¡Descarga Teoría Tema 7 y más Ejercicios en PDF de Administración de Empresas solo en Docsity!
7. Atur i cicle econòmic
1. Taxa d’atur i taxa de participació
Ocupats és el nombre de persones que tenen feina. Desocupats és el nombre de persones que no
tenen feina i en busquen una. La força laboral és la suma d’ocupats i desocupats.
ൌ ݑ Taxa d’atur ൌ Desocupats / Força laboral
Taxa de participació ൌ Força laboral / Població (econòmicament) activa
2. Cicle econòmic
El cicle econòmic consisteix en les oscil∙lacions en el
nivell agregat d’activitat econòmica. La gràfica de la
dreta representa el cicle econòmic de manera estilit‐
zada. Si el PIB real es pren com a principal indicador
de l’activitat econòmica agregada, el cicle econòmic
es pot identificar amb les fluctuacions del PIB.
3. Expansió i recessió
El període durant el qual l’activitat econòmica agregada creix és una expansió. El punt àlgid
d’una expansió és el cim. El període durant el qual l’activitat econòmica aagregada cau es diu
contracció o recessió. Una depressió és una recessió severa. La vall és el punt més baix de la
recessió. Un cicle econòmic és una seqüència de caiguda‐recuperació entre dos màxims d’ex‐
pansions consecutives o una de recuperació‐caiguda entre dos mínims de recessions seguides.
4. El cicle econòmic al llarg de l’expansió (la fase expansiva del cicle)
Les etapes finals de la fase expansiva del cicle es caracteritzen per un PIB a l’alça, una taxa
d’inflació ascendent, l’allargament de la jornada laboral i un atur a la baixa (augment
d’ocupats). El següent procés autosostingut fa de motor de l’expansió:
ܻ ݑ DA ߨ ܻ.
En aquest procés una producció (PIB) creixent provoca una caiguda de la taxa d’atur. La
davallada de la taxa d’atur estimula la demanda agregada DA (la demanda total de béns).
Aquesta demanda revifa la inflació. Finalment, una inflació en augment encoratja la producció.
5. El cicle econòmic al llarg de la contracció (la fase contractiva del cicle)
Un cop superat el punt de màxim de l’expansió, l’activitat econòmica decau i això es reflecteix
en l’estagnació de les vendes, els efectes de la qual a la llarga es propaguen a gran part de
l’economia. La consolidació de la fase contractiva inverteix el motor de la fase expansiva. Ara la
producció minva, la taxa d’inflació cau, la jornada laboral s’escurça i tant l’atur a temps parcial
com l’atur a temps complet s’incrementen. La retroalimentació positiva que sosté la contracció
queda capturada per la seqüència
ܻ ݑ DA ߨ ܻ.
6. Asimetria entre expansió i recessió
Hi ha una asimetria entre expansions i contraccions (com entre inflació i deflació). Potencial‐
ment una expansió no té fi: no hi ha límit conceptual a un increment del PIB o de la taxa
d’inflació (la demanda agregada DA pot augmentar amb taxa d’atur constant: consumir més no
exigeix tenir més gent, atès que n’hi ha prou amb què la mateixa gent consumeixi cada cop
més). D’altra banda, una contracció s’enfronta a un límit conceptual: la producció no pot caure
per sota de zero ni els preus esdevenir negatius.
7. La recuperació
La recuperació té lloc durant les etapes inicials de la fase expansiva. Esdeveniments exògens
(per exemple, alguna mesura de política econòmica) poden facilitar la transició de la contracció
a l’expansió. La recuperació és un procés vulnerable perquè inicialment és feble i susceptible de
reversió. Un cop guanyada inèrcia, amb els augments de producció i preus fent‐se sostinguts, la
recuperació es consolida i l’economia entra de ple en una nova fase expansiva.
