¡Descarga Treball Bernat Metge y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Literatura solo en Docsity!
Alejandro Alberto Martorell Lerena
Literatura Catalana
Treball sobre Bernat Metge
El treball de síntesi que m’he proposat iniciar pretén servir d’anàlisi d’alguns apartats concrets de l’obra Lo Somni de Bernat Metge, qüestions que en una primera lectura no queden prou clares o bé cal cercar altres fonts per tal d’ampliar els continguts i mirar de posar en ordre totes les peces, però al mateix temps l’objectiu és poder estudiar aquesta obra en el context en què va ser el·laborada, amb l’objectiu de poder comprendre millor el seu significat, o, si més no, un dels significats possibles, atès que es tracta d’una obra que ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions des que va ser publicada farà uns cinc segles, òbviament fruit del context històric que acompanyava al seu autor, en una situació que encara avui deixa molts dubtes respecte a com acabar de perfilar els motius principals que van portar a Metge a escriure-la. Els estudis que s’han fet abracen des de Jordi Rubió a Martí de Riquer, Lola Badia a Stefano Cingolani, entre d’altres; l’obra crítica realitzada per aquests autors ha contribuït de forma inqüestionable a entendre quina era la finalitat que buscava Metge en escriure-la, i no podria deixar de banda les seves contribucions, en les que m’he basat juntament amb el text original per a la realització d’aquest treball.
Els extensos treballs realitzats, especialment de Martí de Riquer, però també per Lola Badia havien anat confirmant aquesta creença tan estesa que la finalitat que tenia Metge quan va escriure la seva obra era sobretot autojustificativa, d’acord amb els esdeveniments polítics que havien tingut lloc a partir de l’any 1396, i que l’acusaven de malversació de fonts públics en les seves funcions com a canceller del rei Joan I i de la reina Violant de Bar que havia desenvolupat fins aleshores; aquestes interpretacions consideraven que l’obra no havia de ser llegida d’acord amb el mateix significat literari que pogués tenir, sinó que s’havia de llegir d’acord amb una finalitat exculpatòria, per tal com l’obra comença amb Bernat presoner per les seves males obres, i va destinada a Martí I, germà de Joan I i futur rei, per tal que quan fos llegida per aquest Metge fos exculpat a través del poder d’aquesta obra de ficció.
Realment, els comentaris que es poden fer respecte a aquesta interpretació dels fets que, com ja he mencionat, ha sigut l’hegemònica fins ara, són múltiples, i en aquest treball no explicaré de manera extensa els continguts de l’obra, que es donen ja per coneguts, excepte en aquells moments puntuals que ho requereixin.
Bernat Metge escriure Lo Somni en algun moment entre el mes de juny de 1396, quan s’inicia el procés en el qual és acusat, juntament amb altres col·legues seus, i el 1398, quan hi ha una notificació del rei Martí on li demana a l’autor una còpia de l’obra. Les interpretacions sobre la data en què és escrita, si és durant el procés contra l’autor o a posteriori també són confrontades entre aquells qui defensen que les dates que apareixen a l’obra van poder ser afegides un cop aquesta ja havia estat acabada, i no creuen que serveixi per poder datar exactament el moment en què és escrita – Riquer defensa aquesta posició – i aquells que creuen que aquestes dates eren establertes quan Metge encara estava redactant el text. Si considerem com a vàlida la posició de Riquer, aquestes van ser afegides després del 7 de desembre de 1398 sobre l’obra a punt d’acabar; en cas contrari, hem de pensar que mentre Metge redactava l’obra, ell ja estava perfectament de com estava anant el procés abans de la sentència absolutòria que finalment va declarar-se.
Aquells que defensen que Metge no va escriure l’obra per defensar la seva innocència, es basen en el fet que la crisi política i econòmica que caracteritza el regnat de Joan I no és a causa únicament del fet que els seus funcionaris fossin més o menys corruptes, sinó que els problemes d’abastiment que travessava l’economia reial eren molt més determinants en els fets que es narren en el llibre, fruit de lluites de poder entre la institució reial, la noblesa, la burgesia, i tots els agents que buscaven fer-se un lloc en el repartiment – Joan I va haver de vendre patrimoni reial que després va recuperar Martí I- sense oblidar les diferents temptatives d’invasió que havia patit la institució reial i que sovint les males llengües acusaven directament a la institució monàrquica, quan sembla que precisament eren comeses en contra seva per tal de posar la monarquia en una situació delicada davant la cort.
