¡Descarga Apuntes clave sobre Platon y más Apuntes en PDF de Historia de la Filosofía solo en Docsity!
Plató (Atenes, 427 – 347 aC) (v. 1 3 ) INTRODUCCIÓ Plató, com tots els filòsofs, es pregunta per l’ ésser de les coses. Es demana pel principi de les substàncies o també per què les coses són com són. Per començar, les coses no són plenament, només s’aproximen al seu ésser. Per exemple, aquest full no és totalment blanc, ni totalment rectangular, ni tampoc serà el que és per sempre. Tanmateix, la noció de rectangle, de blancor o de full perduraran quan aquest full ja hagi desaparegut. Fins i tot, podem dir si dos fulls són iguals o no. Ho sabem. I tanmateix, amb els nostres, ulls només hem vist coses que eren més o menys blanques, rectangulars, iguals. No hem vist mai el rectangle perfecte, la blancor perfecta, la igualtat en si. Només n’hem vist exemples, els quals a més a més desapareixeran. L’ ésser és etern i immutable, les coses no. A partir d’aquí, apareixen diversos problemes: per què una cosa és la que és? Com és que els homes coneixem la veritable realitat de les coses? Pot afectar aquest coneixement a la nostra vida, privada i pública? EXPOSICIÓ Plató és un dels filòsofs més grans de tots els temps. Recapitula tota la filosofia anterior i avança tots els problemes filosòfics posteriors. La qualitat de Plató s’aprecia tant en el contingut com en la forma dels seus escrits. Plató, a més de filòsof, és també un dels grans literats de la història. La major part dels seus escrits són diàlegs, en els quals Sòcrates és el personatge principal. Les idees de Plató s’expressen en els seus diferents personatges. Possiblement Plató va ser comediògraf fins que va conèixer Sòcrates i va dedicar-se a la filosofia. Alguns dels seus grans diàlegs són Menó, La República , El Banquet , Fedre , Fedó o el Timeu. Cada corrent filosòfic formula preguntes permanents però respon a problemes del seu temps. El pensament de Plató comença amb una doble decepció. Després de la derrota d’ Atenes a les Guerres del Peloponès, Esparta afavoreix un govern format per trenta tirans, entre els quals hi havia un parent de Plató. Plató ajuda el seu parent en el govern però es retira quan veu la violència i la corrupció pròpies de la tirania. Restaurada la democràcia, el seu mestre Sòcrates és jutjat i condemnat per faltar a les lleis dels déus, de la polis i corrompre la joventut. Plató es decep profundament tant de la tirania com de la democràcia i considera primordial la pregunta política: com ha de ser la polis justa? La resposta serà que una ciutat serà justa quan la governin homes justos. I, seguint l’ intel·lectualisme moral del seu mestre Sòcrates, afirmarà que cap home serà just si no coneix la veritable justícia. Per això, els governants han de rebre una formació filosòfica, a fi de saber què és la justícia i aplicar-la. Això és el que Plató intentarà aconseguir de dues maneres diferents: ensenyant filosofia a un governant, el tirà de Siracusa (intent frustrat i en el qual està a punt de perdre la vida) i fundant una escola a Atenes, formant joves que participarien més endavant en la vida pública d’Atenes. Aquesta escola es trobava vora els jardins de l’heroi Academos, per això va dir-se Acadèmia. I a la seva entrada hi havia una inscripció que venia a dir, que no entri aquí qui no sàpiga matemàtiques. Quina relació tenien les matemàtiques amb la filosofia? Explicant aquest punt veurem la influència pitagòrica en Plató.
