¡Descarga 3. Estímulo auditiu y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
1. L’ESTÍMUL AUDITIU: PROPIETATS FÍSIQUES I PERSPECTIVES DELS
SONS (Efectes Binaurals)
1. L’ESTÍMUL AUDITIU
Propietats de la informació auditiva:
- (^) Caràcter temporal: necessito que passi el temps per obtenir / integrar la informació (diferent a donar un cop d’ull). Ex. Si ens presenten una imatge durant 7 milisegons d’un gos sabrem quin animal és; però si ens presenten 7milisegons d’una bordada de gos no sabriem determinar quin ésser és.
- (^) Caràcter espaial: la informació que m’arriba auditivament la ubico en un punt de l’espai. A diferència d’altres sentits com per exemple la vista, amb l’audició MAI podrem evitar l’entrada d’inputs en el sistema (per molt que ens tapem les orelles), ja que escoltarem la nostra respiració, el ritme cardíac, etc. Es a dir, està SEMPRE connectada.
- (^) La informació auditiva genera un canvi en el medi físic ja que es propaga amb la vibració de les prtícules i, per tant, provoca canvis de pressió.
- (^) Ens permet construir escenes complexes. En els éssers humans, l’audició ens permet realitzar 5 experiències: a) Localització de fonts sonores o objectes en l’espai b) Identificació d’objectes i escenes (la informació auditiva és igual de rica que la visual) c) Percepció de la música d) Percepció de l aparla: és vital per al funcionament de l’ésser humà. Fins als anys 80 s’estudiava com arribava i es transformava la informació auditiva, les diferents estructures que fromaven el sistema audiu, etc. Però gràcies als avenços en l’àmbit, l’interés s’ha centrat en un nivell més cognitiu, es a dir, menys còclea i més còrtex. Hi han diferents nivells de processament cognitiu:
La funció del cerbell és organitzar els estímuls que arriben al conducte auditiu per no barrejar-los entr ells, es a dir, una de les seves funcions és que no confonguem els cops a la taula amb la veu del professor. SO: resultat d’una vibració / oscil·lació (massa i elasticitat dels cosos) que es transmet per un medi (aire, aigua,…) i que causa pertorbació a les molècules d’aire (compresió -> rarefacció). En la transmissió, el que es desplaça és la pertorbació o onada, en cap cas es mouran les particules del medi. Si ens trobem en una habitació en silenci absolut les partícules de l’aire no es toquen entre si però quan produim un so, provoquem el moviment d’aquestes pertícules a nivell local. Aquestes partícules xocaran contra les més properes (és comprimiran), cosa que desencadenarà una allau de xocs. Les partícules hauran de tornar al seu estat original (s’hauran de descomprimir) de manera que xocaran amb altres partícules al ampliar-se, per tant, es produirà una ona expansiva que farà que la veu arribi a tots els punts de la classe. -> (A) Partícules -> (B) Moviment local -> (C) Compresió -> (D) Rarefacció -> (E) Direcció de la pertorbació Paràmetres que cal conèixer:
- (^) Longitud d’ona (λ) : distància (m) entre cada compressió o condensació.
- (^) Velocitat : depèn de les propietats del medi (densitat, elasticitat,…) aire = 340m/s acer = 4700m/s L’ona sonora perd amplitud en el desplaçament, es a dir, per alçada (ex. sona més fort a primera fila que a l’última). Si aquesta ona es troba amb un obstacle es reflecteix (reverberació o eco) o s’absrobeix.
Un dels casos més importants del so és el fenòmen de les superfícies còncaves: les ones reflectides conflueixen en un mateix punt augmentant la seva amplitud.
Suma d’ones sonsores: Dues ones sonsores de la mateixa freqüència i amplitud es presenten:
- de manera simultània -> percebem la ona de manera igual, es a dor, percebem un sol so però amb major amplitud.
- amb una breu separació temporal (desfasades 90º) -> percebem un nou so que s’anomenarà diferent. Si es presenta un desfàs de 180º, aleshores no hi haurà so físicament parlant ja que s’anul·larà, es a dir, no donarà temps a que els molècules es descomprimeixin que ja s’estaràn comprimint de nou. Per tant, les ones que estan en fase oposada => s’anul·len Per tant,…
- (^) Ones en fase oposada -> anul·lació
- (^) Ones idèntiques i en fase -> duplica amplitud
- (^) Ones en diferents fases (no oposades) -> 2 sons diferents Tons complexos: Els estímuls sonsors que ens envolten solen ser ones complexes, es a dir, dues o més ones simples de diferent freqüència, amplitud i fase. Els estímuls sonors simples són molt rars i corresponen a sons curts d’una mateixa freqüència (piiiiiip dels hospitals). Hi han dos tipus de sons complexes: A) Ones periòdiques
- (^) El cicle es repeteix de forma regular.
- (^) Les freqüències que formen l’ona, anomenats parcials o harmònics, són múltiples enters de la freqüència més baixa / greu o fonamental (f0) -> si f0 = 200 un múltiple podría ser 1000.
- (^) El període d’una ona complexa té la mateixa durada que la fonamental.
B) Ones aperiòdiques (sorolls)
- (^) Les freqüències integrants NO són múltiples, es a dir, no tenen relació entre elles
- (^) Estructura irregular -> no es repeteixen.
