¡Descarga Apunts (2a part) - PP.EE. II y más Apuntes en PDF de Historia solo en Docsity!
HISTÒRIA DELS PAÏSOS EUROPEUS II
Universitat de Barcelona Facultat de Geografia i Història 2a Part. Grup: A- Curs: 2006 – 2007 Professor: Andreu Mayayo PROGRAMA 1) De la derrota nazi-feixista a la Guerra Freda. 2) Els anys del miracle econòmic. 3) Portugal: la Revolució dels clavells 4) Grècia: la Metapolitefsi 5) Itàlia: els anys del plom (1969-1977) 6) La fi de la I República italiana 7) El fenomen Berlusconi. LECTURES Dossier electrònic Paul Ginsborg: Silvio Berlusconi. Televisión, poder y patrimonio , Foca, Madrid,
AVALUACIÓ
- Cinc preguntes conceptual (5 punts)
- Una pregunta del dossier a elegir de dues (2,5 punts)
- Una pregunta del llibre de Paul Ginsborg a elegir de dues (2,5 punts)
GRÈCIA
Durant l’ocupació alemanya de Grècia en la Segona Guerra Mundial, les guerrilles que combatien els nazis s’havien aplegat a l’entorn de dos grans grups: l’ ELAS , comunista, i l’ EDES , promonàrquic i dretà. Aquests dos grups, que dominaven extenses zones de l’interior muntanyós, es van enfrontar en una guerra civil. A l’octubre de 1944, l’exèrcit alemany es va retirar de Grècia i el 18 d’aquell mateix mes va el govern reial va tornar de l’exili i va entrar a Atenes. El primer ministre, Geòrgios Papandreu , va demanar als partisans comunistes de l’ELAS que abandonessin les armes i es reintegressin a la vida social, però aquests s’hi van negar. Les tensions van augmentar i els britànics van reforçar les seves tropes a Atenes. Al desembre, després que la policia obrís foc contra una manifestació de l’ELAS, va esclatar la guerra entre aquest grup i el govern. L’ELAS va controlar tota Grècia tret d’un sector al voltant d’Atenes ocupat per les forces britàniques. Aquestes van ajudar l’exèrcit reial, que va assolir la superioritat militar i, al desembre de 1944, l’arquebisbe Dimítrios Papandreu Damaskinós va ser investit regent de Grècia, pendent del plebiscit per determinar el futur de la monarquia. Finalment, al febrer de 1945, l’ELAS va accedir a una treva. A canvi de la dissolució del seu exèrcit, se li va prometre llibertat per a fer activitats polítiques i es va garantir un exèrcit grec apolític. A l’octubre de 1945, Grècia va esdevenir membre de l’ONU. Després de la guerra, les primeres eleccions generals van tenir lloc al març de 1946. El resultat va ser la victòria per als monàrquics populars, en una renyida competició amb l’ EAM , que va declarar que el procés electoral havia estat irregular. El plebiscit de l’ de setembre de 1946, va tornar el tron a Jordi II de Grècia , el qual va morir pocs mesos després i va ser succeït pel seu germà Pau I. El creixent poder de les forces comunistes al nord de Grècia, sota el comandament de Markos Vafiadis , preocupava el govern grec, que assegurava que les guerrilles rebien ajut de tres Estats de l’esfera d’influència soviètica: Albània, Bulgària i Iugoslàvia. La disputa entre aquests tres estats i Grècia es va agreujar amb les respectives reivindicacions del territori que s’estenia al llarg de la seva frontera comuna. Arran del tractat de pau signat a la Conferència de Pau de París l’any 1946, Grècia va rebre d’Itàlia les illes del Dodecanès , i de Bulgària, indemnitzacions per valor de 45 milions de dòlars. Al febrer de 1947, la Gran Bretanya, incapaç de continuar ajudant Grècia a causa de les seves dificultats econòmiques -fins al punt d'haver renunciat al control de l’Índia i Palestina-, va demanar als Estats Units que defensessin el règim grec, que travessava moments tan difícils. El 12 de març de 1947, el president dels EUA Harry S. Truman va pronunciar un discurs en què es comprometia a "lluitar contra el comunisme fos allà on fos que aquest sorgís al món". Aquest va ser l’origen de l’anomenada doctrina Truman de contenció