8. Tipologia de recuperacions
En la recuperació del tipus V la nova expansió segueix a la contracció prèvia sense
discontinuïtat. La recuperació del tipus W (Espanya entre 2008 i 2013 ) il∙lustra la fragilitat de la
recuperació després de la contracció: en aquest cas, la recuperació és interrompuda per una
nova contracció de curta durada, després de la qual es consolida la recuperació i es posen les
bases d’una expansió plena. El tipus W pot esdevenir el tipus WW si les recuperacions són
difícils de sostenir o si persisteixen, es fan recurrents o empitjoren efectes secondaris negatius
de la fase contractiva. En la recuperació del tipus L l’economia s’estagna en el fons del cicle
durant un període inusualment llarg. L’economia es manté en una mena de llimbs on l’activitat
econòmica ni millora ni empitjora. El perill d’aquesta situació és que com més temps s’hi estigui
l’economia, més dificultós li resultarà sortir‐ne. Això es pot atribuir en gran part a l’efecte
Campaneta: quanta més gent cregui que l’economia romandrà estagnada, més llarg serà el
període d’estagnació. En aquest cas, el tipus L podria transformar‐se en el tipus ⌊____. Evitar
aquest tipus condueix al tipus U o ⌊__⌋.
9. Alguns fets sobre l’atur
L’atur fluctua al llarg del temps.
Les fluctuacions són més intenses entre cicles econòmics que dins dels cicles.
Com més temps una persona estigui en atur, més difícil tendeix a ser per a aquesta persona
trobar una feina (motiu pel qual l’atur de curt i l’atur de llarg termini semblen fenòmens
diferents).
L’atur varia molt significativament entre economies, grups d’edat, feines i orígens ètnics.
10. Atur com a expressió de conflicte social
En perspectiva històrica, la relació entre treballadors i empresaris (o creadors de feina) ha estat
conflictiva. Per això l’atur es pot veure com a expressió de la confrontació entre treballadors i
empresaris, que generalment tenen més poder en la relació. Els moviments i organitzacions
laborals recurrentment han exigit salaris superiors i jornades laborals més curtes, particular‐
13. L’atur involuntari
L’atur involuntari té lloc quan, al salari mitjà o representatiu de l’economia, hi ha gent que vol
treballar però no troba feina (el qualificatiu ‘involuntari’ realment està de més: és redundant).
14. Explicacions de l’atur involuntari
Les següents són raons proposades per a explicar l’existència i persistència d’atur involuntari:
salaris ‘massa elevats’ (explicació clàssica o ortodoxa);
demanda de treball insuficient, per demanda agregada insuficient (explicació Keynesiana);
existència de poder de mercat (per la constitució de sindicats);
discriminació laboral (si els treballadors tenen o no un cert tret valorat per les empreses);
salaris d’eficiència (es paguen salaris prou alts per a estimular la productivitat laboral);
raons estructurals (una economia no està feta per a donar feina a tothom que la busca).
15. La hipòtesi de salaris d’eficiència
La hipòtesi de salaris d’eficiència estableix que la productivitat dels treballadors depèn del
salari real que reben. Aquesta hipòtesi justifica la disposició de les empreses a pagar salaris (dits
salaris d’eficiència) superiors als necessaris i explica perquè les empreses poden no trobar
beneficiós reduir salaris amb atur elevat. Si suficients empreses paguen salaris d’eficiència per
damunt del salari d’equilibri (en un hipotètic mercat laboral ortodox), el salari mitjà serà més
gran que aquell salari d’equilibri i el subsegüent atur serà involuntari: els aturats voldrien
acceptar una feina a les empreses que paguen salaris d’eficiència.
16. Lligams entre salari i producitivitat laboral
Hi ha almenys quatre lligams entre salari i producitivitat laboral. Els lligams mostren els
beneficis que les empreses poden aconseguir pagant salaris superiors als de mercat.
Salaris alts contribueixen a reduir o eliminar l’elusió de tasques i obligacions, atès que
aquests salaris donen als treballadors incentius a treballar en comptes d’enganyar.
Quan és costós per a les empreses reemplaçar treballadors, salaris alts fan que els
treballadors siguin més renuents a deixar la feina.
En els casos en què la productivitat o les habilitats d’un treballador estan correlacionades
positivament amb el salari que el treballador demanda per a acceptar una feina, les
empreses que paguen un salari superior atreuen els millors candidats. Salaris alts
contribueixen a millorar el nivell mitjà dels sol∙licitants de feina.
