¡Descarga Psicología Urbana: Experiencia Viva en el Barrio de l'Eixample, Barcelona - Prof. Vives y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
1.Primera Part
En el moment que vaig llegir-me la PAC el que primer se’m va ocórrer va ser creure més convenient perdre’m per un barri de Barcelona reconegut com a més emblemàtic o pintoresc. Vaig mal interpretar que tal vegada em seria més fàcil moure’m pel barri antic, la Barceloneta o el barri de Gràcia de Barcelona, per poder
treure més suc de la pràctica. Aprofitant que baixava a la ciutat 1 vaig voler fer uns
encàrrecs pendents a l’Eixample tot pensant que res en podria treure d’un barri quadriculat. Però al final no va ser així. De fet tenia molt present al cap el concepte de deriva urbana, el seu significat: fer una caminada sense objectiu específic, i experimentar la vida urbana en comptes de ser presoners d'una rutina diària, seguir les emocions i mirar a les situacions urbanes d'una manera nova i diferent. En aquest sentit i seguint el mòdul calia que em deixés anar en l’espai de manera que l’entengués com allò susceptible de ser practicat. D’alguna manera m’havia de convertir en una observadora dinàmica que fos capaç de distingir una sèrie de maneres de ser, d'apreciar i de practicar l'espai urbà trencant ja amb la dicotomia entre l’urbanisme com a oposició a l’ambient bucòlic i anant més enllà: tenir en compte que el meu paper de vianant és clau a l’hora de transformar la geometria que defineix a priori els carrers. En aquest sentit em vaig convertir per uns moments en una practicant de l’àmbit urbà disposada, seguint Simmel, a viure en primera persona també la sociabilitat entesa com l’acció on els desconeguts s’encreuen, conversen i en coneixen d’altres, de manera que al cap i a la fi aquest indret urbà ens pot arribar a modificar i és capaç, en certes circumstàncies de produir-nos. I va ser així com després de fer els encàrrecs vaig deixar-me anar per l’Eixample dreta de Barcelona i vaig viure amb sorpresa que bé podria fer la meva primera deriva allà mateix. Tal i com deia l’Eixample a priori em semblava una estructura cartesiana buida de qualsevol emoció o sensació, més fruit d’un ordre que sol imperar en l'urbanisme de les ciutats contemporànies. Però tot i que la seva estructura dissenyada per Cerdà fa més d’un segle es basa en una rígida quadricula, no va ser tan sols així com la vaig percebre un cop m’hi vaig deixar perdre. En aquest sentit, he pogut experimentar que el passeig i la deambulació, es configura com una de les maneres de qüestionament que permet flexibilitzar, invertir i reflexionar la ciutat. Vaig aparcar el cotxe al carrer Londres i vaig encaminar-me cap al sud. La primera sensació va ser de pèrdua i desorientació. A priori no hi ha res que faci més atraient el camí. A la cantonada esquerra un rètol de La Caixa, a la cantonada dreta un Open-Cor. Em decideixo per l’esquerra i tombo avall. Una de les incomoditats que sempre m’ha suposat moure’m per l’Eixample ha estat a l’hora de creuar els carrers
PAC.1 Mireia Laporte Puig
1 Visc en una urbanització
i és per això que encara em mantinc en la mateixa acera. Al dirigir-me cap al sud en un carrer de circulació sud observo una qüestió acústica. De sobte els decibels han baixat de forma considerable. L’Eixample és sorollosa; convida poc a la conversa a peu de carrer ja que el soroll dels cotxes, autobusos, camions i motocicletes ensordeixen d’altres sons. Tot i així és curiós com, quan els semàfors són vermells i per tant aturen la maquinària, de sobte es té la sensació de passejar amb tranquil·litat. De sobte començo a sentir altres coses: portes de cotxe que es tanquen, una veu d’un nen que li demana el berenar a sa mare, un carro de supermercat solcant la vorera, una dependenta que surt al carrer amb una safata i demana les seves companyes quants cafès voldran.
No se sent soroll ni xivarri tot i que veig que sóc molt a prop d’una escola. Fins i tot en un moment tinc una sensació de soledat: no passa cap cotxe cap avall, els pocs vianants que hi ha han desaparegut per les cantonades, ni una motocicleta perduda passa pel carrer; i puc observar l’entorn despullat. Veig com la crisis també està fent els seus estralls aquí a l’Eixample: locals per llogar, negocis tancats. Observo com hi ha obres o rehabilitacions que semblen mig inacabades. Aturades en el temps.