mostrar menys complaent que els seus predecessors. En la qüestió de Xipre va donar suport a la política independent de l’ arquebisbe Makàrios , que rebutjava els plans nord-americans de dividir l’illa, com també l’estacionament permanent de tropes de l’OTAN, i aspirava a mantenir la integritat de l’illa a través de l’ONU, per a la qual cosa també va cercar el suport de l’URSS i l’Egipte de Nasser. Papandreu va fracassar quan es va proposar depurar l’exèrcit. Un afer mai no aclarit al voltant de l’associació d’oficials d’esquerra ASPIDA, que segons que sembla havia pensat en la possibilitat d’establir una dictadura de tipus nasserista i havia estat en contacte amb el fill de Papandreu, Andreas, i també amb alguns ministres, va servir al rei Constantí II de pretext per negar la seva firma al decret de destitució del ministre de Defensa i del cap de l’Estat Major (15 de juliol de 1965). Després del seu cop de força contra la Constitució, el rei va intentar, sense gaire èxit, governar amb el moviment de dretes ERE i amb alguns diputats aïllats de centre. Així, la política pseudoparlamentària del rei sols va servir per a desacreditar el mateix sistema parlamentari i per a crear davant la imminència de les eleccions (maig de 1967) un clima en el qual van florir els rumors colpistes. Però el cop que va tenir lloc a la nit del 21 d’abril de 1967 i que va posar Constantí davant uns fets consumats no va ser el cop d’Estat d’una "gran Junta" formada per la Corona i els generals que Grècia ja havia conegut més d’un cop, sinó el d’un petit grup de conjurats al voltant del coronel Geòrgios Papadòpulos , el tinent general Pattakos i el general Zoitakis. Després del fracassat contracop del rei al desembre de 1967, Papadòpulos va eliminar els seus rivals dins el Comitè Revolucionari i es va convertir, amb l’ajut d’oficials de grau mitjà desitjosos de fer carrera, en dictador únic. Els coronels, exercitats en les tasques del servei secret, van poder impedir accions espectaculars de protesta –les manifestacions a l’enterrament de Georgios Papandreu, els aldarulls a la Universitat Tècnica d’Atenes i la revolta dels obrers de la construcció en van ser una excepció–, amb una espessa xarxa de confidents, mesures d’excepció, detencions massives, deportacions i cruels tortures, però els militars no van aconseguir de trencar la resistència passiva de les elits professionals i del poble ni amb el terror, ni amb una nova Constitució, ni tampoc amb la proclamació de la República. Al gener de 1969, l’Assemblea Consultiva del Consell d’Europa va condemnar Grècia per les violacions dels drets humans; els coronels s’hi van anticipar retirant el país d’aquest organisme abans que en fos exclòs. Amb el relleu de Papadòpulos per Joannides , tinent coronel i comandant de la policia militar, la dictadura més dura de Grècia va caure en un diletantisme en política econòmica, que si bé roman ocult en un primer moment gràcies al capital estranger i el turisme, es posa de manifest el 1973 i representa un fracàs econòmic per a Grècia, amb la paralització del creixement, un elevat dèficit de la balança de pagaments, la reducció de les reserves de divises i la inflació (més del 30 % el 1973). La decisió d’animar la guàrdia grecoxipriota sota el comandament del general Grivas a fer un cop d’Estat contra l’arquebisbe Makàrios, al voltant del qual s’havien congregat força adversaris grecs del règim, va representar un trencament de tots els tractats existents, va moure els turcs a intervenir militarment a l’illa i va dur Grècia a la vora d’una guerra sense perspectives contra el seu "company" oriental de l’OTAN. Al juliol de 1974, els militars van llançar la tovallola davant de les conseqüències desastroses de la seva política. Karamanlís, primer ministre de 1955 a 1963 i cap del moviment ERE,
va ser cridat del seu exili a París com "salvador". Una política econòmica pragmàtica, una democratització cautelosa i un nou acostament a l’Europa occidental (el 1974, reingrés al Consell d’Europa; el 1981 membre de ple dret de la CEE) van conduir Grècia a una fase més tranquil·la de la seva història recent. El 1973 es celebrà un referèndum en què els grecs aboleixen la monarquia. L'any següent, la nova república es dotava d'una constitució democràtica i la majoria dels coronels dictadors acaben a la presó.
El clavell, ofert efusivament per la població als soldats, i que aquests col·locaven en el canó de les metralladores, es va convertir en el símbol d’aquesta acció notable, que va rebre el suport de la immensa majoria dels portuguesos.
