¡Descarga Percepció i atenció y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
L’ATENCIÓ
La realitat és que, avui en dia, segueix sent difícil trobar una definició amb la què tots els psicòlegs o investigadors hi estiguin d’acord. Tenim una capacitat limitada d’absorció d’informació, és per això que necessitem un mecanisme que reguli aquesta entrada d’informació. Tot i així, ens els últims vint anys ha crescut enormement l'estudi científic de l'atenció.
- Exerceix control sobre la capacitat cognitiva (filtre).
- Evita l’excessiva càrrega d’informació.
- Està vinculada en l’activació de l’individu enfront a situacions noves i planificades, o insuficientment apreses.
- Permet un processament perceptiu adequat dels estímuls sensorials més rellevants. L’atenció existeix perquè sóc un ésser amb una capacitat limitada.
Així doncs, podem entendre l’atenció com:
- Mecanisme complex (format per diversos sistemes cerebrals) implicat en el control i el processament de la informació i en la selecció de conductes.
- Sistema executiu que exerceix influència i es deixa influir per altres processos cognitius (percepció i la memòria), amb els quals guarda una estreta relació.
- L’atenció és tan important que les persones que pateixen alteracions atencionals (per exemple, heminegligència) mostren greus problemes adaptatius d'índole cognitiva i / o motora. 1. Tipus d’atenció i fenòmens bàsics
Atenció voluntària (endògena) / involuntària (exògena)
L’atenció exògena és un reflex d’orientació. És alguna cosa que ve de fora, crida l’atenció i la focalitzem en aquell estímul.
- “Quelcom em crida l’atenció”: canvi del focus d’atenció enfront un estímul inesperat o diferent. No volíem atendre a l’smily trist, però l’atenció ho ha fet.
- És involuntària i inconscient. No sotmesa a la voluntat. No hi podem fer res perquè no ho triem. És biològica i ens assegura la supervivència.
- Depèn de l’estímul. Pot deixar de ser exogen si l’utilitzem molt (habituació).
- Governa tots els sentits: visual, auditiva, tàctil... els estímuls més eficaços són sons estrepitosos llums brillants que apareixen de cop, moviment no predictible d’un objecte... la publicitat i el màrqueting utilitzen aquesta percepció (pop – up). Qualsevol estímul al que atenc sense haver-ho decidit. Dona sexy per anunciar un cotxe. Els carteristes són els cracks de la percepció exògena: algú et toca tàctilment i quan ens posen la mà a la butxaca tenim l’atenció centrada en un altre lloc. Els mags també l’utilitzen; no podem evitar que l’estímul ens capti l’atenció.
L’atenció endògena:
- “Prestar atenció”: esforç mental per a seleccionar un estímul entre d’altres. Com que tot depèn de mi, requereix un esforç cognitiu avançat. Requereix sumar recursos atencionals.
- Control voluntari: factors com automaticitat i dificultat hi tenen un paper important.
- Depèn de l’individu.
Atenció voluntària / involuntària:
- Està determinada per l’actitud activa o passiva de l’individu enfront els estímuls.
- En l’atenció voluntària l’individu decideix quin és l’àmbit d’aplicació de la seva capacitat atencional.
- En l’atenció involuntària o passiva, és el “poder” de l’estímul el que atrau a l’individu.
Atenció oberta / encoberta
L’atenció oberta va acompanyada d’una sèrie de respostes motores i fisiològiques (que produeixen modificacions en l’individu). Jo tinc respostes oculars, per exemple, per saber on està posant l’atenció l’altre persona. Si explico una broma i l’interlocutor somriu, sé que m’estava escoltant.
En l’atenció encoberta no és possible detectar els seus efectes mitjançant l’observació. No hi ha cap resposta fisiològica que permeti saber on posava l’atenció l’altra persona. Aquesta atenció ens demostra que no fa falta demostrar que estic atenent per estar parant atenció de veritat, com quan fem el xafarder però mirem en un altre lloc.
Atenció selectiva / dividida
- Determinada per l’interès de l’individu.