D’altra banda, Plató polemitza i és contrari al pensament sofista. La sofística era un moviment nascut en temps de la democràcia, just quan la virtut més admirada era la de l’oratòria. Els sofistes eren mestres de retòrica i dialèctica que ensenyaven als joves a expressar-se bé a l’assemblea, bé davant un tribunal, fent fort l’argument feble si és necessari. La sofística també era un moviment crític amb el pensament tradicional. Els sofistes eren contraris al col·lectivisme i a la religiositat tradicionals. Amb la seva dialèctica, ensenyaven a fer discursos i a argumentar, però en general eren relativistes^1 i escèptics^2. En conseqüència, podien ser també convencionalistes^3 i pragmàtics^4. Recorda Protàgores i la seva afirmació “l’home és la mesura de totes les coses”. Per tant, si hi ha molts homes, n’hi haurà moltes mesures i totes poden ser defensables. Les seves posicions polítiques podien variar des de la defensa de la democràcia (Protàgores) a la justificació de la tirania (Trasímac). Sòcrates oposava al relativisme sofista un pensament racionalista. Tot i reconèixer la finitud humana i la seva pròpia ignorància, “només sé que no sé res”, Sòcrates creu que no tots els punts de vista són equivalents i cal diferenciar entre el saber i la ignorància. Sobre una malaltia, no és el mateix el dictamen d’un metge que el d’una persona qualsevol. I el que passa amb la salut del cos, passa també amb la de l’ ànima. Per a Sòcrates, el saber no consisteix en repetir sinó en examinar. I l’home pot conèixer, amb la seva raó, què li convé a la seva ànima, millorar-la i fer-la excel·lent o virtuosa. Cal que conegui l’ essència de la virtut i gràcies a aquest coneixement universal, jutjar si un acció particular és virtuosa o no. Per això, cal esforçar-se per analitzar les pròpies creences, conèixer-se un mateix, buscar què és la virtut en ella mateixa, diferenciant l’universal del particular, la causa de l’exemple. Aquesta era la finalitat de la maièutica socràtica (de maia , llevadora). La maièutica era una dialèctica diferent a la sofista ja que aspirava, de forma gratuïta i a través de preguntes, no tant a ensenyar a parlar bé sinó a pensar bé. Sòcrates donava per suposat que el mal ens fa infeliços i que cap home busca la seva infelicitat. Per tant, si actuem malament, és degut a la nostra ignorància 5. Per tant, si pensem bé, coneixerem la bondat i la justícia, així com els seus efectes virtuosos en nosaltres, i no deixarem que la nostra ànima es corrompi amb accions dolentes. A fi de comptes, deia Sòcrates, la primera víctima del mal és qui el comet. Ara bé, el racionalisme de Sòcrates era principalment crític. Admetia que no tots els punts de vista eren acceptables i examinava opinions i creences, però no afirmava. Plató comparteix els principis de Sòcrates però formula una doctrina. (^1) Relativisme: doctrina filosòfica segons la qual la veritat i el bé són relatius. Poden variar segons la cultura, l’època o el moment. (^2) Escepticisme: doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat i tota afirmació és qüestionable. (^3) Convencionalisme: doctrina segons la qual la veritat o el bé són fruit de les decisions o de l’acord dels homes. (^4) Pragmatisme: doctrina filosòfica segons la qual la raó no ha d’ocupar-se de conèixer la realitat sinó d’actuar sobre ella resolent els problemes de la manera més eficient i pràctica. (^5) Intel·lectualisme moral: doctrina filosòfica, segons la qual cal conèixer el bé per actuar bé. Per aquest motiu, la vida bona depèn del coneixement i qui fa el mal, ho fa per ignorància ja que considera que aquella decisió és la correcta.