ITÀLIA
Introducció El cas italià és similar al francès. Itàlia, però, havia començat la guerra al costat dels alemanys. A partir de 1943 la monarquia, mitjançant el govern del mariscal Pietro Badoglio , va propugnar l’aliança amb els aliats, alhora que Benito Mussolini creava la República Social Italiana al nord. Mentre les tropes britàniques i nord-americanes s’obrien pas lentament al llarg de la península Itàlica, a les zones central i nord el moviment guerriller, els partisans, cada cop més nombrosos (més de 300. combatents) i ben armats no deixaven de petja l’exèrcit alemany i les milícies feixistes italianes. Igual que a França, els comunistes (PCI) gaudien d’una gran influència en la resistència, i la lluita antifeixista estava estretament lligada a aspiracions de transformació social. Al sud, a mitjan 1944, els comunistes (seguint les directrius de Moscou) acceptaven de col·laborar en el govern de la monarquia que tant havien criticat. Palmiro Togliatti , dirigent de la desapareguda III Internacional de Moscou, va ser l’encarregat de dirigir el viratge del PCI i de donar credibilitat al govern del filofeixista P. Badoglio. Al nord, però, la situació era molt més complexa i el LN (Comitè d’Alliberament Nacional), amb participació de totes les tendències, exercia les tasques d’un veritable govern provisional, i tot i l’ocupació nazifeixista es perfilava un poderós moviment revolucionari que seria molt difícil de contenir. En acabar la guerra, la monarquia, símbol del règim anterior, va ser rebutjada mitjançant referèndum. Itàlia es va constituir en República. El PCI va optar per la via democràtica, igual que a França, i va rebutjar la insurrecció armada i la presa violenta del poder. Els organismes polítics i militars de la resistència es van dissoldre i els partisans van lliurar les armes. A les eleccions per a l’assemblea constituent, celebrades de manera simultània al referèndum el 2 de juny de 1946, els comunistes van obtenir un important ressò electoral, però també la democràcia cristiana (DC 35 % i 207 escons, PCI 18,9 % i 104 escons, PSI 20,8 % i 115 escons). Es va formar un govern d’unitat nacional presidit pel democratacristià De Gasperi amb la presència de quatre ministres comunistes. En aquest període, l’extrema dreta, formada en la seva major part per antics seguidors de Mussolini i monàrquics, es va tornar cada vegada més violenta. L’1 de maig, una banda armada va atacar una marxa encapçalada pels comunistes a Greci (Sicília), i hi van assassinar 8 persones. L’incident va provocar una crisi de govern que es va prolongar des del 13 al 31 de maig. De Gasperi va formar un nou govern intregrat per democracristians i tècnics sense afiliació política del qual van ser exclosos els comunistes i socialistes. Immediament va començar una purga dels membres de partits d’esquerres que ocupaven càrrecs públics d’importància. La crisi i les dificultats de reconstrucció econòmica esperonaven, però, sectors del proletariat i de les classes populars a intentar l’aventura revolucionària per desblocar la situació. El PCI, fidel a les directrius de Moscou, interessat a mantenir l’ statu quo de Jalta i Potsdam, va actuar sempre com a moderador.