Un salaris elevats estimulen l’anim dels treballadors. La relació dins de les empreses entre
empresaris i treballadors es pot veure com a expressió de normes d’’intercanvi de regals’. El
regal dels treballadors és proveir esforç per damunt del mínim habitual o expectat. El regal
de l’empresari és recompensar els treballadors amb un salari superior al que podria obtenir
en un altra feina. En paral∙lel, els treballadors poden desenvolupar un sentiment col∙lectiu
que fa més costós per a l’empresari tractar els treballadors individualment i, a canvi, els
treballadors, com a col∙lectiu, accepten la norma implícita de ser lleials amb l’empresari.
17. Teoria dels de dins i dels de fora
La teoria dels de dins i dels de fora ( insider‐outsider theory ) és una teoria sobre l’atur que
considera els costs de reemplaçament dels treballadors una font d’atur. La teoria separa els
treballadors entre ‘els de dins’ i ‘els de fora’. Els de dins participen en les decisions salarials i,
gràcies a la seva posició d’avantatge, forcen pujades de salaris a costa dels de fora, que
acceptarien una feina per un salari inferior al que reben els de dins.
L’existència de costs de reemplaçament permet els de dins d’obtenir el salari més alt que
encara fa preferible pagar‐lo que substituir els de dins amb els de fora. Els de dins típica‐
ment exploten els seus avantatges col∙lectivament mitjançant un sindicat. Els de fora que
intenten entrar a l’empresa estan en una posició més feble perquè actuen individualment.
Alguns costs de reemplaçament deriven del diferent cost de contractar els de dins i els de
fora (seleccionar i formar els de fora és costós). Altres provenen de la capacitat dels de dins
d’incidir negativament sobre la productivitat dels entrants (els de dins fan nosa, no
informen o no cooperen amb els nous contractats). Com més gran el cost de reemplaçar la
força de treball (com menys substituïble sigui un de dins per un de fora), més capaços són
els de dins d’apujar salaris.
18. La destrucció creativa
L’expressió ‘destrucció creativa’, popularitzada per Joseph Schumpeter (1883‐1950), captura la
idea que el capitalisme sobreviu gràcies a processos de contínua transformació en els que
indústries o sectors sencers es creen a costa de la destrucció d’altres indústries o sectors. La
destrucció creativa és el motor que manté el capitalisme en marxa. La innovació i el canvi
tecnològic impulsat pels emprenedors són la fonamental força disruptiva que muta l’economia.
19. Segmentació de treballadors per la innovació tecnològica
La innovació tecnològica sembla crear una divisió entre dos tipus de treballadors: els d’alta
qualificació (aquells que fan servir i es beneficien de la innovació) i els de baixa qualificació
(que desenvolupen activitats productives més intensives en treball i que no requereixen una
inversió en formació per a emprar les noves eines associades amb les innovacions tècniques).
20. Desigualtat salarial agreujada per la innovació tecnològica
El canvi tecnològic a favor d’habilitats (‘skill‐biased technological change’) és aquell que
augmenta la productivitat dels treballadors d’alta qualificació (i així la seva demanda i els seus
ingressos) i redueix la necessitat de treballadors de baixa qualificació. Atès que aquest canvi fa
pujar els ingressos dels d’alta qualificació més ràpidament que els de baixa, el canvi a favor
d’habilitats sembla ser una font de desigualtat creixent entre treballadors.
21. La proposta de l’ocupador en darrera instància
L. Randall Wray, entre d’altres economistes, ha proposat que, amb un programa de feina
garantida, el govern actuï com a ocupador en darrera instància per a donar feina a tot aquell qui
la demani.
