¡Descarga apuntes valenciano Joan Fuster y más Apuntes en PDF de Valenciano solo en Docsity!
L’ASSAIG DES DE 1939 FINS A L’ACTUALITAT
DELS ANYS 60 FINS A L’ACTUALITAT
L’assaig es caractertiza perquè s’escriu en prosa i perquè l’autor parla en nom propi, adoptant actitud persuasiva per a trasladar al lector la seua opinió, que pot tractar sobre temes molt diversos. Per tant, predomina l’argumentació que es pot plantejar des de dues prespectives, que expliquen la diferència principal entre le dues clases d’assaig més habituals: L’assaig divulgaltiu : en què alló més importan és el tema tractat no tant la personalitat subjectiva de l’escriptot ( El descredit de la realitat (1955) de Joan Fuster , un assaig sobre història de l’art). L’assaig deliberatiu : en què destaca sobretot la personalitat de l’autor, la seua visió del món, més que no el tema que tracta (és el cas del Diari 1952-1960 (1962) del mateix Fuster). Un gènere així tenia cabuda difícil en els estretors del primer franquisme. De fet, el primers assaigs publicats durant els anys 50 són obres de temes religiosos i històrics, que la dictadura considerava poc arriscades entre altres coses perquè el públic era minoritari. Amb el gir dels anys 60, s’obrin noves possibilitats de publicació, com demostra el fet que Edicions 62, una editorial que naixia amb vocació de modernitat, s’estrenara l’any que li dona nom (1962) amb la publicació d’un assaig sobre temes culturals i nacionals, com és Nosaltres els valencians , de Joan Fuster. Els assaigs divulgatius sobre aquestes qüestions dominaran el panorama, però poc a poc, de la mà d’autors tan consagrats com Josep Pla, es publicaran obres d’assaig deliberatiu, les quals, en lloc d’explorar un tema concret, en tracten molts, sempre amb el filtre de la personalitat de l’autor com a característica principal. A mesura que els mitjans de comunicació en català es normalitzen i pareixen revistes i diaris, es consolida un altre espai per a la producció de l’assaig, l’article d’opinió, conreats per Joan Fuster, Monserrat Roig, Quim Monzó i Joan Francesc Mira. En els darrers anys el blogs i les xarxes socials han estimulat formes d’escriptura que s’assemblen molts als dietaris i als aforismes. En l’actualitat, conviuen obres de reflexió sobre temes concrets, com la política o la identitat, al costat d’altres més centrades en la visió subjectiva de l’autor davant del món general, conreades per autors com Enric o Vicent Alonso.
JOAN FUSTER
Comença a escriure poesia, però prompte abandonà aquests gènere i es dedica en exclusiva a l’assaig. En paral·lel a les col·laboracions de premsa amb diferents mitjans de Valencià Barcelona i Madrid, i amb les revistes de l’exili, que donarien peu a reculls d’articles d’opinió, Fuster escrigué assaigs complets sobre temes d’allò més diversos. Podem classificar els seus assaigs de la següent manera: En l’àmbit de l’assaig divulgatiu , ens ofereix una reflexió coherent, sòlida i influent sobre la identitat valenciana. El seu llibre més conegut, en aquest camp, és Nosaltres els valencians , publicar a l’uny 1962 com a primer títol d’Edicions 62, un dels primers projectes editorials moderns nascuts dels anys seixanta. En aquest llibre, Fuster indaga en la història, des que Jaume I fundà el regne de València, l’existència del qual reivindica com a projecte de futur. Més enllà de les obres d’aquesta temàtica, Fuster publica nombrosos assaigs sobre literatura , en els quals ofereix intrepetacions molt útils d’autors clàssics i contemporànis. També, cal destacar un dels seus primers llibres, El descredit de la realitat , un assaig monogràfic sobre la història de l’art en els segles XIX i XX. En l’àmbit de l’assaig deliberatiu , Fuster publicà obres d’allò més heterogènies, que aborden els temes més diversos amb molta llibertat i sempre des d’una consciencia subjectiva. És molt important Diccionari per a ociosos (1964), escrit a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire (1764). L’integren un conjunt de reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta (l’amor, el nacionalisme, la mort, la llibrertat…), i amb una extensió diversa: n’hi ha que ocupen unes quantes pàgines i n’hi ha que tenen forma d’aforisme. Judicis finals (1960), Consells , proverbis i insolències (1968) i Sagitari (1984) són altres llibres on treballa l’aforisme , la forma més breu de l’assaig, és a dir, una frase contundent que resumeix de manera sistemática i provocativa un pensament. Finalment, Fuster també publicà diversos fragments dels seus dietaris. JOAN FRANCESC MIRA La seua obra no es limita tan sols a l’assaig, sinó que la seua producció narrativa es situa entre les contribucions més destacades dels darrers anys, amb reculls de contes com Els cucs de seda (1974) i les novel·les com Els treballs perduts (1989). Si ens centrem en l’assaig, cal dir que Fuster el practica a la manera de Fuster: des de la subjectivitat i la llibertat, però també amb rigor i consciència del paper social de l’intel·ectual com a persona que ha d’orientar les opinions i ha d’ajudar les persones a pensar lliurement, a donar-los els arguments per a fer-ho.