En resum, la situació dels membres de la reialesa d’aquell moment, no era ni molt menys de control de la situació, ni tan poderosa com es vol fer creure. El que hi havia l’any 1396, i ja feia anys que tenia lloc, eren els jocs de poder dels diferents grups implicats, de manera que molts assumptes que van tenir lloc aquell any no depenien dels servidors del rei i, per tant no se’ls pot acusar. Alguns estudis fets del període consideren que aquesta inestabilitat era un fet habitual en la vida política i civil de la Corona d’Aragó, i que no era un aspecte que agafés d’imprevist al rei Martí, atès que n’havia viscut de semblants.
Si ens fixem en la cronologia que he establert abans, cronològicament és impossible que Bernat hagués estat a la presó en el moment en què s’inicia el llibre I, atès que en els dies en què té lloc el diàleg –entre l’elecció de Martí com a rei i Maria de Luna com
les referències als dos darrers reis ja s’inicien en alguns punts del llibre I, i la galeria es completa al llibre II amb l’aparició també de Pere III; la segona galeria està formada per les reines que són mencionades a l’obra, gairebé totes elles al llarg del llibre IV, quan té lloc el famós intercanvi entre Metge i Tirèsias respecte a la valoració de les dones; les dones que es mencionen són Elisenda de Montcada, Elionor de Sicília, Elionor de Prades, Sibil·la de Fortià, Violant de Bar i Maria de Luna.
La defensa dels membres de la monarquia per part d’una persona que n’ha format part del seu entorn més pròxim és comprensible, sobretot si s’entén que la situació de la Corona no era gens idíl·lica, ans al contrari; havien tingut lloc moltes acusacions durant cadascun dels regnats, en graus diferents això sí: per exemple, el regnat de Pere III havia comportat nombrosos descontentaments en totes les capes de la societat, per motius diversos, així com s’havien produït lluites internes bastant violentes en alguns casos; pel que fa a Joan I, amb qui l’autor havia mantingut més relació, es presenta la seva mala gestió dels afers polítics d’una manera bastant generosa, si tenim en compte les dades històriques i les controvèrsies abans i després de la seva mort, alhora que es presenta aquest període – bastant breu per la malaltia del rei- com el causant del malestar i la insatisfacció que patien molta gent; per últim, el regnat de Martí va començar prometent canvis respecte al seu germà, i en certa manera és cert que es van produir, pel que fa a la situació econòmica i a la pacificació de la nació, però aquestes millores alhora van ser víctimes de les altes expectatives amb què s’havia iniciat el seu regnat – no va deixar contents ni a la noblesa ni a la gent de les ciutats -.
A continuació, un cop exposades les dades històriques, faré un breu repàs de com ens presenta Metge la defensa de tots tres.
El rei Pere III és valorat sobretot per la seva vinculació estricta amb la relació – en aquest sentit destaca la seva creença inexpugnable en la Immaculada Concepció-, i aquesta passió espiritual el portarà a una vida posterior en pau, encara que ara es trobi retingut al purgatori esperant que el Cisma que tenia dividida l’Església en aquell moment acabés ja.
Joan I és tractat, com he dit anteriorment, amb molta benevolència per part de l’autor, a més de convertir-lo en un dels protagonistes de la novel·la, on ell reconeix que en vida algunes aficions com la cacera el van portar pel mal camí, però ara es mostra penedit, es mostra satisfet de poder expiar les seves conductes i pecats i no ser condemnat a l’infern; a banda d’aquesta actitud frívola i lleugera que diem que ha redimit, també es fa una valoració de la seva actuació política, on es justifica que no va
ser culpa seva la tan qüestionable forma com va reaccionar als problemes que posaven l’estabilitat en perill, sinó que tota la culpa correspon a la voluntat enganyosa i egoista dels seus opositors; el rei és presentat com un home amb un alt nivell cultural i espiritual – més del que sembla que tenia en realitat-, com tot un mestre per a Metge, i seguidor d’unes postures coherents amb les dels teòlegs de l’època – només cal fixar- se en la fermesa amb què defensa la Immaculada Concepció, la immortalitat de l’ànima després de la mort així com la seva posició en el Cisma-.
