¡Descarga TEXTOS JOAN FUSTER :) y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity!
DICCIONARI PER A OCIOSOS, DE JOAN FUSTER
(ENTRADES DE LES PROVES D’ACCÉS)
CADIRA
La constatació és fàcil de fer: basta fullejar una història —il·lustrada, no cal dir-ho— del moble. Ens hi ratificaríem, de seguida, en qualsevol visita a algun museu de pintura figurativa o d’arts menors, on en imatges o en realitat es conserven testimonis de les formes de seient utilitzades pels nostres avantpassats. I fins i tot avui mateix, en moltíssimes cases d’aquestes latituds, en la majoria potser, encara hi trobarem models de cadires ben significatius. La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector. L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses —mitologia, metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.—, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat. No es tracta solament de cadires, però el cas de les cadires resulta un indici d’especial visibilitat. Sembla, en efecte, que la nostra gent s’ha assegut sempre damunt d’artefactes la característica primera dels quals ha estat el format inhòspit. Sembla com si, durant centúries i centúries, ningú no s’adonà que, en general, el fet de seure respon a una necessitat de descans, i que aquest descans depèn de la posició del cos. Amb respatllers més o menys perpendiculars, i culs plans, i dimensions inconcebibles, les cadires i els setials que han vingut succeïnt-se amb les generacions de la nostra societat fan l’efecte d’haver estat construïts prescindint d’aquella exigència elemental. Seure en una cadira gòtica degué ser un turment, o quasi; seure en una cadira isabelina no suposà, després de tot, un avenç massa enèrgic. És clar que hi havia hagut, que hi hagué progrés: progressos. Tanmateix, podem creure que aquests progressos no es devien a una solució metòdica i racional dels problemes que s’hi planteja- ven. La inclinació del tors de la persona sedent, el major o menor desembaràs de les seves cames, la justa flexió dels genolls, són factors que intervenen en la relaxació muscular buscada amb el repòs de la cadira. En l’evolució històrica del moble comprovem que, sí, de mica en mica, hom va descobrint les facilitats oportunes perquè el repòs ansiat es produeixi en millors condicions. Una lleu diferència de centímetres en l’altura de les potes o en la desviació del respatller pot determinar l’absoluta bondat o l’absoluta desgràcia d’una cadira. Però, torno a dir-ho, allò que fins fa poc s’ha aconseguit en aquest ordre de coses no era conseqüència d’un càlcul rigorós i, si se’m permet el mot, científic. Més aviat sembla que els avantatges, procedien, com una decantació, del pausat i gairebé inconscient empirisme dels usuaris. O potser no tant dels usuaris com d’alguna excepcional i esporàdica fantasia que fusters i ebenistes introduïen en les seves rutines. Perquè quan els ciutadans amb possibilitats econòmiques, els magnats de bossa opulenta, les corporacions benestants, van proposar-se millorar els seus mobles en proporció a la seva riquesa, no ho van fer en el sentit d’afegir-los comoditat: els afegiren ornaments, que no és el mateix. Ornaments o sump- tuositats de material. Les cadires dels palaus van ser de
fusta més noble, tingueren talles subtils, gaudiren d’entapissats harmoniosos: no passaven a ser, malgrat tot, molt més confortables que les cadires d’una casa modesta. I així, ho repeteixo, durant segles. Avui, per sort, el panorama canvia. Les llars dels nostres amics adinerats i els aparadors de les botigues del ram solen oferir ja exemplars de seients realment admirables. No sols bonics o cars: còmodes. Amb uns tals instruments domèstics a l’abast, la vida familiar guanyarà estabilitat, hi haurà menys dissensions conjugals, i els veïns podran visitar-se afectuosament sense córrer el risc de passar l’estona en actituds rígides i desmoralitzadores. Ara el progrés és autèntic, i les cadires són fabricades per especialistes que saben de què va. Però, si per un moment analitzem l’estructura i el secret de les benèfiques cadires actuals, quedarem parats en comprovar que, en el fons, es tracta de l’ou de Colom, ¿Com és que a ningú no se li havia acudit això abans? La pregunta té un lleu aire ximple: no ho és gens. Sens dubte, en la confecció dels mobles dels nostres dies s’usen productes o màquines que només el nivell últim de la tècnica podia proporcionar. De tota manera, no és aquest l’aspecte decisiu. El truc de la cadira o de la butaca perfectes no depèn dels seus ingredients