Josep Pla, Carles Riba, Marià Manent, Josep Maria Castellet i Joaquim Mola, entre altres. Des de l’òptica valenciana, cal esmentar els primers intents seriosos de reflexionar sobre el país realitzats per Martí Dominguez o Manuel Sanchis Guarner, amb la seua coneguda obra La llengua dels valencianas. És en aquests contex històric i cultural on cal situar l’obra de Joan Fuster. La seua obra ha evolucionat amb els canvis històrics, culturals i polítics, però manteniment dues contants: d’una banda, l’àmplia cultura i saviesa adquirides en un temps en què no era gens fàcil aconseguir una formaciò; de l’altra, la seua independència ideològica enfront d’un poder partidari de l’uniformisme. La significació històrica de l’obra de Fuster no es pot quedar a la possible repercussió i influència dels seus llibres, sinó el conjunt de tota la seua tasca cultural i de compromís cívic. Durant molts anys, Fuster ha exercit un clar magisteri davant les noves generacions, sobretot valencianes.
2. L’ASSAIG Fuster va encaminar la seua escriptura cap a l’assaig, gènere en el qual se sentia particularment còmode: sense les través del vers, amb una mida segons les circumstàncies de l’escriptura i sense la necessitat d’acabament definitiu que la novel·la imposa. Aquesta flexivilitat permet recórrer l’escala que va des de l’expressió curta i sentenciosa que és l’aforisme, fins a l’article d’opinió en la premsa o fins assaigs més ambiciosos en extensió però sempre tocats d’una certa provisionalitat: to be continued, en diríem. La major part dels assajos fusterians naixen dels seu dietari personal, d’un riu cosntant de reflexions, fetes al llarg dels dies, sobre diferents estímuls externs de la vida quotidana, política o cultural, i especialmente sobre les lectures que alimenten l’experiència. Aquestes reflexions van lligades a un pròleg a un títol únic: Babels i Babiliònies, Combustible per a falles , Examen de consciència , Un país sense política o Diccionari per a ociosos. L’autor reconeix la seua preocupació per buscar un títol adient en cada ocasió. No és estrany que l’autor en trie de ben originals. Fins i tot, n’hi ha algun tan soprenent que ha estat sovint motiu de confuncions, Causar-se d’esperar, citat per alguns amb un canvi de “causar-se” per “cansar-se”. En realitat, el títol fusterià remetia a un vers d’Ausiàs March, on el poeta deia que “tot assaig és causa d’esperar”, en el sentit que quasevol intent d’iniciar una comesa prové d’una llarga espesa. Això va donar ocasió a aquest títol, certament artificiós.
L’assig és un gènere nascut al segle XVI, amb l’obra de Montaigne, que ignagura una manera d’escriure nova, desimbolta, que, a partir de les reflexions subjectives, configura un discurs de gran flexivitat expressiva. Montaigne va establir aquestes pautes espressives en un tipus, per l’exhibició de les reflexions internes de l’escriptor i pel pròposit de fer de la seu fragmantarisme, per l’exhibició de les reflexions internes de l’escriptor de fer de la seua una prosa artística, lingüísticament molt elaborada.
