treball.escoles, Guías, Proyectos, Investigaciones de Psicología del Desarrollo

¡Descarga treball.escoles y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Psicología del Desarrollo solo en Docsity!

EVI

DÈ

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

En aquest treball desenvoluparem les principals i diferents escoles de pensament que existeixen i que van marcar la psicologia i el seu desenvolupament i evolució. Quan la psicologia s’estableix per primer cop com una ciència, van començar els debats sobre com es descriurà i s’explicarà la ment humana i l’ inici del comportament. Les diferents escoles psicològiques representen els principis teòrics de la psicologia.

Però amb tot això, què és una escola psicològica? S’anomena escola a els diferents corrents que han influenciat en l’estudi i en el saber de la consciència humana, com ara la formació de distintes teories que han donat un recolzament significatiu a l’estudi de la ment humana.

Les escoles psicològiques que desenvoluparem són: el model psicoanàlisis, el conductiu- conductal, l’ humanista i l’escola gestàlitica i el model sistèmic. D’aquests model, desenvoluparem els orígens de cada model , les seves principals característiques, el seus màxims representants, els seus mètodes per la seva posada en pràctica, la teràpia que es duu a terme per l’individu o grup social, la valoració crítica del model segons opinions de diferents professionals o d’altres models, i finalment, la relació que aquest sistema té amb el treball social o en la feina que ha de fer el treballador social dintre d’aquest model.

PSICOANÀLISI

Definició, objecte i mètode

El psicoanàlisi és un conjunt de teories psicològiques , un mètode d’investigació i un mètode psicoterapèutic creats per Sigmund Freud. Objecte de la psicoanàlisi : l'inconscient. Tesi essencial d'aquesta escola: el psiquisme no es redueix al conscient. Els continguts inconscients tenen un paper determinant de la vida psíquica. Mètode de la psicoanàlisi : interpretació de les diferents produccions del subjecte, principalment de les associacions lliures, encara que també dels somnis. Com a mètode clínic es centrarà en l'anàlisi en profunditat dels casos particulars. Propòsit de la psicoanàlisi: l'enfortiment del psiquisme conscient.

Principals conceptes de la psicoanàlisi

Concepció de l'aparell psíquic a. Primera tòpica: el psiquisme està format pels sistemes conscient, preconscient i inconscient.

▲ Conscients: són dades immediates de la consciència, responen a les lleis de la lògica i estan governats pel principi de realitat, de manera que busca l'adaptació al món exterior. Mitjançant el sistema percepció-consciència està tornat cap al món exterior, encara que també és capaç d'atendre els estímuls procedents de la vida psíquica interior. ▲ Inconscients: només poden ser inferits ja que el subjecte no és conscient d'ells; no els afecta les lleis de la lògica ni categories com el temps i l'espai. Estan regits pel principi del plaer (inclinació a la realització immediata del desig, i amb això de la gratificació), del qual la realització al·lucinatòria del desig és una de la seva principals manifestacions. Són de dues classes: ■ Els subjectes a repressió (dinàmicament inconscients). ■ Els inconscients en un moment determinat però que poden transformar-se en conscients per que no són reprimits pel subjecte. Són els continguts preconscients.

b. Segona tòpica: Estructura de l'aparell psíquic: ▲ JO: s'identifica amb el conscient i representaria la raó i al sentit comú i es governa pel principi de realitat. ▲ ELLO: es correspon amb l'inconscient, dipositari dels instints i governat pel principi del plaer. Desorganitzat, emocional, fosc i difícilment accesible. ▲ SUPER-JO: procedeix de la introjecció (incorporació d'alguna cosa exterior) de les figures dels progenitors, tal com eren viscudes en la infantesa i dipositàries del que està bé i malament. Inclou elements conscients i inconscients. La culpa es produeix quan la conducta entra en conflicte amb el super-jo.

Freud va creure que existeix una relació antagònica i conflictiva ens les tres instàncies. El jo ha de buscar l'harmonització i acaba servint a "tres severs amos": ■ La realitat: fracàs i angoixa real. ■ Al super-jo; fracàs i angoixa moral. ■ Al ello: fracàs i angoixa neuròtica.

L'objectiu de la psicoanàlisi és enfortir el jo, fer-lo més independent del super-jo i ampliar el seu domini sobre el ello. Libido: forma d'energia; té el seu origen en el ELLO. En un primer moment la va concebre com a energia específicament pertanyent als instints sexuals (el ello, per tant). Després va suposar que el jo també la posseïa, encara que derivada de la de el ello.

