Acolliment familiar, Ejercicios de Ciencias de la Educación

¡Descarga Acolliment familiar y más Ejercicios en PDF de Ciencias de la Educación solo en Docsity!

PAC 2:

L’ACOLLIMENT FAMILIAR

1. Un cop es declara el desemparament de l’Ismael, el nen és ingressat en un centre residencial. Al cap de quatre anys del seu ingrés, sense possibilitats de retorn amb la mare, el centre inicia un procés de col·laboració amb un matrimoni. Per què consideres que el centre inicia la col·laboració amb els pares de la Raquel per compte propi sense activar els serveis de valoració oportuns? Primer de tot, farem referencia a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), organisme que s'encarrega de la protecció i la tutela dels infants i adolescents desemparats a Catalunya, ja que disposa d'una eina de cribratge que permet unificar els criteris i els barems de risc de les diverses situacions que estudien els professionals de serveis socials. Això, produeix que tal com diu Solé (2018): "limitar els biaixos que implica la percepció subjectiva de cada cas per part dels tècnics" (Sole.J (2018). El treball social i educatiu des del sistema de protecció a la infància i l'adolescència. UOC. pàg.23). Per tant, destaquem que el servei de col·laboració també tenen una entrevista psicosocial. De manera que, un cop que aquesta parella de col·laboradors apareix l'enquadrament per part dels professionals acaba sent bastant nul, ja que no es tenen en compte les variables externes o internes i que poden tenir repercussió en el futur. No s'ha realitzat aquest estudi psicosocial previ, de manera que podem veure una actitud complaent amb aquesta família. Aquesta actitud la podem veure reflectida també amb la Raquel i el seu marit, parella d'acollidors. I per tant, podem veure una renegació en la qual no és diferència entre uns i altres, i per tant acaba alimentant el narcisisme d'algunes famílies per aconseguir el que és fàl·lic. Aquesta repetició d'aquesta acció, és el què ens permet veure reflectit el concepted'"acting out" per part dels professionals, ja que aquests queden desmarcats, davant d'una situació, o d'unes situacions, que haurien d'haver estat analitzades i treballades prèviament abans de l'acolliment, i d'exposar, en aquest cas, a l'Ismael a noves situacions de risc.

Seguidament, aquest cas és una mica especial, ja que la parella que vol acollir ja té un vincle previ amb l'Ismael. De manera que, A més, també quan l'equip planteja el recurs terapèutic als acollidors per millorar el posicionament de criança i el vincle amb l'Ismael aquest acaben abandonant les sessions, ja que no assumeixen els errors o les maneres de fer que han dut a terme i es mantenen en una posició en la qual no volen participar. Aquest fet es remet a un fet de transferència, en el que, possiblement, tal com diu Gomez. B (2019) : "Ser acogedor complementa un ideal. Al dirigir las preguntas al «cómo» éstas son vividas como ataques. Por ello, los profesionales devienen:figuras peligrosas." (Gomez,B (2019) Familias de acogida. Hacia una psicodinámica del acogimiento familiar, pág. 4). En aquest cas, encara que no es tracti d'un acolliment de fet, trobo a faltar una entrevista amb l'Ismael per saber la seva opinió o com es sent, és a dir, saber la seva versió sobre els fets que estan ocorrent. D'altra banda, la premissa de l'equip tècnic del CIF en la qual afirma "que una família és millor recurs que un centre" em sembla una actitud complaent cap a la família. Segurament, perquè davant d'aquesta situació no s'ha realitzat un enquadrament adequat.

4. Quina valoració fas de les resistències que els acollidors posen de manifest pel que fa al seguiment de l’acolliment? Per què creus que demanen reduir la freqüència del seguiment? L'equip professional està mancat en tot moment d'un enquadrament adequat, ja que és evident per les accions dels professionals que aquest mantenen una actitud complaent cap als progenitors. En el sentit que quan els acollidors demanen que les trobades amb l'Ismael i la mare biològica participi un professional en l'intercanvi, s'ho permeten sense cap estudi o justificació prèvia. A més, també quan l'equip planteja el recurs terapèutic als acollidors per millorar el posicionament de criança i el vincle amb l'Ismael aquest acaben abandonant les sessions, ja que no assumeixen els errors o les maneres de fer que han dut a terme i es mantenen en una posició en la qual no volen participar. Aquest fet es remet a un fet de transferència, en el que, possiblement, tal com diu Gomez. B (2019):

"Ser acogedor complementa un ideal. Al dirigir las preguntas al «cómo» éstas son vividas como ataques. Por ello, los profesionales devienen:figuras peligrosas." (Gomez,B (2019) Familias de acogida. Hacia una psicodinámica del acogimiento familiar, UOC, pág. 4). Per tant, podem concloure que els acollidors decideixen reduir la freqüència del seguiment, precisament per tot això, no volen escoltar l'Ismael, ja que això suposa reconèixer coses o maneres de fer que no han fet correctament o no han estat les adequades. Suposaria, llavors, trobar el símptoma, i treure aquesta visió és molt difícil, sobretot si ells mateixos no són conscients d'aquest símptoma i no accepten aquest suport que ofereix l'equip per poder treballar-lo.