3. ELS AFORISMES (IMPORTANT) L’aforisme és un gènere que es pot incloure en el vast recinte de l’assaig, però que té particularitats pròpies com és la seua radical brevetat o el to sentència amb destilacions morals.Le seues dimensions minúscules fan que aquest microtext demane una intensitat extraordinària. En l’aforisme ha de ser concentració del seu significat per mitjà de jocs de paraules, metàfores, paradoxes o contrasts sorprenents. En realitat l’aforimes s’anomena sentència, perquè és com en les sentències judicials, el resultat final que sintetitza una llarga deliberació, un pensament profund de l’autor que adopta l’aparença de proverbi popular. Fuster diu dels aforismes “càpsules de doctrina” i les compara amb els pensaments que apareixien, en la seua infantesa, als almanacs o calendaris de bloc, on en arrancar cada dia el full corresponent es trobava un frase per a la maditació, que solien tenir fons alliçonador i practicaven l’art d’aconsellar els lectors. No debades Fuster, dona aquest títol al seu recull més extens d’aforismes: Consells, proverbis i insolències. De fet, l’aforisme manté a vegades el seu valor d’instrucció moral per a la conducta, però també té una punta d’insolència, com ara en aquests exemples:“No ens hem pas d’enganyar”; l’honradesa és un luxe caríssim”;“ Una persona que ens estima és un perill permanent”; o bé :” Contra el bé i contra el mal- contra les pretencions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia”. La ironia és, en efecte, un ingredient freqüent dels aforismes de Fuster. El lector hi és invitat sovint a pensar-ho dues vegades, no siga que l’escriptor li estiga prenent el pèl amb una frase burleta. Realment, enfront dels aforismes tradicionals que sovint operen com una consigna, els de Fuster tendeixen més aviat a constituir un cert enigma, una mena d’endevinalla que cal resoldre per mitjà de la deliberació interior.En alguns casos és evident aquesta condició d’enunciat problemàtic que cal esbrinar atentament: “Amb una mica de sort, acabaràs pensant que tu ets tu”; “No siguis insolent. Es pensaran que ets sincer!”. Fins i tot en diverses assajos de l’autor trobem frases que, extretes del context del paràgraf on apareixen, sonen a aforismes perquè tenen cert regust de sentenciositat. Aquest darrer cas és freqüent, ja que un dels trets de l’estil de Fuster consiteix a deixar caure de tant en tant frases sentencioses.
No deixen de ser assajos tocats d’un cert didactisme, que apropa els autors estudiats al lectos. Fuster ens ensenya a conéixer-los i a entendre’ls i interpretar-los en la seu circumstància histórica i social. Fuster ha dirigit aquesta dedicació en tres grans direccions: l’estudi dels clàssics, especialmente valencians, la literatura i la història social de la llengua en els segles de la decadència” i els autors i la literatura del segle XX. Obres d’aquesta temàtica són: Poetes, moriscos i capellans (1962) i Literatura catalana contemporànea (1972).
5. DICCIONARI PER A OCIOSOS Per a Fuster, l’assagista és “un especialista en idees generals”. Diccionari per a ociosos s’adreça a lectors encuriosits, disposats a seguir les excursions de pensament que l’autor els proposa. A canvi, incrementaran la seua cultura general però, sobretot, aprendran a veure les coses de cada dia des d’una prespectiva nova, per mitjà de la conversa virtual amb l’autor, com aquest anuncia al pròleg: “De fet, tracten problemas de cada dia- els meus, si més no,- precisament els mateixos que constituirien la matèria d’una conversa familiar, cordial, en el cas que el lector i jo ens trobéssim cara a cara i ell s’hi interessés” El llibre emprén una sèrie de divagacions per la temàtica més diversa, amb al·lusions a lectures cultes i a experiències personals de la vida. Passen per les seues pàgines grans temes de la literatura com són la metafísica, la llibertat, el nacioanlisme, l’ordre, el pensament; el zero que representa el no-res, i també diversos vicis i virtuts; també algunes realitats tan concretes i elementals com la cadira o el rellotge, el sexe, la xenofòbia o la gent al carrer.L’autor ens hi parla de tot un poc sempre amb un discurs racional i intel·ligent, desmitificador i crític. El tractament de la humil cadira ens sorprén per l’originalitat del seu palntejament, que ens permet una mirada historicocultural des d’una prespectiva diferent.És una mostra de com, per a l’autor, l’interés pot estar més en els ulls que miren que en l’objectiu mirat. Dit d’una altra manera: no hi ha temes menyspreables, si se sap tractar-los amb perspicàcia. Generalment, el “nosaltres” apareix amb un valor inclusiu del lector que remet a la cosntrucció d’una identitat compartida (com quan parlem de nosaltres els valencians, nosaltres els catalanoparlants, nosaltres els europeus contemporanis, o fins i tot els membres del gènere humà). Aquest “nosaltres”, d’altra banda, sol oposar-se a un “ells”, els que són situats a l’exterior de la comunitat que el nosaltres contrueix.