perquè el fet que les idees no siguin materials fa que no ocupin espai i que aquest món ideal no pugui localitzar-se físicament enlloc). Aquesta és la tesi principal de la Teoria de les idees de Plató. També podem dir que els objectes materials reflecteixen o participen dels principis intel·ligibles o idees. La distinció dels dos mons, podem representar-la amb una línia dividida. Cada segment suposa un grau de realitat: la realitat sensible és fugissera, aproximada o aparent; la intel·ligible és eterna i autèntica. És la realitat en ella mateixa, no és còpia ni exemple sinó model. I a cada grau de realitat correspon un tipus o grau de coneixement. El coneixement dels objectes sensibles s’adquireix amb l’experiència sensible, a través dels sentits. És un coneixement aproximat, divers, contradictori ja que és basa en una realitat amb aquestes característiques. Plató l’anomena opinió o doxa. El coneixement de les essències o idees només pot ser intel·ligible. És racional, universal i immutable ja que la realitat que coneix té aquestes característiques. Plató l’anomena ciència o episteme. (Aquí, ciència s’ha d’entendre en sentit antic, no en el sentit modern que tindrà a partir de Galileu, s. XVII) Ara bé, al món sensible trobem realitats de diferent grau: hi ha ombres o imatges, i també els objectes sensibles que les produeixen. Els coneixem amb la imaginació o amb la convicció (creença), les quals formen el coneixement per opinió. Per a Plató només hi pot haver ciència de l’universal. Per això no pot haver-hi un coneixement racional del món sensible i la física, per a Plató, no seria ciència. Per tant, la Doxa o opinió seria el conjunt de sabers sobre la realitat sensible, canviant, no examinats. I pot ser per imaginació ( Eikasia ): coneixement que es basa en les imatges sensorials (ombres, representacions, imatges) O de la convicció o creença ( Pistis ). Coneixement sensible però basat no en les ombres dels objectes sinó en l’experiència repetida dels objectes sensibles. La ciència que aparta la nostra mirada del món sensible i ens introdueix en el món de les idees és la matemàtica. Gràcies a ella, la nostra ànima comença a pensar en principis universals, idèntics, lògics. Tot i que aquests principis matemàtics es poden representar sensiblement, per Plató, existeixen en un món suprasensible. Quan demostrem les propietats d’una figura geomètrica i la dibuixem, no pensem en el que hem dibuixat sinó en el que representa. I anem descobrint les seves propietats. Aquella realitat perdurarà, un cop hàgim esborrat el dibuix i fins i tot quan hàgim deixat de pensar en ella. Els objectes matemàtics, per a Plató, són reals. Són ens matemàtics. I els descobrim i entenem la seva lògica gràcies a la raó discursiva ( dianoia ), la qual es basa en hipòtesis i estableix relacions lògiques. Per això, perquè la matemàtica és imprescindible per abandonar el món de les còpies i entendre el món dels models, Plató havia escrit a l’Acadèmia que ningú que no sabés matemàtiques podia aspirar a la filosofia. Però els ens matemàtics no s’expliquen per ells mateixos, no són la veritat última. En realitat, estan determinats per uns altres principis superiors, les idees pures. Aquestes són les essències o realitats en si, les quals només poden ser captades amb la intel·ligència pura: són, per exemple, la bellesa en si, la justícia
en si, la identitat en si i la seva causa última. Serien les idees supremes. Per conèixer-los cal rebre una formació dialèctica. L’ Episteme o ciència és el saber sobre les essències o realitats immutables, és a dir sobre la veritable realitat. Pot ser pensament discursiu ( Dianoia ): un saber raonat, sobre veritats no sensibles, tot i que poden representar-se sensiblement. A partir de supòsits que es donen per evidents i no es demostren mai. Són les matemàtiques, les quals serveixen perquè l’ ànima deixi de fixar-se en el món sensible i comenci a concentrar-se en les idees intel·ligibles. I també pensament intuïtiu ( Noesis ), el qual tracta de les idees en si. L’ànima ascendeix fins als principis últims, les idees pures. És l’únic saber reflexiu, ja que entén els seus objectes i la seva pròpia naturalesa. En aquest cas, e coneixement consisteix en una visió (o intuïció) de l’ordre global de la realitat (sinopsi). La disciplina que culmina el coneixement és la Dialèctica (art reial). La Dialèctica pot ser ascendent o descendent. La Dialèctica de Plató no és la mateixa dels sofistes, ni tan sols la de Sòcrates. La Dialèctica