Reconstrucción Familiar Despues Del Divorcio: Nuevas Formas De Parentesco, Guías, Proyectos, Investigaciones de Antropología Social

¡Descarga Reconstrucción Familiar Despues Del Divorcio: Nuevas Formas De Parentesco y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Antropología Social solo en Docsity!

Treball Final

Antropologia Social

Grau de Treball Social

Clara Inés Grimalt Serra

Pregunta 1 Fins als anys 80 les famílies estaven formades pel pare i la mare amb els seus fills comuns, era inconcebible la possibilitat de divorci, ja que era prohibida per l’església i els llaços matrimonials eren jurats davant Déu per tota la vida. Després es passa a una nova possibilitat, el divorci, però aquest divorci es caracteritzava generalment per la ruptura total amb el passat, ja que s’intentava tornar a la “normalitat" com més aviat millor després d’aquest divorci, és a dir, la mare sovint obtenia la custòdia dels fills i refeia la seva vida, tornat a casar-se i en molts casos els fills d’aquesta eren adoptats per la nova parella i fins hi tot, els fills adoptaven el cognom del nou pare, era la família reconstituïda. En l’actualitat, dins un context caracteritzat per un gran increment dels divorcis directes, com comenta Roigé, la nova Llei del Divorci de l’any 2005 facilita el procés del divorci, sense haver de passar pel període de separació previ marcat per lleis anteriors. La societat actual es caracteritza per la diversitat familiar: famílies de homosexuals, lesbianes amb els seus corresponents fills, famílies nuclears i famílies recompostes. Hi ha una gran diversitat de famílies recompostes després d’aquest divorci. Com hem dit, la facilitat del divorci ha incrementat el nombre, a Catalunya la meitat dels matrimonis que es divorcien tenen fills en comú, per tant aquests fills hauran de conviure entre dues cases, i pot ser entre dues famílies, ja que en molts casos els pares biològics dels nens es tornen a casar o bé tenen una parella estable o de fet. Segons Thery hi ha dues formes de reconstrucció familiar, la primera és la substitució, en la qual la ruptura amb el passat és total, és a dir, les aliances entre el pare/mare amb els fills són nul·les, sigui per motius personals propis o per desacord entre les dues parts, i l’altre és la perennitat, la més comuna, aquesta es caracteritza pel manteniment de la filiació, es manté la relació amb el pare/mare biològic, independentment si la custòdia no és compartida. La tendència en augment a crear noves parelles i nous matrimonis pot continuar augmentant amb els anys, això suposa l’augment de la varietat de noves famílies, que amb el temps vaguin sorgint nous models a més dels que tenim ara, i que aquests models s’hagen de conceptualitzar. La recomposició d’aquestes famílies fa que es trenquin les connexions tradicionals de parentiu assenyalades per l’antropologia, la filiació i l’aliança, i que es formi una nova connexió, una connexió caracteritzada per la necessitat de formular un vocabulari,

També falta mencionar el paper d’altres membres d’aquesta família, com és el paper dels avis i aviastres d’aquesta nova família, les famílies recompostes consten de “nous avis” i d’avis biològics. El paper dels “nous avis” també hi és molt important perquè formen part de la família i tenen contacte directa amb els nets, tant els biològics com els netastres. Els aviastres tendeixen a acollir als seus nous nets i a adaptar-se a les noves situacions. Però aquí també és plantegen preguntes de quin ha de ser el comportament adequat dels aviastres envers a la situació, quin tracte han de donar als netastres en relació al que donen als seus vertaders nets, s’han de fer regals per igual a tots els nets, etc.. Els avis continuen fent el paper habitual en la família, continuen quedant al càrrec dels nens quan els pares no poden i continuen organitzant relacions familiars, això els col·loca com a persones que tenen la possibilitat de normalitzar la situació, i proporcionen seguretat i estabilitat. En conclusió l’increment de les taxes de divorci fa sorgir les noves formes de famílies, les famílies recompostes, les quals com hem dit manquen de termes clars per identificar rols i posicions dels membres d’aquestes famílies. Els nens d’aquestes famílies estableixen una relació “d’amistat” amb els seus nous majors, els padrastres o les madrastres, avis i aviastres, quan el que s’hauria de fer és crear un nou vincle familiar clar i ordenat. Les famílies recompostes necessiten la definició d’una posició per a cadascun dels membres, l’estabilitat en vers a les funcions, drets i deures de tots ells; es creen noves identitats i nous papers. Aquestes famílies necessiten una construcció continua de les relacions, establint el paper de cada membre nou i cada membre del passat, en el moment en què el paper de cada persona que forma la família és clar i contundent s’aconsegueix una normalització de la situació en conjunt.

