¡Descarga Todo sobre Aristoteles y más Resúmenes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
UNITAT 4
ARISTÒTIL I LA SISTEMATITZACIÓ DE LA FILOSOFIA
ANTIGA
1. INTRODUCCIÓ
1.1. Vida i obres
Aristòtil (384-322 aC) és, juntament amb Plató, el filòsof més important de l’antiguitat i un dels més importants de tota la història de la filosofia. Va néixer a la ciutat d’Estagira (l’actual Stavro), a la península Calcídica, d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita», va ser fill de Nicòmac, metge de Amintes, rei de Macedònia. El fet de ser macedoni i pertànyer a una família vinculada a la casa reial, explica que fora nomenat per Filip II preceptor d’Alexandre Magne i que, amb ocasió dels moviments secessionistes d’Atenes, hagués de fugir per dues vegades d’aquesta ciutat. Va viure la seva infantesa a la ciutat macedònica de Pela i, morts els seus pares, va passar a Atarneo, amb el seu tutor, Pròxeno, que el va enviar a Atenes per a que completés allà la seva educació. L’any 367/366 aC. ingressa Aristòtil, als 17 anys, en la Acadèmia de Plató, rebutjant l’escola del sofista Isòcrates. L’ingrés d’Aristòtil a l’Acadèmia platònica, provisionalment presidida pel matemàtic Eudoxos de Cnidos, creador del model astronòmic de les esferes concèntriques, coincideix amb l’època – i aquest fet ha de considerar-se totalment transcendental per a la seva filosofia– en la qual Plató, que tenia ja llavors 60 anys, es trobava a Sicília, en el seu segon i de nou desafortunat viatge a Siracusa, del qual no va tornar fins l'any 364; és, doncs, el moment en què en el pensament platònic comença el període – «abstracte i metodològic», segons Jaeger– , de crítica a la teoria de les idees (representat, sobretot, pels diàlegs Teetet, Sofista, Polític, Parmènides i Fileb ). Aristòtil va romandre a l’Acadèmia 20 anys, fins a la mort de Plató.
Les obres que es coneixen d’Aristòtil pertanyents a aquests anys fan suposar un període de fidelitat inicial a les idees platòniques amb certa actitud de revisió de la
teoria de les idees, que havia de ser la de l’Acadèmia: Grillo, Eudem, Protrèptic, Sobre les idees i Sobre el bé són obres de joventut, a l’estil dels diàlegs platònics, i poden anomenar-se obres exotèriques , o de divulgació, a diferència de les esotèriques , cursos per als seus deixebles, que configuren el cos d’obres aristotèliques posteriors.
Tot i que era molt possiblement el membre més destacat de l’Acadèmia, no passa a dirigir-la a la mort de Plató, i es nomena en el seu lloc a Espeusip. Potser a causa de la frustració per aquest nomenament, o bé per fugir del perill – Filip de Macedònia havia iniciat ja la conquista de Grècia i tot macedoni era mal vist a Atenes–, o potser convençut Aristòtil que la nova direcció no anava a mantenir l’esperit platònic, va deixar Atenes i l’Acadèmia acompanyat de Xenòcrates, un dels components amb més fama de l’Acadèmia, i es va dirigir, destruïda ja Estagira pel rei macedoni, primer a Atarneo, a l’Àsia Menor, després a Assos i finalment a Mitilene, a l’illa de Lesbos, on va romandre fins l'any 342, data en la qual Filip de Macedònia el va nomenar tutor del seu fill Alexandre, de 13 anys d’edat. Aristòtil, que donava gran importància a l’educació dels governants (com no podia ser d'altra manera en un deixeble de Plató) va acceptar l’encàrrec. Possiblement per aquesta època escriu o comença la redacció d’algunes de les seves obres polítiques i algunes de les seves obres sobre la naturalesa, com per exemple Sobre les parts dels animals , i molt possiblement també data d’aquesta època De la filosofia , obra molt coneguda entre els antics, i que Jaeger denomina «manifest» sobre la filosofia i crítica a la teoria de les idees de Plató.