Etapes del desenvolupament de la libido, que van des del naixement a l'adolescència. ▲ Oral, anal, fàl·lica i genital, la font de plaer libidinal és, respectivament, l'estimulació de la boca, l'anus, el penis i els genitals. El seu excés i falta de gratificació poden provocar trastorns en la vida adulta.

Valoració crítica

Les afirmacions psicoanalistes no es poden comprovar ja que si les previsions que s'obtenen de les seves afirmacions principals es compleixen, el model serà correcte,i si hi ha fets que semblen contradir, la psicoanàlisi queda també immune ja que el psicoanalista oferirà explicacions complementàries que justifiquin l'existència de tals dades contraris al model. Aquesta sembla disposar de mecanismes de defensa que li permeten sobreviure a qualsevol intent de verificació. Hi ha falta de capacitat de predicció de la teoria. Ofereix explicacions ad hoc (en sentit literal "per a això", es diu d'aquelles hipòtesis o explicacions que es postulen per intentar defensar la veritat d'una teoria encara que es trobi un fet que sembli contradir; són com "pegats teòrics "que intenten fer comprensible un fet contrari a les nostres explicacions teòriques principals). És difícil o impossible verificar els seus conceptes teòrics fonamentals. Alguns autors assenyalen que els seus tractaments són un fracàs.

Relació amb el Treball Social

Si hi ha un àmbit en el qual clarament coincideixen la Psicoanàlisi i el Treball Social és la família. Les problemàtiques familiars representen un denominador comú de molts camps del Treball Social a la comunitat: serveis socials, salut mental, infància. Tota la teoria psicoanalítica es basa en la comprensió de les relacions familiars com una de les bases de la salut mental, des de la formulació del complex edípic de Freud.

CONGNITIU-CONDUCTUAL

CONDUCTIVISME

Orígens

El conductisme és un corrent de la psicologia inaugurada per John B. Watson (1878-1958) que defensa l'ocupació de procediments estrictament experimentals per a estudiar el comportament observable (la conducta) i nega tota possibilitat d'utilitzar els mètodes subjectius com la introspecció. El seu fonament teòric està basat en que a un estímul li segueix una resposta, sent aquesta el resultat de la interacció entre l'organisme que rep l’estímul i el medi ambient. Considera que l'observació externa és l'única possible per a la constitució d'una psicologia científica.

Principals Autors

■ I.M. Schenov: tota conducta es pot explicar a partir dels reflexes.

■ I.P. Paulov: estudià la demostració de com estímuls neutres podien adquirir la capacitat de generar noves respostes. ■ J.B. Watson: la conducta pot ser investigada a partir de reflexes simples i les seves combinacions. ■ Thorndike i Skinner: el paràmetre essencial que governa la conducta resideix en les conseqüències que es segueixen d’aquesta (si es reforça positivament augmentarà i si es castiga disminuirà).

Principals característiques

▲ La conducta normal com l’anormal són producte de l’aprenentatge.

▲ Necessària la comprovació de l’eficàcia de qualsevol procediment

▲ Es dona menor importancia els factors innats o hereditàris, tot i que

s’accepta la influènxia possible de factors genètics o constitucionals.

▲ Les malalties mentals s’adquireixen i es poden modificar segons els

principis de l’aprenentatge.

▲ L’objecte d’estudi és la conducta com a activitat quantificable o

avaluable (plànol motor, cognitiu o fisiològic).

▲ Mètode experimental com a instrument per a la descripció, predicció i

control de la conducta.

Condicionament Clàssic

Es refereix a la creació d'una connexió entre un estímul nou i un reflex ja existent. Es defineix com l'aprenentatge segons el qual un estímul originàriament neutre, amb relació a una resposta, arriba a poder-la provocar gràcies a la connexió associativa d'aquest estímul amb l'estímul que normalment provoca aquesta resposta. Es tracta d'un aprenentatge, perquè apareix una nova conducta. És a dir, una nova relació estímul-resposta i a més aquesta relació és producte de l'experiència. Les bases per a l'estudi del condicionament clàssic provenen dels treballs del fisiòleg rus, Ivan Pavlov : estudiant els processos de digestió dels gossos, es va adonar que la salivació i la secreció de sucs gàstrics es produïen en els animals davant estímuls diferents al menjar, per exemple, quan veien a qui els anava a alimentar i quan escoltaven els seus passos. Al principi, aquestes salivacions inexplicables eren una molèstia, després van atreure la seva atenció i, a partir d'aquesta observació, va idear un experiment: al mateix temps que oferia el menjar al gos, Pavlov feia sonar una campaneta, de tal manera que tots dos estímuls (so i percepció del menjar) es presentaven sempre de forma simultània. Durant un temps va repetir aquesta experiència amb l'objectiu d'acostumar al gos. Un dia va provar a suprimir el menjar i en sentir la campaneta, l'animal va començar a salivar. Quedava demostrat que el gos havia adquirit una nova conducta. L'important de l'experiment era que s'havia condicionat la seva resposta a través d'una tècnica d'aprenentatge. Aquest simple