5. Com complementen els equips tècnics als acollidors, és a dir, què fa que no es produeixen canvis en la dinàmica familiar? Els equips tècnics fan un treball de seguiment en els acolliments, que consisteix a realitzar un control sobre les condicions mínimes on s'acull l'infant, i donar un suport i assessorament tècnic tant a la família com a l'infant acollit. Un dels objectius principals d'aquestes trobades és que l'infant sigui escoltat, si això no es produeix, com és el cas, és conseqüent que en aquesta dinàmica familiar es produeixin tensions i confrontacions. Principalment, com hem dit abans, l'enquadrament dels professionals d'aquesta família ha estat orientat a una actitud complaent. És això mateix, l'alimentació d'aquest narcisisme el que produeix que no hi hagi canvis, o que quan es vulguin optar els acollidors s'enfadin o es sentin atacats i acabin abandonant les sessions. Tal com diu la descripció del cas els acollidors presenten una actitud infantil i de rivalitat cap a la progenitora que es manifesten en expressions carregades de ressentiment i de confrontació. Això, provoca en l'Ismael un comportament d'inhibició, i per tant que no tingui la confiança per poder parlar, i molt menys, per poder ser escoltat. A més, l'Ismael és l'objecte de desig d'aquesta família, és a dir, és allò fàl·lic, allò que faltava quan el van acollir. Amb el naixement del fill biològic això canvia, i aquest "falo" acaba sent aquest fill biològic, i per tant l'Ismael deixa de ser objecte de desig. L'Ismael, per tant, torna a estar sota la mirada del desemparament, aquesta vegada a nivell més emocional i afectiu, és a dir, torna a estar dintre d'una mirada i un escenari ja conegut.

En definitiva, ambdues parts, arriben a una situació possiblement de cansament. Els acollidors esperen per part de l'Ismael un cert rendiment, i com hem dit abans aquesta símptoma egosintònic fa que tampoc vulguin obrir-se per a una reparació. Tal com afirma Brignoni. S (2019): “Si la impotència és la germana propera del cansament, la impossibilitat, en canvi, obre el joc entre l'impossible, el possible i els seus límits. És aquesta obertura el que pot produir, en general, un cert alleujament i descans.” (Brignoni. S (2019). Acolliment i símptoma. UOC.pag. 16) A més, en aquest cas també es posa en joc el sobreentès, en el qual "no hi ha vincle entre el qual es diu i el que es vol dir." Podem notar com al principi de tot, la família es mostra predisposada a participar en el seguiment, almenys per la part de la Josefina, i en el procés d'acolliment, i finalment, acaben recorrin als professionals per mostrar queixes i més queixes sobre l'Ismael. Un fet determinat és quan a la família se li ofereix suport terapèutic i aquests acaben abandonant a les poques sessions. Segurament, per por, per incomoditat d'obrir-se i que es descobreixi aquest malestar, aquest goce, aquest símptoma, aquest desig ocult que porten amagat des del principi del procés d'acolliment i que per tant, no deixen avançar ni resoldre aquesta situació.

7. Quins aspectes valoraries que han estat detonants en el deteriorament de la relació entre els acollidors i l’Ismael? Primer de tot, l'Ismael és un menor de cinc anys que està amb un centre residencial, esperant per tornar amb la seva mare biològica. De manera que, aquí trobem el goce de l'Ismael el seu desig és tornar amb la seva mare, encara que això li produeixi malestar o negligència en molts aspectes de la seva vida. Quan això, és assumit per l'Ismael, quatre anys més tard, apareix una família de col·laboradors amb fills biològics ja grans. El seu goce continua present en aquesta nova realitat. Al cap de dos anys, la Raquel, filla de la família de col·laboradors, i el seu marit Andreu fruit d'un desig d'ella per ser mare decideixen acollir a l'Ismael. Per tant, l'Ismael acaba sent l'objecte desig d'una parella amb molt poc temps de relació. Els professionals no contemplen això. Fet determinant per l'evolució del cas, ja que no aprofundeixen en la seva motivació per acollir, ni treballen aspectes importants com el suport i necessitats

que segurament necessitarà l'Ismael per poder elaborar la seva història de vida. Els professionals accepten la motivació de "ser acogedores" i s'excusen amb la idea que amb una família estarà millor que al centre, aquesta actitud complaent complica encara més les coses. D'aquí endavant, tots els embolics que es produeixen entre ells i amb la mare biològica son causats per un sobreentès de la família d'acollidors. Posteriorment, el naixement del fill biològic acaba sent determinant, ja que l'Ismael no es sent que té lloc a la família. I per tant, acaba causant la marxa del menor a un pis tutelat al cap de pocs mesos per la majoria d'edat. Conclusió, no s'ha elaborat un bon enquadrament amb la família, no s'avaluat de manera singular la particularitat del cas i per tant, tot això ha repercutit en el desenvolupament de l'Ismael.