5.2 ESTRUCTURA
L’assaig es caracteritza pel seu discurs fragmentat i amb aparença d’inacabat. A més, el títol assignat conté una indicació que ens remet a un altre gènere de text: el diccionari. El recurs retòric a la idea de diccionari com a recull ordenat alfabèticament de mots que s’han de definir dona al lector un nova clau de lectura. El lector és conscient que el llibre és un fals diccionari, fingit, però áquesta configuració dels materials assagístics marca unes rutines de lectura.En altres paraules sabem que no és un diccionari amb sentit propi, que no hem d’esperar un definició seriosa de cada entrada, que els articles tindran una mida molt desigual i que l’ordre de lectura és capritxós. Sabem que tot això és un artefici, un joc literari. A més, n’hi ha que són exposats amb tigor i esquematisme sintètic, com el que acota el tema de l’escepticisme, cabdal en Fuster. Naturalment, l’ordre de lectura pot variar, perquè som conscients que l’ordenació és arbritària. 5.3 L’ESTIL Quant als recursos més respresentatius dels assajos de Fuster, podem assenyalar tres trets fonamentals:
- La tendència a la ironia. L’adjectivació inesperada, o els adverbis constitueixen una de les modalitats més notables d’aquesta tàctica: “individu crematísticament famolenc”, “sinístrament famosos”, “la Grècia jove i elàstica”, “tendrament arqueològica”. A vegades el contrat entre dos mots que es combinen és degut al fet que un d’ells presenta un valor descaradament material o fins i tot fisiològic: “els proceni dels segles”. “aquesta institució i la persona que la tripula”, “desficis eròtics”,” empatx de literatura”.El mot “segregar “en el seu significat directament fisiològic que s’associa amb “glàndula”, apareix diverses vegades aplicat a realitats molt més abstractes, amb un efecte d’ironia i fins i tot d’humorisme ben eficaç.
- Un segon tret característic de l’estil fusterià és la seua sentenciositat. La contundència d’algunes expressions que semblen escrites per a ser fixades en la memòria.Alguns articles del llibre són, aforismes, i per tant, tendeixen a una estructura de sentència. Però també, podem espigolar-ne frases amb aquest tipus de ressonància al llarg dels textos, i de manera molt especial, com a clausura dels seus paràgrafs: “La decadència del perdó és, en última instància, una decadència de l’odi”; “La pornografia sovint ridícula perquè ho és el seu vocabulari”; “Els excessos- veritables excessos, no ens enganyem- són l’única cosa que amenitza la vida”.
