¡Descarga Treball Barcelona 1900 y más Ejercicios en PDF de Historia del Arte solo en Docsity!
Aina Xicota Guasch 79283002R
Assaig Barcelona 1900
LA MEMÒRIA DEL PARAL·LEL
L'any 2013 va tenir lloc una exposició sobre el Paral·lel al CCCB comissariada per Xavier Albertí i Eduard Molner. Llegint el catàleg d'aquesta exposició queda clar que es pretenia recuperar la història de l'època més significativa de l'avinguda alhora que se'n reivindicava la seva importància; però el que més destaca del discurs d'Albertí i Molner és el fet de qüestionar-se per què la història del Paral·lel és tan desconeguda. No és estrany suposar que aquest fet està relacionat amb la classe social que freqüentava els espectacles denominats populars del Paral·lel els quals han rebut, sovint de forma pejorativa, l'etiqueta de cultura de masses.
També cal remarcar que molts d'aquests espectacles tenien lloc en un context molt proper a la prostitució i la il·legalitat. Cal afegir que l'època on primer neix i més tard comença a prendre importància aquesta cultura popular al Paral·lel coincideix cronològicament amb la fi del modernisme i amb el noucentisme, període de la nostra història àmpliament estudiat i valorat actualment però sempre enfocat de cara a les classes benestants que, d'altra banda, van ser les que van tenir l'oportunitat de definir el que entenien per cultura i, sobretot, cultura catalana.
A finals del s. XIX inicis del s. XX, l'emmirallament de Barcelona amb París és constant, són molts els exemples de pintors que van viatjar a París i van recórrer els carrers i cafès de Montmartre per després retornar a Barcelona i intentar portar la bohèmia parisenca a la ciutat. Però aquesta bohèmia acostuma a veure's només, altra vegada, des d'un estatus social alt. Però l'emmirallament amb París també va arribar a les classes populars, juntament amb aquesta adorada bohèmia, en llocs com al Café Bar del Centro on es reunien escriptors o sense anar més lluny a la Pajarera Catalana que després es convertiria en el Molino, amb un clar referent en el Moulin Rouge de París.
Durant els inicis del segle XX l'avinguda va acollir en els seus nombrosos teatres un alt nombre de novetats escèniques i del món de l'espectacle. Sense anar més lluny el Paral·lel va acollir la majoria de sales de cinema de Barcelona.
També van innovar amb alguns dels seus gèneres teatrals o d'espectacle que van servir per completar un ventall divers i molt ampli. El primer que va tenir èxit va ser la pantomima i el mim, però no es va mantenir passada la primera dècada del segle 20. Uns altres gèneres molt aclamats des dels inicis fins al final va ser el melodrama i el drama social, buscaven l’emoció directa del públic i, seguint amb l’estela de la majoria d’espectacles del Paral·lel, el seu principal propòsit era
l’entreteniment. Es van poder veure des d’obres d’autors catalans o espanyols, a representacions d’Ibsen o Zola. Un dels gèneres amb més fama dels que es podien trobar als teatres de l’avinguda era el vodevil, que ja havien portat a Barcelona companyies franceses i italianes però que va emprendre un estil propi als teatres del Paral·lel. Els gèneres musicals van tenir especial importància a l’època, amb un ventall molt ampli de diferents números dins dels espectacles de varietats: flamenquisme, funambulisme, monòlegs còmics però sobretot el cuplet. El cuplet va ser un dels gèneres més exitosos del Paral·lel, que va nèixer en un context proper a la prostitució i que va anar evolucionant i canviant molt al llarg de les primeres dècades del segle XX, i va arribar a adoptar la llengua catalana. També van tenir èxit gèneres com la Sarsuela, donant-li característiques distintives que la separaven de la Sarsuela de la resta d’Espanya; i la revista, també donant-li una identitat pròpia al Paral·lel.
Per tant, si realment la zona del Paral·lel va ser un epicentre tan important per les arts efímeres arribant a ser una de les ciutats de tota Europa amb més gran nombre d'espectacles concentrats en un sol carrer, per què no ha sigut més valorat?