- En l’atenció dividida són varis els estímuls o situacions al camp atencional. Poder fer més d’una cosa a la vegada. És el que fem la major part del temps, com ara que estic escrivint i escoltant.
- En l’atenció selectiva l’esforç es dirigeix cap a un camp concret.
Tipus d’atenció Origen i naturalesa dels estímuls Atenció interna Atenció externa Actitud del subjecte Voluntària / activa Involuntària / passiva Manifestacions motores i fisiològiques Oberta Encoberta Interès del subjecte Dividida Selectiva / focalitzada
Tipus d’atenció Situacions Voluntària Parar atenció a la classe. Involuntària Quan el professor xiula a classe. Un petard pel carrer. Oberta Conversar normalment amb algú. Fer el gest a algú perquè vingui. Encoberta Copiar en un examen. L’interlocutor no sap a què està atenent en realitat. Dividida Cuinar i cantar a la vegada. Selectiva Tocar un instrument. No confondre la complexitat d’una tasca amb la divisió de les accions.
1.1. Atenció selectiva i els seus Models
Qüestions sobre l’atenció selectiva: un cop orientats cap a un esdeveniment, com podem focalitzar i mantenir la nostra atenció en un únic esdeveniment? Què succeeix amb els estímuls als que no prestem atenció? Fins a quin punt els processem? Doncs gràcies al filtratge.
- La quantitat d’informació que ens arriba de l’exterior és enorme, i canvia constantment
- És massa informació perquè el nostre cervell la pugui processar tota.
- El nostre cervell té mecanismes selectius que controlen a quins estímuls atenem i a quins no.
L’efecte “festa de còctel” (Cherry, 1953) ens demostra que no tenim cap problema en seguir una conversa enmig de moltes altres, o en un entorn molt sorollós. Ho fem a través de diferències en intensitat, localització... Cherry va voler estudiar com tenim la capacitat de centrar-nos en un estímul sense que desapareguin els altres.
La tècnica de l’ombrejat un paradigma d’escolta dicotòmica: presentació simultània de dos missatges (un a cada orella). S’ha d’atendre a un d’ells i repetir-los en veu alta. Hi ha dos canals, un atès (diuen colors, i t’han dit que si els recordes et donaran diners) i un de no atès (noms de ciutats). El que preguntarà l’investigador és el del canal no atès.
- Imaginem dos o més estímuls externs o missatges, presentats al mateix temps i que arriben simultàniament, a través dels canals d’entrada, als registres sensorials, d’on s’extrauen les característiques físiques.
- En aquest punt, un dels estímuls aconseguirà passar a través del filtre, gràcies a que les seves propietats físiques són les “apropiades”. L’altre estímul o missatge no passarà més enllà de la memòria sensorial. La representació sensorial d’aquest segon estímul s’esvaeix ràpidament i normalment queda exempta de tot processament posterior.
- Aquest filtre és necessari per impedir una sobrecàrrega del magatzem de memòria a curt plaç que es troba més enllà del filtre, ja que la seva capacitat és limitada. Aquest mecanisme permet el processament de forma extensiva de l’estímul o missatge que ha passat a través del filtre, evitant analitzar els altres estímuls per no sobrecarregar així el sistema.
Segons aquest model, la única informació que es troba disponible sobre els estímuls no atesos són les propietats físiques: tipus de veu (home o dona), localització del so o esdeveniment (esquerra o dreta)...
Broadbent (1958) va suggerir que els estímuls davant els quals no cal emetre una resposta són, si és possible, ignorats abans d'arribar a processar-se.
El filtre permet que la informació estimular adequada el travessi per ser pròpiament processada. Dels missatges no atesos només es detectarien les propietats físiques de l'input, fent-ne un anàlisi primerenc. Un exemple és estar a una festa on només hi ha nois i de sobte sentim la veu d’una noia.
Varis experiments semblaven indicar que en el canal no atès es produïa més processament del que el model defensa:
- Moray (1959): els participants perceben el seu nom quan es presenta pel canal no atès.