- Un altre procediment estilisitic de Fuster és el conversacionalisme que introdueix de sobte en el seu discurs. Interjeccions, certs connectors pròpiament conversacionals,
la manera de concebre la vida al llarg dels segles. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, una concepció de la vida lliure de patiment. «Cadira» es presenta en un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Diccionari. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara: La introducció aniria des de «La constatació és fàcil de fer...» fins a «...a tot allò que feia referència al seu confort més immediat». En aquesta part, Fuster introdueix el tema de què parlarà: la manca d’innovació de l’ésser humà pel que fa al confort. L’argumentació ocupa el gros del text, des de «No es tracta solament de cadires...» fins a «un vulgar obrador d’artesà era suficient per a construir-la». Ací, Fuster raona amb arguments i contraarguments l’escassa evolució de les cadires al llarg de la història, una prova que la idea de confort és més prompte moderna. Per últim, la conclusió del text va des de «No vull exagerar...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que la societat ha canviat. La incomoditat, que abans era considerada un element de vida virtuosa, ha donat pas a una preocupació pel confort. Podem afegir que «Cadira» segueix una estructura enquadrada, ja que la idea que s’esbossa a l’inici: «L’home occidental, tan ric en inventiva per a certes coses –mitologia, metafísica, literatura, art, guerra, opressió, etc.–, ha mostrat al llarg dels segles una singular falta d’imaginació per a tot allò que feia referència al seu confort més immediat», es recupera al final del text: «Tradicionalment, la virtut era entesa sota formes inconfortables: l’austeritat i l’ascesi, l’abstenció i la mortificació. La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacrifici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser –n’estic segur– per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més coses». Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent: utilitzant la cadira com a metàfora, Joan Fuster reflexiona sobre l’evolució del pensament en relació amb la concepció de la vida a la terra, que ha passat de ser considerada un sacrifici a ser un valor en si mateix. «Cadira», en tant que text assagístic, mostra un punt de vista personal i pretén persuadir el lector, per això presenta una sèrie de característiques de llenguatge i d’estil que comentarem a continuació. El text està escrit en un registre estàndard amb elements propis de l’oralitat («culs plans», «es tracta de l’ou de Colom»). Es tracta d’un text molt modalitzat , en el qual apareixen molts díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «torno a dir-ho» (l. 27), «si se’m permet el mot» (l. 28); però també en primera persona del
plural, «Ens hi ratificaríem» (l. 2), «podem creure» (l. 19), «els nostres avantpassats». L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd mai de vista el seu públic, com ho demostren les referències directes al lector: «La conclusió que s’imposa, ja l’endevinarà el lector». Mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús de verbs performatius (creure, dir), de demostratius (aquestes latituds) i d’un gran nombre de substantius valoratius (turment, desgràcia, fantasia, sumptuositat, virtut, exigència, sacrifici). A més, també hi ha adverbis de manera (afectuosament i discretament) i quantificadors (moltíssimes, massa, més...). Podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) aprofita els detalls de la vida quotidiana per a reflexionar sobre el pensament humà i la concepció de la vida en un sentit més transcendental. COVARDIA ( La por com a tret compartit per totes les persones) Aquest text, titulat «Covardia», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, el divertiment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits. El text es classifica dins de l’àmbit literari, com ho demostren els diferents recursos que hi trobem i que veurem desglossats més endavant. Concretament, cal encabir-lo dins de l’assaig, un gènere caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa , disfressada d’expositiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes
terme. Per això, es tracta d’un text molt modalitzat , amb diversos exemples d’ús de la primera persona del plural amb voluntat inclusiva («Si volem –i ho hauríem de voler–», l. 1, «no ens hem pas d’enganyar», l. 9). Això li serveix per a implicar el lector en la seua reflexió, una altra característica habitual en l’assaig i, en general, en tots els textos que pretenen ser persuasius. Hi podem trobar nombrosos elements valoratius que fan explícit el punt de vista de l’autor en la seua argumentació i que l’allunyen d’un text purament explicatiu. Fuster no mostra gens d’interés per l’objectivitat, per això utilitza verbs performatius (voler, saber, censurar, condemnar...), una interrogació retòrica («¿qui és el que no ha tingut mai por?»), un aclariment entre guionets, que reforça el seu posicionament («–i ho hauríem de voler–»), verbs que expressen opinió personal (sé), o la utilització de la cursiva per a marcar valor connotatiu, com en la paraula valentia. En aquest text Fuster