ITÀLIA, de 1946 fins l’actualitat
La I República Italiana Quasi 25 milions de votants, aproximadament el 89% dels italians amb dret a vot, entre los que figuraven per primera vegada les dones, van exercir el seu dret al referèndum i en les eleccions celebrades respectivament el 2 i 3 de juny de 1946. El resultat fou d’un 54,3% de electors partidaris de la república. El 10 de juny, amb la proclamació oficial del resultat, Itàlia es convertia de facto en una república. Tres dies després el rei Humbert II abdicà, abandonà el país per sempre. Morí a la ciutat suïssa de Ginebra el
Els principals partits polítics Les eleccions a la Assemblea Constituent les van guanyar els democristians , que amb 207 escons es van convertir en el primer partit d’Itàlia. El PSI va obtenir 115 escons, el Partit Comunista Italià (PCI) 104 y els quatre partits minoritaris es van repartir els 117 escons restants. El 28 de juny Enrico de Nicola , del Partit Liberal, resultà escollit president provisional de la República. De Gasperi continuà en el càrrec de president del Consell. En les deliberacions que van precedir a l’aprovació del nou govern republicà per la Assemblea Constituent quedaren patents les divergències irreconciliables entre comunistes i democristians, situació que empitjorà a causa de l’amenaça constant de la gana i de la caòtica economia italiana. La pèrdua de prestigi del govern de De Gasperi animà als comunistes i socialistes a unir-se. A les eleccions municipals de novembre de 1946 els resultats demostraven la pèrdua de confiança en els democristians a favor de los comunistes, socialistes i partits de dreta. Violència política A principis de 1947, el PSI , como reflex de que succeïa en altres països europeus i com a conseqüència de la seva col·laboració amb els comunistes, va patir l’escissió de part dels seus membres, que fundaren el Partit Socialista dels Treballadors Italians (PSLI), desprès anomenat Partit Socialista Democràtic Italià (PSDI). El 15 de gener va dimitir Pietro Nenni , ministre d’Afers Exteriors del gabinet de De Gasperi i líder del grup procomunista, el que provocà la dimissió del govern en ple. De Gasperi formà un nou govern de coalició en el que estaven presents comunistes i socialistes; però malgrat tot, les relacions entre els moderats i els radicals es van deteriorar ràpidament poc temps després. En el marc de la Guerra freda entre les democràcies occidentals i el bloc soviètic, els italians van prendre partit d’acord amb la seva ideologia. En aquest període, l’extrema dreta, formada en la seva majoria per antics seguidors de Mussolini i monàrquics, es tornà cada cop més violenta. L’1 de maig una banda armada atacà una marxa liderada pels comunistes a Greci, Sicília, i assassinaren a vuit persones. El incident provocà una crisis de govern que se prolongà des del 13 al 31 de maig. De Gasperi formà un nou govern integrat per democristians i tècnics sense afiliació política del que foren exclosos els comunistes i socialistes. Immediatament començà una purga dels membres de partits d’esquerra que ocupaven llocs públics d’importància.
Els conflictes polítics van empitjorar. Amb la convocatòria de manifestacions multitudinàries i vagues generals, l’esquerra volia acabar amb el govern de De Gasperi. Per altre banda, l’URSS, per deixar patent la seva hostilitat cap a Itàlia, vetà l’ingrés d’Itàlia a l’ Organizació de las Nacions Unides (ONU). Entretant, el PCI es convertí en membre fundador de l’oficina d’Informació Comunista o Kominform. L’oposició comunista El mandat dels democristians va reduir considerablement el clima de tensió política que es vivia al país. Les mostres de fortalesa comunista feien poc probable que es s’aconseguís resoldre les diferencies que havien dividit al país. L’11 de maig, Luigi Einaudi , el candidat que tenia més suport dels democristians i els socialistes moderats es va convertir en president de la República i De Gasperi fou nombrat primer ministre. L’arribada de subministres i les ajudes del Pla Marshall propiciava la creació de condicions econòmiques favorables de cara a la reconstrucció de l’economia italiana. Els comunistes, d’acord amb la seva política de lluita contra el Plan, convocaren vagues per tot el país per exigir millors salaris. La campanya culminà amb la vaga general de 12 hores celebrada el 2 de juliol. Durant dues setmanes el país es va submergir en una nova greu crisis provocada per l’intent d’assassinat de Palmiro Togliatti el 14 de Juliol de 1948, secretari general del PCI. La CGIL responsabilitzà al govern del succés i convocà una vaga general a tot el país per obligar-lo a dimitir. Durant dos dies es van fer manifestacions violentes a tot Itàlia. La pau nomes va tornar a ser restablerta mitjançant la mobilització de més de 300.000 soldats i policies. Problemes exteriors El 1949, el Front Popular traslladà el seu enfrontament contra el règim democristià al Parlament. Els atacs comunistes d’aquest període es centren en l’oposició al ingrés d’Itàlia a l’OTAN. No obstant, amb el suport unànime del seu gabinet i d’una amplia majoria de la Cambra de Diputats, De Gasperi firmà a Washington D.C. el tractat d’adhesió el 4 de juliol de 1949. Mentrestant, les quatre grans potencies acordaren que el tema de les colònies italianes a l’Àfrica havia de posar-se en mans de la recent ONU. El 21 de novembre de 1949, la Assemblea General d’aquesta organització adoptà una resolució al respecte en la que establia els mecanismes necessaris per garantir l’independència de la Somàlia italiana desprès d’un període de deu anys de govern italià sota la supervisió de l’organització. A més aprovà l’independència de Líbia per l’1 de gener de 1952 i l’estudi per part d’una comissió especial del cas d’Eritrea. Després de l’adhesió d’Itàlia a l’OTAN, el país continuà col·laborant amb les democràcies occidentals. El juliol de 1950 el govern anuncià que l’exèrcit italià estaria format per 250.000 homes, segons el límit imposat pel tractat de pau de la II Guerra Mundial. Posteriorment, els països occidentals no van exigir el compliment dels termes del tractat de pau relatius a les restriccions imposades a Itàlia sobre rearmament. El juny de 1952 el Parlament italià ratificà el Pla Schuman per la creació de la Comunitat Europea del Carbó i del Acer (CECA), que més tard es convertiria en la Comunitat Econòmica Europea.