estímul que augmenta la probabilitat que certa conducta sigui repetida pel subjecte; un càstig és qualsevol estímul que disminueix la probabilitat que certa conducta sigui repetida. Skinner va aconseguir notables èxits principalment al terreny de l'educació (on és molt important la motivació i del reforç de la conducta) i del comportament social (tècniques de la modificació de la conducta).

Elements ▲ Reforçador: qualsevol acte o estímul que segueix a una conducta i que augmenta la probabilitat que sigui repetida en el futur. ▲ Reforç positiu: és un objecte, esdeveniment o conducta que incrementa la freqüència de la resposta. Aquest succeeix quan una resposta s'enforteix perquè s'acompanya d'un estímul reforçant i és el més efectiu. La seva efectivitat depèn de: ■ A major quantitat de recompensa major esforç realitzat ■ Entre el reforç i la conducta reforçada ha d'haver una proximitat temporal ■ El nivell de motivació és fonamental en l'aprenentatge

▲ Reforç negatiu: Es produeix quan una resposta s'enforteix perquè s'acompanya de l'eliminació d'un estímul desagradable. ▲ Càstig: revesteix dues qualitats principals (que al seu torn el diferencien del reforç positiu i del negatiu). És esdeveniment que resultà desagradable a qui el rep i el seu propòsit és evitar que una conducta es repeteixi. Aquest es diferencia del reforç positiu i del negatiu en què: ■ L'esdeveniment no és agradable a l'organisme. ■ No incentiva conductes sinó que vol reprimir-les.

Programes de reforçament Els programes de reforçament són patrons o regles que indiquen el moment i la forma en què l'aparició d'una resposta anirà seguida d'un reforçador. Aquests programes inclouen en l'aprenentatge de la conducta i en com aquesta es manté. Hi ha dues categories importants:

▲ Reforçament continu: cada resposta dóna lloc a un reforçador. ▲ Reforçament intermitent: les respostes només es reforcen algunes vegades.

Aprenentatge Observacional

Quan en observar la conducta d'un altre individu es produeix un canvi en la conducta pròpia, es pot dir que hi ha "aprenentatge per observació". En totes les cultures, els nens adquireixen i modifiquen patrons complexos de comportament, coneixements i actituds a través de l'observació d'adults. Donada la importància de l'aspecte social, també es coneix com a aprenentatge social. Segons Bandura "afortunadament, la major part de la conducta humana s'aprèn per observació mitjançant modelatge". Afortunadament, perquè si les conductes s'adquirissin només per procediments d'assaig directe i error, els processos de desenvolupament es veurien retardats i estarien molt exposats a les possibles conseqüències adverses dels errors propis. Aquest aprenentatge accelera i possibilita el desenvolupament de mecanismes cognitius complexos i pautes d'acció social. Quan la imitació està seriosament danyada, com passa en alguns nens amb deficiències importants en la competència social, els processos de socialització es fan extremadament difícils i pateixen també danys importants.

Efectes de l’Aprenentatge Observacional: ▲ Adquisició d'habilitats noves o inhibició de conductes prèviament apreses. ▲ Facilitació de respostes que estan al nostre repertori i que les fem servir en veure que altres les empren. ▲ Increment de l'estimulació ambiental.

Activació d'emocions Que es produeixin o no aquests efectes depèn de factors cognitius : ▲ Atenció

▲ Codificació de l'acció ▲ Possibilitat de reproduir la conducta ▲ Motivació ▲ Memòria.

Al seu torn apareixen altres determinants: l'atenció es veu facilitada si el model és atractiu o la motivació si la conducta resulta funcional o presenta incentius. "En observar la conducta dels altres i les conseqüències de les seves respostes, l'observador pot aprendre respostes noves o variar les característiques de les jerarquies de respostes prèvies, sense executar per si mateix cap resposta manifesta ni rebre cap reforç directe. En alguns casos, l'observador pot aprendre de fet tant com l'executant ". Bandura i Walters.