- (^) Amplada de banda de soroll (gama més o menys àmplia de freqüències). >> Soroll Blanc: és un tipus d’ona aperiòdica utilitzada a nivell terapèutic que combina TOTES les freqüències de la gamma audible de l’ésser humà a igual amplitud (ex. SHHHHH que feia la tele de peques) -> s’utilitza per ex amb nens amb TDA perquè com la seva oïda està responent a totes les freqüències, un estímul extern no el destruiria. La ona complexa de abaix està composta de totes les de adalt: periòdica aperiòdica *Periòdica: regular i totes les freq són multiples de la fonamental (200) *Aperiòdica: irregular i les freq són indiscriminades Una altre manera de gramatitzar el que son les ones complexes: eix vertical = INTENSITAT eix horitzontal = FREQÜÈNCIA
(En sons MITJANS) si em presenten un to de 5000 Hz i un de 5010 Hz els percebre com a un de sol. (En sons AGUTS) passaria exactament el mateix però en intervals de 40 a 50 Hz Disposem d’una escala de mesura arbitrària que mesura els canvis subjectius en l’altura tonal anomenada l’ Escala MEL, es a dir, mesura el que percebem / canvis perceptius de l’altura tonal. Aquests llindars diferencials són fixs , es a dir, per molt que estudiis música no millorarà (biològic). TO VIRTUAL (fonamental absent) L’altura tonal correspon a la freqüència més baixa (greu), encara que físicament no hi sigui (com en el telèfon). A més a més, sabem que la fonamental és aquella freqüència que percebem. El fenòmen de la fonamental absent o to virtual observa que, quan la fonamental no hi és, som capaços de percebre-la tot i no ser-hi físicament, es a dir, el cervell té la capacitat de computar-la a través dels seus harmònics. Exercici: Quina altura tonal percebo en cada cas? 100 Hz 200Hz Això passa perquè, tot i que físicament sabem que la fonamental no hi és, hem de tenir en compte que en les ones harmòniques els harmònics / freqüències són múltiples de la fonamental. A partir d’aquests múltiples, podem trobar quin és el valor més baix i, per tant, la fonamental. Més fàcil encara -> la fonamental correspodnria a l’espai que hi ha entre harmònics, ja que han de tenir una relació perfecte (de 100 en 100 o de 200 en 200) SONORITAT (Intensitat) Ens permet diferencia entre els sons febles o forts però no hi ha una relació lineal entre la pressió atmosfèrica i la intensitat que jo percebo, es a dir, és una relació més aviat logarítmica -> Intensitat acústuca. Mesurem la sonoritat amb Decibels (dB), una escala de mesura relativa. Normalment, una veu normal es troba entre els 40 dB i, quan un so supera els 110 o 120 dB pot arribar a ser perjudicial per a nosaltres.
TIMBRE (Qualitat del so) El timbre és allò que ens permet diferencia entre un so estrident, metàl·lic, dolç, aspre, càlid, … Es a dir, ens permet percebre la diferència entre una mateixa nota tocada amb dos instruments diferents i distingir les veus. És el resultat de diferències en l’espectre de freqüències (nombre d’harmònics i amplitud dels mateixos). Quan modifiquem l’amplitud d’un harmònc es modifica el timbre, però NO l’altura tonal ni la intensitat global del so. -> Si presento 2 sons amb la mateixa altura tonal (freqüència) percebem la mateixa nota però seran 2 veus diferents, es a dir, les freqüències que acompanyen són diferents… per tant el TIMBRE és diferent.
4. EFECTES BIANURALS: LOCALITZACIÓ DEL SO El nostre cos fa que es generin pistes físiques per a la localització preciso d’objectes. L’existència de dos receptors (oïdes) afavoreix la correcta localització. Cada oïda rep senyals auditius diferents, però la imatge auditiva és la única i s’uica en un únic punt de l’espai que ens envolta. El diàmetre del cap és aproximadament de 18cm i la distància entre les orelles de 20-23 cm i, a més a més, disposem dels pavellons auditius, un a cada banda, amb plecs crtilaignosos a la cara interna. El cap determina les diferències temporals i d’intensitat en el seyal que arriba a l’oïda. Diferències interaurals: A) Diferències temporals interaurals (ITD): resulten de la separació física entre orelles.
- (^) Una font sonora lateralitzada arribarà primer a l’oïda més propera.
- (^) La diferència temporal serà màxima per a localitzacions a 90º des de la posició frontal (desfasament temporal de 0,6ms).
- (^) La diferència serà nul·la per a fonts sonores situades davant o darrera del cap.
- (^) Diferències temporals interaruals < 1 ms poden ser detectades i utilitzades com a piste sper localitzar objectes lateralitzats, fins i tot en un angle de 10º respecte de la posició frontal central.
LOCALITZACIÓ I EFECTE DE PRECEDÈNCIA
És l’acció de localitar un so a partir del primer senyal rebut, sense tenir consciència dels ecos o successives arribades d’energia sonora reflectida. El sistema auditiu binaural sembla fusionar l’estimulació original i els ecos en un únic percepte. 3 condicions:
- (^) Breu diferència temporal entre el so original i el reverberat (< 40ms)
- (^) Similitud espectral
- (^) Els ecos no han de superar la intensitat de l’estímul original No existeix cap teoria explicativa clara sobre aquest fenomen. Succeeix a alts nivells del sistema auditiu (còrtex) i no hi ha evidència d’aquest efecte de precedència abans dels 5-6 mesos de vida. En aquest moment els bebès ja poden localitzar adequadament el so. Els ecos no es perceben, però si s’eliminen, s’aprecia una diferència qualitativa del so.
