb la particularitat que es modifica alguna cosa que succeeix en el món: l’emissió de la promesa no es pot fer d’una altra manera que no sigui prometent. De la mateixa manera, només es pot condemnar algú “condemnant-lo” de forma que si no s’utilitza aquesta fórmula, la condemna no es fa efectiva. Aquest ús del llenguatge pressuposa algun tipus de context institucional definit mitjançant regles institucionals o constitutives: En el Context C, X compta com a Y. Doble direcció d’ajustament paraula-a-món/món-a-paraula.
NORMES PRESCRIPTIVES I NORMES CONSTITUTIVES
La paraula “norma” es pot associar per una banda a pautes de conducta considerades obligatòries, prohibides o permeses, per tant, amb l’ordre; i per altra banda amb les regles (regles d’escacs, regles de la gramàtica). Anomenarem les primeres “normes constitutives” i les segones “normes prescriptives”. Això no obstant, no són dos tipus de normes diferents, sinó que són normes en dos sentits diferents. Per tant, seria més correcte dir normes en sentit constitutiu , i normes en sentit prescriptiu.
Les normes en sentit constitutiu es diferencien de les normes prescriptives (que prohibeixen o permeten) perquè obeeixen una norma o fórmula: X val com a Y en el context C (això és, per exemple, si es redacta un document davant d’un notari [x] val com a testament [y] en el codi civil català [c]). Per aquesta raó, en aquestes normes té especial importància l’ús realitzatiu del llenguatge donat que és possible que emetre unes paraules en un determinat context equivalgui a certa cosa (haver contret matrimoni, haver condemnat algú, haver promès alguna cosa). Així doncs, aquestes normes en lloc d’obligar o prohibir, permeten i proporcionen determinats efectes jurídics.
Normes prescriptives
Estableixen quins comportaments estan permesos, quins estan prohibits, però també en faculta d’altres. Normes constitutives
Aquestes normes no obliguen, prohibeixen o faculten res; sinó que estableixen que si es dona un determinat comportament, existiran una sèrie d’efectes o conseqüències.
En el Dret, per la seva condició de regulador del comportament humà, tenen una especial importància entre les normes jurídiques aquelles que són prescriptives (ex: art.18.2 CE: prohibeix l’entrada o registre d’un domicili excepte en determinades circumstàncies). Però en el Dret també hi ha altres disposicions que no semblen ordenar o permetre res (ex: art. 12 CE: estableix que en el context del Dret espanyol, ser major de 18 anys equival a ser major d’edat).
Per un altra costat, el mateix von Wright estableix a més d’aquestes tres classes fonamentals de normes, una altra classificació de tres tipus de normes més que presenten afinitats amb les primeres i que se situen entremigs dels tres grans grups. Aquestes són els costums, les regles morals i les regles ideals.
Costums o normes consuetudinàries Les normes morals Les regles ideals S’assemblen a les prescripcions en què exerceixen una determinada pressió normativa en els membres d’una comunitat determinada tot i que entre elles es distingeixen perquè no les dicta l’autoritat i no són promulgades mitjançant cap tipus de signe simbòlic. Ara bé, s’assemblen a les normes constitutives en què determinen o defineixen formes de vida característiques d’una comunitat (ex: saludar-se en un lloc concret).
S’assemblen per un costat a les prescripcions (pel que fa a l’ètica teològica) i per un altre a les normes tècniques (quant a ètica conseqüencialista com l’utilitarisme). Molts autors consideren que les normes morals gaudeixen d’autonomia conceptual.
Tenen una relació immediata no amb les nostres accions ( haver de fer ), sinó amb l’haver de ser (un cotxe ha de ser ràpid, còmode i segur). Aquestes regles estableixen el patró d’excel·lència de quelcom i en aquest sentit s’assimilen a les normes constitutives; però també a les tècniques (la perfecció s’apropa a la persecució d’un fi)
SOBRE L’ONTOLOGIA DE LES NORMES
Les normes depenen del llenguatge. Per analitzar la naturalesa d’aquesta dependència cal distingir entre les oracions (seqüencies de símbols d’un llenguatge amb significat complet) de les proposicions (contingut significatiu expressat per les oracions descriptives, és a dir, significats aptes per la veritat i la falsedat).
ORACIONS I PROPOSICIONS
Una distinció important que cal fer quant a les normes jurídiques, doncs, té a veure amb els enunciats o oracions (conjunt de paraules expressades en un odre gramaticalment correcte i amb significat) i allò que significa en general aquest enunciat o oració (que no és el mateix, donat que amb unes altres paraules i per tant construint una altra oració/enunciat podria expressar el mateix).
Així doncs, aplicant aquestes idees a les oracions prescriptives, es pot dir que les oracions – o formulacions normatives quan les dicta una autoritat- expressen normes. Les normes, per tant, són continguts significatius de les formulacions normatives (allò que es preserva en la traducció entre oracions prescriptives).