Aprenentatge social i desenvolupament de la personalitat Les conductes objecte de l'aprenentatge observacional relacionades amb competència social són: ▲ Habilitats socials: són pautes de comportament que adquirim en la nostra interacció amb els altres. Una habilitat important en l'entrenament en assertivitat, és aprendre a dir "no, gràcies". ▲ Actituds: impliquen la tendència a comportar-se d'una manera determinada en presència de certes persones o situacions. Hi actituds positives com l'empatia, la solidaritat, la tolerància i negatives com l'autoritarisme, el sexisme o la xenofòbia. ▲ Representacions socials: són les creences, idees i valors socialment compartits, incloent les nostres suposicions i ideologies culturals, que ens ajuden a comprendre el sentit del món, com ara les nostres idees sobre l'ecologia o l'eutanàsia.

Bandura defensa la necessària existència dels processos cognitius per a tot tipus d'aprenentatge. Els humans no responem passivament als estímuls del medi, sinó que aquests estímuls són interpretats i codificats en paraules o en imatges. Per mitjà d'aquests símbols verbals o icònics, les persones processen les experiències en forma de representacions que serveixen de guia per a conductes futures. Aquest ha identificat els quatre passos seguits en el procés d'aprenentatge per observació: ▲ Adquisició: El subjecte atén i s'observa un model, reconeixent els trets més característics de la seva conducta. ▲ Retenció-memorització: Les conductes del model s'emmagatzemen a la memòria de l'observador. ▲ Execució: Si el subjecte considera la conducta del model com apropiada i amb conseqüències positives per a ell, reprodueix aquesta conducta. ▲ Conseqüències: Imitant el model, l'individu pot ser reforçat per l'aprovació d'altres persones. La conducta de qui aprèn s'enfronta a les conseqüències que la debilitaran o enfortiran.

Mètode Terapèutic

L'objectiu dels tractaments conductuals és la modificació de la conducta inadaptada. Abans d'iniciar el tractament és necessària una avaluació minuciosa dels paràmetres i contingències que controlen la conducta. Això permet jutjar l'eficàcia d'intervenció. Relació terapèutica La relació terapèutica es concep com un vincle per a la implantació de les tècniques conductuals. S'intenta que la relació sigui adequada per aconseguir l'èxit de les tècniques, de fet en la pràctica estableixen una relació terapèutica empàtica i col·laboradora, però no es teoritza sobre les característiques que ha de tenir. El terapeuta funciona com un model i la seva tasca és instruir al client en la tecnologia conductual apropiada per solucionar el seu problema. L'èmfasi de la teràpia de conducta en les tècniques conductuals ha afavorit que: ▲ (^) Els clients adoptin un paper actiu en la teràpia, tant en la realització de registres com en el maneig de les tècniques. ▲ La formació de paraprofessionals per a la implementació d'algunes tècniques en ambients educatius o institucionals.

Principals Autors

Piaget

Rebutja la teoria d'estímul-resposta ja que va considerar que, si bé l'estímul pot provocar una resposta, això només és possible si l'organisme ha estat sensibilitzat o posseeix la capacitat de reacció necessària per fer-ho. Diferències amb les tesis conductistes ▲ Per Skinner el cervell és el lloc on s'estableixen associacions passives d'estímuls i respostes gràcies a les tècniques de condicionament, per a Piaget, en canvi, la ment es transforma en una facultat organitzadora dels estímuls. ▲ Així, el coneixement és construït pel subjecte a través de la interacció de les seves estructures cognitives amb l'ambient. Aquestes interaccions condueixen a nous aprenentatges, a nivells superiors de coneixement. Aquesta interacció activa amb el medi ambient es dóna mitjançant el procés d'equilibració que, al seu torn, consta d'altres dos: ■ (^) Assimilació: es tracta d'un mecanisme pel qual els éssers incorporen (assimilen) substàncies del medi per poder sobreviure. Quant a l'aprenentatge humà significa la manera pel qual les persones incorporen nous elements als seus esquemes mentals preexistents, explicant el creixement o canvi quantitatius d'aquest. Aquests coneixements no els incorpora de forma passiva; al contrari, els adapta als seus esquemes i estructures prèvies, integrant dins d'ells. ■ Acomodació: Mitjançant aquest procés es modifica l'estructura cognitiva per acollir nous coneixements que fins a aquest moment eren desconeguts per al subjecte. Això, es pot aconseguir a partir de la creació d'un nou esquema o la modificació de l'esquema ja existent perquè el nou aprenentatge pugui ingressar en ell. Per aquesta raó sol considerar aquest mecanisme com un canvi qualitatiu en l'esquema. Per tant, aquest destaca la mútua influència entre la ment i el medi extern. El subjecte integra activament, sota la forma dels seus esquemes previs, el que capta; però, alhora, modifica les seves estructures mentals per adaptar- les als nous problemes que apareixen en la seva existència quotidiana. D'aquesta manera, el pensament es defineix com un conjunt d'estructures la missió consisteix a organitzar i donar sentit als elements de la realitat.

