Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Prepara tus exámenes
Prepara tus exámenes y mejora tus resultados gracias a la gran cantidad de recursos disponibles en Docsity
Prepara tus exámenes con los documentos que comparten otros estudiantes como tú en Docsity
Encuentra los documentos específicos para los exámenes de tu universidad
Estudia con lecciones y exámenes resueltos basados en los programas académicos de las mejores universidades
Responde a preguntas de exámenes reales y pon a prueba tu preparación
Consigue puntos base para descargar
Gana puntos ayudando a otros estudiantes o consíguelos activando un Plan Premium
Comunidad
Pide ayuda a la comunidad y resuelve tus dudas de estudio
Ebooks gratuitos
Descarga nuestras guías gratuitas sobre técnicas de estudio, métodos para controlar la ansiedad y consejos para la tesis preparadas por los tutores de Docsity
Asignatura: Antigua Universal, Profesor: Antonio Ledo, Carrera: Història, Universidad: UV
Tipo: Apuntes
1 / 69
Esta página no es visible en la vista previa
¡No te pierdas las partes importantes!
La regió central de Mesopotàmia es situa entre dos rius: el Tigris (2800 km) i l’Èufrates (1900 km) que naixen en la regió d’Armènia, caracteritzats per les crescudes irregulars, a diferencia del riu Nil.
Des del punt de vista de l’aparició de les cultures hidràuliques és molt més important L’Èufrates. Té tres zones ben identificades:
Durant les crescudes dels rius les aigües es desbordaven i dipositaven els sediments sobre banda i banda, formant-se unes elevacions. Els més antics assentaments humans es solien situar precisament en aquests dics naturals formats pel procés de sedimentació fluvial típic d'aquestes zones.
Gràcies a aquesta situació, pròxima als cursos d'aigua i protegida de les inundacions, la majoria dels assentaments situats sobre els dics van ser adquirint una progressiva major importància, convertint algunes dades dels diferents assentaments que definíem com poblats. En aquesta dualitat ciutat-poblat es fonamenta la transcendental revolució urbana , que suposa en essència i esquemàticament les següents transformacions:
El personal dedicat a les activitats burocràtiques (<
En primer lloc, un dels elements materials que caracteritzen la ciutat és el seu cinturó emmurallat. Les muralles asseguren l'eternitat de la ciutat al mateix temps que simbolitzen la frontera entre l'ordre i l'organització interna i el caos exterior.
La ciutat és considerat com un do diví i va ser considerada sempre com a obra dels déus. Els sumeris assignaven a la divinitat un paper clau en les activitats productives, com a protectora de la comunitat i l'única capaç de fer funcionar ordenadament a la col·lectivitat.
El temple és, per tant, el segon element arquitectònic que simbolitza i caracteritza la ciutat i, en molts casos, va ser el nucli aglutinant a partir del qual aquestes es van anar desenvolupant.
Però al costat de la divinitat es troba la figura del rei, representant en la terra de la potestat divina i sense l'existència no té sentit la ciutat. Les missions del rei són les de controlar la producció i administrar els recursos econòmics, encarregant per a això de les grans obres públiques i dels intercanvis, edificar i engrandir els edificis religiosos que, com a seus de la divinitat, són el cor de la ciutat i la raó de ser de la seva existència, tenir cura de l'administració de la justícia i del manteniment de l'ordre establert a l'interior, així com de la seguretat enfront de les amenaces externes.
Són els sumeris els responsables de tots aquest avanços i, per tant, de la ciutat?
poblats i de les matèries elaborades o manufactures que la ciutat, únic lloc que comptava amb la tecnologia i la capacitat d'organització requerides, produïa.
Un segon nivell va suposar l'establiment d'un comerç de radi d'acció a la recerca fonamentalment dels minerals i materials de construcció i ornamentals que Sumer mancava, el que obligava a l'organització de grans expedicions.
Un resultat secundari d'aquestes activitats d'intercanvi és la difusió, ja des de l'època d'Uruk, de la cultura sumèria per tots els àmbits veïns a Mesopotàmia.
