¡Descarga 5. La parla y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
5. EL SENYAL DE PARLA I ELS PROCESSOS
PERCEPTIUS
CATEGORIES FONÈTIQUES, TRETS ARTICULATORIS I CARCATERITZACIÓ
ACÚSTICA DELS FONEMES
1.1. CARACTERÍSTIQUES FONÈTIQUES
La percepció del llenguatge són els procesos que tenen lloc desde la percepció de l’ona sonora fins a l’identificació de les paraules.
Paraula = unitat lingüística que te un significat o funció gramatical.
Ex. Quantes paraules hi ha aquí?
Volverá pasado mañana -> 3 paraules He will come back the day after tomorrow -> 8 paraules
Les dues oracions tenen el mateix significat però varien en el nombre de paraules. El que contem en aquestes oracions són els espais entre les paraules (ex. volverà=inclou subjecte, verb i temps - He will come back).
Sovint quan pensem en llenguatge pensem en el llenguatge escrit (invenció humana) però la parla / llenguatge oral, és una propietat humana innata ja que no necessitem que algú ens ensenyi a realitzar-la, percebre-la o produir-la.
A diferència del que passa amb el llenguatge escrit, en la parla NO existeix un límit clar entre les paraules, es a dir, no hi ha pràcticament cap espai de temps entre paraules del llenguatge oral o fins i tot que estiguin solapades. Aquest fet fa que ens sigui més difiós d’entendre-ho (ja que ens fixem en els espais).
Nosaltres podem entendre perfectament a algú parlant català per un macroprocés d’aprenentatge que hem anat realitzant al llarg dels anys però, amb una llengua extrangera (rus) no sabriem on acaba una paraula i on comença una altre (lleng. oral).
Ex. Quantes paraules hi ha aquí? És impossible de diferenciar-ho físicament!
-> “i tenia por de la calefacció”
En la parla, un altre problema afegit és que, no tant sols no hi ha límits clars entre les paraules, sinó que tampic n’hi ha entre els fonemes (sons que componen la parla). Es a dir, totes les paraules, sons i fonemes es solapen i entren en aquest ordre en la nostra oïda.
Definició de les categoríes fonètiques:
Qualsevol estímul auditiu pot definir-se en termes de les seves propietats acústiques i temporals: freqüència, amplitud i duració. Per tant, variacions en qualsevol d’aquestes dimensions donaran com a resultat diferencies en els estímuls auditius, que poden ser o no, rellevants per a la percepció del llenguatge.
Per començar a analitzar la parla, partim de la hipòtesis que es construeix a base de fonemes.
Un fonema sería la unitat mínima de so que permet distingir significats (que es podrien definir amb els paràmetres acústics del so).
Ex. caSa, caLa, caJa … —> /s/, /l/, /x/ són fonèmes en español (però /x/ NO ho és en català)
Per tant, podem concloure que cada llengua te els seus pròpis fonemes.
Un mateix fonema, pot sonar de formes molt diferents, això és el que anomenem alófon.
Ex. DADO [daδo] la primera i la segona (d) sonen diferent, es a dir, són alòfons del mateix fonema
A més a més, els mateixos fonemes poden tenir aspectes molt diferents segons el locutor, o inclus amb el mateix locutor, pot variar. Acústicament (físicament) les variacions d’un mateix fonema són brutals:
Els fonemes es poden definir segons 3 propietats:
Segons ls propietats lingüístiques (fonologia) -no ho treballarem-
Segons les propietats acústiques
Segons les propietats articulatories* : com es produeix el so.
1.2. TRETS ARTICULATORIS*
Els fonemes són analitzables en termes de trets articulatoris, també denominats trets subfonèmics. Les diferents llengues tenen diferents fonemes, però totes elles comparteixen els trets articulatoris a partir dels quals es poden definir, es a dir, els punts d’articulació són universals lingüístics.
A nivel acústic les consonants poden ser aperiòdiques o casi-periòdiques (només per l’influència de les vocals
LES VOCALS
Les vocals són sempre sonores i la seva forma d’articulació no és rellevant, donat a que no s’obstaculitza la sortida de l’aire. El que sí que és important és la localització a la base de la llengua (piramide de les vocals).
- A nivell acústic, les vocals so sons periòdics sempre (les cordes vocals vibren)
Les vocals, al ser ones periòdiques, estan formades per una freqüència fonamental (F0) i pels seus harmònics corresponents (múltiples a la fonamental).
En funció de com col·loquem els òrgans del conducte vocal es generarà un filtre que modificarà, augmentant o disminuint, algunes freqüències a causa de modificar-se la “caixa de ressonància”.
Cada vocal es caracteritza per, al menys, 3 grups d’harmònics: F1, F2 i F3 que ens permetran identificar la vocal. De fet, donat que les FO dels diferents parlants són diferents, es produeicen exactament els mateixos harmònics:
(hi ha la mateixa diferència entre F’s en els diferents grups d’homes, dones i nens)
————————————————————————————
Al percebre els fonemes, reconeixem les “proporcions” o relacions abstractes dels fromats, això és l’anomenta Normalització del locutor.