Ausubel

L'ésser humà té la disposició d'aprendre només allò al que li troba sentit o significat. L'únic aprenentatge és l'aprenentatge significatiu, qualsevol altre aprenentatge serà purament mecànic, memorístic, conjuntural. Aprenentatge Significatiu És un aprenentatge relacional; un aprenentatge és significatiu quan els continguts són relacionats amb el que l'alumne ja sap. Això significa que els continguts apresos es relacionen amb algun aspecte existent específicament rellevant de l'estructura cognoscitiva de l'alumne. Això vol dir que, en el procés educatiu, és important considerar el que l'individu ja sap de tal manera que estableixi una relació amb allò que ha d'aprendre. Té lloc si l'alumne té en la seva estructura cognitiva conceptes, idees, proposicions, estables i definits amb els quals pot relacionar la nova informació. Planteja que l'aprenentatge de l'alumne depèn de l'estructura cognitiva prèvia que es relaciona amb la nova informació. Les seves tesis pedagògiques queden resumides en aquesta coneguda sentència: "Si hagués de reduir tota la psicologia cognitiva a un sol principi, enunciaria aquest: el factor més important que influeix en l'aprenentatge és el que l'alumne ja sap: esbrina això i ensenya en conseqüència ".

Valoració Crítica

El tractament i la supressió dels símptomes són purament superficials, aquests retornaran més endavant o es substituiran per altres. La TCC és una intervenció superficial perquè només es dirigeix a atacar els símptomes o les conductes, però no s'ocupa de les causes dels mateixos, a les quals se subordinen. La TCC, igual que el Conductisme, és mecanicista (ells només s'ocupen de conductes i de relacions de estímul-resposta entre fenòmens,però no de la subjectivitat o dels aspectes més profunds i complexos de cada individu).

Relació amb el Treball Social

La teràpia cognitiu-conductual (TCC) és un model d'intervenció o tractament de molt diversos trastorns psicològics. És l'estratègia d'intervenció clínica més utilitzada i amb millors resultats a tot el món. És un model de solució de problemes, mètodes centrats en les tasques i intervenció en crisis.

▲ Segons Martorell i Prieto (2006), la tercera força o la psicologia humanista rep influències de la psicologia en rebutjar a les dues influències que dominaven quan va aparèixer aquesta, el conductisme i la psicoanàlisi, per la visió que manejaven aquests dos enfocaments. ▲ Una altra de les influències, van ser els factors socials i culturals, ja que en aquest temps es presentaven diversos esdeveniments com el desànim i el desassossec de la segona guerra mundial, l'amenaça atòmica, la guerra freda o la insatisfacció social. ▲ La psicologia humanista també es va veure influenciada per la filosofia humanista que a Europa influïa directament en el desenvolupament de la psicologia existencial. ▲ L'existencialisme posa particular èmfasi en l'existència de les persones, en com viuen les seves vides i en la seva llibertat. La seva teoria parla de que l'ésser humà no es pot reduir a una entitat qualsevol, ja sigui un animal racional, un ésser social, ens psíquic o biològic. ▲ Mentre que la fenomenologia és el mètode més adequat per acostar-se a l’home, busca descobrir el que li brinda la seva experiència, acostar-se als continguts de la consciència sense prejudicis ni teories preconcebudes per part de l'observador, és una de les teòriques utilitzades en la psicologia humanista ja que se centra exclusivament en la persona i permet que aquest desenvolupi un creixement personal que li permeti trobar la felicitat.