Fig. 1. Llei d’Okun, EUA, 1951‐2008 Fig. 2. Llei d’Okun, Espanya, 1977‐
https://www2.bc.edu/~murphyro/EC204/PPT/CHAP09.ppt http://www.ine.es
Fig. 3. Llei d’Okun, Espanya, 1976‐2017 Fig. 4. PIB i atur, Espanya, 1976‐
http://www.ine.es http://www.ine.es
Expressant les variables com a percentatges anuals, per als EUA, ܽ ൎ 1,5 i ܾ ൎ 0,5 (Fig. 1). Així,
∆ ݑൌ 1,5 െ ܻ/2 o, de manera equivalent,
ଵ
Per exemple, si ିݑ ଵ
ൌ 2% i ܻ
, llavors, per ሺ1ሻ, ିݑൌ ݑ ଵ
ൌ 2 1,5 െ 0/2 ൌ 3,5. Per
tant, si la taxa d’atur a començaments d’any és 2% i l’economia no creix, al final de l’any la
taxa d’atur puja a 3,5%. Si ܻ
, aleshores, per ሺ1ሻ, ିݑൌ ݑ ଵ
ଵ
ଵ
0,5. Cas que ܻ
, es tindrà ିݑൌ ݑ ଵ
ଵ
ଵ
D’aquí que incrementar ܻ
de 2% a 3% redueix ݑ d’ିݑ ଵ
0,5 a ିݑ ଵ
. Hi ha així una pujada de
0,5 punts: un punt de més en ܻ
esdevé 0,5 de menys en ݑ.
Amb ܽ ൌ 1 i ܾ ൌ 2 , resulta que ∆ ݑൌ 1 െ 2 ܻ . Equivalentment, ିݑെ ݑ ଵ
o ିݑൌ ݑ ଵ
1 െ 2 ܻ . Aquesta equació dóna el valor corrent ݑ de la taxa d’atur quan la taxa d’atur ିݑ ଵ
del
període immediatament precedent i la taxa de creixement corrent ܻ
del PIB són conegudes. La
taula abaix mostra alguns valors obtinguts de l’equació, assumint que la seqüència de taxes de
creixement del PIB és 0%, 0,25%, 0,5%, 1%, 2%, 0% i 1%. És de remarcar que, fins i tot quan
el PIB augmenta, la taxa d’atur no disminueix (això passa de ݐ ൌ 1 a ݐ ൌ 2, quan ܻ
ଵ
ൌ 0% i ܻ
ଶ
0,25%). Aquest fet es deu al fet que ∆ ݑ൏ 0 (la taxa d’atur cau) si, i només si, ܽ ܻ ܾെ
; això
és, si, i només si, ܻ
. Se segueix d’ܽ ൌ 1 i ܾ ൌ 2 que ܽ / ܾൌ 0,5. Com a resultat, per a què
es redueixi la taxa d’atur, la taxa de creixement del PIB ha de ser almenys 0,5%.
període ݐ 0 1 2 3 4 5 6 ܻ
0 0,25 0,5 1 2 0 1
26 1
20 ൌ
27
27 1
20.2 ൌ
27,
27.5 1
20.5 ൌ 27,
27.5 1
21 ൌ 26,
26.5 1
22 ൌ 23,
23.5 1
20 ൌ 24,
27,
25. La corba de Phillips
La corba de Phillips postula una relació negativa entre la taxa d’atur ݑ i la taxa d’inflació ߨ: com
més petita ݑ, més gran ߨ i viceversa. La corba de Phillips és una relació empírica descrita el
1960 per Paul Samuelson i Robert Solow basant‐se en un article de 1958 de l’economista
neozelandès Alban William Housego Phillips (1914‐1975). En l’article Phillips va descobrir una
relació no lineal, estable i inversa entre la taxa de variació del salari nominal i la taxa d’atur per
al Regne Unit entre 1861 i 1957. La interpretació és que la inflació de salaris és detonada i
accelerada per un excés de demanda de treball (que sembla més intensa com més reduïda sigui
la taxa d’atur). La Fig. 5 més avall representa gràficament la taxa d’inflació i la taxa d’atur
d’Espanya. La gràfica suggereix que una taxa d’atur que disminueix tendeix a coincidir amb
una taxa d’inflació que puja i, a la inversa, una taxa d’atur en augment acostuma a anar
acompanyada d’una taxa d’inflació que es redueix. La Fig. 6 representa la corba de Phillips
d’Espanya (de fet, sembla més aviat que hi ha almenys tres corbes, ja que es pot entendre que la
corba canvia amb el pas del temps; vegeu les Figs. 7 i 8).