BIBLIOGRAFÍA:

• Lectura de Xavier Roigé Ventura —> “Les recomposicions familiars després del divorci: unes relacions de parentiu diferents”
• Apunts de classe
• Lectura de Ana Maria Rivas Rivas —> “Las nuevas formas de vivir en familia: el caso de las familias reconstituidas”

diferència que l’antropòleg pot utilitzar el mètode etnogràfic, una forma d’investigar que proporciona una visió més exacta sobre l’objecte d’investigació, on du a terme una observació participant, formant part de la vida i de l’estructura natural d’aquest objecte d’investigació. Però aquesta diferència entre la forma d’investigar de l’antropòleg i la forma d’analitzar del treballador social, podria convertir-se en un mateix model, és a dir, si el treballador social adoptés el mètode etnogràfic a través de l’observació participant, podria analitzar de forma més profunda i exacte les causes del problema que ha de tractar i fins hi tot buscar l’origen estructural, això podria comportar una millor intervenció del treballador social, una solució permanent del problema que després podria ser aplicada a problemes de les mateixes característiques. Ja que com diu Kottak, C.P, si un treballador social intervé com antropòleg, i parla de forma lliure amb tots els integrants de l’entorn natural de l’usuari, obté una perspectiva única i detallada dels problemes que conformen l’entorn. Per una altra banda, l’antropologia vinculada al treball social pot ser una forma de comprendre el funcionament i desenvolupament d’una societat que passa per un procés de crisi econòmica i social. L’antropologia del desenvolupament ha estudiat aquest concepte de desenvolupament, que comporta i quines conseqüències du a sobre, el desenvolupament segons l’antropologia va venir associat amb la idea de la millora de la qualitat de vida en general, una millora només possible en els països moderns i desenvolupats, però aquesta millora no es va produir de la forma esperada, igual que ja comenta Lévi-Strauss, més aviat va comportar el sorgiment de noves conductes racials, eurocèntiques i a l’etiquetatge de persones que no complien el model comú o “normal” característic de la societat occidental. Per tant el treball social es beneficia d’aquesta informació, que li permet comprendre de forma més concreta quins són els punts que han portat a problemes com és el del racisme, un problema molt tractat per al conjunt dels treballadors socials i al qual s’ha intentat trobar una solució per a tota la societat. Aquesta antropologia aporta al treball social una perspectiva d’una societat complexe i de canvi continu, en la qual és necessari comprendre els processos que conformen aquest canvi i l’origen d’aquests, aquesta perspectiva permet al treballador social adaptar-se i preveure els canvis en la societat, per tal que es pugui preparar de forma adequada. A més, el fenomen de l’exclusió social estudiat pels antropòlegs es pot entendre a partir de l’estudi de les estructures socials, els motius que porten a determinats grups a l’exclusió d’altres grups; l’exclusió té origen en la consideració d’inferioritat que tenen els