platònica és la ciència suprema, imprescindible per als governants. És la ciència que, sense cap ajuda dels sentits, ens permet definir les essències i relacionar-les entre si, entenent de quina manera estan determinades per idees superiors o gèneres suprems. Fins arribar a la Idea o causa última, la qual és representada pel Sol. Quina és aquesta causa suprema? La Idea del Bé, la qual és tan perfecta que cal situar-la més enllà de tot, com una realitat que podem pensar i imitar però no definir. Ella és la que ordena, dóna realitat i cognoscibilitat a totes les idees, i per tant a totes les coses. Dóna realitat perquè la bondat d’una cosa és inseparable del seu ésser (ser bon cavall, ser bona síndria, ser bona taula ...). Per Plató, el mal no és res en ell mateix sinó una manca d’ésser. Dóna cognoscibilitat perquè el Bé il·lumina també l’ànima i l’ajuda a comprendre els veritables principis de la realitat. Per això fa que les idees siguin cognoscibles. El Bé és similar al Sol que il·lumina i dóna vida als éssers. Un cop el savi ha ascendit fins a contemplar el Bé assoleix una visió de conjunt o sinòptica de tota la realitat. Aquesta visió de conjunt, ordenada, harmònica, és la que podrà aplicar tant a la seva persona com a la ciutat, arribant a ser un home just i un bon governant. Com veiem, Plató porta més enllà la filosofia del seu mestre, Sòcrates. Però ho fa conservant la seva agudesa, elegància i bon humor. Una bona mostra la trobem en els mites o al·legories amb què resumeix el seu pensament. Un dels més brillants, sens dubte, és el de la caverna. El mite ens expressa de forma al·legòrica el que hem dit abans. La condició humana és similar a la d’ uns presoners que, havent estat des de sempre encadenats dins una caverna, accepten les ombres com a única realitat; fins i tot competeixen entre si per identificar-les i
maièutica. Per això, quan percebem una exemple de bellesa o de bondat, se’ns desperta un desig ( eros ) que ben conduit pot portar-nos a la veritable realitat. Això ho explica Plató al Banquet i al Fedre. I Fray Luis de León ( s. XVI) ho aplica a la seva Oda a Salinas , la qual hem après a classe. Un altre problema és com s’ha format aquest món material i visible que percebem amb els sentits? Com ja hem dit, Plató considera que no hi pot haver ciència del que canvia, per tant recorre a un altre mite (una “narració versemblant”) per formular la seva cosmologia o teoria de l’univers. Aquest mite es narra al diàleg del Timeu. El pintor del Renaixement Rafael va pintar Plató al seu fresc de l’Escola d’Atenes, sostenint el Timeu. Ho vàrem veure a Roma, el curs passat_._ L’ univers sensible va ser format gràcies a un déu artesà o demiürg, el qual no era envejós (com podien ser- ho els déus grecs que castigaven l’ excés de felicitat humana) i volia que hi hagués coses bones, ordenades i belles. Prenent com a model el món ordenat de les idees va intentar reproduir-lo en una matèria preexistent, mòbil, caòtica, situant la seva obra en un espai buit, també preexistent. El resultat va ser el món que captem amb els sentits, el qual és un gran ésser viu, amb una ànima que el mou. La forma d’aquest univers és esfèrica, al centre hi ha la Terra i més enllà hi ha les esferes planetàries i, per últim, l’esfera dels estels fixos. Més enllà dels estels fixos, hi viuen els déus i més enllà dels déus, hi hauria el món intel·ligible, però només es tracta d’un mite, ja que les idees són immaterials i no són espacials ni temporals. En l’univers sensible tot està format pels quatre elements, els quals s’identifiquen amb els cossos regulars^6. Igual que per a Pitàgores, per a Plató la realitat té un ordre matemàtic. D’altra banda, aquest univers no ha sorgit per atzar ni és mecanicista, com haurien defensat els atomistes. És el més bell i millor dels móns nascut amb la finalitat d’imitar el món intel·ligible. És un cosmos diví en el qual els déus mitològics són substituïts pels astres-déus. Si bé cap d’aquestes divinitats, inclòs el demiürg, seria equivalent al Déu bíblic ja que tenen per sobre el món intel·ligible, el qual han de plasmar en la matèria preexistent. Aquest cosmos és un exemple d’ordre i harmonia, en el qual el que és divers s’hi ajusta. Serà el model per a la justícia personal i política que Plató exposa a La República. La República o de la justícia és un llarg diàleg, dividit en deu llibres, en el qual Glaucó i Adimant, germans de Plató, demanen a Sòcrates que justifiqui perquè és preferible una vida justa