La Normalització del locutor fa referència al fet que les diferències que percebem entre les vocals NO són exactes, sinó que són les relacions que tenen diferents fromants.
Ex. Agafem una (i) produida per un Home i calculem les freqüències que la fromen i fem exactament el mateix amb una (i) produida per una Dona o per un Nen. La distància entre les freqüències produides perls homes ha de ser igual a les distancies en les dones o nens però en un rang de freqüències diferents (serà més greu o més agut però la distancia entre freq. ha de sr equivalent).
1.3. CARACTERITZACIÓ ACÚSTICA DELS FONEMES
La forma estàndard de representar les ones és:
Eix de les X: temps Eix de les Y: amplitud
Els fonemes es distingeixen sobretot a partir de les diferències en els patrons espectrals: freqüències.
Ex. La representació corresponent a la paraula CASA amb una indicació aproximada dels inicis dels diferents fonemes que la composen.
Acústicament, també podem representar els fonemes amb un electrograma:
EL PROBLEMS DE LA SEGMANETACIÓ DE LA PARLA
Com hem vist, per les vocals es possible establir un patró estable de freqüències, però per les consonants NO sempre és així a causa del Problema de la Invariancia (problema que els sons variin).
La parla és totalment canviant i això ens genera un gran problema.
En les vocals, no tenen un rang de freqüències concretes sinó que es produeixen per una relació no exacte entre aquestes. En les consonants, una mateixa consonant pot tenir diferents sons depenen de les circumstàncies.
El problema de la invariància ve lligat a l’Efecte de la Coarticulació, que consisteix en que alhora de produir l’articulació i emisió d’un so, ho fem tant ràpid que aquesta articulació NO és perfecte (ex. eNcaNto). La coarticualció mostra que articulem els sons en funció de quina lletra segueix al fonema (ex. encanto). Això implica que, tot i ser el mateix fonema, tenen sons diferents.
El que demostra aquest fenomen és que la percepció de la parla és molt complexa i això ens fa plantejar si realment són els fonemes la unitat base de la parla o de si realment no és una unitat real. Per a que els fonemes siguin la base del llenguatge han de seguir 2 CONDICIONS FORMALS :
Condició de linialitat: per cada fonema existeic una porció de so en la producció iq ue de la mateixa forma en que el fonema /d/ precedeixi a /i/ en la síl·laba /di/, sense que existeixi solapament, també en la banda sonora NO han de produir-se solapaments entre la proció corresponens a /d/ i la corresponent a /i/. => NO HO COMPLEIXEN
Condició d’invariància: per un determinat fonema X han d’existir un conjunt d’atributs acústics associats, en TOTS els contexts. Es a dir, aquests trets han d’estar presents sempre que tingui lloc X i mai si X no te lloc. => NO HO COMPLEIXEN
Per tant…
La base de la parla NO són els fonemes sino les SÍL·LABES , perquè són unitats molt més robustes, mentre que els fonemes són molt variants.
PROCESSOS ACÚSTICS-FONÈTICS
Els fonemes es poden considerar una agrupació de trets subfonèmics i seran més o menys semblanst segons la quantitat d’aquests trets que comparteixin:
s = consonant + fricativa + sorda + dental
t = consonant + oclusiva + sorda + dental
d = consonant + oclusiva + sonora + dental etc.
Ex. ordeneu aquests fonemes en funció de com s’assemblen a /b/:
/d/, /n/, /m/, /s/, /x/, /u/
Nosaltres els hem ordenat en funció dels trets articulatoris que comparteixen (sense adonar-nos).
Gràcies als Estudis de Similitut , vam començar a demostrar que percebem els sons en funció dels trets articulatoris.
Ex. Quin s’assembla més?
/p/ i /t/ /b/ i /d/
Aquestes parelles només es diferencien en el seu punt d’articulació (bilabial vs. dental).
Els humans, som capaços de percebre els trets en funció del seu grau d’importància, es a dir, hi ha trets que són més importants que altres alhora d’identificar els sons de la parla.
Els Estudis de Confusions en Percepció Dicòtica consisteixen en presentar simultàniament 2 sons, un per cada oïda per tal d’explirar l’organització cortical (laterlaització del llenguatge). Es solen presentar síl·labes oclusives: /ba, da, ga, pa, ta, ka/.
El que es troba és que, quan es presenta en cada oïda /ba, da/ o /ba, pa/ és molt més sencill diferenciar quina síl·laba s’escolta a l’oïda dreta i quina a l’esquerra que quan es presenta /ba, ta/ (tot i que el nombre d’encerts és baix en els dos casos).
Això passa perquè intentem donar coherencia a l’entrada acústica:
si ens presenten /ba i da/ que difereixen en un tret -> serà fàcil diferenciar allò diferent si ens pesenten /ba i ta/ -> el cervell agafarà ERRONIAMENT els 2 o 3 trets diferents i els combinarà fent-ne un de neutre, per tant, no sabrà si ve per la dreta o per l’esquerre.
