Treball-resum Sintaxis, Monografías, Ensayos de Morfología y Sintaxis

¡Descarga Treball-resum Sintaxis y más Monografías, Ensayos en PDF de Morfología y Sintaxis solo en Docsity!

TREBALL-RESUM SINTAXI:

“LES CONSTRUCCIONS CAUSALS I LES

FINALS”

( Gramàtica del Català Contemporani )

Josep Orenga Peirats

2n Grau Filologia Catalana

[email protected]

Índex

1. Definició i propietats

1.1. Definició

1.2. Introductors causals i finals

1.2.1.Oracions no finites

1.2.2. Oracions finites

1.3. Ordre de les oracions subordinades i nivells de complementació

1.4. Condicions que legitimen els adjunts finals i causals

1.4.1. Funcions semàntiques

1.4.2. Verbs modals i semimodals

2. Adjunts amb “per” dins sintagmes nominals i sintagmes adjectivals

2.1. Contrast amb els adjunts causals i finals

2.2. Entorns nominals

2.3. Entorns adjectivals

3. Adjunts amb “per” amb quantificadors de grau
4. Complements adjunts causals i finals: descripció i contrast

4.1. Oracions subordinades no finites

4.2. Oracions subordinades finites

5. Conclusió
6. Bibliografia

construcció oracional de negació com aquesta: “No van suspendre el concert perquè no hi haguera públic”. En canvi, en el segon exemple, l’oració subordinada apareix com una explicació de l’oració principal i no funciona com a resposta de la pregunta per què? ni tampoc es podria trobar en l’abast de la negació.

b) L’acceptació d’oracions subordinades sols amb perquè depén de condicions de coneixement del món, com és en el cas de l’oració Dinaven perquè el món és redó”, on no es sap ben clar si hi ha una causa eficient o una explicació (complement causal que introduïx una causa pressuposada, per oposició a una causa eficient com a causa de l’oració principal).

c) - “Dinaven perquè tenien el plat a taula.”

• “Dinaven, ja que tenien el plat a taula.”
• “Dinaven, perquè tenien el plat a taula.”

Podem observar que en la primera oració hi ha una causa eficient, la segona conté una explicació i la tercera una causal de dicto, la interpretació de la qual presenta la causal en relació lògica amb l’enunciació i seria d’aquesta manera: Diem que dinaven i ho diem perquè tenien el plat a taula.

d) Des del punt de vista de les relacions lògiques, trobem dues causes: les causes que són també motius, quan hi han accions en l’oració subordinada; i les causes relacionades sols en els efectes, quan no hi ha accions:

• “Estava marejat perquè havia begut.” → Causa que és també motiu, ja que hi ha hagut una acció que és beure.
  • “S’ha fet de nit perquè el món és redó”. → Causa efecte, ja que no hi ha cap acció en la subordinada.

1.2. Introductors causals i finals

Els introductors són els elements de valor preposicional o adverbial que engloben les construccions subordinades causals i finals. Per és l’introductor o nexe més comú i, en uns casos més restringits, per a seguit de què formant així una unitat fonològica i gràfica amb el nexe per quan l’oració introduïda és finita. Ara parlarem de les oracions finites i no finites:

1.2.1. Oracions no finites

Es pot construir infinitius causals simples amb la preposició per, com per exemple El van sancionar per no portar bigot, però és preferible, en llengua escrita, utilitzar l’infinitiu compost, perquè desfà les ambigüitats entre la interpretació causal i la causal. El van acomiadar per haver aprovat les oposicions és més preferible que la mateixa oració però amb l’infinitiu simple. En la llengua escrita, també estan acceptats els infinitius introduïts amb per a dins un sintagma nominal ( Les flors per a adornar el menjador ), adjectival ( Apte per a formar professors ), una oració de grau ( Massa llest per a complir la llei ), etc. Fabra i Coromines han plantejat diferents propostes normatives, les quals han tingut divergències. Aquestes divergències sorgixen per diferències dialectals i tracten al mateix temps de donar solucions per a la llengua escrita. Hi ha un contrast entre ribagorçà- pallarès/tortosí/valencià, on la solució amb per a és pràcticament desconeguda. Un punt crucial de la proposta de Coromines i Solà és l’acord sobre la no acceptabilitat de l’infinitiu simple amb per amb valor causal. En la llengua oral pot ser acceptable els infinitius simples, però la proposta Coromines-Solà clarifica les exigències de la llengua escrita i resulta útil per als catalanoparlants.

1.2.2. Oracions finites

Aquestes oracions tenen més varietat que els nexes introductoris, ja que tenen més llibertat de col·locació. Moltes de les locucions introduïdes pel nexes esmentats en l’apartat anterior, poden ser introduïdes també per oracions finites que substituïxen la preposició de pel nexe que, com ara a fi que, amb la intenció que, amb l’objectiu que o amb el propòsit que i per tal que, per a les subordinades finals. Les oracions en imperatiu admeten el nexe simple que com a introductor de complements subordinats finals ( Amaga’t, que no et vegen ) i causals ( Tapa’t, que fa fred ), seguits d’un verb en subjuntiu o indicatiu.