En el 340, nomenat Alexandre regent als 16 anys d’edat, per l’absència de Filip dedicat a la campanya empresa contra Bizanci, Aristòtil deixa la seva feina com preceptor, però obté d’Alexandre la reconstrucció d’Estagira, la seva ciutat natal, on s’instal·la fins al 335. En el 336, el rei Filip va ser apunyalat per un dels seus mateixos guardaespatlles el dia del casament de la seva filla i la vigília del començament de la gran campanya contra Pèrsia. Va ser substituït pel seu fill Alexandre (336-323) qui, després de marxar sobre tota Grècia i dominar-la, la va unir en la campanya que va emprendre contra Pèrsia. Aristòtil li va dedicar el seu tractat Sobre la monarquia.
El tercer grup el constitueixen 14 llibres sobre el que Aristòtil anomenà Filosofia primera o, com diríem avui en dia Metafísica , nom l’origen del qual s’atribueix al fet d’haver-los situat Andrònic de Rodes darrere dels llibres de física: metá tà physikà (després dels llibres de física).
El quart grup està format pels llibres de filosofia pràctica: Ètica a Nicòmac (la més important, dedicada al seu fill Nicòmac), Ètica més gran (breu i potser espúria) i l’Ètica a Eudem (platònica, i possiblement espúria). Els 10 llibres de la Ètica a Nicòmac remeten a la Política , obra que, des d’una perspectiva més empírica que ideal, Aristòtil estudia el règim polític, o el govern de la ciutat, àmbit on es desenvolupa l’ètica.
El darrer grup comprèn els llibres de les ciències poiétiques o productives: la Retòrica i la Poètica (incompleta).
1.2. Context històric, cultural i filosòfic
La vida d’Aristòtil transcorre durant el segle IV aC. Per contextualitzar el seu pensament i la seva obra cal que ens referim, doncs, als esdeveniments ocorreguts durant aquest segle a Grècia i, en particular, a Atenes. A principis del segle IV aC, després de la derrota d'Atenes en les guerres del Peloponès, Esparta referma el seu domini militar sobre Grècia, que romandrà estable durant un parell de dècades. No obstant això, les lluites entre les ciutats gregues, especialment Tebes, Esparta i Atenes, es reactivaran a partir de l'any 379 aC. Durant la segona meitat del segle IV aC, Macedònia, un país bàrbar (estranger) superficialment hel·lenitzat situat a la frontera nord de Grècia, esdevingué la potència econòmica i militar més important de Grècia. Aquest èxit es va deure a l’acció de Filip II, rei de Macedònia, el qual inicià l’expansió d’aquest regne motivat per la voluntat de dotar-lo d’una sortida al mar. Com ja havíem esmentat en la unitat anterior, les guerres del Peloponès havien deixat sumida a Atenes en una profunda recessió econòmica. Les diferències socials s'accentuaren amb les consegüents tensions entre rics i pobres. L'organització de la democràcia atenesa es mantingué similar al llarg del segle IV. La participació en la vida política, remunerats els càrrecs públics des de Pèricles, solia ser àmplia, en les tres institucions principals de la democràcia: l'Assemblea, el Consell dels 500 i en els
Tribunals de justícia. En el 338 a. C. Atenes fou derrotada en la batalla de Queronea per Filip de Macedònia i perdé definitivament la seva independència, tot i que la democràcia perdurà fins al 322 a. C. Malgrat la lenta i inexorable decadència de la democràcia atenesa i de la mateixa polis d’Atenes, aquesta ciutat conserva bona part del seu antic esplendor cultural durant tot el segle IV, període en el qual floriren artistes, polítics i intel·lectuals tant importants com els escultors Praxíteles, Escopes o Lisip, l’historiador Xenofont, el còmic i dramaturg Aristòfanes, els oradors i polítics Demòstenes o Isòcrates i, finalment, els filòsofs Plató i Aristòtil. L’any 336 aC Filip morí i fou succeït pel seu fill Alexandre, conegut com “el Gran”, qui continuà amb el projecte patern i anà més enllà d’aquest. Assegurat el domini a Grècia, Alexandre emprengué la campanya de Pèrsia, l'any 334 aC, que el portaria, al llarg de 13 anys, a una sèrie continuada de victòries que li permeteren conquerir Pèrsia i arribar fins a l'Índia. Després de la mort d'Alexandre (323 aC) es produí la divisió de