- Treisman (1964): missatges presentats en asincronia temporal feia que els subjectes se n’adonessin.
L’ús de mesures indirectes: falsificacions aparents del model de filtre
Per què no es recorda la informació presentada pel canal no atès? Per què no es processa (contra-exemple: nevera que deixa de sonar, obres que paren)? Per què no es recorda el final de la tasca? Cal emprar mesures indirectes del processament del canal no atès (no preguntar directament al subjecte). Exemple de mesures indirectes:
- Corteen i Dunn (1974):
- Fase prèvia: presentació conjuntament de certes paraules amb un electroshock. Associem una paraula a un electroshock.
- Fase de test: pel canal no atès es presenten les paraules associades a l’electroshock i es va observar resposta galvànica de la pell, sudoració.
- Von Wright i cols. (1975): Rèplica utilitzant sinònims hi ha un processament semàntic dels estímuls.
A partir de varies dades experimentals sorgeix un altre model per explicar l’atenció selectiva. Deutsch i Deutsch van desenvolupar la seva teoria a partir de l’observació que determinats estímuls, com el propi nom, que alteraven les ones cerebrals de subjectes mentre dormien. El subjecte no despertava però "alguna cosa passava". Tot entra, però no tot es processa, no treballem tota la informació.
L’atenció opera tardanament, sobre la MCP i no sobre els registres sensorials. Tots els estímuls són processats més o menys semànticament. En principi, tots els estímuls haurien de ser recordats, tant si són atesos com no. Però la MCP és de capacitat limitada i s’avalua de forma preferent el que s’atén. La informació que no s’elabora més (o que no es repassa) s’oblida ràpidament. Ens fixem en absolutament tot. Model de selecció tardana:
Model d’atenuació o de filtre atenuat (Treisman, 1964)
El filtre no és tan rígid com en la proposta de Broadbent (model de filtre). La informació no atesa no s’elimina, sinó que s’atenua. Així, el filtre atenua o redueix la intensitat de canals desatesos. La ubicació del filtre és flexible: segons les exigències de la situació, podrem adaptar el filtre.
L’evidència empírica d’aquest model la trobem en l’experiment de Rees i col·laboradors. La tasca era prestar atenció a estímuls visuals (paraules escrites) presentades sobre un fons d’estímuls visuals estàtics o en moviment (punts blancs). Es comparen situacions d’alta i baixa càrrega perceptiva (l’increment de càrrega perceptiva implica increment del número d’elements en una presentació o increment de les demandes de processament per al mateix número d’elements). A través de l’RMf es veu que:
- Baixa càrrega perceptiva: prémer una tecla quan la paraula està en majúscules.
- Alta càrrega perceptiva: prémer una tecla quan la paraula era bisil·làbica.
- Es mesura activació en V5: àrea del còrtex visual que respon a estímuls en moviment.
Models d’atenció selectiva:
1.2. Atenció dividida / Models de capacitat
Quins són els factors que determinen l’execució de dues o més tasques conjuntament?
- Semblança entre tasques. Com més semblants siguin dues tasques, més difícil serà fer-les a la vegada. És més fàcil quan:
Model de capacitat central (Kahneman)
Es podran realitzar dues tasques al mateix temps sempre i quan la quantitat de recursos que es necessitin per fer-les sigui inferior a la quantitat de recursos dels que el sistema disposa. L’atenció es considera un “gestor de recursos cognitius”. Hi poden haver:
- Disposicions duradores, relatives a les regles que governen l'atenció involuntària. És el que anomenem respostes d'orientació: mentre mantenim una conversa dirigim els nostres recursos si algú ens crida.
- Intencions momentànies, relatives als esquemes o criteris selectius activats en un moment donat: buscar una persona en una multitud.
L’avaluació de demandes ens permet establir el consum relatiu de recursos atencionals de cada tasca o procés: hi ha tasques que no requereixen recursos atencionals (automàtiques) mentre que altres exigeixen gran part o tots els recursos disponibles (controlades).