Raonaments bàsics

▲ És més que la suma de les parts. ▲ Porta a terme la seva existència en un context humà. ▲ Té capacitat d'elecció. ▲ (^) És intencional en els seus propòsits, les seves experiències valoratives, la seva creativitat i la comprensió de significats. A més d'aquests postulats els partidaris d'aquesta teoria comparteixen quatre característiques fonamentals: ■ (^) Mostren un particular afany per centrar-se en la persona, la seva experiència interior, el significat que la persona dóna a les seves experiències. ■ Emfatitzen les característiques distintives i específicament humanes com són la creativitat, autorealització, decisió. ■ (^) Mantenen el criteri de significació intrínseca a l'hora de seleccionar els problemes a investigar, en contra d'un valor inspirat únicament en el valor de l'objectivitat. ■ Es comprometen amb la dignitat humana i s'interessen pel desenvolupament ple del potencial inherent a cada persona, per a ells la persona és central tal com aquesta es descobreix i en relació amb altres persones i amb altres grups socials.

Principals autors

Abraham Maslow

El concepte central és el d'autorealització, entesa com a culminació de la tendència al creixement que Maslow defineix com l'obtenció de la satisfacció de necessitats progressivament superiors i, al costat d'això, la satisfacció de la necessitat d'estructurar el món a partir de les seves pròpies anàlisis i valors. Aquest estableix la seva jerarquia de necessitats, la més coneguda de les seves aportacions definint en la seva piràmide les necessitats bàsiques de l'individu d'una manera jeràrquica, col·locant les necessitats més bàsiques o simples a la base de la piràmide i les més rellevants o fonamentals en el cim de la piràmide, a mesura que les necessitats van sent satisfetes o aconseguides sorgeixen altres d'un nivell superior o millor. En l'última fase es troba amb la «auto-realització» que no és més que un nivell de plena felicitat o harmonia. La jerarquia de necessitats de Maslow es descriu sovint com una piràmide que consta de cinc nivells: ▲ Necessitats de dèficit: els quatre primers nivells (poden ser satisfetes). ▲ (^) Auto-actualització / Necessitat de ser: el nivell superior (força impel·lent contínua).

La idea bàsica d'aquesta jerarquia és que les necessitats més altes ocupen la nostra atenció només quan s'han satisfet les necessitats inferiors de la piràmide. Les forces de creixement donen lloc a un moviment ascendent en la jerarquia, mentre que les forces regressives empenyen les necessitats prepotents cap avall en la jerarquia.

Va rebutjar les teories de la motivació que partien de determinants únics de la conducta, proposant una teoria de determinants múltiples jeràrquicament organitzats en els següents nivells:

Necessitats fisiològiques Són bàsiques per mantenir la salut com respirar, beure aigua, alimentar-se de l'equilibri de la temperatura corporal, de dormir, descansar, eliminar les deixalles. Necessitats de seguretat i protecció Són les necessitats de sentir-se segur i protegit: seguretat física, de salut, d'ocupació, d'ingressos, recursos, moral, familiar i de propietat privada. Necessitats d'afiliació i afecte Estan relacionades amb el desenvolupament afectiu de l'individu, són les necessitats d'associació, participació i acceptació. Entre aquestes es troben: l'amistat, la companyonia, l'afecte i l'amor. Necessitats d'estima Maslow va descriure dos tipus de necessitats d'estima: ■ L'estima alta fa a la necessitat del respecte a un mateix, i inclou sentiments com ara confiança, competència, mestratge, èxits, independència i llibertat. ■ L'estima baixa fa al respecte de les altres persones: la necessitat d'atenció, estima, reconeixement, reputació, estatus, dignitat, fama, glòria, i fins i tot domini. El centre d'aquestes necessitats es reflecteix en una baixa autoestima i el complex d'inferioritat. Auto-realització o acte-actualització Aquest últim nivell és una cosa diferent i Maslow va utilitzar diversos termes per denominar la Motivació de creixement / Necessitat de ser. Són les necessitats més elevades, que es troben al cim de la jerarquia, i a través de la seva satisfacció, es troba un sentit a la vida mitjançant el desenvolupament potencial d'una activitat. S'arriba a aquesta quan tots els nivells anteriors han estat aconseguits i completats, almenys, fins a cert punt. El procés que porta a la autorealització culmina en el que Maslow anomena "experiència cimera", que se sent quan s'arriba a una cota com ésser humà, un ser aquí i ara "perdut en el present", amb la consciència que el que hauria ser. Quan el procés cap a la autorealització es talla, apareixen reaccions desanimadoras, compensatòries o neuròtiques i la conducta es focalitza cap a l'evitació impedint el desenvolupament autònom. Maslow proposa una concepció de la patologia, relacionant la privació dels Valors de l'ésser, amb l'aparició de determinades alteracions, que ell anomena metapatologías i que entén com disminucions de l'humà.

