¡Descarga Virus newcastle (treball) y más Guías, Proyectos, Investigaciones en PDF de Microbiología solo en Docsity!
Introducció
La malaltia de Newcastle afecta principalment a les aus, sobretot les domèstiques o de corral i en menor freqüència les salvatges, i està considerada una malaltia molt contagiosa.
El virus causa grans pèrdues en la indústria aviar arreu del món, sobretot en els països en fase de desenvolupament; no obstant, existeixen mètodes efectius contra la malaltia, com per exemple la vacuna o el sacrifici. La vacunació sistemàtica de les aus en una zona molt infectada ha donat resultats molt efectius.
La gravetat de la malaltia no es manté constant en cada país i de tant en tant es declaren casos aillats més virulents que requereixen atencions especials.
El virus
El virus de la malaltia de newcastle (A160) és un àcid ribonucleic amb un sol filament el qual si és purificat no és infecciós. Correspon a la familia de paramixovirus i gènere Rubulavirus , la seva forma és més o menys esfèrica, tot i que també hi ha formes pleomòrfiques. Presenta un període d’incubació de 2- dies aproximadament, el qual pot variar segons el tipus de soca, la quantitat de virus, l’edat de l’animal i la susceptibilitat de l’espècie.
L’ A160 és termolàbil, s’inactiva a partir de 30 minuts en 60 ºC, depenent de la varietat del virus sera més termoresistent o no. També s’inactiva a PH àcid (o molt bàsic) i amb l’ús de dissolvents lipídics com la formalina, l’alcohol, el metiolat, el lisol i altres, ja que conté un estrat lipídic. Es pot destruir ràpidament per deshidratació i per la llum solar. Per altre banda, el virus pot sobreviure vàries setmanes en un ambient càlid, humit i indefinidament en material congelat. Té una supervivència molt llarga en les femtes.
Totes les soques es desenvolupen en ous en embrió i els virus aïllats no requereixen adaptació, la via d’inoculació més comú és la membrana alantoidea on es poden cultivar concentracions de fins 10^9 DME50 (Dosis mortal del 50 % d’embrions). Les varietats lentògenes tarden més temps en matar a l’embrió, però es concentren en proporcions mes elevades que les capes velogèniques.
Varis autors han senyalat diferències serològiques entre els virus aïllats de la malaltia de Newcastle, aquestes diferències suposen que siguin necesàries diferents soques de vacunes per a determinats tipus de virus. Les diferències entre les soques es van demostrar mitjantçant proves creuades de inhibició d’hemoaglutinació (IH).
La malaltia
S’han observat brots de la malaltia en tot el món. La propagació del virus es pot donar mitjantçant:
- Població aviar molt densa
- Ús de ventilació (forçada per llei) en els corrals
- Transport d’aus i ous
- Us de les femptes en cultius
Així doncs, l’eliminació de les femtes i les aus afectades és necesària per prevenir la malaltia, així com el control del transport tant d’aus com d’ous en incubació s’han de tenir en compte per poder evitar el contagi. La vacunació sistemàtica de la zona dóna resultats molt satisfactoris.
El virus a l’organisme li provoca simptomes respiratoris, digestius i nerviosos, que depenent del tipus de soca poden ser lleus o més greus. En humans pot causar conjuntivitis.
Les diferents soques tenen el mateix comportament quan les utilitzem com antígens, és a dir, els anticossos produïts actuen indistintament contra qualsevol de les soques. Aquesta característica permet que les vacunes elaborades amb soques no patògenes siguin també eficients contra les soques patògenes.
La malaltia pot causar:
- Estornut, tos i falta d’aire
- Descargues nasals
- Diarrea Verda aquosa
- Depresió
- Tremolor muscular
- Ales caigudes
- Dificultat al caminar
- Cap i coll torts
- Desplaçament en cercles
- Neurotròpics: al sistema nerviós
El grau en què és infectat el sistema respiratori depèn en certa mesura de la presència d’altres agents infecciosos, com per exemple els micoplasmes o E. Coli.
Essex ’70 és el nom donat al virus aïllat al pròxim orient i europa occidental. Es el virus que ha manifestat característiques més pneumotròpiques que qualsevol altre virus virulent. Es caracteritza perquè es propaga molt ràpidament de granja a granja. Fins al moment, no s’ha trobat en aus de gàbia importades, per tant, seria adaptable a les aus de corral.
Les formes de propagació es poden dividir en dos grups:
- Propagació natural
- Propagació causada per factors mecànics associats als transports d’ous, aus, canals, pinso i desplaçament de personal.
Una incubadora pot contaminarse si es trenca un ou infectat. La malaltia també pot ser propagada pel desplaçament del bestiar, si està vacunat, la infecció produïda pel virus pot ser subclinica i si es mescla amb altre bestiar no protegit, poden haver-hi pèrdues.
L’ús de vacunes contaminades o que no hagin sigut sotmeses a controls de calitat poden arribar a contaminar i facilitar la propagació.