Fig. 5. Inflació, atur, Espanya, 1976III‐2016IV Fig. 6. Corba de Phillips, Espanya, 1976III‐2016IV
26. La corba de Phillips en forma d’equació
Amb ߙ i ߚ sent constants positives, una corba de Phillips lineal estaria representada per una
equació del tipus
28. Deflació de costs
La deflació de costs ( cost‐push ), o induïda per la productivitat, deriva de guanys de
productivitat, típicament deguts a una ràpida innovació tecnològica. La deflació de costs
reflecteix millores tecnològiques del costat de l’oferta de l’economia. Deflacions generades per
millores de la productivitat són, en l’experiència recent, excepcionals. La de costs de vegades
s’anomena ‘deflació bona’: el preus cauen per causa d’un xoc favorable d’oferta. La de demanda
esdevé aleshores ‘deflació dolenta’: el preus cauen per xoc negatiu de demanda (monetari).
29. El mecanisme deute‐deflació de Fisher
Irving Fisher, considerat un dels més grans economistes dels EUA, suggerí l’any 1933 una teoria
de les depressions basada en una deflació per deute, segons la qual pertorbacions en el volum
de deute i el poder de compra del diner poden provocar serioses pertorbacions en pràcticament
totes les altres variables macroeconòmiques. La teoria de la deflació per deute de Fisher (com la
teoria de la recessió de balanç més avall) arrenca amb un sobreendeutament que impulsa
tothom a, primer de tot, liquidar deute i que genera la següent sèrie d’esdeveniments (alts
nivells d’endeutament durant els anys 1920 en els EUA van ser seguits d’una deflació sense
precedents i no anticipada quan el deute es va crear):
liquidació de deutes venda d’actius ( distress selling ) i dipòsits bancaris (pel retorn de préstecs)
net patrimonial d’empreses (per P) i fallides beneficis I i ocupació I i C
DA P, pessimisme i pèrdua de confiança estalvi i préstecs demanats DA …
30. Moments estelars d’alguns economistes de prestigi
Poc abans del crack de la borsa de 1929 , Irving Fisher predí que els preus de les accions havien
assolit “un nivell permanentment alt”. El premi Nobel d’Economia Robert Lucas explicà el 2003
a l’ American Economic Association que “el problema central de la prevenció de depressions
estava resolt”. Olivier Blanchard, economista en cap del Fons Monetari Internacional, proclamà,
durant l’any de crisi 2008 , que “l’estat de la Macroeconomia és bo”.
31. Espirals deflacionàries
Hi ha molts mecanismes que contribueixen a engegar una espiral deflacionària.
Endarreriment de compres
P expectativa que P incentiu a ajornar compres C i I DA P
Si s’expecta que els preus cauran, les compres es retarden i es traslladen al futur. Raons
d’endarreriment: cerca d’ofertes; esperar i veure; necessitat (pèrdua de feina, retall de sou). La
producció minva. L’atur puja. L’atur contribueix a reduir la demanda. Per a estimular vendes,
les empreses rebaixen preus. La caiguda dels preus reforça l’expectativa que els preus baixaran
més i les compres s’endarrereixen més. Les empreses tanquen. L’atur es dispara. Noves
retallades de despesa deriven de la por a perdre la feina i de les expectatives econòmiques
pessimistes. Les empreses ensorren els preus encara més. I l’espiral deflacionària continua.
Caiguda de beneficis
Anticipació de ingressos d’empreses anticipació de beneficis venda de títols
despesa d’empreses I i dificultat de refinançar deute llocs de treball destruïts
preus per a atreure consumidors anticipatció de ingressos
Més fallides i bancarrotes
P deute en termes reals impagament de deutes fallides (de bancs i empreses)
crèdit atur i salaris C i I DA P
En una deflació, el valor real del deute nominal creix: atès que el diner guany poder adquisitiu,
els pagaments monetaris involucren la transferència d’un poder de compra superior. Famílies i
empreses que estiguin altament endeutades redueixen despeses per a fer front al valor real més
gran dels deutes. El despalanquejament del deute pot contribuir a sostenir un procés
deflacionari (Espanya 2008‐14?). Si els empresaris creuen que la deflació persistirà, poden
ajornar projectes d’inversió i/o tancar plantes productives (provocant un increment de l’atur).