Enfront de la llengua, l'escriptura, inventada, desenvolupada i generalitzada pels sumeris no és un fet natural, sinó la conseqüència de l'adquisició d'un grau elevat de desenvolupament cultural.
El desenvolupament de l'escriptura cuneïforme sumèria i la seva acceptació general com a mitjà de comunicació per a tots els pobles civilitzats del Creixent Fèrtil no va ser degut únicament a una intuïció general, sinó a un procés de gestació llarg i complicat.
En Sumer, a la segona meitat del IV mil·lenni, l'administració havia arribat a un nivell de complexitat tal que sobrepassava les possibilitats d'un control memorístic. Els poders de l'estat havien de conèixer en tot moment el registre d'entrades i sortides de béns, la seva descripció, destí, i vies i formes d'intercanvi. Per solucionar aquestes qüestions van sorgir els precedents del que podem considerar el primer sistema genuí d'escriptura. L'escriptura sumèria va començar sent un sistema pictogràfic. Cada signe o pictografia consistia en el dibuix d'un objecte fàcilment identificable, que representava una paraula el significat era el de l'objecte dibuixat o alguna cosa molt directament relacionat amb ell.
Amb el temps, es va substituir el valor ideogràfic dels signes pel seu valor fonètic, que es va veure afavorit per l'estructura aglutinant de la llengua sumèria. A partir del moment en què el signe escrit es refereixi no ja a un objecte, sinó a un so, serà possible fixar per escrit la llengua seguint el seu propi sistema lingüístic. Cosa que necessità d'un llarg procés, que podem considerar com plenament conclòs a mitjan tercer mil·lenni.
Els sumeris entren en lo que ja anomenem història , degut a què tenim textos. Estem parlant de finals del IV mil·lenni i principis del III aC. A partir del sorgiment de l'escriptura podem considerar iniciada una nova etapa en l'evolució històrica de la civilització
mesopotàmica. Els documents que ens permeten parlar ja d’una etapa històrica són, entre les mes importants, la Llista Real Sumèria. Gràcies als documents que apareixen en aquesta llista i a excavacions arqueològiques, este primer període històric protagonitzat pels sumeris es coneix amb el nom de Protodinàstic, que conclourà amb la fundació del regne d’Akkad per part de Sargón.
La coexistència de sumeris i semites, encara que amb un clar predomini dels trets culturals sumeris, és l'aspecte més destacable.
En el camp polític, s'afirma la monarquia com el sistema típic de govern, sent el rei el representant i agent de déu a la terra. Paral·lelament s'observa el progressiu augment del paper exercit pel palau com a institució diferenciada del temple.
L'homogeneïtat cultural, la progressiva consolidació del sistema de ciutat-estat, les tendències expansionistes pròpies d'aquest tipus d'organització i l'existència d'un territori molt restringit i amb limitats recursos van portar com inevitable conseqüència l'enfrontament entre les ciutats sumèries i un estat de guerra endèmic.
Aparició clara d’allò que podem anomenar reialesa. En aquesta etapa ja tenim constància de poblacions semites.
Les ciutats sumèries eren ciutats independents. Segons les fonts, l’imperi sumeri acaba de manera traumàtica pel que es coneix com el diluvi universal. La Llista Real Sumèria parla sobre les distintes ciutat que es van disputar entre elles:
Consolidació definitiva del poder real.
Es van succeir una sèrie de reis, vuit concretament, dels quals cal destacar a Gilgamesh , el qual va exercir el rol d'heroi civilitzador per antonomàsia en la literatura de pràcticament totes les civilitzacions pròxim-orientals.
El temple és una gran empresa, on te una superfície estimada en terres en 4.465 ha. Aquestes terres no tenen una consideració uniforme, hi han terres que destinades a una cosa i altres que destinades a una altra tasca. El títol de En està vinculat al temple.
També hi havia terres de cultius que s’arrendaven.
A banda del temple també és propietari de la indústria, on estan al voltant de 1200 persones. Estem parlant de una economia pre-monetària. El cultiu més abundant era el ordi. El temple era també un lloc de distribució comercial on podem trobar tallers de manufactures. També hi havia una mena de funcionaris del temple com els escribes o els inspectors.