molts anys perdien la confiança dels votants. Posteriorment, la falta d'enteniment entre els partits que donaven suport al govern era cada vegada major, sobretot com a conseqüència de la crítica comunista cap a la política de Fanfani, al que els comunistes acusaven de no haver sabut promoure reformes econòmiques i assegurar el desmantellament de les bases de míssils de l'OTAN en territori italià. Encara que al gener de 1963 tots els partits van acordar seguir donant suport al seu govern, les eleccions al Parlament dels dies 28 i 29 d'abril van marcar el començament del declivi del govern Fanfani. El vot democristià va baixar al 38,3%, mentre que el comunista pujava fins al 25,3%. Fanfani va dimitir el 16 de maig però va seguir al capdavant del govern provisional fins que Giovanni Leone, president de la Cambra de Diputats, va formar un govern provisional en el qual els democristians estaven en minoria. El retorn a l’esquerra A l'octubre, els elements moderats del PSI sota l'adreça de Nenni van acordar formar part d'un govern de centreesquerra, fet que no es produïa des de 1947. El democristià Aldo Moro va formar llavors un govern de coalició amb la participació de quatre partits i ell mateix va assumir el càrrec de primer ministre. Durant 1964 no va ser possible l'enteniment entre els conservadors i els socialistes moderats, amb el que la situació va empitjorar davant la perspectiva de perdre el període d'auge econòmic que ja durava sis anys davant la impossibilitat de posar-se d'acord per a enfrontar-se a la possible crisi econòmica. No obstant això, el 4 de març de 1965, els quatre partits del govern de coalició van acordar oblidar les seves diferències polítiques i emprendre una acció conjunta per a lluitar contra la recessió econòmica. Durant 1965 i 1966, el govern dirigit per Moro va contar amb la confiança dels partits de la coalició. Malestar social Des de finals de la dècada de 1960, el país havia experimentat una sèrie de dramàtics canvis socials, econòmics, polítics i religiosos. En 1968 els estudiants es van enfrontar amb la policia en el campus universitari de Roma i altres ciutats en demanda de reformes en el sistema educatiu. Per la seva banda, els treballadors van convocar vagues generals per a demanar la reforma de la seguretat social. Les demandes feministes van dur a l'aprovació de la llei del divorci en 1973 i la legalització de l'avortament en 1978. Els problemes d'inflació, atur i depreciació monetària es van agreujar com a conseqüència de la recessió de 1974 i l'increment del preu del petroli. Això va produir una pujada del dèficit i la necessitat de recórrer als crèdits internacionals per sumes elevadíssimes per a evitar la fallida del país. Durant aquest període, el sistema polític italià va haver de lluitar per mantenir el ritme del canvi. El final de la dècada de 1960 i els començaments de la de 1970 es van caracteritzar per la successió d'una sèrie de governs de coalició de curta durada sota l'adreça dels democristians. Fins i tot durant un breu període en 1974, el país no va tenir cap tipus de govern. L’empitjorament de la situació econòmica i l'ona de segrests i violència política que assotaven el país van suposar la pèrdua de confiança en el govern i el suport al PCI i al seu secretari general Enrico Berlinguer. En les eleccions regionals de 1975, els comunistes van aconseguir el 33% dels vots, el que els va permetre pressionar al govern per a donar suport una coalició duradora entre els comunistes i els democristians. En les eleccions al Parlament de juny de 1976, els comunistes van arribar el 35% dels vots, mentre que els democristians van obtenir el
