¡Descarga Treball final estetica y más Ejercicios en PDF de Estética solo en Docsity!
Martí Terrades Cucurull niub: 20407170 Grup B
La figura de l’home de geni de Shaftesbury i Diderot al Romanticisme
1. Introducció
Aquest treball aborda un tema de gran rellevància a la història de l'estètica i l'art en general: la figura de l'home de geni. En el marc de l'assignatura Història de les Idees Estètiques des de la Il·lustració, s'ha triat explorar l'evolució d'aquesta idea des del segle XVIII, a partir de les perspectives de pensadors destacats com Diderot i Shaftesbury, fins al final del Romanticisme al segle XIX abans de Hegel. La noció de l'home de geni ha estat objecte de nombrosos escrits al llarg dels temps i continua sent una idea vigent a la nostra societat actual, encara que en grau més baix comptem amb grans genis a les arts. D'altra banda, és comú observar un ús indiscriminat del terme, fent-lo servir per referir-se a persones famoses o talentoses en diversos camps, la qual cosa dilueix el seu significat original aplicat als artistes d'èpoques passades. Al primer apartat d'aquest treball, es realitzarà una anàlisi retrospectiva per comprendre l'origen i el significat del terme "geni" des de l'Antiguitat fins al segle XVIII. Aquest recorregut històric permetrà establir les bases necessàries per aprofundir en l'estudi dels diferents autors que van abordar aquest tema i van desenvolupar-ne les idees i les teories. A través d'un enfocament crític i analític, s'examinarà el pensament de figures destacades com Diderot i Shaftesbury, que aportaren perspectives fonamentals sobre la figura de l'home de geni a la seva època. Aquests pensadors il·lustrats van establir les bases per a la concepció romàntica del geni que es desenvoluparia posteriorment al segle XIX. L'objectiu d'aquest treball és analitzar com la idea de l'home de geni va evolucionar i es va transformar al llarg dels segles, així com el seu impacte en la concepció estètica i artística de l'època. A més, es busca reflexionar sobre la persistència i els canvis que ha experimentat aquesta noció a la nostra societat contemporània, en la qual el terme "geni" s'empra de manera més àmplia i descontextualitzada. Mitjançant una investigació exhaustiva i una revisió crítica de fonts primàries i secundàries, es pretén aprofundir en el tema de l'home de geni i oferir una visió integral de la seva rellevància històrica i cultural. En fer-ho, s'espera proporcionar una base sòlida per
comprendre millor la figura del geni i el lloc en el desenvolupament de les idees estètiques i artístiques des de la Il·lustració fins al Romanticisme.
2. El terme “geni” (des de l’Antiguitat fins el segle XVIII)
En un primer apropament al terme geni , si consultem el Diccionari de la Llengua Catalana editat per l’Institut d’Estudis Catalans, ens diu que un geni és un « ésser al·legòric que personifica una cosa abstracta, una aptitud superior de què està dotat un esperit creador, poder altíssim d’invenció i organització » i ens dóna una primera idea que serà molt utilitzada en el món de l’art quan a l’artista se l’anomenarà geni pel fet de ser un ésser superior a la resta de la societat però si aprofundim una mica més en el terme i ens centrem en el terreny filosòfic i estètic, podem dir que la paraula geni té una doble etimologia, ja que tot i que procedeix directament del llatí genius , també ha rebut la influència del llatí ingenium. El terme té el mateix paper que el daimon^1 grec, és a dir, que actua com a repartidor i distribuidor. Per això podem dir que el mot geni és polisèmic, ja que tot i tenir dos sentits, estan lligats entre ells. Aquest terme no s’ha de confondre amb un geni de l’àrab ﻦﺟ yinn , un ésser fantàstic de la mitologia semita. En algunes ocasions, es fa servir el terme àrab jinn o djinn seguint l’ortografia francesa o anglesa. En les tradicions més antigues, els genis eren els esperits de pobles desapareguts, que actuaven de nit i s’amagaven quan sortia el sol. Altres tradicions diuen que són éssers del foc. De totes maneres, en tots els casos es tracta d’éssers amb característiques de follet i altres éssers mitològics elementals de la naturalesa que poden ajudar o atacar als humans. Però el que nosaltres estudiem i anomenem geni és el que podríem dir com a talent, originalitat de la personalitat tal i com des de l’Antiguitat s’ha acceptat en el món de l’estètica. Ja els satírics llatins agafaven genius en aquest sentit, a la cultura llatina es podia parlar del geni bo i el geni dolent i que això determinava el caràcter individual de l’ésser quan neix; Marcia^2 ho aplicava fins i tot en les seves obres : victurus genium debet habere liber , per vèncer, un llibre ha de tenir el seu geni. En aquest mateix sentit es parla d’un geni de la llengua, Boileau^3 diu que un escriptor que es decideix a fer servir un gènere al qual no està acostumat en comptes de fer servir el gènere que domina, desconeix el seu geni; (^3) Nicolas Boileau ( Paris, 1 novembre 1636 – Paris, 13 març 1711) Poeta i crític francès. (^2) Marcus Valerius Martialis ( Bílbilis-Bambola, prop de Calatayud, 1 març 40 – i. 104) Poeta llatí. (^1) Daimon : aspecte diví però sense personalitat de Déu. Plató deia que el daimon és el missatger entre el cel i la terra. Se’ls sol anomenar “poder”, “lo diví”, “lo deiforme”, “el que reparteix”, “un déu”, “geni”, “esperit”, “logoi spermatikoi”.