l'imperi i començà el període hel·lenístic, que s'estendrà fins el període romà, i que es caracteritza per la difusió de la cultura grega pel mediterrani i orient proper, sota la idea d'Alexandre de fusionar les cultures grega i persa. L’imperi hel·lenístic posterior a la mort d’Alexandre suposà un canvi essencial i de gran envergadura en la manera de viure i pensar dels grecs. Algunes dels trets que caracteritzaren aquest canvi foren la destrucció del marc polític tradicional, això és, l’estructura de la polis grega independent, la qual restarà ara supeditada al poder imperial; lligat amb això, una creixent desconfiança en l’activitat política com a via per a garantir les condicions per a la felicitat humana, car ara ja no es podia més que dependre en major o menor mesura de les decisions de l’imperi, no dels ciutadans i estructura política de la polis; per una creixent mentalitat individualista, atès que si la política no podia garantir res, cadascú havia de cercar-se la vida com pogués; i, finalment, per l’aparició d’una mentalitat cosmopolita, donat que els grecs hagueren de sortir del reduït àmbit de la polis i es veieren abocats a la influència d’altres cultures de territoris llunyans. Com ja sabem, dos anys després de la mort d’Alexandre morí Aristòtil. En qualsevol cas, la influència d’aquest sobre el seu deixeble, si més no en qüestions d’estructura política, no va ser precisament molt pronunciada. Per un altre costat, difícilment podem trobar una justificació del nou marc cultural i polític encetat després
producció. Són sabers productius la poesia o l’estètica, la medicina, la retòrica, la indústria naval, l’arquitectura, etc. El saber pràctic ( praxis ) és el saber relatiu a l’acció, és saber comportar-se adequadament segons les circumstàncies i els nostres objectius. L’ètica i la política són sabers pràctics. Finalment, el saber teòric ( theoría ) o contemplatiu és el que normalment anomenen ciència ( epistemé ), les característiques de la qual explicarem en la propera secció. Els sabers teòrics són tres:
- La física o filosofia segona , que estudia les coses que són materials i que tenen moviment (però només els éssers naturals, no els artificials), és a dir, la substància sensible o segona, caracteritzada pel moviment
- La matemàtica , la qual estudia les coses que són immòbils, però que no existeixen separadament de la matèria, com les figures geomètriques o els nombres.
- La metafísica o filosofia primera , que estudia l’ésser en tant que ésser, l’ésser en general, allò que tenen en comú tots els éssers o substàncies (les coses corpòries, els éssers vius, els cossos celestes, etc.) i, en particular, la substància primera o suprasensible (Déu, el primer motor)
Com podem veure, la lògica no figura entre els sabers teòrics, ja que segons Aristòtil (el pare de la lògica occidental), l’estudi del raonament, l’objecte de la lògica, és anterior al de les altres ciències. Car totes les ciències han d’emprar raonaments correctes i, per tant, totes elles pressuposen la lògica, la qual té com objectiu determinar la forma que ha de posseir qualsevol tipus de raonament que es proposi demostrar quelcom (que tingui valor probatori). En aquestes lliçons de filosofia no podem estudiar d’una forma específica i detinguda la lògica aristotèlica (ni la seva matemàtica, biologia, etc.). Cal advertir, tanmateix, que bona part del que veurem en la secció 1.4 forma part de la mateixa.
1.4. La nova teoria del coneixement
Què és la ciència? Segons Aristòtil, la ciència és una forma de coneixement que reuneix, com a mínim, les dues característiques següents:
- La ciència tracta només d’ allò universal , no del que és singular. Així doncs, hi pot haver ciència de l’ésser humà, però no pas de Sòcrates. Per tant, la sensació – que tan sols ens permet conèixer el que és singular, el que existeix aquí i ara- no és ciència.
- La ciència tracta només d’ allò necessari , és a dir, d’“allò que no pot ser d’una altra manera”. Allò que és contingent (el que podria ser d’una altra manera) mai no pot ser, doncs, l’objecte del coneixement científic.