L’arousal varia d'una persona a una altra i en si mateixa. Té una relació complexa amb la capacitat atencional. Amb nivells d'arousal baixos, els recursos d'atenció augmenten a mesura que s'incrementa l'arousal, però a partir de cert punt, la relació s'inverteix produint una disminució dels recursos atencionals disponibles. Per exemple, durant un examen el nivell d'arousal de les persones que s'examinen és bastant o molt elevat, mentre que a l’acabar es redueix considerablement.
El model de capacitat central (Kahneman, 1973):
Models de recursos específics (Norman i Bobrow)
En contraposició al model de capacitat central, aquest altre model postula que hi ha diferents recursos dedicats a processar diferents tipus d'informació. Encara que hi hagi límits específics per a cada varietat, no cal que hi hagi un límit general per a la combinació de tasques.
- Sempre que dues tasques no competeixin al mateix temps pel mateix recurs, no hi ha motiu pel qual hagin interferir.
- Per a cada tipus de tasca hi haurà una quantitat de recursos disponibles (p. ex. visual vs. auditiu).
- (^) La possibilitat de realitzar dues tasques a la vegada no depèn tant de la suma total dels recursos necessaris per fer cada una d’elles, sinó de la quantitat de recursos relatius de cada tasca.
Crítiques a aquest model: falta de definició precisa dels conceptes i variables pertinents. Què entenem per capacitat? com es defineix la similitud de les tasques?
2. Les xarxes atencionals
Les xarxes atencionals
Les contribucions innovadores de la neurociència cognitiva, conjuntament amb el desenvolupament espectacular de tècniques de neuroimatge, han permès localitzar les xarxes cerebrals implicades en les múltiples tasques atencionals.
Podem definir l’atenció com un mecanisme central de control del processament de la informació que activa i/o inhibeix processos.
El sistema atencional és un sistema complex, no unitari, composat anatòmicament per un conjunt de xarxes d’àrees específiques.
El mecanisme atencional: les xarxes atencionals són sistemes compostos de mòduls especialitzats. Cada xarxa s’encarrega d’una sèrie d’operacions concretes referides al control atencional.
Els mecanismes descrits fan referència a l’atenció visual. S’han definit tres xarxes:
- Xarxa posterior o xarxa d’orientació.
- Xarxa anterior o xarxa executiva.
- Xarxa d’alerta o vigilància.
La xarxa posterior o d’orientació
Aquesta xarxa està implicada en la direcció de l’atenció a determinades localitzacions espacials per cercar informació rellevant, així com en l’ajust del focus atencional. Millora el processament de la informació en la localització atesa. És responsable de que ens “desenganxem” d’una localització espaial i ens reorientem a una altra.
Els potencials evocats són la resposta elèctrica del cervell a la presentació d’estímuls. L’atenció pot modificar l’amplitud d’un potencial evocat: 100 ms després d’un estímul visual es produeix una resposta en zones del còrtex visual. Si el subjecte presta atenció, la resposta és més àmplia.
Potencial evocat d’un estímul auditiu que apareix en una localització atesa (línia continua), comparat amb un estímul que apareix a la mateixa localització quan no és atesa (línia puntejada). Ja que no podem modular els sentits, podem modular l’atenció. Un exemple són els restaurants on anem a sopar a les fosques.
Com focalitzo l’atenció a dos llocs? Tenim dues maneres.
- Bottom up: no ho decideixo, com si hi ha una mosca i la miro (exògena).
- Top Down: jo decideixo on presto l’atenció.
Senyals top-down per a l'atenció espaial
En la vida quotidiana, l'atenció visual es controla tant per factors cognitius (top-down), com el coneixement, l'expectativa o els objectius actuals, com per factors (bottom-up) que reflecteixen l'estimulació sensorial.
Resultats:
Si la pista
és vàlida ho trobaré amb molt menys temps que si no em diuen res, i encara amb menys temps que si m’han mentit. Si la pista està malament tindré un cost de temps molt elevat.