grups considerats per ells mateixos “superiors” cap aquells altres grups que no és mereixen el reconeixement per part de la societat de poder. L’antropologia ha estudiat els orígens d’aquests, els quals els pot trobar en el colonialisme, la societat occidental en l’actualitat relaciona als grups minoritaris procedents de l’exterior amb les societats colonitzades tractades en aquell moment com a inferiors. Es pot considerar també que les persones tendim a defensar el nostre territori contra els estranys, contra les persones de fora, com a tècnica d’autodefensa. Aquests aspectes estudiats per l’antropologia aporten als treballadors una visió que pot beneficiar a la seva intervenció amb els col·lectius exclosos. També es pot parlar de les tècniques adoptades pels treballadors socials de l’antropologia, com és els diaris de camp, l’informe social i expedient. Comencem parlant pel diari de camp, una eina utilitzada pels antropòlegs per poder registrar els fets que considerin objecte d’investigació durant el transcurs de les seves experiències, el diari de camp és normalment utilitzat per l’antropòleg en la seva investigació etnogràfica, en aquest diari l’antropòleg pot aportar des del que observa fins a les seves sensacions; el diari de camp pel treballador social és també una eina per enregistrar el dia a dia de les seves activitats i accions, és més probable que el treballador social utilitzi un diari de camp quan du a terme una investigació o projecte on sigui necessari primer dur a terme una observació per després definir quins seran els diferents temes a tractar. Pel que fa a l’informe social, anomenat així en treball social, es caracteritza per ser el resum del qual seria el recorregut de l’usuari a través de l’estructura de serveis socials; això s’assembla a l’informe que realitza un antropòleg sobre la investigació realitzada. Per acabar, podem dir que l’antropologia i el treball social tenen en comú la necessitat d'investigar la societat, els treballadors socials podem dedicar-se a realitzar investigacions i observacions de la societat per tal de detectar possibles problemes que necessitin una solució, i l’antropologia es dedica més bé, a estudiar quin és l’origen d’aquests problemes. Però també s’ha de dir que el treballador social també ha d’investigar l’origen dels problemes que observa en la societat, posem per exemple un problema molt comú en la nostra societat i que cada cop va en argument, com és les persones sense llar. El treballador social mitjançant l’observació veu que hi ha un problema social, que necessita tractar, però per fer-ho primer ha

Pregunta 3 Bronislaw Malinowski, fou un antropòleg polonès de finals del segle XIX, considerat pare del mètode etnogràfic modern i de l'observació participant. Malinowski va realitzar nombrosos treballs de camp, la més important a les coses de l’illa de Nova Guinea i a les seves illes adjacents, un treball de camp que va redactar en el llibre “Els argonautes del Pacífic Occidental - 1986”, en el qual es basen alguns dels arguments d’aquesta explicació. Per a fer una petita introducció hem de recordar que Malinowski és considerat el pare de l’etnografia moderna, en contraposició del que ell anomenava “etnografia de sofà”. El “fals” etnògraf criticat per Malinowski, també en el llibre, realitza les investigacions a través de la consulta d’informes, estadístiques i altres estudis ja existents, sense endinsar-se dins el dia a dia de les persones que formen part d’aquesta cultura subjecte d’investigació; en canvi el bon etnògraf, investigador i científic passa a formar part de la societat que està investigant, adaptant-se a totes les seves estructures i formes d’organització, convertint-se en un indígena més. Aquests dos mètodes de fer etnografia es coneixen com el mètode quantitatiu i qualitatiu el mètode qualitatiu (defensat per Malinowski) es caracteritza per intentar comprendre el comportament humà en el seu context natural a través de l’observació participant, en canvi el mètode quantitatiu és el mètode “fals”, mitjançant el qual s’estudia el comportament dels homes des de fora. A partir d’aquí podem començar a comentar i explicar aquest mètode etnogràfic iniciat per Bronislaw Malinowski. La investigació etnogràfica és un mètode d’investigar la forma de vida d’una societat concreta, aquesta està caracteritzada per la necessitat de conviure de forma continuada i durant llargs períodes de temps dins de la mateixa societat. Com diu Malinowski és una forma d’entrar en contacte amb els indígenes fins que arriba el moment en què l’etnògraf forma part del curs natural del poblat. La investigació etnogràfica es caracteritza per ser holística, ja que demostra la realitat que està descrivint mitjançant la intervenció dins del context global i l'experiència pròpia, per centrar-se en el tot en general en lloc d'amb un subjecte concret, per l’observació dins del seu ambient natural, per la precisió i donar més importància a la descripció exacta i detallada, per la capacitat d’adaptació i flexibilitat teòrica de l’investigador i finalment per formular el coneixement de la societat a través de l’observació de fenòmens cíclics a partir dels quals es realitza la inducció. El mètode