capacitats creatives i la singularitat de l'individu genial i van establir una connexió profunda entre l'originalitat artística i l'excel·lència moral. Tot i això, l'anàlisi no es limitarà únicament a aquests dos pensadors. Avançarem cap a un període posterior, on trobarem Schelling, un autor que va assumir la tasca de dotar el concepte de geni amb trets d'una humanitat ideal absolutament perfecta. La perspectiva de Schelling sobre el geni i la seva relació amb l'art ens ofereix una visió profunda i enriquidora sobre la capacitat creadora i la inspiració divina que caracteritza aquesta figura. Amb aquesta anàlisi exhaustiva dels principals pensadors que van abordar la teoria de l'home de geni al Romanticisme, podrem comprendre millor les diferents perspectives, matisos i evolucions conceptuals que van envoltar aquesta figura en un període de gran efervescència intel·lectual i artística. A través de l'estudi de Shaftesbury, Diderot i Schelling, podrem apreciar com el concepte de geni es va transformar i enriquir en la seva interpretació, establint les bases per a futurs desenvolupaments filosòfics i estètics que marcarien l'esdevenir del pensament artístic i cultural.
Denís Diderot
Denis Diderot^7 , fou un dels principals pensadors del segle XVIII, va tenir un paper fonamental en l'anàlisi crítica i la sistematització del coneixement a la història de la cultura humana. El pensament sobre el geni presenta certes contradiccions internes, ja que la seva perspectiva evoluciona al llarg del temps. Diderot concep el geni com un tipus d'individu que fusiona la raó i el sentiment, la facultat de judici i l'instint natural. Aquest tipus de persona, segons Diderot, es personifica a la figura literària de Dorval. Abans d'endinsar-nos en el pensament de Diderot, però, cal destacar alguns dels precedents que trobem en l'àmbit intel·lectual francès. La reflexió sobre el geni va tenir les seves primeres manifestacions a les " Reflexions crítiques sud la poèsia et la peinture " (1719) de l’Abbé Dubos^8 , on la segona part es dedica a l'estudi del geni. En aquesta obra se sosté que el geni és una capacitat innata que l'individu ha rebut de la natura per fer accions benèfiques o per fer certes tasques amb més facilitat que la resta de les persones. Segons Dubos, el geni és (^8) Jean-Baptiste Dubos (Beauvais 1670 – Paris, 23 març 1742). Home d’església diplomat en història francesa. (^7) Denís Diderot (Langres, França, 5 octubre 1713 – Paris, 31 juliol 1784). Fou un escriptor i filòsof francès, important figura de la Il·lustració. Deu la seva fama a el fet de dirigir de 1751 a 1752, juntament amb Voltaire, Montesquieu, Rousseau i Jaucourt, la redacció de la primera enciclopèdia editada a França anomenada L’Encyclopédie, ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers amb un total de 28 volums, 71.818 articles i 2.885 il·lustracions. Diderot es va interessar per la narrativa, la ciència i la metafísica, l’estètica dramàtica, l’art i fou conseller de Caterina II de Rússia.