Propietats de la xarxa posterior o d’orientació
Existeixen quatre propietats dels canvis d’atenció visual que impliquen el funcionament de la xarxa d’orientació:
- Poden succeir encobertament, sense necessitat de moviments oculars. L’atenció és totalment independent. Pot funcionar sense que hi hagi moviments oculars. Quan parlàvem d’atenció oberta o encoberta parlàvem de l’activació d’aquesta xarxa posterior.
- Estan fortament lligats a l’aparició de l’estímul, ja que inclús quan s’instrueix al subjecte per a que esperi el target en una localització no senyalada, s’obtenen efectes immediats de facilitació a la localització senyalada. A partir de 500 ms. es comencen a observar efectes de facilitació a la localització no senyalada, d’acord amb les instruccions. Encara que em diguin que no faci cas a la fletxa, aniré cap allà.
- Els canvis poden produir-se per pròpia voluntat del subjecte en el cas de senyals centrals o de forma automàtica en el cas de senyals perifèrics (és a dir, orientació exògena i endògena).
- Si l’atenció es dirigeix a un senyal perifèric i abans de l’aparició del target torna al punt de fixació (ja sigui per ocurrència d’un altre senyal en la mateixa localització, o perquè el senyal perifèric no és informatiu), s’observen efectes d’inhibició de retorn.
Des del punt de vista anatòmic, la xarxa d’orientació (visual) inclou el lòbul parietal posterior, el col·licle superior i el nucli pulvinar del tàlem. Tot allò relacionat amb la xarxa posterior es troben en aquestes zones. Si tenim una lesió al parietal no podrem focalitzar la nostra atenció.
La inhibició de retorn
Està vinculada amb el col·licle superior i zones del tàlem.
- Funcions de la xarxa atencional d’orientació: paradigma de Posner.
- Com funciona la cerca visual? Evidència de la inhibició de retorn.
Funció de la inhibició de retorn
La inhibició de retorn és un mecanisme que serveix per a poder explorar l’entorn de forma eficient. El fenomen de la inhibició de retorn permet evitar que re-visitem localitzacions prèviament ateses, facilitant així la exploració de llocs nous. A més, sembla que està fortament lligada a la programació i execució de moviments (sobretot, moviments oculars).
Ens permet fer cerques. Si he de buscar algú amb una samarreta vermella, no vaig mirant element a element. No fem cerques a l’atzar; ho fem a partir de la inhibició de retorn. És un mecanisme que em permet que si miro a un costat i no hi ha una noia amb la samarreta vermella, no tornaré a mirar allà. Ens permet no tornar a buscar on ja he buscat, i ho fem en milisegons. És bàsic per a la supervivència. Exemples:
- Si miro a un costat i no hi ha un animal perillós, seguiré buscant però ja no miraré on no estava. És una cerca ràpida.
- Si em piten, miro a l’esquerra i no hi ha un cotxe, miraré directament a la dreta.
- És un mecanisme de supervivència dels mamífers.
Una manera de trencar la inhibició de retorn és Buscant a Wally. T’enganya, perquè té petits patrons que es van repetint. Si el col·licle superior estigués foradat, estaríem constantment mirant i buscant, però no podríem fer inhibició.
El col·licle Superior és una estructura sub-cortical (part de la xarxa d’ orientació) que juga un important paper en la orientació de l’atenció i la realització de moviments oculars. És allà on succeeix la inhibició de retorn.
El desenvolupament de l’atenció (la xarxa d’orientació):
- Propensió a orientar-se a objectes nous:
- Capacitat per deixar de mirar un estímul per mirar un altre (“desenganxar” l’atenció).
- Capacitat per anticipar l’aparició d’estímuls nous.
- Període de l’atenció obligatòria (1 mes): períodes prolongats de fixació a un estímul visual (incapaços de “desenganxar” l’atenció). Els nadons, quan neixen, tenen el parietal en formació: no poden activar el parietal i així desfocalitzar la mirada. Diversos estudis ensenyen com un bebè mira un estímul que li fa plorar, però no deixa de mirar-lo (no pot deixar de fer-ho, no es pot “desenganxar”). No és res emocional, doncs.