etnogràfic consta de tres pilars essencials, el marc teòric, la metodologia i les dades. El marc teòric és la base per a tot bon etnògraf, tenir present les teories científiques i la capacitat de modificar les idees de forma continuada et permetrà emmotllar les teories als fets i veure aquests en relació a la teoria, però això si s’ha d’iniciar el treball sense unes idees preconcebudes de la societat que s’ha d’investigar. Les dades conformen la matèria primera de la investigació, aquestes dades són recollides mentalment per l’investigador en el dia a dia en aquesta societat, i a partir de les quals pot realitzar esquemes, quadres sinòptics o arbres genealògics. La metodologia utilitzada per a la recollida d’aquestes dades esta formada per una sèrie de tècniques com l'observació participant, la descripció, el diàleg directe i l’entrevista etnogràfica. La primera i pot ser més important, consisteix a combinar l'observació dels fets amb la participació, l’investigador observa les pautes que segueixen els subjectes d’investigació dins del seu context natural i intervé també en aquest per tal de com diu Malinowski “deixar que els fets parlin per si mateixos”, aquesta tècnica aporta informació real i de primera mà a l’etnògraf, ja que segons diu l’autor per conèixer bé una cultura és necessari introduir-se en ella i recollir les dades sobre la seva vida quotidiana, en l’observació participant és molt important saber quin serà el teu grau de participació i l’estratègia d’accés dins el context natural. Per la seva part, l’entrevista etnogràfica és un tipus d’entrevista específica que forma part de la metodologia del mètode etnogràfic, que pot tenir molts tipus de variacions, es caracteritzen per l’espontaneïtat (no dirigides) i per la conversació prolongada entre investigador i natiu, pot ser un diàleg llarg amb uns objectius marcats a través de la qual la persona entrevistada reflexiona sobre ella i la vida que l’envolta amb la guia de l’etnògraf. En conclusió, el mètode etnogràfic defensat per Bronislaw Malinowski, ens permet endinsar- nos en les estructures de la vida quotidiana dels natius, per tal de conèixer de forma detallada i concisa el funcionament i l’organització de la seva societat. Fet que ens dóna una gran credibilitat, ja que podem mostrar gràcies a l’experiència personal els coneixements adquirits durant el període d’investigació, i que ens han permès també crear un informe més precís. A més Malinowski diu que aquestes investigacions permeten desmentir la idea preconcebuda que es té de l’organització d’aquestes societats, passen a ser de formes de fer salvatges i violentes a estructures amb una organització extensa (tribu, clan, família, codi de comportament molt estricte…).