s’atreveix, fins i tot, a alliçonar el lector amb l’ús de l’imperatiu: «no censureu, no condemneu ningú perquè sigui allò que vosaltres podreu ser en alguna ocasió». Podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) aprofita una idea per a reflexionar i fer-nos reflexionar sobre temes més amplis, en aquest cas la por, la condició humana i la relativitat dels conceptes i la percepció que en tenim. ESCEPTICISME (reivindicació del dubte metòdic) Aquest text, titulat «Escepticisme», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cadascuna sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, el divertiment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva de qui l’escriu. No es pot oblidar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits. El text pertany a l’àmbit literari, propi de les obres de creació, com ho demostren els diferents recursos que hi trobem i que veurem més endavant. Concretament, cal encabir-lo dins del gènere de l’assaig, caracteritzat perquè s’escriu en prosa,
exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa , disfressada d’expositiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus de text. El títol del text , com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà la seua argumentació. Per a fer-ho, Fuster utilitza substantius clau, en aquest cas, «Escepticisme». Òbviament, el tema del text és l’escepticisme, i la seua tesi, la podem enunciar com la defensa de l’escepticisme com a valor positiu que fa millors les persones des de molts aspectes vitals diferents. Fuster no defineix el terme, sinó que l’utilitza per a reflexionar sobre la humanitat i sobre la concepció que podem tindre de nosaltres mateixos o dels altres. De fet, Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor, que sempre reivindica el pensament lliure i el dubte metòdic. El text presenta una estructura ben particular, clarament deductiva i marcada per l’organització de gran part del text en parts introduïdes per números, que analitzen cada un dels aspectes que Fuster vol remarcar de l’escepticisme. Aquesta mena d’organització textual no és usada sovint en els textos fusterians, i potser reflecteix la importància que l’autor vol donar a un concepte que defineix prou clarament el seu pensament i la seua manera d’escometre la realitat. Analitzarem detingudament l’entrada per a poder explicar-ne adequadament l’organització: El text comença amb una declaració d’intencions clara. Vol defensar l’escepticisme: «M’agradaria d’escriure una apologia». No deixa cap mena de dubte sobre la seua perspectiva personal favorable. Això sí, enceta una espècie de debat amb el lector que en cap cas intentarà imposar, sinó contrastar i raonar amb la finalitat d’alimentar la intel·ligència i el coneixement. I a partir de l’entrada distribueix la resta del contingut en sis aspectes a considerar: – L’aspecte intel·lectual, que fa dels escèptics persones raonables, ja que «dubten i encerten». –L’aspecte moral, que inclina «a practicar el sarcasme», la ironia mordaç i evita per tant el fanatisme i també l’encantament. –L’aspecte social no convertirà mai els escèptics ni en assassins ni en herois. –Pel que fa a l’aspecte polític, els escèptics «preparen o depuren» revolucions, però no les «fan», perquè mai intenten persuadir els altres ni des de l’odi ni des de la resignació. –Tècnicament l’escèptic defuig l’abstracció. El seu món se situa en unes coordenades espacials i temporals molt concretes. –I literàriament Fuster allunya els escèptics de «la poesia lírica, de l’oratòria i de la metafísica». Són massa descreguts per a practicar uns gèneres que demanen creure confiadament i amb decisió.
Per a concloure, podem afirmar que aquesta entrada del Diccionari per a ociosos representa molt adequadament la qualitat assagística de l’autor. Aquest gènere li permeté, per la seua ductilitat, expressar les seues opinions sobre una enorme quantitat de temes i ho feu amb una estranya combinació d’erudició i d’enteniment; amb unes frases de contundència lúcida que tanmateix aposten pel matís, per regular una informació que desfila de manera adient i se’ns presenta artísticament en una sintaxi brillant. Fuster, en definitiva, centra la seua atenció en un vast bloc temàtic, l’ésser humà, i té la màgia dels grans escriptors i dels grans pensadors, dels clàssics. GENT ( Jo sóc l’altre per als altres quan dic gent, m’hi incloc) Aquest text, titulat «Gent», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel· lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, el divertiment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt , una obra d’assaig deliberatiu , on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits. El text pertany a l’àmbit literari , concretament a la literatura d’idees o assaig, un gènere caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’expositiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus de text. Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte («Les acumulacions humanes, circumstancials i amorfes, muntades sobre la inèrcia o l’apassionament, la gernació que brama a l’estadi, passeja o s’entafora al cinema, les turbes exaltades i el plàcid seguici d’un enterrament, són, per a nosaltres, “la gent”»).