Veiem, doncs, que Aristòtil es manté fidel a l’herència platònica: la ciència versa sobre el que és universal i necessari, que per Plató eren les idees, i per Aristòtil són les essències de les coses singulars. Aquestes essències es troben en les coses mateixes i a aquestes cal recórrer per conèixer-les. Observant els éssers humans és com descobrirem l’essència d’ésser humà, la qual s’expressa en la seva definició (vegeu la secció següent). Per descomptat, aquesta observació és sensorial i cal començar per aquí, per la percepció , és a dir, la capacitat de rebre sensacions a través dels sentits. Tanmateix, els sentits són facultats d’allò individual. Tan sols l’ enteniment és la facultat que pensa allò universal (és a dir, les essències): l’ull veu Sòcrates, l’enteniment pensa l’ésser humà (l’essència universal d’ésser humà que es troba realitzada en els individus concrets humans). A més, la percepció només dura el que dura l’estímul sensorial que la provoca. Per tant, com és possible arribar a l’essència universal i comuna que constitueix l’objecte del coneixement científi a partir de la percepció? Segons Aristòtil, a més de la capacitat de percebre, de rebre sensacions del món material, els éssers humans (i altres animals) tenim la capacitat de guardar un record de les nostres percepcions (en això hi juga un paper fonamental la imaginació ( phantasia ) que crea una imatge d’allò percebut). Aquesta capacitat és la memòria ( mneme ). De la repetició en la memòria del mateix record sorgeix, en els animals humans, l’ experiència ( empeiría ), base de l’aprenentatge i el coneixement. En efecte, segons Aristòtil, es gràcies a l’experiència que l’ enteniment pot comparar els records relatius als individus d’una mateixa espècie i, fent abstracció de totes les diferències presents en els mateixos, veure la forma comuna a tots ells. Així, per exemple, a partir de la repetició de certs records relatius a diversos arbres (ésser humans, etc.) anteriorment percebuts l’enteniment veu finalment la forma comuna d’arbre (ésser humà, etc.). En definitiva,
tres proposicions, dos de les quals actuen com antecedents i reben el nom de premisses. La tercera proposició és el conseqüent, és a dir, la conclusió que s’infereix a partir de les premisses. En tot sil·logisme hi apareixen tres termes, un dels quals serveix com a baula (l’anomenat terme mitjà ) que uneix als altres dos (els extrems ). Per exemple, en el sil·logisme: 1. Tots els homes són mortals. 2. Sòcrates és un home. Per tant, 3. Sòcrates és mortal, el terme mitjà és home , mentre que Sòcrates i mortal són els extrems.
Doncs bé, la demostració no és sinó una classe especial de sil·logisme: el sil·logisme científic , el qual es distingeix del sil·logisme en general pel fet que les seves premisses han de ser vertaderes. Ara bé, de quina mena són les veritats que constitueixen les premisses del sil·logisme científic o demostració? Aquestes premisses són o bé veritats universals inferides inductivament (ex: Tot els homes són mortals) o bé principis immediatament evidents i indemostrables. Aquests últims poden ser de dos tipus:
- Axiomes. Són veritats indemostrables i poden ser comuns a totes les ciències (com és el cas del principi de contradicció i el de terç exclòs) o propis d’una ciència. Per exemple, “Una igualtat subsisteix si es resten quantitats iguals a quantitats iguals” és un axioma de l’aritmètica, mentre que “Tot el que és mogut és mogut per un altre” és un axioma de la física aristotèlica.
- Definicions. Tampoc es demostren, sino que simplement es donen o “es posen”. Així, per exemple, l’aritmètica definirà el concepte de nombre, la geometria el concepte de dreta (“Una dreta és la línia més curta entre dos punts”), la física el concepte de moviment, etc.