I això val igualment per a les formulacions normatives que expressen normes constitutives. D’aquesta manera, es pot afirmar que dues formulacions normatives expressen la mateixa norma (constitutiva): “els espanyols són majors d’edat als 18 anys” = “la majoria d’edat comença als 18 anys complerts”.
Von Wright considera encara un tercer tipus de normes: les normes tècniques , segons les quals si es vol aconseguir una cosa se n’ha de fer tal altra. Costa concebre la presència d’aquestes en el Dret, tot i que les regles constitutives del dret poden funcionar de manera anàloga als enunciats anancàstics (com unes instruccions). La regla tècnica, tanmateix, no forma part del Dret civil tot i que pressuposa conceptualment la presència en el dret d’una norma constitutiva.
EXEMPLE: “Plou” És una oració amb significat complet, apta per la veritat i la falsedat. Ara bé, aquesta oració expressa el mateix significat que les oracions “llueve” o “piove” d’altres llenguatges. Així, es pot dir que les oracions diferents entre si expressen la mateixa proposició (que és una entitat abstracta).
Supòsit de fet i conseqüència jurídica
Supòsit de fet El supòsit de fet pot ser la descripció d’un tipus de persones, o la descripció d’un tipus d’objectes, o la descripció d’un tipus d’accions humanes, o la descripció d’un estat de les coses. Conseqüència jurídica
La conseqüència jurídica pot ser la qualificació normativa d’una acció humana com a obligatòria, prohibida o permesa; o pot ser l’atribució d’una propietat institucional a una classe de persones, objectes o estats de coses.
La conseqüència jurídica, per tant, no pot ser la mateixa en normes prescriptives que en normes constitutives. Si parlem en normes en sentit constitutiu, la conseqüència jurídica no pot ser la qualificació normativa d’una acció perquè aquestes últimes ni prohibeixen ni obliguen res. D’aquesta manera, la conseqüència jurídica és atribuir una propietat institucional a classes de persones, objectes, accions o estat de coses (per exemple: la majoria d’edat atribuïda a algú major de 18 anys en unes circumstancies concretes).
Així doncs, les normes prescriptives correlacionen un supòsit de fet amb una conseqüència jurídica. En canvi les normes constitutives qualifiquen un determinat supòsit de fet amb una determinada propietat institucional.
Si això es trasllada a la terminologia emprada en l’ús de la teoria del dret, cal distingir els casos (descripció de persones, objectes, accions humanes o estats de coses presents en una norma ja sigui en el supòsit de fet o en la conseqüència jurídica) de les solucions normatives (qualificacions normatives d’una determinada acció humana, i que vénen donades pel que s’anomena un operador deòntic: Php prohibició, Op obligatorietat, Fp facultatiu).
com s’aplica en les normes en sentit prescriptiu es relaciona un cas amb una solució normativa (operador deòntic + acció qualificada de prohibida, facultativa o obligatòria) en parlar de normes en sentit constitutiu, no tenen solucions normatives en el sentit tècnic, per tant no relacionen un cas amb una solució. Relacionen un cas amb un altre cas (cas de complir 18 anys i cas d’adquirir la majoria d’edat) no hi ha caràcter prohibitiu, obligatori o facultatiu.
Casos genèrics i casos individuals
Seguint, podem tenir una primera dificultat a l’hora de parlar de casos. Quan parlem de ‘cas’ ens referim a classes d’elements (persones, accions, etc.), per tant, casos genèrics. Així, cal tenir en compte que no sempre s’utilitza el terme ‘cas’ en aquest àmbit genèric , sinó que pot utilitzar-se en l’àmbit jurídic en referència no a un cas genèric d’assassinat, sinó a un possible cas d’homicidi o amb grau de temptativa i per tant seria concret, referit a un individu i en unes circumstàncies concretes que s’anomenen casos individuals (cas Mainat).
Normes constitutives: relacionen casos genèrics amb casos genèrics. Per tant: formulació normativa (la majoria d’edat s’assoleix als 18 anys) relacionada amb el cas genèric 1 (ser major de 18 anys) relacionat amb el cas genèric 2 (ser major d’edat). Això és: C1 = C2. Casos que es relacionen amb solucions normatives: C (ser major d’edat) = solució normativa (Obligatori tenir més de 18 anys)
Només les normes prescriptives regulen el comporta ment humà, o el que és el mateix, guien la conducta. Les normes constitutives contribueixen indirectament a guiar la conducta: per exemple, si una norma correlaciona un cas (tenir més de 18 anys) – un supòsit de fet- amb un altre cas (ser major d’edat) – la conseqüència jurídica- aquesta norma no guia el nostre comportament, sinó que únicament descriu un fet natural (ser major de 18 anys) mitjançant una propietat institucional (ser major d’edat). Ara bé, si una altra norma estableix la facultat de votar en les eleccions generals als majors d’edat, aleshores la norma constitutiva contribueix de manera indirecta a identificar les obligacions dels majors d’edat.