Per últim, Martí rep tota una declaració d’intencions en ser definit com a << fort, just e virtuós>>, alhora que es defensa més la seva gestió política, atès que havia de fer front i reparar tots els desastres que el seu germà havia deixat pendents.
Així, aquestes al·lusions contemporànies permeten defensar el punt de vista de la monarquia, i posicionar-se en contra de les altres forces polítiques que la qüestionen. El marc cultural del moment ens ajuda a comprendre com ja hem mencionat aquesta voluntat de pacificació nacional i l’elogi de la monarquia, a través dels reis com acabem de veure o també de les dones, quan Metge defensa la dimensió més afectiva de la vida humana, i rebutja algunes obres anteriors que s’havien fet – essencialment cristianes-, promovent una posició ètica i literària on es mostra favorable a un model femení amb unes virtuts que recorden molt a les que s’exalten en el món romà i en els cercles laics, oposats als àmbits religiosos cristians.
Darrere d’aquesta sàtira contra les dones i la defensa que en fa, hem de considerar que ens trobem davant d’un problema ètic i cultural, i Metge el que fa és considerar els dos extrems que en aquell moment hi havia, sense acabar de decantar-se del tot per cap: per una banda hi ha el de Juvenal i Boccaccio –que era d’un perfil més baix i misogin-, i de l’altra el de Valeri Màxim i Petrarca –d’un estil més elevat-. Metge en aquest cas veu l’obligació de definir i definir-se contraposant aquestes dues opcions, cadascuna d’elles resultat d’unes tradicions i d’unes morals fortes i antigues.
En l’obra, l’endeví Tirèsies representa la crítica de la dona, acusada de malvada, i des d’un punt de vista teològic situa l’origen mitològic en l’acció bíblica d’Eva, que es va deixar enganyar pla serp i va fer caure Adam en el pecat original; amb aquest argument Tirèsies tanca al Llibre IV, 14. La teologia també oposava a aquest argument l’excepcionalitat de la Mare de Déu, coredemptora de la humanitat. En certs moments sembla que es prengui amb certa ironia la lloança de la dona i del vituperi què els han llençat, al Llibre III es riu dels atacs que Tirèsies els hi fa, i aquest al Llibre IV, 14 reconeix que s’ha divertit amb l’enginy de Bernat, i que ha respost de manera acalorada a tot el que ell havia dit de les dones, però la veritat no ha canviat, i que
Orfeu, suposa per a ell una desconsolació considerable, atès que li resulta impossible donar una resposta satisfactòria i aclarir els dubtes que surten durant tota l’obra, com per exemple la manera de combinar la cultura clàssica amb la tradició cristiana, així com altres de diferents, com per exemple com combinar els patrons ètics que extreu d’aquestes obres amb altres instàncies més personals i més humanes. Les interpretacions que han volgut veure el Bernat Metge autor com allunyat de l’àmbit religiós haurien d’anar amb compte – de la mateixa manera que aquells que en el seu dia el classificaven com a humanista-, i més si tenim en compte quin era el context cultural en aquell moment, amb una presència molt forta de la religió i de necessitat de control d’aquelles iniciatives que sortissin més de l’ortodòxia oficial, sobretot cultural i no solament religiosa, que porten a terme des de la Corona d’Aragó – no en va recordar que Martí I rep el sobrenom del Catòlic. Les tradicions i el context cultural que es troba Metge a l’hora de publicar la seva obra no són el dels seus referents italians, Petrarca i Boccaccio, que disposaven també d’un públic més ampli i estès, de manera que malgrat l’admiració que Metge tingués en emmirallar-se en aquests autors, les diferències entre ells també eren molt notables i estructurals.