El semàfor es posa verd i altra vegada els decibels dels watts emmudeixen la resta. Arribo a una cruïlla i veig que encara no tinc el semàfor dels vianants en verd. Quasi inconscientment, em planto a la cantonada escapçada i provo de treure el cap i creuar per la línia imaginaria que seguiria la quadrícula de l’eixample. Contemplo com d’altres fan el mateix: vianants, motociclistes, ciclistes i camions o taxis aturats que volen canviar de direcció.
PAC.1 Mireia Laporte Puig
n’adono que tot i portar gairebé dues hores passejant m’he quedat atrapada entre quatre fronteres. L’eixample dreta de Barcelona és més gran del que he caminat però quatre artèries han acorralat el meu passeig. Diagonal, Urgell, Aragó i Balmes han acotat la meva deriva. És que potser l’Eixample dreta està constituïda per subeixamples que s’han anat formant en funció dels serveis? Tal vegada l’Eixample en tota la seva extensió, és un ampli territori susceptible d'ésser ocupat però no practicat , i jo m’he fet amb l' espai , el que es practica.
2. Segona Part
La planificació de l’Eixample sorgeix com a motiu que la ciutat vivia reclosa dins unes muralles que impedien el seu creixement. Els seus ciutadans vivien ofegats, amuntegats, sense higiene i sense qualitat de vida. Ara, al segle XXI, ens trobem amb una part extensa de la ciutat, viva i activa, que afronta nous reptes i té noves regles d’ús i de convivència. L’Eixample tal i com he pogut comprovar amb la meva deriva s’ha adaptat a canvis d’estil de vida. L’any 1859 Cerdà tenia una idea de ciutat a la mesura dels ciutadans, atenent a les seves necessitats bàsiques, a la seva dignitat i al seu dret a la intimitat i a la convivència, fos quina fos la seva
classe social. 2 Tot i que a simple vista sembla que l’Eixample s’ha mantingut
resistent als canvis i a l’evolució, igualitària i ordenada, m’ha semblat captar que en l’actualitat l’Eixample es practica de forma diferent a com l’havia pensada Cerdà. Han canviat les petites fàbriques i tallers per negocis i oficines (instal·lats no només a peu de carrer; també en antigues vivendes) que precisen dels xamfrans per a realitzar les seves tasques de càrrega i descàrrega. De fet jo mateixa baixava a l’Eixample a fer uns encàrrecs i la meva forma de plantejar-me l’activitat passava per tenir en compte aquest quadriculat espai urbà. Em serveixo d’exemple per afirmar que l’Eixample em modifica a l’hora de dur a terme la meva activitat (em refereixo als encàrrecs). Tal i com explica Simmel sembla que a les gran urbs es creen certes condicions psicològiques (a cada pas pel carrer, amb el tempo i les multiplicitats de la vida econòmica, professional, social) que ens són conscients i
que són fruit de la nostra organització com a éssers de la diferència 3. D’alguna
manera jo diferencio entre el meu petit poble i la ciutat de Barcelona, no només en un sentit estructural o dimensional, sinó també en un sentit psicològic. En cert sentit quan baixo a Barcelona la meva individualitat urbanita adquireix un nerviosisme intern que té el seu origen en el ràpid i ininterromput intercanvi d'impressions internes i externes: de forma automàtica percebo una profunda oposició enfront de la petita ciutat i la vida al poblet, i tal com diu Simmel jo
PAC.1 Mireia Laporte Puig
2 http://www.anycerda.org/web/activitats/debat-i-reflexio/l-eixample-cerda-illles-en-xarxa
3 Simmel, (2001). El individuo i la libertad. Ensayos de crítica de cultura, 247-261, Barcelona, Península
a Mora, M. (2007) Història de les ciutats, UOC, Barcelona
comparo amb el ritme de la meva imatge sensorial espiritual de la vida que flueix
més lenta , més habitual i més regular 4.