Principis bàsics de la seva teoria ▲ Només les necessitats no satisfetes influeixen en el comportament de les persones, però la necessitat satisfeta no genera comportament algun. ▲ Les necessitats fisiològiques neixen amb la persona, la resta de les necessitats sorgeixen amb el transcurs del temps. ▲ A mesura que la persona aconsegueix controlar les seves necessitats bàsiques apareixen gradualment necessitats d'ordre superior. ▲ Les necessitats més elevades no sorgeixen en la mesura que les més baixes van sent satisfetes. ▲ Les necessitats bàsiques requereixen per a la seva satisfacció un cicle motivador relativament curt, en contraposició, les necessitats superiors requereixen d'un cicle més llarg.

Carl Rogers

Al costat de Maslow va arribar a fundar l'enfocament humanista en psicologia. El seu mètode terapèutic, la teràpia centrada en el client, o teràpia no directiva, parteix de la hipòtesi central que l'individu posseeix en si mateix mitjans per a la autocomprensió i per al canvi del concepte de si mateix, de les actituds i del comportament autodirigit. El terapeuta ha de proporcionar un clima d'actituds psicològiques favorables perquè el pacient pugui explotar aquests mitjans. Dos trets principals de la teràpia centrada en el client són:

L'enfocament psicoterapèutic es basa en: ▲ La concepció de l'individu com un tot on s'integren pensaments, emocions i conductes. ▲ En l'èmfasi en l'aquí i l'ara, que és obvi i la presa de consciència, el donar-se compte, del que fem realment en les nostres vides, com ho fem i que és el que volem o necessitem en realitat. Una de les tasques fonamentals del terapeuta gestàltic és la tasca d'ajudar a aquestes persones a superar aquests bloquejos és, el promoure el donar-se compte. Aquesta primacia del present és un element essencial de la teràpia gestàltica: ajuda al pacient a allunyar-se dels per què i accedir al què i com del seu comportament. Perls resumeix el seu objectiu en: ▲ Un punt molt important d'aquesta teràpia és la valoració de la responsabilitat, en aquesta teràpia és important l'ús que es fa dels somnis, el terapeuta ajuda al pacient a que s'identifiqui amb les diverses parts del somni per a la integració d'un mateix. ▲ En aquesta teràpia és el pacient el que té la responsabilitat de decidir quan acaba amb aquesta, amb això es pretén una major responsabilitat i implicació del pacient.

Caracteristiques

▲ L'adopció d'una metodologia fenomenològica per a l'anàlisi i estudi dels fenòmens. ▲ És anti empirista ja que afirma que els processos psicològics s'estructuren segons les lleis del camp i que l'experiència anterior no compleix un paper important. ▲ L'elecció d'un marc teòric que permetés la formulació de lleis per explicar les relacions entre el tot i les parts. ▲ Presa en compte només els fenòmens coexistents en el moment actual. ▲ (^) El recolzament en la concepció del funcionament del sistema nerviós central. ▲ És estructuralista perquè parteix de la consideració de totalitats organitzades. ▲ Descriu els fenòmens però no explica les seves causes.

Bases de la Gestalt

Influències

▲ La psicoanàlisi de Freud, reprenent i reformulant la seva teoria dels mecanismes de defensa i el treball amb els somnis. ▲ (^) La filosofia existencial, de la qual rescata la confiança en les potencialitats inherents a l'individu, el respecte a la persona i la responsabilitat. ▲ La fenomenologia, de la qual pren la seva inclinació per l'obvi, per l'experiència immediata i per la presa de consciència (insight). ▲ (^) La psicologia de la Gestalt, amb la seva teoria de la percepció (figura-fons, Llei de la bona forma, etc.). ▲ El psicodrama, de J.L. Moreno, del qual adopta la idea de dramatitzar les experiències i els somnis. ▲ (^) La teoria de la cuirassa muscular de W. Reich. ▲ La teoria de la Indiferència Creativa, de Sigmund Friedlander, de la qual extreu la seva teoria de les polaritats.

Pilars Fonamentals

EL DONAR COMPTE (Awareness) Aquest és el concepte clau sobre el qual s'assenta el EG. En poques paraules adonar és entrar en contacte, natural, espontani, en l'aquí i ara, amb el que un és, sent i percep. Existeixen tres Zones del Donar-se Compte: F 0 D 8El adonar-se del món exterior: És a dir, contacte sensorial amb objectes i esdeveniments que es troben fora d'un en el present; el que en aquest moment veig, toco, palpo, degusto o oloro. És que és obvi, el que es presenta de per si davant nostre. F 0 D 8El adonar-se del món interior: És el contacte sensorial actual amb esdeveniments interns, amb el que passa sobre i sota de la nostra pell. Tensions musculars, moviments, sensacions molestes, coïssors, tremolors, sudoració, respiració.