Els complements adjunts finals també poden aparéixer en contextos no agentius on hi han verbs que són considerats semànticament modals, com ara bastar, necessitar, caldre, mancar, haver-hi, voler o tenir ; però també el model clàssic d’obligació haver de, el qual fonamenta la propietat semàntica que manifesten aquests altres verbs modals. En els casos on manca la presència d’un agent i hi ha construccions amb un adjunt final, la propietat semàntica dels quals consistix en en una construcció modal o semimodal independent, com voler. Caldre té un comportament especial, ja que el predicat d’obligació pot actuar de predicat principal amb una oració com a argument, siga finita o no finita ( Cal que Cristina cante, perquè se n’adone, de la seua veu ; Li cal cantar, perquè se n’adone, de la seua veu ). Haver de és la situació estàndard més senzilla on només la presència d’un operador d’obligació fa possible l’aparició de l’adjunt amb per. En La ciutat fou conquerida per intimidar els aliats, l’oració final, adjunta a una construcció passiva, és interpretable en funció d’un agent implícit. En canvi, en L’alcalde va ser vist al carrer per guanyar una altra vegada les eleccions, la interpretació de l’oració final com si l’alcalde fora l’agent. Aquests fenòmens permeten considerar les implicacions entre funcions semàntiques, el grup de predicats semànticament modal i el modal d’obligació, en relació amb la possibilitat de l’adjunció final i causal.

2. Adjunts amb “per” dins sintagmes nominals i sintagmes

adjectivals

2.1. Contrast amb els adjunts causals i finals

Els adjunts causals i finals es presenten com a adjunts de predicat, lliures i parentètics. Els adjunts amb per d’aquest grup estan dins d’un sintagma nominal o adjectival. Sovint, s’ha utilitzat el terme d’infinitius de destinació quan hi ha adjunts no causals implicats en entorns nominals o adjectivals. Per distingir els adjunts finals dels adjunts en entorns nominals o adjectivals és la possible presència d’un subjecte lèxic posposat, el qual, si hi apareix, els adjunts finals seran agramaticals, com en Ell ho va fer acompanyar Jordi a Maria o Ell ho va fer per eixir Jordi.

2.2. Entorns nominals

Comparem, per distingir els adjunts finals dels adjunts al nom, les dues interpretacions possibles de Miquel ha portat els llibres per estudiar : En el primer cas, el complement amb per, amb una interpretació arbitrària del subjecte de l’infinitiu, s’adjunta al nom que el precedix. En el segon cas, l’oració és un adjunt del predicat. I només en el segon cas es pot incloure per tal de ( Miquel ha portat els llibres per tal d’estudiar ). Aquests casos d’interpretacions divergents són clarament diferents d’altres on el nom abstracte deverbal tria el complement amb per ( Van demanar/donar permís per entrar en la sala ).

2.3. Entorns adjectivals

Els complements amb per inclosos en sintagmes adjectivals solen ser compatibles amb adjectius que impliquen la valoració o utilitat ( Albert és apte per anar al servei o Juli està disponible per fer la guàrdia ). Aquests adjectius afegixen informació nova sobre la legitimació dels complements que estudiem. Si els contrastem amb l’oració Antoni és [ negre per eixir en la cavalcada de Reis ], veem que en els exemples d’ Albert i Juli, la falta de propietats lèxiques seria motiu de sobra per a la no legitimació del complement amb per a l’exemple d’ Antoni. L’admissió d’adjunts causals en entorns adjectivals pareix limitada a la classe dels participis passats o adjectius derivats, tant en qualsevol construcció predicativa com en una d’adjectiva.

3. Adjunts amb “per” amb quantificadors de grau

Els quantificadors de grau legitimen un complement oracional amb per , el qual, interpretat en infinitiu o construït amb una oració finita en subjuntiu, servix d’element consecutiu del nucli del quantificador, amb uns efectes lògics i semàntics específics Una manifestació interessant de les construccions que estudiem és la possibilitat d’intercalar el nexe com davant l’adjunt amb per , la qual cosa comporta una desambigüetat de la dependència del complement. La presència del nexe com vincula directament l’adjunt al

L’aparició del subjuntiu en els adjunts finals ha estat relacionada amb la interpretació disjunta del seu subjecte respecte del subjecte de l’oració principal.

• Antoni va decidir que vinguera.
• Antoni va decidir que venia.

Aquests dos exemples contenen oracions completives, la primera en subjuntiu i la segona en indicatiu. La coreferència entre subjectes és opcional per a les construccions en indicatiu, però impossible per a les construccions en subjuntiu I, finalment, cal recordar que el mode indicatiu, lliure de les dependències estructurals típiques del mode subjuntiu, deixa també lliure la referència dels subjectes buits en el seu domini, tant en oracions causals, com Antoni ho sabia perquè havia estat convidat, com en complements argumentals: Antoni sabia que venia.

5. Conclusió

El capítol que he triat per a fer aquest treball ha sigut el de les construccions causals i finals, on Amadeu Viana i Jordi Suïls tracten una branca de les subordinades adverbials. No hi tinc res a objectar sobre aquest capítol llevat de la naturalitat discutible d’algun exemple, com ara el (80), és a dir, el de Les flors per adornar el Jordi el menjador són a la taula , en el qual la presència del subjecte lèxic posposat es presenta com a criteri en favor d’un adjunt en entorns nominals i no d’un adjunt final. I curiosament, he observat que en aquest capítol no hi ha referències per als exemples. Però llevat d’açò, m’ha paregut una lectura prou aprofitosa, tot i ser d’una temàtica un poc espessa i embarullada, amb molts conceptes i termes per a aprendre, però, al cap i a la fi, val molt la pena el capítol i, fer un treball-resum sobre ell, més encara.

6. Bibliografia

SOLÀ, J., 1940-2010, & RIGAU, G. (2008). Gramàtica del català contemporani (4a definitiva. ed.). Barcelona: Empúries.

BRUCART, J. M., & GALLEGO, Á. J. (2009). L'estudi formal de la subordinació i l'estatus de les subordinades adverbials (en línia).