Així trobem que les conductes pensades fa 150 anys segur que ja no es donen, però a la vegada he vist que aquest espai ha estat generador d’altres conductes les quals no van ser pensades en un inici. Qui es mou per l’Eixample sense ser-ne veí és algú que té pressa, que ha de fer algun encàrrec que té a veure amb la seva vida econòmica, professional o social. Sembla haver esdevingut una zona de pas. En aquest sentit els vianants més apressats fan ús dels xamfrans per creuar els carrers sense seguir la norma establerta pel semàfor; així mateix els xamfrans acostumen a ser espais destinats a la càrrega i descàrrega de persones i/o productes, així com un espai de cita entre un vianant i algú motoritzat gràcies a la facilitat d’aparcament momentani. Sembla que els veïns es moguin per altres vies. Tal vegada soterranis que van directes del pàrquing a l’ascensor? Hi ha una zona però que em va cridar especialment l’atenció. Es tracta d’Enric Granados, carrer paral·lel a Aribau que va des de la Diagonal fins al carrer Aragó, i que sembla que s’hagi modificat justament per la manca d’altres serveis, característiques o qüestions que una ciutat moderna d’avui dia no es podria perdre i que falten a l’eixam anteriorment descrit. Aquesta zona sí que ha sofert canvis importants en la seva estructura i la finalitat d’aquest canvis van en la direcció d’aglutinar en poc més de 400mts de llargada i 15 d’amplada el que serien les característiques més pròpies d’un barri més clàssic. Per una banda sembla que els arquitectes hagin volgut donar un espai social als veïns poc presents en la concepció de la resta de l’Eixample, oferint bancs, algun arbret més frondós i una zona per vianants única que permet creuar el carrer sense perill d’atropellament i per l’altra han tingut en compte els usuaris del bicing. Fa l’efecte que hagin plantejat un petit oasis en l’eixam sorollós per si algú es podria queixar. Des del punt de vista psicològic i social, podríem dir que l’Eixample en la seva totalitat no satisfà les necessitats psicosocials dels pobladors urbans. Els arquitectes i tècnics d’ara han quadriculat també les necessitats d’interacció social, la necessitat de control, la necessitat de seguretat, la necessitat de varietat social i la necessitat de satisfacció estètica donant un espai per a cada una sense deixar que s’amalgamin o flueixin de forma natural. En aquest sentit m’apropio de les paraules de Manel
Delgado 5 quan afirma que sembla ser que l’espai públic és de titularitat de la
administració que planifica la urbanització del espai públic, entès com un buit que s’ha de omplir de la forma més adequada per a servir als interessos polítics i econòmics imperants, intervenint per afavorir la fluïdesa entre punts estratègics, els usos adequats i els significats desitjats per als seus objectius, preservant un
PAC.1 Mireia Laporte Puig
4 Simmel, (2001). El individuo i la libertad. Ensayos de crítica de cultura, 247-261, Barcelona, Península
a Mora, M. (2007) Història de les ciutats, UOC, Barcelona
5 Delgado, M. ETNOGRAFÍA DEL ESPACIO PÚBLICO, Universitat de Barcelona.
dret, medicina, psicologia, etc.). Només a la web de l’Ajuntament de Barcelona
s’ofereixen 8 guies 7 editades sota diferents campanyes de venda de la ciutat. Tal i
com explica el mòdul, la metropolització no consisteix únicament en dinàmiques "físiques", també són dinàmiques socials i econòmiques que atrauen cap a les ciutats les categories socials més influents i qualificades. La Ruta del Disseny Barcelona 100% seria un clar exemple de com aquest procés de metropolització distingeix per les diferenciacions socioespacials: d'una banda, segregacions i exclusions mitjançant guetos i de l'altra, un aburgesament i ennobliment. La guia és un reclam per a un cert poder adquisitiu, una certa mentalitat, un cert tipus de persones que no volen anar més enllà, que només voldran passejar si aquell camí - concorregut o no- arriba al bar de moda obviant el barri marginal encara que estigui ben a prop. I és d’aquesta manera com la metròpoli acaba convertint-se en la metàpolis definida com el conjunt d'espais en què s'integren, en el funcionament quotidià, tota mena d'activitats econòmiques, territoris i habitants. Els espais que en formen part són profundament heterogenis i no necessàriament contigus. En aquest sentit els grans centres urbans esdevenen diferents indrets de l’espai urbà. És a dir, una persona que vol conèixer Barcelona no ha fa a través de l’espai urbà direccional i de les seves cames; sinó que ho fa per mitjà de rutes construïdes a posteriori amb una clara intenció de la caça de la població de solters i solteres, de parelles joves, d'estudiants que ràpidament gaudiran de la nova massa de població: bars i restaurants, botigues de moda, cafeteries i bars "de disseny", sales de música i concerts, discoteques.
Bibliografia.-
• Corraliza Rodríguez, J. A. (2000). Vida urbana y exclusión social, Intervención
Psicosocial, 2000, Vol. 9 N.° 2 - Págs. 169-
• Delgado, M. Etnografía Del Espacio Público, Universitat de Barcelona
• Mora, M. (2007) Història de les ciutats a Psicosociologia de la Vida Urbana,
UOC, Barcelona, 2007.
• Perec, G. (1974). Especies de espacios. Barcelona: Ediciones de Intervención
Cultural, 2001.
• Simmel, G. (1957). El individuo y la libertad. Ensayos de crítica de la cultura.
Barcelona: Península, 2001.
PAC.1 Mireia Laporte Puig
7 Clicar http://w110.bcn.cat/portal/site/PaisatgeUrba/menuitem.b368854318184aa433433343a2ef8a0c/?
vgnextoid=58a5330e4ef39210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=ca_ES