a la injusta. Al principi del diàleg, Trasímac, el sofista, ha defensat el contrari: la vida injusta és preferible perquè fa feliç a qui la practica. A nivell polític, Trasímac defensa que de manera similar a com un pastor s’aprofita del seu ramat, el governant ha de ser prou hàbil per imposar les lleis que més li convinguin. La justícia, per a Trasímac, no es basa en cap ordre objectiu (natural) sinó en una decisió humana. Concretament, és el dret del més fort d’imposar el que li resulti més profitós. El diàleg comença, per tant, recuperant implícitament el dilema entre physis i nomos. Quines lleis són més fortes, les de la naturalesa o les de la ciutat? La justícia es basa en un ordre natural, i per tant immutable, o (^6) Foc /tetraedre, terra /cub, aire /octaedre, aigua / icosaedre ; i el dodecaedre correspondria al cosmos sencer.
pel contrari, és fruit d’una invenció o d’un acord entre els homes? Trasímac marxa i els joves demanen a Sòcrates que, tot i que no estan d’acord amb Trasímac, volen rebatre racionalment la seva tesi. Per saber per què és preferible la vida justa a la injusta, cal definir en primer lloc la justícia. I com que és més fàcil veure una cosa gran que una altra petita, Sòcrates proposa definir primer la justícia a la polis i veure allà els seus efectes, per després fer el mateix en l’individu. Les ciutats neixen perquè els homes no som autàrquics i ens necessitem uns a altres. Així apareixen els diferents oficis. I també els militars que la defensen i els governants que l’administren. Una ciutat està formada per diversos estaments. I serà justa quan les diferents parts ajustin, complint cada una la seva funció. Per Plató, justícia és ajustament d’una sèrie d’elements diversos, de forma que l’efecte final sigui d’harmonia, ordre, bellesa ... felicitat. Això és el que passa al món de les idees i a l’univers; i és el que hauria de passar a la ciutat i a l’individu. La noció platònica de justícia, per tant, no és igualitària sinó jeràrquica i orgànica. De manera similar la seva visió de la societat no és individualista. La polis no és la suma dels seus membres sinó un tot amb entitat pròpia. La ciutat és comparable amb un gran organisme, en el qual els membres estan dotats, per naturalesa, per complir una tasca. Per això tant la seva felicitat individual com la felicitat del conjunt passa perquè cadascú realitzi les seves capacitats. Però convé que ho faci de manera admirable, excel·lent, virtuosa. Per això, cada estament de la ciutat, format per homes i per dones, té una virtut característica. Els governants estan capacitats per pensar i deliberar en el conjunt de la ciutat i donar les lleis que ajustaran les diferents parts. Faran bé la seva feina si la fan amb prudència. Caldrà que passin un llarg període de formació perquè arribin a ser governants: practicaran gimnàstica, música i poesia (no de qualsevol mena, sinó les que afavoreixin més l’ autodomini), astronomia, matemàtiques i dialèctica (en sentit platònic, la ciència reial). Un governant està capacitat quan té més de 50 anys. Aleshores pot aplicar l’harmonia del món intel·ligible al conjunt de la ciutat. Per Plató, s’haurà d’obligar als governants a què ho governin ja que, si fos per ells, es dedicarien només a la ciència i a la contemplació del món intel·ligible. Els defensors o militars són els més dotats per lluitar i defensar la polis. Caldrà que siguin coratjosos. Hauran estat seleccionats i entrenats, amb exercicis gimnàstics, musicals i poètics. I perquè la seva prioritat sigui la ciutat no tindran propietats privades, viuran en comunitat, les parelles no s’uniran en matrimoni i els fills que tinguin seran criats per la ciutat, sense que sàpiguen qui són els seus pares. Plató s’inspira en una altra ciutat grega que s’organitzava de manera similar. Els defensors no estan capacitats per adquirir la formació dels governants-filòsofs, per això compliran la seva funció sostenint l’opinió ( doxa ) recta transmesa pels governants. En tercer lloc, hi ha els productors, comerciants, artesans... encarregats d’alimentar i satisfer els desitjos bàsics de la ciutat. Seran la part més nombrosa de la població. I ja que són la part del desig, la seva virtut consistirà en què aquest desig no els domini. Cal, per tant, que temperin i que posin límit als desitjos, deixant-se governar per la part més noble, la seva i la de la ciutat. La llibertat, per Plató és autodomini, ja que quan algú es deixa governar per les passions es converteix en un esclau.