En el cas dels conceptes universals d’origen empíric (segons Aristòtil, només els universals com ésser humà, cavall, etc. es poden definir, els objectes singulars com ara Sòcrates no es poden pas definir), llur definició expressarà l’éssència del concepte que es defineix. Per definir quelcom es requereixen el gènere pròxim i la diferència específica (remarquem, doncs, la influència del mètode dual de reunió i divisió de la dialèctica platònica). Així, per exemple, si volem saber quina és l’essència de l’ésser humà, mitjançant una anàlisi haurem d’establir quin és el gènere més proper al qual
pertanyen els éssers humans, que no és el de vivent (també són vivents les plantes), sinó el de animal (els animals posseeixen, a més de la funció vegetativa, la funció sensitiva). Després haurem de trobar aquella diferència específica que distingeix a l’ésser humà de la resta d’animals, que és la racionalitat (els éssers humans posseeixen, a més de la funció vegetativa i sensitiva, la funció racional). L’ésser humà es pot definir, doncs, com un animal (gènere pròxim) racional (diferència específica). Segons Aristòtil, l’essència de cada cosa està representada per la diferència específica expressada en la definició. Així doncs, l’essència de l’ésser humà és la seva racionalitat.
1.6. La dialèctica, la retòrica i la poètica
En Aristòtil, la dialèctica té un paper molt més humil que no pas en Plató, més proper al seu significat original (“habilitat en el parlar”) i al que li havia estat donat pels sofistes. Manté el mètode de preguntes i respostes, però per Aristòtil això no fa sinó posar de relleu el seu caràcter no filosòfic; mitjançant aquest mètode diu, mai es pot demostrar la naturalesa real de quelcom. La seva finalitat no és l’obtenció de la veritat, sinó la victòria en una discussió. En contraposició amb el dialèctic i filòsof de la República de Plató, el dialèctic d’Aristòtil no s’ocupa de la veritat de les seves premisses, sinó només de la seva conformitat amb una opinió generalment acceptada, ja sigui certa o no.
D’ençà Protàgores, “les disputes verbals” havien estat una especialitat dels sofistes, però Aristòtil les convertí en objecte d’estudi en la seva escola, reglamentant la seva estructura d’acord amb normes elaborades i precises. Fins i tot estava fixada la duració, calia estructurar les preguntes de manera que induïssin a l’interlocutor a donar respostes del tipus “si”, “no”, etc. En definitiva, l’objecte de la dialèctica és, com expressa la primera fase dels Tòpics , “descobrir un procediment per mitjà del qual siguem capaços de discutir sobre qualsevol problema que se’ns plantegi a partir de les opinions rebudes i, al mateix temps, defensar els arguments d’altres sense autocontradicció”.
Aristòtil diferencia la dialèctica no només de la filosofia mateixa, que es basa en la demostració a partir de premisses que són vertaderes, sinó també de les formes
aplicà aquesta noció de catarsis de les passions a la tragèdia i a la música, per a les quals aquesta noció sembla especialment adequada per explicar la seva universalitat.
1.7. La crítica a la teoria de les idees platònica
La teoria de les idees platònica continua l’intent de Sòcrates de definir l’essència de les virtuts ètiques (pietat, justícia, etc.) i estén la cerca socràtica de definicions de les virtuts ètiques a tota la realitat sensible. Quan es defineix l’essència de quelcom (“el que és” la cosa), se n’obté el concepte universal i objectiu. Tanmateix, Sòcrates no atorgà mai una existència separada a aquests conceptes. Plató, en canvi, si ho feu, i els anomenà idees ( ideai ) o formes ( eidos ). Car, segons Plató, només era possible un coneixement universal i necessari de la realitat sensible (en constant canvi, tal com pensava Heràclit) si s’admetia l’existència d’una realitat superior, el món intel·ligible, del qual el món sensible no és més que una pàl·lida còpia.
Aquest caràcter separat de les idees (les essències de les coses, segons Plató) és el que Aristòtil no pot admetre. Admet que hi ha essències, però aquestes es troben en les coses. No existeix, per exemple, la idea (separada) d’ésser humà; si que existeix l’essència o naturalesa humana, però realitzada en els éssers humans particulars. Per marcar diferències amb Plató, ja no anomena idea a l’essència de cada cosa, sinó forma ( morphé ), i diu sempre que la forma es troba “imbuïda en la matèria”. Així doncs, Aristòtil continua fidel a la base de l’herència socràtica i platònica: la ciència versa sobre allò que és universal i necessari i és, per tant, una recerca de l’essència comuna que comparteixen tots els objectes o éssers d’una mateixa classe o espècie. Ara bé, aquesta essència o forma es troba en les coses mateixes i no separades d’aquestes, és una forma integrada i inseparable de la matèria.