És cert que durant els inicis del s. XX el Paral·lel va ser una zona en plena efervescència i canvis constants. Alguns dels teatres van canviar més de dues i tres vegades de nom, i d'altres canviaven de propietaris diversos cops en una mateixa temporada. També cal sumar a aquest estat de contínua transformació, les nombroses sales de cinema que van anar estenent-se cada cop més per a tota l'Avinguda, desplaçant a les Rambles com a focus del cinema a Barcelona. Tot això fa que hagi sigut difícil seguir-ne la pista i que hi hagi pocs exemples de recuperacions històriques de la seva evolució com van fer Albertí i Molner amb la ja esmentada exposició o com també va fer Miquel Baldenas i Rico amb el seu llibre El Paral·lel, història d'un mite.
El poc reconeixement del Paral·lel també podria ser degut a l'opinió que en tenien els seus contemporanis en l'època, sobretot els que actualment considerem importants. El diari la veu de Catalunya sovint va remetre contra els espectacles del Paral·lel per la seva falta de moralitat i l'acostament amb la pornografia i la prostitució. Eugeni d'Or, sense anar més lluny, va ser un dur crític amb les sales de cinema i el fet cinematogràfic en general.
D'altra banda altres personalitats destacades de l'època, com ara Santiago Rusiñol, no tant sols estaven a favor de la cultura popular del Paral·lel, sinó que hi van participar en primera instància. A part de les seves altres nombroses facetes com a pintor, escriptor, col·leccionista i un llarg etcètera, Rusiñol va ser un important dramaturg. Sent com era de classe alta i com també van fer molts dels seus coetanis, va viure de jove a París a la recerca de la ja esmentada i molt
urbanisme, de la seva arquitectura teatral, dels gèneres que s'hi representaven, de la prostitució que l'envoltava, de les "acadèmies artístiques" d'on en sortien molts dels seus artistes i dels fenòmens socials i polítics que van tenir lloc allà.
Tot i aquesta gran feina documental crec que encara hi ha molts aspectes del Paral·lel que han estat molt poc tractats i que penso que seria molt interessant poder aprofundir-ne.
Un d'ells és el paper de la dona als espectacles del Paral·lel. Tot i que molt dels espectacles estaven protagonitzats per dones i es coneixen el nom de diferents artistes que van tenir certa fama en l'època, és molt difícil saber quin paper jugaven en el complicat entremat escènic del Paral·lel.. Seria també interessant saber si va haver-hi dones que actuant el Paral·lel es van poder crear una carrera destacable com a actriu. Margarita Xirgu, per exemple, va actuar al Paral·lel als inicis de la seva carrera i va esdevenir, anys més tard, un gran referent del teatre català de l'època.
Finalment, i a nivell personal, penso que cal plantejar-se “l’estatus” que reben les arts efímeres, el teatre i el món de l’espectacle dins de l’àmbit artístic. Si com ja em argumentat, el poc coneixement que es té del Paral·lel pot estar estretament relacionat amb una jerarquia de classes, penso que també val la pena contemplar la possibilitat que pugui estar igualment relacionat amb una jerarquia dins del món de l’art. I és que la importància del Paral·lel no rau només en el que va suposar políticament, socialment o culturalment l’avinguda per la ciutat o el país. Si considerem l’art que va tenir lloc al Paral·lel com quelcom tant important com la pintura, l’escultura o l’arquitectura que s’estaven desenvolupant coetàniament, podem afirmar que conèixer la història del Paral·lel suposa conèixer millor la història de l’art del moment.
Bibliografia
ALBERTÍ, Xavier; MOLNER, Eduard. Carrer i escena. El Paral·lel 1892-1939. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Viena Edicions, 2012.
ALBERTÍ, Xavier; MOLNER, Eduard. El Paral·lel 1894-1939. Barcelona: CCCB i Diputació de Barcelona, 2012
ARÉVALO, Just. La cultura de masses a la Barcelona del nou-cents. Barceloan: Publicaions de l’abadia de Montserrat,2002.
BALDENAS, Miquel. El Paral·lel, història d’un mite. Lleida: Pagès editors, 1998.
MINGUET, Joan M. Classicisme i cinema: Eugeni d’Ors, el noucentisme i les arts industrials_. Locus amoenus._ Departament d'Art i Musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. 2000-2001. Num. 5
ANNEX D’IMATGES