una facultat natural que pot ser apresa o ensenyada, ja que depèn dels òrgans cerebrals. Diderot comparteix amb Dubos la idea que l'artista genial no ha de seguir regles ni normatives establertes, però difereix quant a l'extensió del geni a altres professions. Mentre que Dubos defensa que el geni es pot manifestar en qualsevol àmbit, Diderot limita la seva presència a les disciplines científiques i artístiques. Un altre autor rellevant en el desenvolupament del concepte de geni és Batteux^9 , qui a la seva obra " Traité des beaux-arts rèduits à un même principe " (1747) dedica la primera part a la figura del geni. Batteux sosté que el geni no és una facultat per inventar, sinó una facultat per percebre aspectes nous a la natura, descobrir noves relacions i contemplar les coses des de perspectives diferents. Com que l'univers és il·limitat, el geni sempre hi pot trobar elements nous. Segons Batteux, el geni no ha d'imitar la naturalesa tal com és sinó seleccionar parts específiques a través de l'observació. Diderot ampliarà aquesta noció afirmant que el geni transcriu l'afecte que sent per l'objecte observat sota la subjectivitat dels sentiments. Helvetius també aborda el tema del geni a les seves obres " Del espíritu " (1758) i " L'homme " (1772). Segons Helvetius, el poder del geni no és innat, sinó que s'origina per causes externes, i l'atzar hi juga un paper important en el desenvolupament. Diderot discrepa amb aquesta visió, ja que no creu a l'atzar com a factor determinant del geni. Per ell, el geni s'explica per ell mateix o per la naturalesa que l'ha creat. Denis Diderot, igual que altres pensadors i filòsofs francesos del segle XVIII, també va ser influenciat pel pensament anglès, en particular per les idees de Shaftesbury^10. Diderot va traduir " L'essai sur le mérite et la virtue " de Shaftesbury, on va adoptar el concepte d'entusiasme. Dos aspectes importants que Diderot emfatitza són la naturalesa com a reveladora dels grans secrets del món i la necessitat d'atorgar un contingut positivista a la filosofia neoplatònica de les essències. La idea del geni és present en tota l'obra de Diderot, i s'hi poden apreciar diferències respecte als il·lustrats francesos que el van precedir. Mentre que els seus predecessors afirmaven que les facultats del geni residien en la raó, Diderot sostenia que es trobaven a les emocions. D'aquesta manera, Diderot parlava de les obres del geni creades amb allò sublim en lloc de basar-se en els principis de la raó, la natura, la veritat o la bellesa. Aquesta idea es reflecteix a (^10) Anthony Ashley-Cooper (26 febrer 1671 – 4 febrer 1713). Tercer comte de Shaftesbury, filòsof, escriptor i polític anglès. Lligat a l’escola neoplatònica de Cambridge, té una concepció de la natura, de l’home i de l’univers vitalista i panteista. Parla d’una harmonia universal on totes les coses estan unides; el virtuós és aquell amic de la veritat i de la bellesa; l’artista és aquell que amb entusiasme troba les proporcions i l’harmonia de la realitat. (^9) Charles Batteux (6 maig 1713 prop de Vouziers – 14 juliol 1780 Paris). Home d’església, erudit de la poligrafia francesa.
tenir el seu origen en el pensament francès. Autors com Sebastian Friedrich Trescho (1754) i Christoph Martin Wieland^12 (1755) van desenvolupar idees sobre el geni com un instint natural de l'ànima i com un ésser d'essència superior, que se situa entre allò humà i allò diví. Aquestes reflexions van aplanar el camí per a posteriors discussions sobre el geni a la cultura alemanya. En aquest context, Johann Georg Sulzer (1757) escriu Essai sur le génie on agafa la idea de Dubos i sobre el geni, diferenciant-ho en "geni suprem" i "gran geni". Segons els seus plantejaments, la poesia i les belles arts assoleixen més bellesa i mèrit quan superen la mera reproducció de la natura i s'eleven a nivells imaginatius i creatius. Seguint també les idees de Leibniz^13 , diu que el geni esdevé una energia on la força el fa ser millor. Sulzer també va introduir la distinció entre artistes de diferents rangs, des d'aquells que reprodueixen la natura amb exactitud fins a aquells que s'imaginen i creen més enllà de la realitat observable. En aquesta jerarquia, els poetes es consideraven dotats de la força creativa més gran. És en aquest context que Kant, a la seva obra " Crítica del judici ", va abordar el tema de l'art i la bellesa per demostrar que aquesta última no està relacionada amb la veritat, sinó que és una aparença. Kant introdueix la noció de geni com a do