- Cap als 2-3 mesos:
- Ja tenim capacitat per a seguir objectes que es mouen de forma constant.
- Som més sensibles a objectes en el camp visual nasal.
- Cap als 4 mesos comencem a “anticipar” l’aparició d’objectes (desviant el focus d’atenció actual a on es creu que apareixerà l’estímul nou). Es demostra amb l’estudi de Haith i cols que trobem a continuació.
Estudi de Haith i cols (1988) es presentaven imatges alternes, i hi havia series regulars i series irregulars. Agafaven nens de diferents edats i si el bebè té la xarxa funcional, abans que aparegui la rodona ja s’avança (no respon a l’estímul). Amb 3.5 mesos les sèries regulars van generar més moviments oculars anticipatoris que les irregulars. S’equipara el comportament atencional d’aquest bebè amb la d’un adult_._ Però a les 6-9 setmanes no es van observar aquests efectes, només s’observa reacció per part del nen si es produeix l’estímul. Entre les 9 i les 14 setmanes de vida emergeix la capacitat per fer moviments anticipatoris.
En adults, les lesions en el lòbul parietal produeixen dèficits en deixar de prestar atenció a una orientació prèviament marcada per mirar objectes en la direcció oposada. Dades de neuroimatge funcional mostren desenvolupament funcional dels lòbuls parietals als tres primers mesos de vida: aquestes estructures començarien a ser operatives entre els 3 i 6 mesos de vida.
IOR - Inhibició de Retorn en nadons (paradigma bilateral de Johnson i Tucker, 1996)
Mesura de preferència d’orientació: S’observa inhibició als 4 i 6 mesos (el gràfic no entra a l’examen).
Des del punt de vista anatòmic, la xarxa executiva implica les àrees frontals medials i prefrontals dorsolaterals, en especial el còrtex cingulat i l’àrea motora suplementària. De les estructures subcorticals cal destacar el paper dels ganglis basals.
Existeixen vàries tasques per avaluar l’atenció executiva, havent-hi components executius excitadors i inhibidors:
- Tasca de classificació de cartes de Wisconsin.
- Problema de la torre de Hanoi.
- Tasca Stroop.
Atenció executiva i categorització
Rips (1989):
- Categoritzar un objecte de 7,5 cm de diàmetre.
- Dues categories: pizza i moneda de quart de dòlar.
Depenent de si s’havia o no de “raonar” i explicar la resposta, les decisions són diferents:
- Per similitud: es categoritza l’objecte en la categoria pizza o moneda per igual (50% de resposta a cada element).
- Per “raonament”: es categoritza l’objecte com a pizza en percentatge més alt ja que pot tenir tamanys diferents (aprox. 70-80%).
Si l’atenció executiva queda mediada pel CPF, s’esperaria que pacients amb dany frontal mostressin problemes per categoritzar mitjançant “raonament”. Els resultats de Grossman i cols, al 2003, així ho van mostrar.
Pràctica 1 – Parpelleig atencional i heminegligència
La quantitat d’informació que ens arriba de l’exterior és enorme i canvia constantment. La capacitat dels humans és limitada i el nostre cervell té mecanismes selectius que controlen a quins estímuls atenem i a quins no. No tothom té el mateix llindar.
- Parpelleig atencional
Mesurar el curs temporal de l’atenció: El paradigma del RSVP
Com s’estudia el curs temporal de l’atenció? Tècnica de “ràpid visual serial presentations” (RVSP).
A 300 ms hi ha un pic de processament on no podem veure el segon traget ja que estem processant la informació a un nivell semàntic. Si pots veure la lletra és perquè o tens un processament més ràpid o més lent. Si estic processant el target 1 i de sobte veig el target 2, els puc processar ambdós, però si això coincideix en el punt màxim, no és possible.