El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest cas, «Gent», però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones. En el prefaci, l’autor explica la incapacitat d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...] m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules». Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga el concepte de gent, Fuster reflexiona sobre l’ús lingüístic de la paraula gent i la possibilitat –o no– de parlar de la col·lectivitat de la qual formem part excloent-nos-en. Fuster, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la idea de col·lectivitat i individualitat. «Gent» es presenta en un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del Diccionari. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara: La introducció aniria des de «Quan diem...» fins a «...la gent són els altres». En aquesta part, Fuster ens planteja ja el tema que tractarà: a què ens referim quan usem el terme gent. El desenvolupament va des de «Per definició...» fins a «...en una o altra ocasió». L’autor reflexiona ací sobre quina diferència hi ha entre gent i altres noms col·lectius (poble, colla, societat, equip) pel que fa a la possibilitat d’alienar- se’n. La conclusió, que va des de «És clar que...» fins al final del text, apunta la tesi del text: quan parlem de gent, encara que pensem que en restem al marge, ens hi trobem inclosos. L’argumentació segueix una estructura inductiva, ja que la tesi del text se situa al final, després que s’hagen exposat les diverses idees sobre el concepte i el terme gent: «És clar que, com que només podem parlar de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutivament al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres –i cadascú de nosaltres». Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona al voltant de l’ús que fem del terme gent per a concloure que, en contra del que puguem pensar, també ens inclou a nosaltres. «Gent» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, gènere en què la perspectiva de l’autor té una importància central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat , en el qual apareixen díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal de l’autor i, així mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem al·ludir- nos a nosaltres mateixos», «ens resistim a veure’ns», «ens hi trobem»...
dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori “ars longa, vita brevis”». El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest cas, «Lectura», però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones. En el prefaci, l’autor explica la incapacitat d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: « [...] m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules». Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga la lectura, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser. De fet, l’escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la relació entre l’hàbit lector i la condició humana. «Lectura» forma part del grup d’assajos més extensos del Diccionari. De fet, es presenta en deu paràgrafs, on podem diferenciar una estructura argumentativa clara: La introducció aniria des de «Jo no hi entenc...» fins a «...evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata». En aquesta part, Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d’evadir-se d’una realitat que li és dolorosa. El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures...» fins a «...l’alcohol, el cinema o el que sigui». Ací, l’autor ens introdueix el tema central de l’assaig, és a dir, la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en elipus diferents de lector: un que busca evadir-se, «viatjar», i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor. Per últim, la conclusió del text va des de «De tota manera...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que, tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses diferents, els uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se’n. Però els dos tipus de lectors tenen una cosa en comú: busquen ens els llibres allò que els falta en la vida. El fenomen més curiós és que si aquesta relació fora lògica, els lectors més preocupats per la vida buscarien lectures amb què evadir-se, i els lectors més somiadors buscarien lectures per a posar els peus a terra. En canvi, es dona el cas exactament contrari. Els lectors realistes busquen textos realistes i els lectors somiadors busquen textos de fantasia, perquè, al cap i a la fi, la lectura és una extensió de la vida. L’argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva, ja que la reflexió de l’autor va conduint-nos a la tesi final: «Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves
preocupacions habituals. El qui té por de la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparéixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera». Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers «malalts» i «incomplets» acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar els peus a terra i, contràriament al que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i els lectors realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida». «Lectura» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la seua presència (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Jo no hi entenc» (l. 1), «jo no li’n trobaria» (l. 3); però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat», on s’hi inclou: «Potser ens trobem» (l. 5), «tots distingim» (l. 34), «Acudim a l’obra literària» (l. 45). L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valoratius (neurosi, problema, tragèdia, temor, oblit, temptació, anatema, obligació...), i també d’adjectius (inamistosa, anacrònic, perpetu, abstracte, trivial, peculiar...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també hi trobem adverbis de manera (impunement, clarament...) i quantificadors (menys, molt, més...). En el text també trobem profusió de recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall d’exemple, trobem alguna metàfora, «el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies», en què l’autor compara la vida amb un remolí (l. 4), i alguna comparació (el subratllat és nostre): «La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-los al seu curs», en què l’autor compara el fet de llegir amb un parèntesi, amb una pausa de la vida, de la rutina (l. 63-64). També hi trobem dues interrogacions retòriques: « ¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, “es refugia en els clàssics”?» (l. 15) i «¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable?» (l. 27). També detectem alguna oració dubitativa, que reafirma el caràcter subjectiu del text: «Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat».