El títol de Lugal o Ensi serà el terme per a referir-se al rei. Els palaus reials van guanyant poc a poc terreny als temples. Aniran llevant terres al temple de tal manera que el palau també es convertí en una gran empresa. El rei no era propietari de res pràcticament, ja que la divinitat era la vertadera propietària; el rei era una mena de gestor.
El rei també tenia atribucions de caràcter legal. Era, per suposat, el cap militar i era l’encarregar de vetlar pel manteniment del santuaris i dels canals, cosa que podria explicar l’aparició de la figura del rei.
Degut a la rivalitat de les ciutats, trobem en un fragment de “La estela de los buitres” , la victòria de Lagash sobre Umma.
“El estandarte de Ur” serà important per a estudiar els servicis militars. Urukagina, rei de Lagash, va ser el primer que va promulgar un codi judicial en la història de la humanitat.
Urukagina, mitjançant un cop d'estat, va posseir el poder a Lagash. En arribar al poder la ciutat es trobava molt afeblida per una llarga etapa de contínues guerres que, encara que victorioses en la seva majoria, havien resultat estèrils, ja que els territoris controlats per Lagash s'havien vist reduïts els seus límits inicials.
Va acabar amb els abusos impositius per part de l'Estat i amb els privilegis de la casta sacerdotal.
El seu regnat només va durar vuit anys. Lugalzagesi de Umma va acabar amb Lagash i cap al 2350 aC va estendre la seua hegemonia per tota Mesopotàmia.
La victòria de Lugalzagesi marcà el final del que anomenen el Protodinàstic.
En la dècada dels 30, l’arqueòleg L. Woolley va trobar les restes d'una gran necròpolis pertanyents a l'època de la I Dinastia d'Ur, datades en el Protodinàstic III. En una de estes tombes (R.T 779) apareixen un estàndard (encara que no se sap si la seua funció era un estàndard). El estàndard tenia dos cares: la cara de la guerra i la cara de la pau.
Destaca un grup de setze tombes formades per una o diverses càmeres i amb un extraordinari i riquíssim aixovar, que demostren l'existència d'un complicat ritual funerari.
Per la seva banda, les fonts literàries del Protodinàstic III ens informen de l'existència d'una federació de ciutats-estat, de les quals en un moment donat només una tenia l'hegemonia sobre totes les altres.
L’hegemonia de Umma va ser molt efímera.
5.I. Sargón de Akkad
Va crear el primer imperi conegut; va unificar estatalment Sumèria i Arcàdia. El seu imperi per primera volta arribaran des del golf pèrsic al Mediterrani, és a dir, del mar inferior al mar superior. També és molt important per altres qüestions.
Respecte a l'administració civil de l'imperi, realment són pocs els documents que tenim com per intentar una reconstrucció completa. Quant a l'administració dels territoris conquerits, els reis acadis preferir mantenir les tradicions governatives locals limitant senzillament a col·locar acadis en els llocs de poder i mantenir destacaments militars i fortaleses en els punts estratègics.
Abandonant la concepció de ciutat-temple, els acadis es van obrir a més amplis horitzons. L'estat acadi intentar assegurar-se el proveïment de matèries primeres que faltaven a la vall dels dos rius, o bé controlant directament les zones de producció, o bé mantenint contactes fonamentalment comercials. En el primer cas estarien les campanyes que porten a Sargón i Naram-Sense fins a Síria i Àsia Menor oriental, i en el segon, l'obertura i regularització de les relacions amb regions més distants a les que era impensable un control polític.
Al costat del temple com tradicional propietari i negociant apareixen altres animadors de la vida econòmica, començant pel mateix sobirà que va acumulant riqueses i propietats, fonamentalment terres, necessàries per mantenir l'exèrcit i als funcionaris.
En qualsevol cas, el període acadi és un moment de bona conjuntura econòmica, si més no en la seva primera meitat.