Interpretar els resultats de la pràctica segons els models d’Atenció selectiva
MODEL DE FILTRE (només focalitzo l’atenció en una cosa) Quan s’identifica el primer estímul (T1), el seu processament ocupa els recursos atencionals. Durant aquest interval de temps (el parpelleig atencional), l’estímul test (T2) no pot ser processat més enllà de les seves característiques físiques més elementals. El seu significat no es processa. És el que millor explica els resultats obtinguts de l’exercici d’abans.
MODEL DE SELECCIÓ TARDANA Tots els estímuls es processen, incloent el significat. Quan apareix l’estímul T es dóna un processament que ocupa els recursos atencionals. Al mateix temps, el significat del test (T2) també es processa, i queda en la memòria operativa esperant a ser seleccionat per a la resposta. Però, si el processament de T triga massa (durant el parpelleig atencional), la traça de memòria de la paraula test (T2) s'esvaeix i no es pot recordar.
L’experiment de Luck i cols al 1996 ensenyava paraules durant 2 segons i desprès es veien moltes lletres però un número al mig, i aquest s’havia d’identificar. A més hi havia la variant on havies de veure el número i al mig una altra paraula de la qual hem de dir si pertanyen al mateix camp semàntic.
Model de Filtre No hi ha augment de la N400 quan es presenti una paraula no relacionada durant el PA (Lag 3). Si que ho trobaríem fora d’ell (lag més gran), a la selecció tardana, ja que analitzem més enllà de les característiques físiques i sí que es produeix aquesta ona.
Model de selecció tardana La paraula (T2) no relacionada generaria un augment de la N400 inclús quan apareix durant el PA (lag 3), ja que el seu significat es processa.
L’ona N400:
No hi ha diferència d’activació. Model de selecció tardana.
2. Heminegligència
Embòlia a la part parietal dreta on no es veu tot el camp visual esquerra. No atenen en aquesta part, no processen certa informació. Sol ser a la dreta ja que a l’esquerra també tenen problemes amb el llenguatge i altres àrees, no és una negligència pura. L’heminegligència no és una hemianopia, ja que els estímuls de l’espai contralateral a la lesió sí que es processen (encara que el pacient no en sigui conscient). Presenten anosognòsia situació patològica referida als pacients amb problemes neurològics (cognitius) que no tenen percepció dels seus dèficits funcionals neurològics. Això fa que no siguin conscients de la seva condició. Si se’ls hi demana que descriguin un gat, les descripcions variaran cada vegada. Com que també s’afecta la memòria, els records de com serà aquest gat va canviant. Són gent que no poden anar a comprar sols, només es mengen mig plat... Els pacients amb heminegligència tenen problemes per dur a terme activitats quotidianes: no es mengen el menjar que queda a la meitat esquerra del plat, s’ afaiten o es maquillen només la meitat dreta de la cara.
Quan se’ls ensenya dues cases però una s’està cremant, encara que no poden veure la part cremada, els subjectes prefereixen viure a la casa sencera, encara que no la processen conscientment. En una tasca de classificació semàntica (priming), s’havia d’indicar si la figura que apareix a la dreta del punt de fixació és una fruita o un animal. Hi ha tres condicions:
Abans de la imatge de la dreta es presenta la de la esquerra (durant 200 ms.). Els pacients negaven categòricament que hi haguessin dues imatges.
El que s’afecta és el filtre emocional, i a partir d’adquirir això a través d’un accident o una embòlia, tot queda negligit per l’atenció. Inconsciència del problema i per tant els malalts no veuen cap solució.
Vídeo: les negligències visuals. En aquest vídeo es presenten tres casos de pacients afectades per lesions massives a l’hemisferi dret, que donen lloc a heminegligències visuals a l’ hemicamp visual esquerra.
Primer cas la pacient descriu els problemes que tenia a l’ hospital: és incapaç de 'veure' el vas que es troba a l’esquerra del seu camp visual i només se’n dóna compte de la presència del vas perquè el seu braç “topa” amb ell. Descriu que experimenta problemes en la lectura perquè no pot “veure” completa la pàgina, tan sols pot veure la meitat dreta. Comenta que l’experiència que té és molt frustrant (és important tenir en compte que aquest problema se solucionaria si el pacient pogués ser plenament conscient del mateix, només movent la fulla de paper cap a la dreta, o tapant la part dreta per poder llegir l’esquerra).