Pregunta 4 Verena Stolcke realitza una investigació sobre com a Europa es veu i caracteritza el problema de la immigració, per tal d’entendre que estava succeint amb aquesta nova visió de la immigració. L’antropologia arriba a la conclusió que s’estan creant nous discursos per part de les polítiques de dretes per justificar els fenòmens d’exclusió a Europa, aquesta justificació es fa a través de la substitució dels arguments racistes clàssics per arguments culturalistes, aquests defensen la impossibilitat de conviure persones de cultures diferents perquè es poden produir conflictes socials inevitables. Però això no és més que l’encobriment del racisme, com diu Stolcke “racismo encubierto”. Però, això si, tant el racisme clàssic com el fonamentalisme cultural legitimen l’exclusió social a través d’arguments naturalitzadors i de diferències. El fonamentalisme cultural segrega les cultures, afirmant que cada una ha de tenir el seu territori i estar en ell, amb aquest discurs però, no se te en compte que les nacions són diverses culturalment, ja que no hi ha cap nació que hagi estat homogènia culturalment. Totes les nacions estan o han estat formades en algun moment per diferents cultures i en conseqüència moltes de les persones descendents d’aquestes ara continuen formant part de la cultura en la qual van néixer. Stolcke, per tal de mostrar com s’ha imposat aquest fonamentalisme cultural arreu d’Europa exposa les polítiques i discursos utilitzats pels governants de Gran Bretanya i França durant els anys 80 per limitar la immigració a través de polítiques d’immigració; aquestes polítiques però tenien algunes diferències entre els dos models, el model francès per la seva part utilitzava criteris per establir qui podria ser francès i qui no a través de les normes Ius Sanguinis, Ius Soli i de domicili i residència (menys importants), en canvi el model britànic tenia la idea que totes les persones nascudes dins el seu territori (colònies incloses) podrien ser ciutadans de Gran Bretanya, aquests eren coneguts com a súbdits, que al final van acabar convertint-se en una amenaça per la cultura britànica, es va integrar el discurs del fonamentalisme cultural. Stolcke parla també de l’etnocentrisme i la xenofòbia com a formes de legitimació del fonamentalisme cultural i naturalització de la discriminació cap als estrangers, considerant que tothom és racista i xenòfob, per tant ens hem de defensar dels que vénen de fora; aquesta xenofòbia és pel fonamentalisme cultural el que la raça havia estat pel racisme. El fonamentalisme cultural,

per tant, se sustenta a través de la nacionalitat, la ciutadania i l’herència compartida que es conceptualitza amb la idea d’estat del segle XIX. Aquest nou discurs sobre el racisme explicat fins al moment s’utilitza en contraposició al racisme científic clàssic de caràcter biologista (El racisme científic explica que hi ha una correlació entre l’herència genètica i el pensament moral, aquesta genètica és igual en tots els membres de certs grups humans, aquests grups s’anomenen races i es poden classificar en relació a la qualitat de la seva herència genètica). Com hem dit, els dos tenen en comú l’intent de legitimació de l’exclusió social, una exclusió que es contraposa al fet que tots els humans som lliures i iguals per naturalesa. En les societats occidentals la majoria de les persones tenen com a “valor” la igualtat de tots els humans, però al mateix temps a aquestes societats es produeixen estructures de discriminació i exclusió social cap a persones procedents de diferents cultures, persones amb desigualtats econòmiques, etc., aquestes formes de discriminació són incompatibles amb el “valor” d’igualtat mencionat anteriorment. En aquestes societats utilitzen majoritàriament el racisme científic per justificar les situacions d’exclusió, discriminació i dominació, intentant ocultar les causes socioeconòmiques i històriques reals. Tant el fonamentalisme cultural com el racisme científic recorren a naturalitzacions per a aquestes justificacions, però ho fan de forma distinta, per una part el racisme de caràcter biologista defensa que hi ha races que estan amb inferioritat per naturalesa, en canvi, el seu oposat defensa que els estrangers no poden ser acceptats pel fet que són estranys dins la nació i la cultura d’aquesta. El racisme científic explica que hi ha una correlació entre l’herència genètica i el pensament moral, aquesta genètica és igual en tots els membres de certs grups humans, aquests grups s’anomenen races i es poden classificar en relació a la qualitat de la seva herència genètica; amb tot això el racisme científic legitima la superioritat de determinades races d'acord amb uns suposats defectes morals i intel·lectuals de les races inferiors, i el fonamentalisme cultural oposa l’estranger considerat com un intrús dins la nació i una amenaça per la cultura nacional. Per concloure podem dir que el racisme biologista ordena les races de forma jeràrquica i el fonamentalisme cultural segrega les distintes cultures en l’espai. Però d’una forma o una altra els dos discursos només pretenen amagar les vertaderes raons del racisme, un discurs amagat per la política i justificat de forma lògica per molts ciutadans.