natural per produir obres d'art segons regles inèdites, ni apreses ni imitades. El geni, a través de la seva imaginació, és afavorit per la natura, però també ha d'adquirir habilitats artístiques i dominar-ne la intuïció a través de l'entesa. Kant situa el geni en una relació harmoniosa entre la imaginació i l'enteniment, definint-ho com un talent que estableix les regles per a l'art. El geni és un talent original i exemplar que serveix com a model per a altres artistes, però no ha de ser imitat, ja que posseeix una llibertat creativa que no segueix les normes d'altres, de manera semblant a com la naturalesa mateixa és original. En l'enfocament de Kant, l'essència del geni rau en el “ Geist ” (esperit o ànima), que es manifesta a la facultat de presentar idees estètiques, aquelles idees intel·lectuals que representen la imaginació. A més, Kant introdueix la noció d'un geni suprasensible, que no n'és un exemple a imitar, sino una herència per a altres genis. Aquest geni suprasensible transcendeix els límits individuals i es converteix en un llegat inspirador per a futurs artistes. Amb la seva obra " Crítica del judici ", Kant va aportar una perspectiva filosòfica innovadora al concepte de geni, situant-ho al centre de la creació artística. El seu enfocament reconeix la (^13) Gottfried Wilhelm Leibniz (Leipzig, Alemanya 21 juny 1646 – Hannover 14 novembre 1716). Fou un filòsof, científic, matemàtic, diplomàtic, bibliotecari i advocat alemany de llinatge àrab. Al 1676 va descobrir el càlcul diferencial i integral, independentment de Newton. Fundà l’Acadèmia de Ciències de Berlin. (^12) Christoph Martin Wieland (5 setembre 1733 – 20 gener 1813). Poeta i escriptor alemany.
importància de l'originalitat i la intuïció a l'obra d'art, i destaca la llibertat creativa del geni com una força fonamental per a la producció d'obres d'art úniques i autèntiques. En el context del preromanticisme i el moviment Sturm und Drang , el pensament de Kant sobre el geni va ressonar amb la idea de trencar amb les convencions establertes i cercar l'expressió individual i la llibertat creativa. El seu enfocament va establir les bases per a una nova valoració de la figura de l'home de geni al Romanticisme, influint en les obres d'altres autors destacats, com Shaftesbury i Diderot. En resum, el tractament d'Immanuel Kant sobre el terme "geni" a la seva obra " Crítica del judici " va proporcionar una visió filosòfica i original sobre la figura de l'home de geni en el context del Romanticisme. El seu enfocament va ressaltar la importància de l'originalitat, la intuïció i la llibertat creativa a la creació artística, influint en el pensament d'altres autors i contribuint al desenvolupament de l'estètica romàntica.
Schiller
A la concepció de Friedrich Schiller^14 , el terme "geni" adquireix un significat particular en relació amb la figura del poeta i la seva capacitat creativa. Schiller s'inspira en pensadors com Kant, Shaftesbury i Leibniz, així com la Crítica del judici de Kant, per desenvolupar la seva visió sobre el geni i la seva relació amb la naturalesa i la creativitat artística. En el seu assaig "Sobre la poesia ingènua i sentimental" (1795-1796), Schiller utilitza el terme "geni" per referir-se al poeta ingenu, aquell les obres del qual són el resultat de la intuïció i la creació espontània, en contraposició al treball intens i deliberat. El geni es caracteritza per l'abolició de l'oposició entre sensibilitat i raó, cosa que permet percebre els petits canvis i matisos de la realitat amb serenitat i harmonia. Schiller distingeix entre el geni ingenu i el geni sentimental. El geni ingenu es troba en harmonia amb el món exterior i percep la unitat de la naturalesa, mentre que el geni sentimental experimenta aquesta unitat al seu interior. En tots dos casos, el geni participa de la naturalesa natural, cosa que implica una connexió profunda i una sensibilitat cap a l'entorn natural. Per a Schiller, la natura és un principi formador i una font d'inspiració per al geni. Encara que difereix de la postura de Goethe, que considera que la natura és l'únic artista, Schiller sosté (^14) Johann Christoph Friedrich Schiller, des de 1802 von Schiller (Marbach am Neckar, 10 novembre 1759 – Weimar 9 maig 1805). Poeta, dramaturg, filòsof i historiador alemany. Se’l considera el dramaturg més important d’Alemanya i és, juntament amb Goethe, una de les figures centrals del classicisme de Weimar. Moltes de les seves obres de teatre pertanyen al repertori estàndard del teatre alemany.