Començament: Bernat, estant a la presó, és absorbit per les seves cogitacions i s’adorm, però de forma anormal. De seguida, se li apareixen el rei Joan, que s’havia mort feia molt poc, i que ell, d’entrada, no reconeix, i dos personatges més, que ben aviat descobrirà que son Orfeu i Tirèsies. Amb l’aparició de Joan, s’espanta i només recupera la tranquil·litat un cop el rei, havent-li fet acceptar que creu en coses que no ha vist mai, el convenç que realment és ell i que és mort. Hi ha paral·lelismes clar amb l’obra el Secretum, de Petrarca, sobretot de tipus psicològic. La proximitat en el temps la troba també en el Corbaccio , i l’estat de pensament angoixós que preludia un somni el pren també del Factorum. Bernat reconeix en aquest primer personatge el rei difunt, i com a conseqüència d’això, explica que dubtant de qui era, es va espantar terriblement; aquesta reacció i la resposta que provoca, tenint en compte la situació, no són noves, ja que també apareixen en el Corbaccio. Bernat troba en la tradició unes obres consolatòries que li expliquen en quines condicions hom somia, què se li apareix i quines son les reaccions del qui somia: primer por, i després tranquil·litat. D’aquests models va triant detalls per muntar la seva ficció, i escull a vegades el que mes li convé i a vegades els elements comuns en diverses obres; es un procediment d’al·lusió molt típic de la literatura antiga i medieval. Bernat aprofita diverses aspectes del Secretum de Petrarca, malgrat les evidents diferències contextuals dels textos. Metge, basant-se en les problemàtiques comunes de les relacions d’aquesta vida amb l’altra, i en el significat de la felicitat, aprofita com a referència l’obra de Petrarca i
estableix correspondències entre Joan I/Tirèsies = Sant Agustí, Metge=Petrarca. Al llibre II, Joan justifica la seva aparició a l’exservidor dient que és per corregir-lo de les seves herètiques opcions epicúries que havia sostingut a propòsit de l’ànima. Metge, un cop mes, barreja aquí el Corbaccio , aprofitant les explicacions que la Veritat dóna a Petrarca per motivar la seva vinguda i, sobretot, la de sant agustí.
Tirèsies = Sant Agustí. Es pot establir una relació entre tots dos mortals amb l’amor i les dones, la dimensió terrena de la vida, feta de desitjos, afectes i expectatives exteriors i mundanes. Bernat, respon a Tirèsies, que vol curar-lo de la seva malaltia amorosa, dient-li que defensa la licitud de l’amor quan és dirigit a una dona superior, una clara referència petrarquesca. A continuació, el Metge-satíric Tirèsies desenvolupa la seva terapèutica antiamorosa parlant malament de les dones, i metge, en canvi, seguia les petjades clàssiques esmentades més amunt, les elogia. Tirèsies s’ha divertit molt amb l’enginy que metge ha desplegat sigui en elogiar les dones, sigui en criticar els homes, però tot i això no s’ha convençut del que metge li deia. El mateix feia sant agustí quan responia a la defensa de l’amor noble i honest de Petrarca. Metge acaba dient a Tirèsies que “No faria jamai, digui jo, ab aquesta oppinió vull morir” demostra en aquest apartat una tal professió de fidelitat a les seves opinions, contraries a les de l’alliçonador, demostrant una professió de fidelitat paral·lela a la que trobàvem al llibre I, quan convençut pels raonaments de Joan I, deixa l’heretgia epicúria on s’acabava de convertir, i creu finalment en la immortalitat de l’ànima humana. Aquesta fidelitat fins a la mort a les seves creences es una combinació de Petrarca i cícero. Aquesta defensa de l’amor, va en contra dels principis basics tant de l’ètica filosòfica clàssica com de la moral cristiana. Lo somni i el Secretum no es pas casual que tinguin aquesta coincidència, en el fet que ni l’un ni l’altre comparteixen les opinions de Tirèsiess ni de Sant Agustí, amb la diferencia que Bernat no fa una formulació positiva, ja que es limita a despertar-se “desconsolat” mentre Petrarca sí. Aprofitant del fi del Secretum per construir el paral·lel final de L o sonmi vol assenyalar exactament aquest sentit de proximitat amb un autor