materials, sinó de la seva arquitectura. És una qüestió d’enginy. I és curiós que l’home hagi tardat tant a decidir-se a aplicar el seu enginy a aquests articles de maneig diari. Ja he insinuat que la cadira no era l’únic que patia un endarreriment tan considerable. Hi ha fòtils importants, d’una utilitat meravellosa, bàsics, l’aparició dels quals quedava reservada a la plenitud del segle XX. Només l’actual alta maduresa de la ciència i un afinat desplegament de la industrialització els fa possibles. Per enunciar-ho d’una manera discretament grotesca: el televisor, l’avió a reacció, el radar, el pulmó d’acer, no eren invents que fossin assequibles a l’home de l’Edat Mitjana o del Renaixement. Però estic persuadit que una bona cadira, una cadira còmoda, sí. No calien massa pressupostos científics per a dissenyar-la, i un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la. No vull exagerar. No tinc la pretensió d’esperar — amb esperança retroactiva— que un fuster d’aquelles èpoques hagués segregat seients com alguns d’avui, de línies funambulesques i suports inversemblants. Tracto d’apuntar solament que els vells fusters estaven en condicions d’intentar alguna cosa semblant a això d’ara: semblant, si més no, en la voluntat d’obtenir les majors mol·lícies i els més venturosos acomodaments per a la seva clientela. És aquesta voluntat el que no s’hi donava. I no s’hi donava potser perquè, per la banda de la clientela, no existia una veritable demanda de confort. A nosaltres podrà xocar-nos aquest des- interès. Estem acostumats a dedicar al nostre cos totes les amabilitats que som capaços de procurar- li. Però, en realitat, això, l’afecte pel propi cos, és una actitud relativament nova dins la nostra civi- lització. Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més coses.
GENT
Quan diem «la gent», mai —o quasi mai—, en general, no volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos. Jo dic «la gent» i designo els altres. I sí: la gent són els altres. Per definició, la gent són els altres, i no jo. Ens resistim a veure’ns sumits, o submisos, en la indeterminació d’un grup, d’un magma humà confús i ofuscat. Ni tan sols si ens hi trobem, ni tan sols en el cas d’haver-nos trobat materialment immersos en aquella multitud, no acceptem de reconèixer-nos-hi. D’altres paraules, com ara «poble», o «colla», o «societat», o «partit», o «equip», quan ens inclouen, ens semblen justes en la nostra inclusió: fins i tot admeten un possessiu —«el meu poble», «la meva colla», «la meva societat», «el meu partit», «el meu equip»— que subratlla la nostra adhesió. No diem, però, «la nostra gent», si no és emprant el terme «gent» amb un sentit de precisa sinonímia amb qualssevol d’aquests altres vocables. «La gent» és tota una altra cosa. El mot, així retallat, intercala una distància distintiva entre el qui el pronuncia i el conglomerat a què es refereix. «La gent feia això o allò», «la gent cridava», «la gent que sortia del futbol o del cinema», «la gent que assistia a la manifestació»: aquesta mena d’expressions solen ser dites de vegades pels mateixos que hi eren i que, això no obstant, en dir-les, se’n desentenen. Les podrien dir tots i cada un dels que hi eren. I tothom tindria raó. El concepte de «gent» només se’ns fa evident quan, ni que sigui mentalment, ens n’hem separat. Més encara: en la mesura que arribem al concepte de gent, ja hem deixat de formar part de la gent, deixem de ser gent, malgrat que la nostra presència física segueixi inserida en l’aglomeració. En pensar-hi, ens n’hem desglossat d’una manera automàtica. Potser perquè la reflexió aïlla. En tot cas, pot afirmar-se que la gent existeix únicament en tant que els congregats no hi pensen: no pensen que són individus congregats. En «poble», «colla», «societat», «partit», «equip», etcètera, hi ha consciència d’estar reunits en comunitat: en «la gent», no. Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes, muntades sobre la inèrcia o l’apassionament, la gernació que brama a l’estadi, passeja o s’entafora al cinema, les turbes exaltades i el plàcid seguici d’un enterrament, són, per a nosaltres, «la gent». I nosaltres hi som, ben sovint, gairebé sempre, en una o altra ocasió. És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutivament al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres —i cadascú de nosaltres. LECTURA Jo no hi entenc, però em sembla que hi ha d’haver un cert tipus de neurosi caracteritzada, precisament, per la por actual. I dic que deu tractar-se d’una neurosi — d’un complex o cosa per l’estil— perquè, en realitat, el fet no pot admetre cap altra explicació: almenys, jo no li’n trobaria. Problema distint és el d’esbrinar si aqueix temor a afonar-se en el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies és o no és justificat des d’algun punt de mira. Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat. Sigui com sigui, importa