artística que transcendeix les limitacions de la consciència individual. El geni, en aquest sentit, guarda una certa similitud amb el jo filosòfic, però es diferencia que l'artista se situa més enllà de la consciència, explorant territoris on el filòsof no hi pot arribar. Així doncs, per a Schelling, el geni en el context de l'obra d'art representa una síntesi entre allò conscient i allò inconscient, entre allò après i allò innat. És a través d'aquesta conjunció que l'artista aconsegueix crear una representació que transcendeix allò finit i s'acosta a allò infinit, capturant l'essència d'una humanitat ideal. A la concepció de Schelling, el geni s'eleva per sobre de la consciència ordinària i penetra a les profunditats de l'ésser, en un estat d'inspiració i creativitat que va més enllà de la raó i la reflexió. Mentre que el filòsof cerca comprendre i explicar el món mitjançant el pensament i la reflexió conscient, el geni artístic se submergeix en el flux de la inspiració i crea des d'un lloc de connexió directa amb la font creativa. Segons Schelling, el geni és capaç d'accedir a una dimensió transcendental on es troba l'essència mateixa de l'art. A través de la intuïció i la inspiració, el geni aconsegueix captar la unitat profunda subjacent en la diversitat i la multiplicitat del món. L'artista genial és capaç d'expressar aquesta unitat a la seva obra d'art, creant una representació que transcendeix les limitacions del que és finit i s'acosta a la perfecció del que és infinit. En aquest sentit, l’obra d’art genial es converteix en una manifestació de la totalitat i l'harmonia universal. El geni artístic té la capacitat de fusionar allò conscient i allò inconscient, allò racional i allò irracional, en una síntesi creativa que transcendeix les dicotomies i els límits convencionals. L'obra d'art genial es presenta com una expressió autèntica i original, que revela la profunditat de l'ésser i desperta a l'espectador una ressonància emocional i espiritual. En resum, a la filosofia de Schelling, el geni es concep com un ésser capaç d'accedir a una humanitat ideal absolutament perfecta. L'artista genial transcendeix els límits de la consciència ordinària i se submergeix a la font creativa, captant la unitat i l'harmonia universal. L'obra d'art genial reflecteix aquesta síntesi entre allò conscient i allò inconscient, allò finit i allò infinit, i es converteix en una expressió autèntica i original que evoca una resposta profunda a l'espectador.
4. Conclusió
En conclusió, en explorar la figura de l'home de geni al Romanticisme a través dels enfocaments de Shaftesbury, Diderot i altres pensadors com Schelling i Schiller, podem identificar una sèrie de característiques i conceptes clau.
En primer lloc, l'home de geni es considera un ésser superior, dotat d'habilitats i talents excepcionals que el distingeixen de la societat comuna. Aquest geni es caracteritza per la capacitat creativa, originalitat i capacitat d'inspiració, i es manifesta a través de l'art i l'expressió estètica. Shaftesbury i Diderot ressalten la importància de la sensibilitat i la intuïció en el geni, reconeixent la dualitat entre allò conscient i allò inconscient en el seu procés creatiu. A més, el geni està estretament vinculat amb la natura, ja sigui com una expressió de la força natural o com una harmonització amb ella. Schelling, per la seva banda, amplia la noció de geni en dotar-lo de trets d'una humanitat ideal i perfecta, relacionant-ho amb el jo absolut i la intuïció intel·lectual. Schiller, per altra banda, distingeix entre el geni ingenu i el geni sentimental, emfatitzant la importància de la unitat amb la naturalesa i la capacitat de percebre i expressar la realitat en la seva forma més perfecta. En el context romàntic, la figura de l'home de geni es converteix en un ideal per assolir, un model d'individualitat, creativitat i connexió amb allò sublim. Representa una resposta al racionalisme predominant i exalta la subjectivitat, la passió i la llibertat a l'expressió artística. Per acabar, la figura de l'home de geni al Romanticisme es caracteritza per la seva singularitat, la seva connexió amb la naturalesa, la seva capacitat creativa i la seva capacitat de transcendir els límits de la raó. A través de diverses perspectives filosòfiques i estètiques, s'emfatitza el seu paper en la creació artística i la seva importància en la recerca de la bellesa, l'originalitat i l'harmonia en un món en transformació constant.