Reducció de riquesa
P impagament de deute compres d’actius financers preus d’actius financers
riquesa C i I DA P
preus d’actius financers garanties de préstecs (per riquesa) préstecs C i I
DA P
Durant una deflació, la davallada de preus redueix els beneficis de les empreses. Això fa
minvar el valor de les accions, fet que decrementa la riquesa financera dels consumidors. A
més, la deflació desincentiva manllevar diner. Salaris a la baixa dificulten el repagament de
deutes. Si els preus cauen, es retornen préstecs amb diner que val més que el diner manllevat.
32. Mecanismes que agreugen les pressions deflacionàries
Com a resum, entre els mecanismes que agreugen les pressions deflacionàries hi ha:
la inseguretat i el risc financers provocats per preus que davallen;
la restricció de crèdit;
les dificultats de retornar diner que es van manllevar quan els preus eren més alts; i
causació inversa: la deflació de preus d’actius porta a deflació d’IPC.
33. La dificultat de combatre una deflació
Per a combatre la inflació, sempre és possible continuar apujant la taxa d’interès per a forçar
una contracció de la despesa. En canvi, per a combatre la deflació (intentant estimular la
despesa), la taxa d’interès (nominal) no pot baixar gaire més enllà de zero (Japó en els anys
1990), motiu pel qual la política monetària es torna inefectiva. D’altra banda, una deflació també
afecta negativament al govern: una alta ràtio deute/PIB i PIB recaptació d’imposts G
i/o imposts DA P i PIB deute/PIB (situació recent d’Espanya).
preus d’actius préstecs d’empreses I i atur DA i préstecs de famílies P
deute en termes reals i fallides i tancaments préstecs d’empreses i aversió al deute …
37. El parany de la liquiditat
En un recessió de balanç el problema no és d’escassetat de liquiditat (prestadors) sinó de manca
de demanda de liquiditat de famílies i empreses (prestataris). Això fa la política monetària
impotent, que només pot resoldre problemes d’escassetat de liquiditat. S’anomena parany de la
liquiditat una situació on la demanda agregada no reacciona a taxes d’interès properes a zero.
La visió ortodoxa del parany de la liquiditat manté que, quan la taxa d’interès és a prop de
zero, l’efectiu i els actius financers (com bons i lletres) es fan substituts perfectes. En aquest
cas, els oferents de liquiditat poden preferir retenir l’efectiu en comptes de comprar actius
financers amb taxes tan baixes de rendibilitat: es diu que els prestadors desenvolupen una
‘preferència per la liquiditat’. En poques paraules, s’atribueix al comportament dels
prestadors la causa del parany de la liquiditat.
Però aquesta no pot ser l’explicació correcta quan, durant el temps en què la taxa d’interès
es va apropant a zero, la demanda agregada no reacciona a l’enfonsament continu de la
taxa. Si això passa, la causa del parany rau més aviat en un canvi de comportament dels
prestataris (que volen minimitzar deute), canvi que tenen conseqüències amb qualsevol
taxa d’interès, no només quan és zero. Quan la prioritat és minimitzar deute, la taxa
d’interès esdevé irrellevant.
38. La resposta ortodoxa a la deflació és inefectiva
Una recessió de balanç s’agreuja per un efecte del tipus fal∙làcia de composició: exagerant una
mica, si tothom està pagant deutes, ningú no manlleva ni gasta. Si el sector privat no manlleva
ni gasta, llavors el sector públic ho haurà de fer per a mantenir l’activitat econòmica. Es
requereix la política fiscal (‘paquets d’estímuls’) per a donar ús a l’excés d’estalvis. Però, quan
els preus dels actius cauen i es contrau l’activitat econòmica, minva la recaptació tributària.