39%. El dirigent democristià Giulio Andreotti va formar govern amb el respatller dels comunistes. Al juliol de 1977, els comunistes van assolir tenir influència en les decisions polítiques del país. Al gener de 1978 es desploma el govern Andreotti baix la insistència comunista que el país necessitava que es prenguessin mesures econòmiques d'urgència i que els comunistes ocupessin càrrecs ministerials. Finalment, al març, Andreotti forma un nou govern amb el suport formal dels comunistes, però va haver de dimitir al gener de 1979 com a conseqüència de la pèrdua del suport dels seus aliats. Terrorisme urbà La violència i la anarquia que havien assotat a la societat italiana durant la dècada de 1970, van adquirir tints més virulents cap al final de la mateixa. Els terroristes d'extrema esquerra, indignats per la decisió del PCI d'aliar-se amb el govern, van iniciar una sèrie d'atacs dirigits contra polítics, membres de la policia, periodistes i empresaris. El 16 de març de 1978 les Brigades Roges (BR) el van segrestar i després el van assassinar (9 de maig de 1978). L'acció contra Moro, la més agosarada de les Brigades Roges en la seva història i que va marcar el principi de la fi del grup armat més actiu de l'Europa occidental als anys de plom, es va produir just el mateix dia en què el líder democristià havia de presentar al Parlament italià una proposta de govern d'unitat nacional que integrava, al costat de la DCI, el Partit Comunista d' Enrico Berlinguer. Potser per aquest context tan especial, el segrest i posterior assassinat de Moro s'ha interpretat, sovint, com una acció que anava més enllà de les BR. Així, hi ha teories que hi impliquen la lògia masònica P2 , i també van circular rumors que afirmaven que les BR estaven molt infiltrades per una CIA americana aferrissadament anticomunista. Les Brigades Roges Naixement El pare de les Brigades Roges va ser Renato Curcio , estudiant de la Universitat de Trento. Aquest grup armat tenia durant els seus inicis el seu nucli d'activitat radicat a Milà i Torí (les zones més industrialitzades d'Itàlia), llocs en els quals es proposaven recaptar suports sindicals contra l' extrema dreta. Expansió A partir del 1974, l'organització es va estendre per altres zones d'Itàlia com Roma, Gènova i Venècia. Va ser l'època dels segrestos d'importants personalitats polítiques i econòmiques del règim italià. El seu manifest de 1975 cridava a realitzar una "vaga general contra el cor de l'Estat", que entenien com una simple col·lecció d'empreses multinacionals. Les Brigades Roges combinaven els seus atacs contra les forces de seguretat amb uns altres contra la classe política italiana, especialment contra dirigents de la governamental Democràcia Cristiana. Al juny de 1974 les Brigades Roges van cometre el seu primer atemptat mortal, assassinant a dos membres del neofeixista Moviment Social Italià. Això els va fer passar totalment a la clandestinitat, abandonant-se qualsevol acció política encaminada cap als treballadors.
Coalicions inestables Entre juny de 1979 i juny de 1981, els democristians van ocupar el poder, cosa que ja havien fet durant més de tres dècades. En 1981, Giovanni Spadolini , capdavantera del petit Partit Republicà, es va convertir en el primer ministre no democristà des de la II Guerra Mundial. Les crisis de govern d'agost de 1983 van dur a la formació d'un nou govern sota l'adreça de Bettino Craxi , el primer ministre socialista des de la guerra. Craxi va ocupar el càrrec fins a març de 1987 convertint-se d'aquesta forma en el dirigent que més temps va conservar el seu càrrec. En 1984, sota la seva adreça, el govern va signar un acord amb el Vaticà en substitució dels Pactes de Letrán de 1929 pel qual la religió catòlica va deixar de ser l'oficial del país. Al juliol de 1987, el democristià Giovanni Goria li va substituir en el càrrec amb un govern pentapartido (integrat per cinc partits polítics) que es va trencar al març de 1988. Va ocupar llavors el lloc de primer ministre el dirigent de l'ala esquerra del partit democristià, Ciriaco De Mita. Un any més tard, al març de 1989, De Mita va ser cessat com secretari del partit i dos mesos després va presentar la dimissió com primer ministre. Andreotti va ocupar per sisena vegada el càrrec de primer ministre, però els enfrontaments entre els democristians i la coalició dels cinc partits va provocar la seva dimissió al març de
- AL ser impossible la formació d'un nou govern, Andreotti va tornar al poder a l'abril amb una coalició que va aconseguir sobreviure un any.