Segon cas es demana a la pacient que porti a terme una sèries de tasques visuals: dividir pel mig tres línies, copiar el dibuix d’una flor, copiar un dibuix complex (tan bé com pugui), llegir una sèrie de lletres distribuïdes espacialment, anomenar els elements que apareixen a una fotografia i senyalar-los amb el dit.
Tercer cas el vídeo mostra l’execució d’una tercera pacient en tasques similars al cas anterior: cancel·lar les estrelles petites que apareixen en una fulla, copiar un dibuix complex (el mateix que en el cas anterior), reproduir amb uns bastonets un dibuix simple, dibuixar (de memòria) un rellotge, copiar una sèrie de tres dibuixos, cada un en una pàgina. Se li indica que pot començar pel que vulgui.
BLOC TEMÀTIC II: PERCEPCIÓ AUDITIVA I DE LA PARLA
Propietats físiques dels sons
So: resultat d’una vibració / oscil·lació (massa i elasticitat dels cossos) que es transmet per un medi (aire, aigua) i que causa pertorbació a les molècules d’aire (compressió o rarefacció). En la transmissió el que es desplaça és la pertorbació (onada).
Propagació del so (direcció de la onada):
Longitud d’ona (λ): distància (metres) entre cada compressió o condensació.
Velocitat: depèn de les propietats del medi (densitat, elasticitat...). En l’aire es transmet a 340m/s, i en l’acer la velocitat és de 4700 m/s. L’ona sonora perd amplitud en el desplaçament i si es troba un obstacle pot fer dues coses, o es reflecteix (reverberació o eco) o s’absorbeix.
Transmissió del so: fenomen de les superfícies còncaves. Les ones reflecties conflueixen en un mateix punt, augmentant la seva amplitud.
Propietats físiques dels sons
Paràmetres acústics bàsics
Freqüència (f): nº de vibracions/cicles per unitat de temps (segon). Rang audible humà: 20-20000 cicles per segon (cps) o Hertz (Hz).
Període: quantitat de temps requerit per completar un cicle. Es mesura en segons. T = 1/f
Amplitud: mesura del desplaçament o extensió del moviment oscil·latori (grandària de l’ona). Pressió de referència 20 μPa (mínima per percebre un to de 1000Hz). Es relaciona amb intensitat i sonoritat (dB).
La freqüència és una propietat de la font sonora (no varia), però l’amplitud dependrà de la força aplicada sobre l’objecte. Són dos paràmetres acústics bàsics independents.
(A) partícules
(B) moviment local
(C) compressió
(D) rarefacció
(E) direcció de la pertorbació.
Eix abscisses, Y, pressió atmosfèrica. Com més pressió el so, més amplitud, més fort sona. A les ordenades tenim la freqüència o cicles per segon (temps), resultant una ona sonora.
La freqüència són els cicles per segon, mesurat en hertz. La freqüència d’aquest so es treu de les ordenades. Freqüència són cicles per segon. En deu milisegons hi ha dos cicles. Un segon són mil milisegons, són 200 hz. Les freqüències van de 20 a 20.000 hz. A una escala de segons no puc representar 20.000 hz. Vigilar les escales de freqüències perquè poden canviar.
Fase o angle de fase: progressió de l’ona al llarg d’un cicle. Si veiem tota la ona equival al que seria una rodona en 360 graus. Així per localitzar un punt concret de l’ona parlem en terme de graus. Té un valor angular (0 o^ a 360 o) corresponent a l’amplitud de l’ona en un punt determinat del cicle. Els sons tenen diferent fase en funció d’on comenci. Produïm moltes freqüències i totes s’originen en la mateixa fase, per exemple quan comencem a parlar. La fase ens serveix per localitzar un so i per entendre la realitat.