Plató, doncs, “cosifica” els universals, converteix les formes en realitats separades, transforma les idees en les entitats autènticament reals en detriment de les coses sensibles (les substàncies individuals). Però així, segons Aristòtil, on hi havia un problema, ara n’hi ha dos: per explicar el món sensible, Plató ha inventat la realitat intel·ligible i, per tant, ara cal explicar com es relacionen ambdues realitats. Però ni el concepte d’imitació (que condueix al carreró sense sortida de l’argument del tercer
home ) ni el de participació expliquen correctament en què podria consistir aquesta suposada relació.
Aristòtil atribueix tot un seguit de dificultats més a la teoria de les idees platòniques, encara que la majoria d’aquestes objeccions no són gaire originals, atès que ja es trobaven en els diàlegs tardans del mateix Plató. Així, cal suposar l’existència d’idees de relacions com la igualtat o d’atributs com la bellesa o la blancor quan, de fet, ni les relacions ni els atributs són éssers o entitats. Només les coses individuals – les substàncies, en termes aristotèlics– existeixen realment. Particularment dura és la seva crítica al concepte platònic de participació: “dir que les idees són paradigmes o models, i que les coses participen d’aquestes, no és sinó pronunciar paraules buides i construir metàfores poètiques” ( Metafísica , I, 9).
Per un altre costat, tal com afirma Aristòtil, “en el Fedó es diu que les idees són les causes del ser i de l’esdevenir. No obstant això, fins i tot admetent l’existència de les idees, els éssers participats no són produïts, a menys que hi hagi un motor. Al contrari, són produïdes moltes altres coses, de les que diuen que no hi ha idees.” En definitiva, segons Aristòtil, les idees no són causa dels éssers sensibles (com pretenia Plató), atès que no poden ser la seva causa eficient o motora (car és obvi que no són causa del seu moviment o esdevenir) ni la seva causa formal o essència (car llavors serien immanents als éssers sensibles que participen de elles i no estarien separades).
2. LA METAFÍSICA
2.1. La definició de metafísica
Com ja sabem, la metafísica o filosofia primera es una ciència o saber teòric. Aristòtil no utilitzà mai el terme metafísica , sinó els termes filosofia primera o teologia. Pel que sembla, el primer que utilitzà el terme metafísica fou Andrònic de Rodes (s. I a. de C.), el qual recopilà les obres aristotèliques i titulà així els catorze llibres que tracten de temes de filosofia primera. De fet, sembla que amb aquest títol, Andrònic volia indicar simplement que aquests llibres anaven després dels llibres de física (meta = més enllà), però ja en l’antiguitat s’imposà el significat de metafísica com l’estudi de
susceptible de canvi o moviment, cal recórrer a les causes eficient i final. La causa eficient o motriu es aquell ésser que ha engendrat l’ésser sensible o ha produït el seu moviment o canvi (el motor o agent del canvi), mentre que la causa final és l’objectiu o finalitat perseguit per l’agent en produir aquest canvi o moviment (la finalitat del canvi).
La identificació d’aquestes quatre causes no planteja cap dificultat en el cas dels éssers artificials. Per exemple, en el cas d’una esfera de bronze feta per un escultor per ornar un temple, la causa material seria el bronze, la causa formal seria l’“esfericitat” (la forma d’esfera donada per l’escultor al bronze), la causa eficient seria l’escultor i la causa final seria ornar el temple. En canvi, en els éssers naturals (animats i inanimats), la identificació de la causa formal i, sobretot, de la causa final, és més complicada.