Es freqüent que el virus mati a l’embrió quan està en incubació. Els virus que han passat per molts embrions o que han sigut conservats molt de temps al laboratori poden perdre la seva infectivitat i la capacitat de propagacio d’un au a una altre, per recuperar el seu factor de contagi s’ha de fer passar el virus 3 vegades pels pollastres.
Vacunes
S’utilitza ampliament la vacunació, sent aquest el mètode preventiu més eficient i recomenat. Hi ha varis tipus de vacunes però les mes eficients i ampliament utilitzades son la vacuna anomenada B1 , vacuna de virus viu atenuat i la tipus La Sota. Les vacunes es poden aplicar en forma de gota nasal o ocular, en aigua o en spray.
- Vacunes Lentògenes:
- La soca F és la de menor virulència, produeix reaccions respiratòries mínimes. La vacuna és més eficaç quan és administrada per una sola via.
- La soca B1 és més eficaç i més virulenta, es vacuna a traves de l’aigua.
- La soca La Sota és la més patògena de les lentogèniques, es vacuna a través de l’aigua i presenta problemes respiratoris més importants
- Vacunes Mesògenes:
- La soca Mukteswar és la més forta, s’utilitza en paisos tropicals
- Les soques Hertfordshire y Komarov són menys patògenes i es solen convinar, s’utilitza en regions on la malaltia es menys aguda.
En altres països s’han obtingut soques de vacuna diferents. Usualment la immunitat que dóna una vacuna viva contra la malaltia de newcastle està directament relacionada amb el grau de virulència, és a dir, que quan més gran sigui la immunitat requerida més virulenta serà la soca de vacuna utilitzada. En general, les soques mesògenes no són administrades a les aus de corral de menys de 3 mesos i van després de la immunitzatció amb un tipus de vacuna lentogènica.
- Vacunes inactivades: Mètodes de producció
- Font d’antigen: Com que les vacunes inactivades no estan vives, els antigens no es multipliquen dins el cos, per tant, és essencial la introduccio d’una quantitat significativa d’antigen
- Elecció de l’agent d’inactivació: La betapropiolactona (BPL) és el més utilitzat per la seva rapidesa i encara que sigui considerat com un producte cancerigen, es descomposa fàcilment perdent la seva toxicitat.
- Inactivació del virus: Les vacunes inactivades han d’estar bacteriològicament esterils. L’inactivacio es pot aconseguir amb formalina i posteriorment una incubacio a 37 ºC
- Vacunes inactivades en emulsio oleosa
- Contingut virus en les vacunes
La concentració del virus dependrà de la vacuna que s’estigui fabricant. La potencia de les vacunes inactivades depèn de la concentració d’antigen en la vacuna
Tipus vacunes
Les soques millor conegudes son la F , la B1 i La Sota. En general, les vacunes F i B1 no provoquen malalties nervioses en els pollastres de un dia però pot causar l’aparició de símptomes respiratoris lleus. La Sota causa un major número de símptomes respiratoris
S’ha de tenir en compte que el grau de resposta de la immunitat està relacionat a la concentració del virus en la vacuna. En general, les vacunes més actives (mesogèniques) s’utilitzen en zones on la malaltia és greu, i les vacunes lentogenes on la malaltia és més lleugera.
S’ha comprovat que la vacunació a partir de vacunes amb virus vius o en emulsió oleosa pot reduIr sensiblement les pèrdues en les explotacions avícolas.
Evaluació de la patogenicitat
Per evaluar si una soca és més o menys patògen s’utilitza:
- Prova de les plaques en cultius de fibroblasts d’embrions
- Temps mig de mortalitat dels ous de gallina que estan embrionats
- Index de patogenicitat intracerebral en pollastres de 1 día
- Index de patogenicitat intravenos en pollastres de 6 setmanes
Diagnòstic
Com que la malaltia pot ser confosa amb altres malalties s’ha de realitzar un diagnòstic segur. Existeixen vàries proves per fer el diagnòstic, el principal mètode es basa en què el virus de la malaltia de Newcastle aglutina els glòbuls vermells dels pollastres sans, mentres que les aus que han patit la malaltia poseeixen anticossos que són capaços d’inhibir el virus, impedint d’aquesta manera que el virus algutini els globus vermells, aquesta prova s’anomena Hemoaglutinació-Inhibicio (H-I).
Aquesta prova és molt eficient però té un inconvenient i és que els anticossos no es formen en el sèrum fins varis dies desprès d’haver agafat la malaltia.
Un altre mètode es la immunofluorescència, és una prova ràpida però cara i costosa.
Finalment, hi ha la prova d’ ELISA, però com ja hem dit, la més utilitzada és la de Hemoalgutinació-inhibició (HI)
Deteccio d’anticossos
Bibliografía
Vacunas contra la enfermedad de Newcasttle, W.H. Allan
http://animalscience.ucdavis.edu/avian/CDFANewcastlespanish.pdf
http://www.oie.int/esp/maladies/fiches/e_A160.htm
http://www.senasa.gov.ar/sanidad/aves/avesnew.php
http://www.visionveterinaria.com/dato/15.htm
http://www.ppca.com.ve/va/articulos/e30p20.htm
http://minnie.uab.es/~veteri/21277/Diferencial%20respiratorias%20aves-1.pdf