que, tot hi haver seguit un camí parcialment diferent, es troba davant dels mateixos dubtes. Per a bernat, Petrarca no ha estat nomes una descoberta cultural, sinó també espiritual i intel·lectual: segons Cingolani, Metge podria haver trobat en Petrarca la manera de donar una dignitat ètica i tradicional a la necessitat, humana i social, de no deixar-se agafar. Referència evident del Somnium Scipionis de Ciceró, especialment a nivell estructural, per la forma del diàleg, per la temàtica i per uns quants llocs comuns que hi son tractats. El títol mateix de l’obra es una referència, el recurs de la visió en somnis – gràcies també als Commentarii de Macrobi, i en la temàtica comuna de barrejar assumptes civils i polítics, amb el tema
Dialogi del papa Gregori Magne, donant el paper de Gregori al rei Joan, que fa el paper de savi alliçonador. Bernat li diu que no ha vist mai una ànima sortir d’un cos, i el rei li respon recordant-li l’existència dels tres tipus d’esperit, que corresponen als àngels, als homes i als animals, però bernat li diu que totes les coses que ha vist morir ho feien de la mateixa manera, i per tant no creu en l’existència de l’ànima que li anuncien; per donar més força a la seva resposta, cita un passatge de la Bíblia que hauria de confirmar la seva opinió. Joan, aleshores aplega sant Gregori i sant Tomàs per demostrar-li que la seva interpretació és equivocada, dient que sap que moltes coses que creu l’home no pot veure-les, i bernat li respon dient que és cert això que diu però que no té per savis els homes que actuen així, sinó que més aviat només creu en allò que veu i en res més, basant-se en les ciències naturals, i recordant també al Sèneca dels Dialogorum libri. I és que si un fet caracteritza a Bernat Metge al llarg de tota la seva obra, és el propòsit de compaginar i confrontar fonts i cultura clàssiques i cristianes i fer-les dialogar. Sant Gregori li proporciona una estructura argumentativa que es pot omplir amb continguts de literatura llatina clàssica o bé de filosofia. Bernat, que estava espantat per l’aparició sobtada o inexplicable de Joan, ara que ja creu que el rei ha mort i veu la seva ànima, es tranquil·litza. En aquest moment li demana al rei que li expliqui a fons el tema, perquè té molta necessitat de saber més coses, ja que en aquests moments no pot entendre’l. Bernat no s’inventa res, en el seu paper d’infidel sinó que tot això ja apareix als patrons tradicionals, que l’ajuden a construir aquest paper d’epicuri, i també l’ajuden a la construcció retòrica del diàleg. A petició de bernat, Joan li ofereix primer les raons i després les autoritats: el rei utilitza arguments de Ciceró, de sant Tomàs i de Ramon Llull. La resposta de metge és molt eloqüent, amb un dubte de la manera com seleccionar en què creure i en què no.
Lo Somni revifa el diàleg filosòfic d’ascendència ciceroniana i petrarquesca, i l’utilitza com un símbol per a qualsevol forma cultural. Aquest diàleg filosòfic consolatori es reinventa a partir de tots els diversos gèneres literaris emprats per l’autor, una espècie de síntesi de la nova literatura del moment, on a partir del diàleg de Ciceró hi afegeix també la sàtira, la poesia o l’erudició prehumanística. Altament innovador i excepcional en el moment en què va ser concebut, contemporàniament no tenia germans en l'àmbit català i alhora tampoc li permetia tenia descendència; tot per buscar respostes a dubtes existencials, a través dels instruments i la manera que tenia a la seva època, òbviament. On busca convèncer i ser convençut, amb dubtes i certeses. El somni i la recerca queden suspesos sense solucions, en un dubte desconsolat que posa en dubte els continguts del somni, perquè aquest tipus de somni que ha somiat Metge, és d’aquells que no és de cap utilitat i no deixa cap ensenyament. Per tant crec correcte
les veus que el situen fora dels corrents humanistes, en tant que constitueix un corrent cultural propi i al marge de la resta, més enllà d’un seguit de característiques intel·lectuals i socials que compartien tots els seus contemporanis.