En el cas dels éssers vius (animats), la forma és 1) l’essència (el que fa que una cosa sigui aquella cosa), i 2) la naturalesa ( phýsis ) de cada cosa. Per naturalesa, Aristòtil entén “el principi i la causa del moviment i del repòs de la cosa a la qual pertany” ( Física , II, 1). Per exemple, en el cas de l’ésser humà, la matèria és la carn i els ossos, mentre que la forma es l’ànima, car l’ànima és alhora essència (si més no, l’ànima racional, que és la que fa que siguem humans i ens distingim de la resta dels animals) i naturalesa (donat que, com veurem més endavant, l’ànima és principi de vida i, doncs, de moviment). En definitiva, en el cas del éssers vius, la forma – essència i naturalesa alhora– és allò comú a tota l’espècie, els trets comuns que comparteixen essencialment tots els individus d’una mateixa espècie.
Finalment, segons Aristòtil, tot el que existeix té una finalitat (això s’anomena teleologisme ). En el cas dels éssers artificials, aquesta finalitat és extrínseca (imposada per l’agent o motor que els ha creat), mentre que en el cas dels éssers vius, la finalitat (la causa final) és intrínseca, està inscrita en la pròpia naturalesa ( phýsis ) dels mateixos. Per exemple, la causa final d’un òrgan humà és la funció (vital) que té aquest òrgan (la del cor, per exemple, es bombar la sang, la del fetge ... ). Però, evidentment, no sembla tan fàcil saber quina és la causa final dels éssers vius pròpiament dits com, per exemple, l’ésser humà (potser perpetuar l’espècie?).
2.3. L’ésser i els seus significats
Segons Aristòtil, l’expressió «allò que és» es diu en molts sentits. O, dit d’una altra manera, el mot “ésser” o “ens” no té un significat unívoc. Més exactament, segons l’Estagirita, hi ha quatre grups de significats fonamentals de l’ésser: 1. L’ésser com a categories. 2. L’ésser com acte i potencia. 3. L’ésser com accident. 4. L’ésser com a vertader i fals.
- A les Categories , Aristòtil concep les categories com els gèneres suprems als quals hom pot atribuir qualsevol terme inconnex (en la terminologia aristotèlica) de la proposició. Per exemple, en la proposició “Sòcrates és savi”, els termes inconnexos són “Sòcrates” i “savi” (el verb “és” s’anomena la “còpula”, en la mesura que lliga o connecta ambdós termes). Doncs bé, segons l’Estagirita, “Sòcrates” pertany a la categoria de substància , mentre que “savi” correspon a la categoria de qualitat. A la Metafísica , en canvi, les categories son els gèneres suprems en els quals podem classificar tot el que existeix, tots els éssers. Els ítems que es categoritzen o classifiquen aquí ja no són, doncs, els termes d’una proposició, sinó els éssers o entitats als quals fan referència aquests termes. Es tracta, per tant, de categories ontològiques, no pas gramaticals. Així, continuant amb el mateix exemple d’abans, Sòcrates és un individu concret, una substància (com també ho són Xantipa, Plató, etc.) mentre que savi és una qualitat de Sòcrates (com també ho és que era atenès o lleig). Tenim així les categories de substància i qualitat. Juntament a les dues categories anteriors, Aristòtil distingeix vuit categories més: quantitat (ex: “de dos colzes de llarg”), relació (“doble”), lloc (“al Liceu”), temps (“ahir”), posició (“assegut”), estat (“calçat”), acció (“crema”) i passió (“és cremat”). Encara que Aristòtil no ho diu explícitament, està clar que considerava que les deu categories anteriors eren exhaustives (no n’hi havia més) i irreductibles les unes a les altres.
És important destacar que totes les categories es refereixen a la categoria de substància, com el mateix Aristòtil s’encarrega de subratllar. Les substàncies són els únics éssers que tenen una existència separada o independent. Els ítems en les altres categories deuen la seva existència a la substància. Així, les qualitats són qualitats de la substància, les relacions són relacions entre substàncies, etc. (savi es diu de Sòcrates,
autors consideren que totes les categories que hem esmentat abans, llevat de la categoria de substància, són accidents. Si així fos, llavors podríem dir que la substància, juntament amb els accidents, constitueixen les categories. De fet, algunes categories semblen ser mers accidents de l’ésser (per exemple, les categories de posició o estat), mentre que altres semblen pertànyer essencialment a l’ésser i, per tant, són difícilment classificables com accidents (per exemple, les categories de qualitat, quantitat i relació). En qualsevol cas, segons Aristòtil, de l’ésser accidental no hi pot haver ciència donat que la ciència versa sempre sobre allò universal i necessari i, per tant, no li dedicarem més atenció.