destacar que hi ha, evident, una tendència a l’evasió, a la fuga, que busca evitar la cara inamistosa de la realitat immediata. Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures. S’esdevé igualment en d’altres ordres de coses, en tots; però m’interessa considerar, ara, només, les lectures. Abunda la gent, i entre aquella que solem anomenar «culta», que defuig el contacte amb els llibres recents. Qualsevol autor, qualsevol obra, que no vinguin avalats per una pàtina, si més no, de lustres, són rebutjats amb escarafalls virtuosos. I si alguna excepció fan en aquest costum, ja se sap que és a favor de l’innocu, de la filigrana, de l’històric: d’allò que, en suma, i en si, ja és inactual. ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, «es refugia en els clàssics»? En un altre pla, encara que amb el mateix abast, hi ha els qui no llegeixen el diari: els torba el tràfec de l’actualitat, que exigeix reflexió solidària; baden en canvi, i estan en totes les seves glòries, amb un relat referent a Wamba o a les sogres de Napoleó. I és curiós que, com s’esdevé sempre, si els deixen parlar no els pengen. El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura. Es referiran, sens dubte, a les dimen- sions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori «ars longa, vita brevis» entès d’una manera molt estranya. Ens diran, encara, que la comprensió exacta de l’actual només pot aconseguir-se a través de la comprensió prèvia del passat. Afegiran, per fi, que un clàssic és, naturalment, un valor segur, amb la garantia concorde dels segles, mentre que sobre els escrits d’última hora plana el risc perpetu de l’equivocació. ¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable? Altrament, la història d’a- vui solament s’il·lumina des de la perspectiva de l’ahir... Sí. Tot això és veritat. Però no tota la veritat. I encara m’atreviria a precisar que és més veritat el contrari. Perquè, en el fons, l’home que llegeix —i que viu— ara, no és un ser abstracte, deslligat del temps —del seu temps—, susceptible de cedir, impunement, a vagues temptacions de convertir-se en una estàtua. Si la cultura, acceptada com un patrimoni, i si el clàssic, consagrat com a valor innegable, continua tenint sentit, és, en definitiva, per la seva permanència en l’ordre de les vigències actuals. Al cap i a la fi, tots distingim clarament el que és «arqueologia» i el que no ho és. Una obra literària de fa cinc, deu, vint o més segles, pot conservar, més o menys íntegres, els seus al·licients, i això la redimeix de qualsevol titlla d’ancianitat. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual». Quan el lector d’avui se li acosta en demanda de «refugi», mal senyal: mal senyal per al presumpte clàssic, perquè potser no ho és autènticament; o mal senyal per al lector, que només sabrà entretenir-se en la seva escorça, en el seu reducte anecdòtic o trivial. Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat «nostre», passat d’«avui». Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors
veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. L’home que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament— no sent el desig de llegir. Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal — una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem qualificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui. De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que l’home de realitats acudís, com a lector, als llibres d’evasió, i que l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dóna, en aquest punt. Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por a la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust de lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera. RELLOTGE De vegades penso que la generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revolucions més profundes de la vida de la humanitat, en l’època moderna. Una revolució silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades. El sentiment del temps ha d’haver canviat d’una manera notable en l’home mitjà, quan aquest ha començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge. El rellotge de sol, el rellotge d’arena, qualsevol altre procediment rudimentari d’enregistrar el pas del temps, eren, segons sembla, unes formes de constatació exteriors i rígides: no arribaven a afectar la consciència de temporalitat que, més o menys instintiva, tenia l’individu. El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica, de sentit lúgubre i admonitori, destinada a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això. Les inscripcions típiques dels vells rellotges de sol recordaven la fugacitat del temps i l’anunci de la mort: «Cotidie morior», «Dum spectas fugio», « Maneo nomini», « Totes fereixen, la darrera mata», « Latet ultima», «Ex his una tibi »... Tota aquesta epigrafia era més aviat sumptuària, i en tot cas, poc eficient: llatinades el·líptiques o aforismes concentrats, no podien ser llegits amb massa atenció, ni el lloc on eren fixats es prestava a afavorir-ne el paper de memento, i per això mateix perdien exemplaritat. I els rellotges de campanar no hi anaven més enllà: potser menys i tot. Les batallades dels rellotges públics disfressaven la seva implacable duresa amb ressons litúrgics, i al capdavall es reduïen a fer de senyal automàtic per a escandir les rutines de la gent. Sospito que tot devia ser ja una mica distint en introduir-se el rellotge de paret, i que, de mica en mica, el canvi es devia accentuar amb l’expansió del rellotge de butxaca i, finalment, del rellotge de polsera. Ara tenim comptadors de temps que ens acompanyen les vint-i-
quatre hores del dia. Els necessitem per a regular les nostres activitats més importants i les més banals. D’entrada, semblen uns artefactes inofensius, simplement útils. Però juguen un paper en la nostra vida que no tenia precedents. No porten inscripcions altisonants i filosòfiques. No els cal portar-ne: l’efecte que fan és més penetrant i esmolat que no el que poguessin fer antany les frases àrdues dels rellotges de sol. Amb el temps, l’home d’avui fa el que feia i ha fet l’home d’abans: aprofitar-lo, perdre’l, matar- lo, passar-lo. La diferència és que ara té contínuament davant dels ulls una esfera impassible i unes busques incessants, que li ho mesuren —que li ho compten. Els metafísics contemporanis han insistit sovint en la condició temporal de l’home: ens han explicat acadèmicament que som «històrics», que «som per-a-la- mort» i coses per l’estil. La indústria rellotgera, de la seva part, ha contribuït molt a fomentar aquesta convicció de la nostra temporalitat. Cada cop que consultem el rellotge, rebem un impacte dolorós. Sovint no ens n’adonem tan sols: es tracta d’una impressió — com ara diuen— subliminar, instantània i inconscient. Però hi és. Mirem quina hora és per acudir a una cita, per emprendre una feina, per agafar el tren, i en realitat —o simultàniament— el rellotge es limita a dir-nos que som temps i que el temps s’escola. L’home del passat no estava subjecte a aquesta mena d’advertència permanent. Per a ell, el trànsit del temps prenia un caràcter menys immediat, menys detallat: el sentia a través dels cicles còsmics, el dia i la nit, les estacions, el ritme de les collites i de les gestacions dels animals. El temps, llavors, era un magma obscur, insondable, de fluència apagada. Ara, per contra, el rellotge ens dóna el temps traduït a minuts i a segons: a fraccions d’una velocitat incomprensible. En el puny portem un adust indicador de la incertesa del viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints —una mica distints, si més no— dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi. SER Tothom s’imagina ser distint de com és. Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix. XENOFÒBIA L’odi a l’estranger, al foraster, ha estat, sempre i a tot arreu, causa de grans bestieses i de decisions sublims, de crims salvatges i de poemes preciosos, de sacrificis sagrats i d’abusos remuneradors. Hi ha moltes formes de patriotisme que no són sinó mera xenofòbia, perquè sovint els habitants d’una «pàtria» només arriben a sentir-se’n «patriotes» quan s’imaginen o es troben en fricció amb els veïns de la «pàtria» del costat. En qualsevol cas, l’estranger és un punt de referència polèmic, probablement imprescindible, per a un patriotisme agressiu. Com que l’estranger sol ser, al seu torn, patriota del seu país i respecte a ell adopta una actitud semblant, la col·lisió resulta fatal. Tota xenofòbia contesta a una altra xenofòbia, ja que tots som «estrangers» per a algú. I de l’estranger, en fem un enemic: cada estranger és un enemic potencial. Només