PROCESSOS FONOLÒGICS: LA PERCEPCIÓ CATEGÒRICA
-pràctica-
LA PERCEPCIÓ DE LES SÍL·LABES
Quan accedim a la parla, l’estructura inicial a la qual accedim són les síl·labes (més gran i estable que els fonemes). Com sabem, la parla és un constant flux d’informació acústica que ve enmaranyada i desrordenada.
5.1. ESTUDIS DE SEGMENTACIÓ FONÈTICA (defensen la segmentació sil·làbica)
(1) Liberman i cols. estudien la capacitat d’infants de diferents edats per manipular les unitats fonètiques mitjançant un joc per saber que extraiem de la parla. El que han de fer és completar unes paraules: Vent __ (ventANA).
Resultats:
—> Segmentació sil·làbica sense dificultats
—> Segnmentació de fonemes només ho podran fer els infants a partir de 6 anys (quan aprenen a llegir i a escriure)
Es a dir: quan no sabem ni llegir ni escriure podem identificar síl·labes però no fonemes.
Els subjectes també apliquen les estratègies de la propia llengua (llengua materna) quan escolten una llengua diferent (ex. poso síl·labes en anglès).
*Els fonemes SI són la unitat mínima de significat (ens permeten distingir) però no són el primer que percebem o al primer que accedim, aquestes són les sil·labes i a partir d’aqui desgranem.
5.2. ELS INICIS DEL LLENGUATGE
Partim de la base que el llenguatge és innat de l’ésser huma, es a dir, des del naixement tenim unes estructures úniques que ens permeten percebre el llenguatge. Els nounats tenen l’oïda molt desenvolupada i s’enfronten a un mòn ple de sorolls.
Capacitats inicials de l’oïda en nadons:
Reconeixemenrt i preferència per la veu de la mare al néixer
Discriminació de llengües i preferència per la llengua materna als 2 mesos: discriminen les llengues que tenen diferents bases (difernecia entre anglès i català però NO entre català i italia o Holandès i anglès) i prefereixen la pròpia.
Preferència per la parla amb trets entonatius del maternès (parlamaternal)
Preferència per estímuls de parla vs qualsevol tipus d’estímul sonor
La PERCEPCIÓ CATEGÒRICA:
Els sons que produim en la parla són semblants tota l’estona però no els definim segons les seves propietats acústiques (freqüència, amplitud i duració).
Eimas i cols. van estudiar si aquest efecte es presentava en el comportament de nadons d’1 i 4 mesos utilitzant la tècnica de succió mitjançant un xumet. El reflex de succió dels nounats és sensible als estímuls i, davant un estímul nou o diferent augmentarà el seu ritme (ex. si fem un susto a un bebe 1r augmentarà el seu reflex de sució i després segurament plori).
Utilitzen 6 estímuls que fromen un continuum entre /ba/ i /pa/. La diferència física entre cadascun dels estímuls era de 20 ms en el TIV i uns els percebrà com a iguals /ba/ba/ o /pa/pa/ i altres com a diferents /ba/pa/. Si presentem repetidament el fonema /ba/, al principi el reflex de succió augmentarà però un cop s’hi acostumi, s’estabilitzarà i anirà disminuïnt (Habituació). Aleshores, li presentarem el nou estímul (que pot ser igual o no al primer) i, si és el mateix seguirà amb la mateix nivell succió però si el percep com a diferent, el reflex augmentarà.
Resultats :
Un cop passada la fase d’habituació…
Si presentem un estímul seguit del mateix estímul -> resposta disminueix.
Si presentem un so de la mateixa categoria -> no notarà la diferència tot i ser acústicament diferents.
Si presentem un estímul d’una categoria diferent -> notarà la diferència.
Per tant: la percepció categòrica dels sons és innata (els bebes ho fan tal igual que nosaltres).
L’APRENENTATGE PER OBLIT:
Recordem que cada llengua té els seus sons i fonemes pròpis. Els adults japonesos tenen dificultats per distingir entre la /r/ i la /l/ ja que en la seva llengua utilitzen un fonema intermig però els nadons no tenen aquest problema.
Werker i Tees van realitzar uns estudis on mostraven que els nounats són capaços de percebre tots els fonemes amb totes les diferenciacions possibles de totes les llengues existents NOMÉS durant el primer any de vida a caus de la reorganització perceptiva del cervell. Es a dir, deixem de percebre totes les diferències i ens quedem amb les de la nostra llengua (ja que les altres no les utilitzem i les oblidarem).
Aquesta pèrdua NO és a nivell sensorial, es a dir, no és que no siguem capaços de distingir els fonemes (els japonesos adults poden distingir entre /r/ i /l/), sino que només ens passa en contextos lingüístics. No és que no poguem diferenciar sinó que no ho podem assumir i categoritzar.
Werker i Tees van estudiar nadons anglesos presentant-los 2 llengües extranyes diferents. Com veiem al gràfic, entre els 6-8 mesos gairebé tots distingien les t’s, entre els 8-10 mesos distingien molt menys i en 10-12 mesos ja no podien diferenciar els fonemes. Els nadius de cada llengua per contra, ho podien diferenciar perfectament.
Ex. si en els primers anys de vida no hem estat en contacte amb llengua anglesa (algu natiu anglès) sempre acabaré arrosegant accent català.