F 0 D 8El adonar-se de la fantasia, la Zona Intermèdia (ZIM): Això inclou tota l'activitat mental que transcorre més enllà del present: tot el explicar, imaginar, endevinar, pensar, planificar, recordar el passat, anticipar-se al futur.

EL AQUI I EL ARA És realment difícil acceptar que tot existeix en el present momentani. El passat existeix i importa tan sols com a part de la realitat present; coses i records sobre els quals penso ara com a pertanyents al passat. La idea del passat és útil algunes vegades, però al mateix temps no he perdre de vista això, que és una idea, una fantasia que tinc ara. La nostra idea del futur és també una ficció irreal, encara que algunes vegades d'utilitat, quan ho assumim com un assaig i només com això. Tant la nostra idea del futur com la nostra concepció del passat es basa en la nostra comprensió del present. El passat i el futur són les nostres concepcions sobre el que va precedir al moment present i el què vam presagiar que seguirà al actual. I tot aquest endevinar passa ara. L'ara és el present, allò del que m'adono. Ja sigui que estiguem recordant o anticipant, ho estem fent ara. El passat ja va ser, el futur encara no arriba. És impossible que res hagi excepte el present.

CANVIEM EL "PER QUE" PEL "COM"

En preguntar per què l'única cosa que s'aconsegueix és alguna racionalització o "explicació". El per què comporta una explicació enginyosa, mai una entesa com cal. A més, ens allunya de l'aquí i ara i ens introdueix en el món de la fantasia; ens treu del que és obvi per a teoritzar. Perls considerava que les paraules, quan s'utilitzen per a "explicar" i allunyar-se de l'evident o de la realitat, són més una càrrega que alguna cosa útil. El les comparava amb l'excrement. El per què només ens condueix a interminables i estèrils investigacions de la causa de la causa de la causa de la causa. Si es fan la pregunta pel com, estem mirant l'estructura, estem veient el que passa, que és obvi; preocupant-se per un enteniment més profund del procés. El com ens dóna perspectiva, orientació. El com ens mostra que una de les lleis bàsiques, la de la identitat d'estructura i funció, és vàlida. Si canviem les estructures, la funció canvia. Si canviem la funció, l'estructura canvia.

Les seves regles

Objectiu: aconseguir que les persones es desemmascarin enfront dels altres, i per aconseguir-ho han de arriscar-se a compartir sobre si mateixos (que experimentin el present, tant en la fantasia com en la realitat, segons les activitats i experiments vivencials). La filosofia implícita en les regles és proporcionar mitjans eficaços per unificar pensament i sentiment.

Algunes d'aquestes regles poden ser aplicades com a pautes per a la teràpia individual; però, la seva ocupació principal es dóna en la teràpia de grup, en els grups de trobada. ▲ El principi de l'ara: amb la finalitat de fomentar la consciència de l'ara, i facilitar així el adonar-se'n, vam suggerir a la gent que comuniqui les seves experiències en temps present. ▲ La relació Jo-Tu: amb aquest principi procurem expressar la idea que la veritable comunicació inclou tant el receptor com a l'emissor. ▲ Assumir la propietat del llenguatge i la conducta: responsabilitzar del que es diu i / o es fa. Això es vincula directament amb el llenguatge personal i impersonal ▲ En Gestalt està prohibit dir "no puc"; en el seu lloc s'ha de dir "no vull", això és, ser assertiu: pel fet que moltes vegades el subjecte es nega a actuar, a experimentar, a entrar en contacte. ▲ (^) El continuum de l'adonar-se: el deixar lliure pas a les experiències presents, sense jutjar ni criticar-les, és una cosa imprescindible per integrar les diverses parts de la personalitat. ▲ No murmurar: tota comunicació, fins i tot les que se suposa són "privades" o que "no interessen al grup", ha de ventilar obertament en ell o, si no evitar-se. ▲ (^) Traduir les preguntes en afirmacions. ▲ Fer atenció a la manera com s'atén als altres. ▲ No interpretar ni buscar "la causa real" del que l'altre diu (simplement escoltar i adonar-se del que un sent en funció a aquest contacte).