13
BLOC II : ALGUES PROCARIOTES.
Tema 6: Els procariotes. Cianobacteris. Diversitat morfològica, reproducció, ecologia i filogènia.
Els cianobacteris o també cianofits, algues blaves o algues verd - blaves.
Característiques principals dels cianobacteris:
Procariotes.
Protòfits.
Es distingeixen de pel seu color blau verdós.
Fan la fotosíntesi oxigènica, i per tant es diferencien del altres
bacteris, pel fet que la fotosíntesi oxigènica requereix la
presència del fotosistema II, mentre que la resta de bacteris
autòtrofs només tenen el fotosistema I.
A nivell d’organització es caracteritzen pel fet de ser
unicel·lulars o formar agregats senzills de cèl·lules.
Són poiquilohídrics.
Aquest grup consta de 150 gèneres i 2000 espècies.
Organització dels cianobacteris:
Unicel·lular, cenobial, colonial i
alguns filamentosos ( no ramificats o
amb ramificació falsa, que es
produeix per la necrosi i trencament
del filament per algun punt ).
Pigment dels cianobacteris:
Clorofil·la a que és pròpia de tots els organismes que fan la
fotosíntesi amb el fotosistema I.
Carotens i Xantofiles són pigments de color vermell i taronja que
tenen totes les plantes i serveixen per protegir la clorofil·la a d’un
excés de radiació.
Ficocianina, ficoeritrina i la al·loficocianina donen el color blau.
S’agrupen formant una estructura en forma d’estrella que es troba
sobre dels tilacoides anomenada ficobiliosoma, que serveix per
captar la llum de les longituds d’ona que no agafa la clorofil·la a i fer
perdre als fotons gradualment i llavors transmetre-li a aquesta. És a
dir serveixen per captar l’espectre d’absorció de llum que no capta
la clorofil·la a i que sinó es perdria.
Tilacoides dels cianobacteris: s’acumulen a la perifèria on es troben lliures sense formar les agrupacions a
diferència de les agrupacions de tilacoides del grana pròpies de les plantes superiors.
Substàncies de reserva dels cianobacteris:
Midó de cianofícies: es troba per sobre dels tilacoides.
Carboxisomes: lloc on es troba la RuBisCo (ribosa 1,5–difosfat).
Polifosfats
Vacúols de gas: acumulen aire que els serveix també per regular la seva posició a la columna d’aigua.
Moviment dels cianobacteris: és molt rar i si existeix és per lliscament en els cianobacteris sèsils per no quedar
enterrats entre els sediments. Aquests tenen microfibrilles que els permeten lliscar entre els sediments.
Paret cel·lular dels cianobacteris:
En tenen de mureïna (peptidglicà) i no es comparteix, l’únic que es comparteix és la beina muscilaginosa
(polisacàrids hidratats).