I. (^) El període intermedi dels guti
La desaparició de l'estat acadi s'haurà als guti, un poble bàrbar, inferior culturalment i que, establerts en les terres altes al nord de Mesopotàmia, constituïen una amenaça latent des de l'època de Naram-Sin, moment a partir del qual s'inicia un procés d'influència cultural acadia. La natural inestabilitat d'Akkad va a impulsar-los a intentar l'assalt a les riques terres de les valls seguint una mecànica que es repetirà una vegada i una altra en la història de Mesopotàmia.
Aquesta pressió acabarà per tenir èxit: una irrupció violenta destruiria la ciutat d'Akkad i afectaria almenys a tota la zona septentrional de la Baixa Mesopotàmia i a Elam. El país de Sumer resultar menys afectat, encara que algunes localitats, com Ur, van poder ser destruïdes. Els conqueridors, que no tenien la sensibilitat i civilització dels acadis inauguren un domini irregular que passa per ser un dels períodes més foscos de la història de Babilònia.
II. L’expulsió dels guti i la III Dinastia de Ur (2100 – 2000 aC aprox.)
L'alliberament plena de la Baixa Mesopotàmia provenir de la vella i prestigiosa ciutat d'Uruk que, igual que Lagash, havia gaudit d'una notable autonomia sota els guti, i potser encara en els últims moments d'Akkad, amb una dinastia pròpia.
La successió al tron en l'època de la III Dinastia d'Ur no es veia normalment acompanyada de la necessitat de sufocar revoltes de pobles sotmesos. L'estat d'Ur III era molt més homogeni i a més es va dotar d'un excel·lent aparell administratiu, a això cal unir la solidesa que ofereix ja el principi dinàstic, paral·lel a una consagració de la dignitat de la monarquia.
El col·lapse final va tenir la seva manifestació més espectacular, tal com ens ho descriuen les fonts, en la irrupció de diversos pobles estrangers.
D'una banda hi ha els amorites. Aquest poble, des del final d'Akkad i al llarg de tot el període d'Ur III es van introduint en les terres dels sedentaris, normalment de forma pacífica, integrant molts d'ells en les estructures socioeconòmiques de l'estat neosumeri en els més diversos llocs i oficis.
D'altra banda, el cop definitiu va venir de la part del Elam. Des del Protodinàstic apareixen com el tradicional enemic del país de Sumer, per la superior cultura, però, es deixen influenciar.
Els sumeris van destacar sobretot en el camp de l’astronomia; foren grans observadors del cel. De fet, van ser els primers que van dividir la circumferència en 360°. Cada grau estava sota la tutela d’una divinitat. Cada 30º era una casa (zodíac).
Els estudis dels astres és el que explica la importància de la mesura dels angles per a aquesta cultura. Per a mesurar angles és més apropiat el sistema sexagesimal, és a dir, sistema numèric en base seixanta el qual va aparèixer en època sumèria.
Però, perquè el sistema sexagesimal? Perquè el 60 té una sèrie de propietats que no té cap altre número. Això és perquè el 60 és el nombre natural que té molts divisors (1,2,3,4,5,6,10,12,15,20,60) i, per tant, és molt més fàcil per a mesurar. El 12 també és un nombre important ja que també és rodó.
La importància de l’astronomia va tindre una aplicació terrenal. Els sumeris inventaren el triangle, conegut com Triangle Pitagòric o Triangle Egipci.
Dividien les divinitat en l’anomenada “ Tríada Sumèria” formada per An, Enki i Enlil.
“Tríada Astral”
Marduk és el déu titular de Babilònia. Apareix com al creador de la humanitat, però açò és ja en èpoques posteriors. Assur , fou també un dels deus més importants dels assiris.
Babilonia, situada en el actual zona de Bagdad, va ser una ciutat que es va veure afectada per una mena de caos polític en l’imperi de Ur. Va sucumbir aquest imperi davant de les pressions dels pobles dels amorites , on s’instal·laren en el imperi de Ur i crearen dinasties pròpies, una de les quals donà pas a la primera dinastia de Babilonia.