D’aquí deriva la recomanació ortodoxa de procurar la ‘consolidació fiscal’: que el govern
equilibri el pressupost. Però els intents de reduir el dèficit públic estan condemnats al fracàs,
perquè empitjoren l’estat de l’economia. Economistes ortodoxos afirmen que la política
monetària és més efectiva que la política fiscal per a ageujar les fluctuacions econòmiques. El
suggeriment ortodox final és que, en darrera instància, els bancs centrals hauran d’adoptar la
‘solució del diner d’helicòpter’ ( helicopter money solution ): llençar bitllets des d’helicòpters amb
la presumpció que aquesta mesura posar l’economia en moviment. Però…
“… the helicopter‐money argument is almost always pitched from the perspective of buyers of goods
and services and almost never from that of sellers. The first reaction of any seller of goods and
services to the helicopter money would be to close shop immediately, or demand a credible foreign
currency in exchange for his or her goods. With no one knowing the value of money raining down
from the sky, it would be unthinkable for sellers to accept it in return for actual goods and services.
Eventually, sellers around the country would close their stores, and the economy would collapse.”
Richard C. Koo (2008): The Holy Grail of Macroeconomics. Lessons from Japanʹs Great Recession , p. 135
39. L’estagflació
L’estagflació (estagnament + inflació) és el fenomen consistent en experimentar al mateix temps
inflació (i, més específicament, reflació) i recessió (caiguda del PIB). Atès que l’estagflació
comporta un xoc negatiu d’oferta, les polítiques de demanda (política monetària del banc
central i política fiscal del govern) són incapaces de neutralitzar una estagflació. Si la política de
demanda implementada és expansiva, s’alleuja la recessió però s’agreuja la inflació; si és
contractiva, s’alleuja la inflació però s’agreuja la recessió.
40. La visió ortodoxa sobre com una economia surt d’una recessió per ella mateixa
La més ortodoxa de les posicions dins l’ortodòxia adopta una visió bastant peculiar sobre com
funciona una economia: la seva proposició central és que, si no es destorba l’economia, els
excessos ( gluts ) de producció, estalvis o treball (atur) no poden durar. El consens ortodox és que
‘l’ordre natural de les coses’ és que les economies surten de les recessions per elles mateixes,
gairebé automàticament. S’espera en una recessió que els preus augmentin poc o caiguin,
estimulant als consumidors a comprar; que els salaris s’estagnin o es redueixin, encoratjant la
contractació de treballadors per les empreses; i que les taxes d’interès disminueixin, incentivant
la inversió en capital productiu. Si alguna calgués, només una modesta intervenció pública
s’hauria d’implementar: per a controlar la inflació; donar un cop de mà als qui perden la feina;
accelerar la davallada de taxes d’interès… Altra cosa només faria mal, creant inflació, mantenint
els salaris massa elevats per causa de regulacions o competint amb les empreses pels estalvis
per a finançar dèficits públics. La preocupació principal del govern ha de ser mantenir el
pressupost equilibrat. El concepte que sintesitza aquesta visió és la ‘llei de Say’.
41. La llei de Say (Jean‐Baptiste Say, 1805)
La llei de Say, o loi des débouchés , s’acostuma a reduir a la idea “l’oferta crea la seva pròpia
demanda” (Keynes intentà demostrar en La teoria general que la llei de Say no és vàlida per a
una economia moderna).
La llei de Say es fonamenta en l’afirmació que la creació de valor afegit en les activitats de
producció és la font de demanda: la venda de la producció proporciona la renda que
finança les compres. La gent primer ha de vendre en el mercat per a ser capaç de comprar
en el mercat. Per a comprar (demandar) cal primer vendre (oferir). La resposta a un excés
de béns, treballadors o estalvis es produir més, amb la qual cosa es contracten més
treballadors. Preus, salaris i taxes d’interès s’ajustaran per a equilibrar oferta i demanda.
Per la llei de Say, quan les empreses produeixen, els salaris pagats als treballadors els
abiliten a comprar tot el que s’ha produït. Similarment, quan famílies i empreses estalvien,
tots els estalvis es converteixen en inversió en capital productiu. Per últim, no hi haurà mai
“massa” treballadors, atès que els seus salaris cauran fins que tots siguin contractats.
En resum, tot excés de béns, estalvis o treballadors serà temporal. Així que, segons la llei de
Say, la demanda està feta d’oferta. Per això, una demanda insuficient és un símptoma, no
una causa.