- Finalment, l’ ésser vertader és aquell tipus de ésser característic de la ment humana, que sap unir les coses com estan unides en la realitat o separar-les tal i com estan separades en la realitat. L’ ésser fals apareix quan la ment uneix allò que està separat en la realitat o separa allò que està unit en la realitat (aquesta és la famosa teoria de la correspondència aristotèlica). Aquest tipus d’ésser l’estudia la lògica i, per tant, no l’estudiarem aquí.
Per les raons explicades en els dos darrers punts, la metafísica estudia sobretot els dos primers grups de significats. Ara bé, aquests dos grups de significat fan referència a la categoria de substància (acte i potència es poden dir també de la resta de categories, però com que aquestes fan referència a la de substància, acte i potència també fan referència en darrer terme a la substància. Per exemple, Sòcrates de nen era savi en potència i en fer-se adult esdevingué savi en acte, però esta clar que aquest estar en potencia o en acte de la qualitat de la saviesa fa referència a Sòcrates). Per aquest motiu, la metafísica tindrà com objectiu fonamental l’estudi i definició de la substància.
2.4. La problemàtica relacionada amb la substància
Segons Aristòtil, els dos problemes bàsics que planteja el concepte de substància són: 1. Què és la substància? 2. Quines substàncies existeixen? En aquesta secció respondrem a la primera pregunta, mentre que en les dues seccions següents respondrem a la segona. Els naturalistes (presocràtics) havien afirmat que la
substància és la matèria, mentre que Plató havia afirmat que era la forma. Finalment, la gent corrent afirma que és l’individu concret. Segons Aristòtil, tots ells tenen part de raó. La matèria és substància en la mesura que es el substrat del qual estan constituïdes totes les coses. Ara bé, la matèria per si mateixa és potencialitat indeterminada que únicament pot transformar-se en quelcom determinat gràcies a la forma (recordem l’exemple de l’esfera de bronze). La matèria, doncs, només és substància impròpiament. La forma, en canvi, en la mesura que actualitza i determina la matèria, és allò que fa que cada cosa sigui allò que és (la seva essència) i, per tant, es substància de ple dret. Per tant, Plató tenia raó en dir que la forma era la substància, però cal recordar que per Aristòtil es tracta sempre d’una forma intrínseca (no separada) a la matèria. Finalment, segons Aristòtil, també l’ésser sensible concret, el compost de matèria i forma, és substància de ple dret, car reuneix la substancialitat de la matèria i la forma. De fet, en les Categories , Aristòtil anomena substància primera a l’individu concret i substància segona a la forma. En canvi, en la Metafísica , anomena substància primera a la forma (també anomena substància primera a Déu, però això no és cap contradicció, perquè Déu no té matèria i, per tant, esta exempt de potencialitat, és pura perfecció, acte o forma pura) i substància segona a l’individu concret (la substància sensible, el compost de matèria i forma).
2.5. La substància sensible: l’ hilemorfisme
Segons Aristòtil, hi ha dos tipus de substàncies, les substàncies sensibles i les suprasensibles. Plató havia qualificat l’ésser sensible com un ésser intermedi ( metaxy ) entre l’ésser vertader (les idees) i el no ésser. Per Aristòtil, en canvi, l’ésser sensible és un ésser o substància de ple dret. Com hem dit en la secció anterior, les substàncies sensibles estan compostes de matèria i forma (això és el que s’anomena teoria hilemòrfica de la realitat sensible). La matèria és potència, potencialitat, en el sentit que és una capacitat d’assumir o rebre una forma. En canvi, la forma és l’actualització o realització d’aquesta capacitat i, per tant, és acte. Per exemple, el bronze es potencia respecte de l’esfera de bronze, perquè té la capacitat de rebre i assumir la forma esfèrica que fa que sigui una esfera de bronze i, per tant, actualitza aquesta potencialitat. Un altre exemple: l’ànima, en tant que forma i essència de l’ésser humà,