Solucions normatives
La conseqüència jurídica de les normes prescriptives no és un cas genèric, sinó una solució normativa. Cal distingir entre el caràcter d’una norma (que depèn de si la norma es dona perquè quelcom degui , pugui o no hagi de ser fet) i el contingut d’una norma (que és allò que ha de , pot o no ha de fer-se). El contingut d’una prescripció és, en conseqüència, la cosa prescrita (manada, permesa o prohibida) i la cosa prescrita és una acció humana, de manera que es pot dir que:
Per acabar, les solucions normatives estan inter-definides. Això vol dir que qualsevol solució normativa podria ser reduïda a termes de permissió. Està permès el comportament i/o el no comportament, està permès el compliment i no està permès el no compliment etc.
Els permisos jurídics
Cal tenir en compte que el terme permís utilitzat pels juristes amaga una ambigüitat i pot prestar confusió, de manera que no es poden utilitzar les paraules en l’àmbit tècnic de forma ambigua. El problema que presenten les permissions pel que fa a l’ambigüitat té a veure amb que un permís es pot considerar en dos sentits diferents. Una cosa és dir que està permès un comportament perquè no hi ha una norma que ho prohibeixi en el sistema; i l’altra cosa és dir que està permès perquè hi ha una norma de permissió en el sistema (obligació de P o el caràcter facultatiu de P).
permís en sentit dèbil (absència d’una norma que prohibeixi el comportament) permís en sentit fort (presència d’una norma en el sistema que obliga o faculta el permanent.
Es diu que els sistemes jurídics són complerts, de manera que regulen qualsevol comportament que es pot donar. Això tècnicament vol dir que el sistema no té llacunes (qualsevol cas té una solució normativa). La justificació d’això es basa en que tots els sistemes jurídics tenen com una mena de principi que funcionaria com un clàusula de tancament del sistema, cosa que el fa complet; que diu precisament que “tot allò que no està prohibit està permès”. Si això entenem aquesta afirmació en sentit dèbil, hauríem d’entendre que tot el que no és prohibit, no està –en efecte- prohibit. L’altra opció seria considerar el permís en un sentit fort, de manera que vol dir que tot el que no està prohibit s’inclou en una norma que ho permet. Tanmateix, no tots els sistemes jurídics tenen aquesta norma que clausura el sistema (el sistema jurídic espanyol el té en l’àmbit penal: no es considera delictiu res que no es contempli expressament en el codi civil; però no passa en tota la resta del sistema jurídic, com per exemple en l’àmbit administratiu que s’estipula que l’administració no pot fer determinades coses si no se li permet explícitament)
Les regles de canvi fan referència a que el dret és un sistema normatiu que regula la seva pròpia creació (hi ha normes que regulen com s’han d’introduir o eliminar normes en el sistema). Les regles de canvi són les que permeten fer aquestes modificacions. Les regles de canvi no faculten, permeten o prohibeixen, sinó que descriuen els efectes que tindrà una determinada acció (tant per introduir normes noves com per derogar-ne de ja existents).
REGLES I PRINCIPIS (NORMES PRESCRIPTIVES)
Tant les normes prescriptives com les constitutives poden adoptar dues formes d’estructura diferents, no només des d’una perspectiva teòrica sinó també pràctica. Tanmateix, ens centrarem en aquest cas només en les normes en sentit prescriptiu (que estableixen obligacions, prohibicions o caràcter facultatiu d’un comportament). Aquestes dues estructures són per una banda les regles , i per l’altra els principis.
Les normes prescriptives, doncs, es poden organitzar en estructura de regla (està prohibit matar) o en estructura de principis (no mataràs)
Les solucions normatives consten d’un operador deòntic (Php, Op, Fp) + la descripció d’una acció humana, i que per tant pot ser considerada prohibida, obligatòria o facultativa).
Op = Pp ˄ ¬P¬p
Php = ¬Pp ˄ P¬p
Fp = Pp ˄ P¬p
En la Constitució Espanyola de 1978 bona part dels drets i llibertats fonamentals estan formulats en forma de principis, i aleshores cada vegada que es volen utilitzar aquests principis – com que no tenen condicions d’aplicació perquè si les tinguessin serien regles- s’ha d’establir un mecanisme per tal de crear aquesta regla, que es crea a través de l’argumentació del Tribunal Constitucional a favor de la rellevància de determinats fets (exigir la veritat o només la versemblança?).
Com a resultat final de tot el procés de ponderació i, per tant, de decidir en quines circumstàncies preval un principi o en preval un altre, obtindríem una regla d’aplicació. (si es dona “p”, aleshores succeirà “q” però si allò en lloc de ser “p” és una altra cosa, les conseqüències seran unes altres).
Al final, establir aquesta prevalença (en el cas dels principis) no es pot fer sense introduir una anàlisi politico-moral (política perquè moltes vegades allò que s’entengui com a criteris rellevants té a veure amb la concepció de la democràcia que s’adopti; i moral perquè és molt difícil establir els fonaments de, per exemple, el dret a la intimitat sense apel·lar a arguments de caràcter moral com és la intimitat humana).