Moltes de les velles ciutats sumèries estaven en decadència per causes econòmiques. D'una banda, un fenomen natural treballava contra els emplaçaments marítims: els al·luvions dipositats amb el pas dels segles pels rius en la seva desembocadura allunyaven la línia de la costa, aïllant d'aquesta manera als anteriors ports comercials. Això obligava a emprar altres rutes per al trànsit de les mercaderies que va afavorir a ciutats com Babilònia i Mari. D'altra banda, la progressiva salinització de la terra creava problemes econòmics interns en alguns regnes, com Larsa, i empenyia al mateix temps a una política agressiva d'annexió de territoris. Les forces estaven dividides i les aliances es feien i desfeien a un ritme accelerat.
En aquest context es va produir la instauració d'una dinastia independent a la ciutat de Babilònia pel amorita Sumuabum el 1894 aC. Naixia així la I Dinastia de Babilònia convertida en capital d'un principat independent.
El petit domini establert per Sumuabum a Babilònia va ser poc a poc ampliat pels seus successors.
La formació d'un poderós estat en Assíria oferia més ara a Babilònia la possibilitat de desenvolupar un fructífer joc diplomàtic entre els dos centres de poder al nord i al sud.
Aquest segle esta dominat per una fragmentació política. No hi haurà un estat unificat com havia estat en el estat de Sargón.
Apareix per primera volta una primera expansió Assíria en l’època de Shamshi-Adad I. Aquest període deriva de la rivalitat de Isin i Larsa, amb una situació política molt complicada. A poc a poc esta situació va començant aclarint-se quan el sisè rei de esta dinastia, Hammurabi, va vèncer als enemic. Inclús va atacar antics aliats i va fundar el que es coneix com Paleobabilonic al voltant de l’any 1750 aC.
Hammurabi pujà al tro el 1792 aC i s’atorgà l’antic títol de rei de les 4 regions. Este monarca fou un personatge amb una visió d’estat important ja que va comprendre que un imperi unit per la força militar no tenia possibilitats de sobreviure en el futur. Per tant, per tal d’assegurar el seu imperi va fer una unió quasi ideològica creant un estat unificat amb una superestructura i l’element per a mantenir cohesionat l’imperi era la religió. És el primer reunificador important de Mesopotàmia després dels desapareguts reis de la III Dinastia d'Ur.
Marduk fou un déu que mai havia tingut molta importància però amb Hammurabi es convertí en el déu principal de l’imperi paleobabilonic. Marduk no eliminà la resta dels déus, sinó que es va integrar perfectament en el panteó dels déus. Segons la tradició, Marduk va ser engendrat per Ea i Damkin.
La llengua del imperi és el babilònic, que deriva del Accadi i Assiri. Però es va dotar al imperi un marc legislatiu propi. En aquesta tasca d’unificació és on es deu explicar el famós Codi de Hammurabi. És l’element més famós d’aquesta època, però s’ha de tenir en compte que no fou el primer codi ja que en Lagash ja trobem un codi legislatiu antic. El Codi de Hammurabi és el més important per la seua disposició sense destrosses.
Senyalarem un petit tros del codi de Hammurabi:
l’imperi Hitita, l’imperi de Mitanni, l’imperi Egipci i l’imperi Babilònic (Karduniash, en nom cassita).
La Babilonia cassita s’identificà amb el que seria la III Dinastia de Babilonia. En esta època, Babilonia quedà relegada a una potència de segona o tercera fila, on hi hagué una època de confrontació amb Egipte.
La llengua cassita és pràcticament desconeguda per què van adoptar ràpidament els principal tret de la cultura babilònica. A més, van respectar el temple no sols com a edifici de culte, sinó com a edifici econòmic. És una llengua que en principi no està classificada però hi ha teories que la inclouen en el grup indoeuropeu.
El “ Kudurru ”, conegut com a Pedra Mixcaux , era molt important en qüestió de la cultura cassita. És un deixant de pedra gravada, usualment de forma rectangular o fàl·lica i amb la part superior arrodonida, usada com a registre de la propietat d'un terreny, com a registre de la concessió de privilegis o com a registre de la solució a una disputa.