Plató exposa a La República una antropologia dualista (l’home està format per cos i ànima, té una part racional i una altra irracional) i una psicologia que diferencia l’anima en tres: l’ànima consta de tres parts, cadascuna amb la seva facultat i la seva virtut, quan es comporta de forma excel·lent. Aquesta psicologia tripartita apareix també en un altre gran mite: el del carro alat ( Fedre , 246d). Al mite del carro alat, Plató diferencia les ànimes divines de les humanes. Diu que tota ànima és comparable a un carro de cavalls alats conduits per un auriga. Les ànimes divines tenen dos cavalls blancs, forts i obedients que permeten arribar amb facilitat a l’extrem del cosmos, allà els animals recuperen forces i els déus jeuen contemplant l’ordre del món intel·ligible. Les ànimes humanes, tanmateix, estan formades per un cavall blanc, fort i obedient, i un altre de gris, contrafet, feble i desobedient. L’auriga no pot governar el carro amb facilitat i, a dures penes, pot seguir les ànimes dels déus fins a l’extrem de l’univers i contemplar, només uns breus instants, la veritable realitat intel·ligible. Les sacsejades del cavall gris fan caigui a la terra. L’ànima caiguda perd les seves ales i oblida el que ha vist. Però en trobar-se amb una realitat bella, s’omple de desig i sembla que recordi la veritable realitat de més enllà del cel. En realitat, l’ ànima oblida però no totalment. Si no, no desitjaria la bellesa o la justícia. No podem buscar el que ja tenim ni el que ignorem totalment (paradoxa del Menó ). L’ésser humà es troba entre la terra i el cel, entre la ignorància i el coneixement, per això experimenta un desig de perfecció. Per Plató el desig de plaer i de bellesa ( eros ) és l’impuls que empeny l’ànima al coneixement de la veritat. Si troba l’ajuda idònia, amb estudi, bona conversa i amb una vida ordenada s’alliberarà del pes de les passions mundanes, anirà recuperant el coneixement oblidat i contemplarà la veritable realitat, aconseguint el veritable plaer. Mite Psicologia Ètica Política Fisiologia Auriga Raó Prudència (més la resta) Filòsofs/reis Cap Cavall blanc Ànim Fortalesa (i temprança) Guerrers Pit Cavall negre Apetit Temprança Productors Ventre Carro alat Ànima Justícia Polis Organisme En síntesi, Plató continua la tradició filosòfica i es demana per la veritable realitat, més enllà de les aparences; això és, pels principis absoluts que expliquen i constitueixen el món, amb el ben entès que només qui conegui aquests principis podrà aplicar-los tant a la seva vida com a la ciutat. Així, formula una teoria en la qual l’ontologia, l’epistemologia, l’antropologia, la psicologia, l’ètica, la política i la religió s’entrellacen amb una argumentació complexa i de gran qualitat literària. Això no impedeix que la seva obra plantegi qüestions discutibles en tots els camps del pensament i de l’acció. Però aquesta és una altra prova de la seva grandesa. Alfons Garrigós (maig / octubre 2017 )