Els dos primeres segles d’ocupació del cassites era una època fosca. Sobretot a parit de la meitat del segle XV la Babilonia dels cassites començà a participar en les xarxes diplomàtiques de l’època, però en una posició secundaria. Curiosament, Babilonia es convertí en la llengua de la diplomàcia. Trobem cartes de reis que es dirigeixen a altres reis en llengua babilònica. Aquests tipus de documents es coneixen amb el nom de Cartes d’Amarna.
Això contribuí a què es convertís en un gran exportador de productes agrària com el lli i elements interessant de l’època com els cavalls i els carros de guerra. Per això hi hagué una mena d’influència entre Babilonia i Egipte, arribant a tenir nombrosos tractats entre ambdós països.
Assíria començà a expandir-se. Aquest factor és el que explica l’evolució dels estats babilònics. Assíria fou un estat expansionista i molt agressiu per tant, a banda de les relacions diplomàtiques entre Egipte i Babilonia, les relacions amb Assíria també seran molt importants per a explicar el desenvolupament de Babilonia.
Més avant, les tropes d’Assíria arrasaran amb Babilonia (1243-1207 aC). aquesta destrucció per part del rei assiri Tukulti-Ninurta I la trobem reflectida en dos documents: en la versió assíria i en la versió mesopotàmica. Per tant, els assiris acabaran amb Babilonia.
Aquest continu enfrontament entre els dos imperis els debilità i aquesta situació serà aprofitada per l’Elam, on els elamites amb el rei Shutruk Nahunte cap al 1170 (aprox.) entrà en Babilonia.
En l’any 1770 aC estem (en el marc mediterrani) en l’època en la qual els estats del mediterrani estan afectats per una onada de destrucció pels moviments dels “pobles del mar”. El faraó Ramsés III va vèncer als “pobles del mar”, fet que està representat en un document.
Una vegada que els elamites es retiraren, els cassites desaparegueren i trobem a Babilonia la IV Dinastia. Però l’arribada d’una nova dinastia no va canviar les circumstàncies, el conflicte entre Assíria i Babilonia continuà.
Assíria coneix un nou moment d’expansió que es tradueix en una nova destrucció de l’imperi babilònic. Per tant, desapareix la IV Dinastia de Babilonia.
Però hi hagué una lluita de Tiglath-Pileser I cap al 1150 aC contra els arameus. Aquests eren un problema constant per als assiris. Babilonia desaparegué com a poder i Assíria arribà un moment en què tingué que sobreviure en les seues zones originals. Però l’imperi assiri també desaparegué perquè els arameus el saquejaren tot, però aquests no fundaren un imperi sinó que feren xicotets estats en el territori. La llengua aramea es convertí en l’autèntica llengua franca desplaçant la llengua babilònica que, poc a poc, es convertirà en una llengua religiosa. L’arameu ja no s’escriurà amb l’antic sistema cuneïforme, sinó que s’escriurà en l’estil dels fenicis.
Afavorit pel declivi assiri, Nabopolasar va ocupar Babilònia en el 626 aC. i es va estendre paulatinament seva autoritat.
Un pacte amb els medes que amenaçaven Assíria el va ajudar a consolidar el seu poder, i després de la caiguda dels últims focus de la resistència assíria el nou rei de Babilònia es va trobar amb que tots els territoris mesopotàmics estaven a les mans.
Va enviar al seu fill Nabucodonosor II a combatre a Síria contra les tropes del faraó Necao que en l'últim moment s'havia decidit a auxiliar als assiris, encara que sense èxit, temorós dels progressos de la confederació medo-babilònica i desitjós d'heretar els territoris occidentals que abans havien estat sota hegemonia d'Assíria. La trobada definitiva va tenir lloc a Karkemish en 605 aC i va ser una victòria de les armes babilòniques.
Els perses tenien una mena de religió nacional. Aquesta religió nacional és el que s’anomena mazdeisme o zoroastrisme. La religió mazdeisme es basa en una dicotomia entre el
