¡Descarga Aspectos secundarios y tratamiento del paciente desde perspectiva biológica y más Apuntes en PDF de Psicología solo en Docsity!
PSICOBIOLOGIA
TEMA 1: BIOLOGIA, NEUROCIÈNCIA I PSICOLOGIA
LA NEUROCIÈNCIA:
Neix al s. XX i evoluciona en diferents etapes:
- 50-60: S’unifiquen la neurofisiologia, la neuroanatomía, la neuroquímica i l’estudi del comportament.
- 80: S’integra la biologia molecular i la genètica molecular
- 80: S’incorpora la neurociència cognitiva
- 90: S’incorpora la neuroimatge que permet veure subjectes en viu (estructura i funció)
- XXI: tot ha evolucionat i ara es permet obtenir grans volums de dades LA PSICOBIOLOGIA:
- Estudia les conductes dels éssers i el seu sistema nerviós a nivell funcional (endofenotip).
- Identifica la part biològica responsable de les conductes.
- Una conducta és una resposta que intenta ser adaptativa a un estímul. És un exofenotip.
- Epigenètica: dona el pont entre la biologia i l’ambient. DISCIPLINES PSICOBIOLÒGIQUES:
- ETOLOGIA: estudia la conducta animal en relació al seu entorn ambiental. També es pot estudiar la conducta humana.
- PSICOLOGIA FISIOLÒGICA: Purament experimental. Intenta buscar explicacions biològiques a determinades conductes. Un dels seus mètodes era lesionar/alterar una part del sistema nerviós i veure si s’altera alguna conducta.
- PSICOFISIOLOGIA: Enregistra l’activitat del sistema nerviós central. Es controla la conducta que volem estudiar i mesurem la seva activitat cerebral.
- NEUROPSICOLOGIA: Necessitat d’avaluar els dèficits cognitius a causa de malalties o lesions. Es generen bateries de proves per a valorar els dèficits d’una manera més específica.
- PSICOFARMACOLOGIA: És una disciplina que busca relacions entre fàrmacs o drogues i determinades conductes. Identifica aspectes secundaris o aspectes relacionats amb el tractament del pacient i avalua. També tracta les drogodependències. PERSPECTIVA BIOLÒGICA:
- El cervell és plàstic (té canvis estructurals i funcionals)
- Quan modifiquem la conducta modifiquem el funcionament del cervell. TÈCNIQUES D’ESTIMULACIÓ CEREBRAL I NEUROREHABILITACIÓ:
- Estimulació elèctrica directa: Es col·loquen elèctrodes al crani.
- Estimulació elèctrica transcranial
- Estimulació magnètica transcranial
- Fotoestimulació Encara són experimentals, s’han de trobar els efectes secundaris...
TEMA 2: INTRODUCCIÓ A LA BIOLOGIA
ÀTOMS, ELEMENTS I MOLÈCULES:
-El grau de complexitat augmenta tal que: molècula → associacions supramoleculars → cèl·lules → teixits → òrgans → sistemes → éssers
- Àtom: unitat química de la matèria. Nucli central (protons + neutrons) + escorça (electrons)
- La radioactivitat és una propietat física que depèn de l’extracció d’un neutró o un protó *Els canvis químics es duen a terme en l’escorça quan els àtoms es combinen. -Isòtop: àtoms de igual nombre de protons ( mateix element ) i diferent nombre de neutrons (Presents en les neuroimatges)
- Transport de substàncies
- Flexibilitat i elasticitat als teixits, les articulacions PH: → ATACS DE PÀNIC Hiperventilació i PH: El cos humà té un mecanisme per mantenir constant l’ambient cel·lular perquè les nostres cèl·lules funcionin en condicions òptimes. Alguns trastorns provoquen desequilibris i això també ho podem veure des de la psicologia. Per exemple en els atacs de pànic on una alteració inicialment psicològica provoca canvis orgànics. En un atac de pànic les persones acostumen a hiperventilar, això provoca que hi hagi més intercanvi d’oxigen i de diòxid de carboni (CO2) amb l’aire, i provoca una disminució del CO2 a la sang, és el que anomenem una alcalosi respiratòria. El pH de la sang es fa més bàsic perquè el cos intenta produir més CO2 ( per compensar) , gastant H+ CO3 + H+ i per tant disminuint H+ a la sang. Això provoca molts dels símptomes associats als atacs de pànic com per exemple la rigidesa muscular i fa que els subjecte s’espanti més i encara es trobi pitjor. Si l’individu comença a respirar dins una bossa tancada l’individu incorpora el CO2 que està eliminant i així es recupera l’equilibri. OSMOSI I PRESSIÓ OSMÒTICA:
En dues dissolucions aquoses separades per una membrana semipermeable l’aigua té tendència a difondre (passar a través de la membrana) des de la dissolució més diluïda (amb menys solut o hipotònica) a la dissolució més concentrada (amb més solut o hipertònica) per tal d’igualar les concentracions entre els dos compartiments.
- Solució hipotònica ( entra aigua a la cèl·lula, hi ha més solut dins)
- Solució isotònica ( medi extern i intern =)
- Solució hipertònica ( surt aigua i la cèl·lula s’arruga, hi ha més solut fora) La pressió osmòtica és la força que exerceixen els soluts sobre l’aigua, com l’atrauen. Per aquest motiu l’aigua es desplaça cap on hi ha solut. Per mesurar aquesta pressió el que es fa és intentar equilibrar-la. →LA SET I LA CONDUCTA DE BEURE Quan el volum d’aigua del cos baixa (per una hemorràgia, o quan sues molt i no beus aigua...) o la concentració osmòtica es massa alta (després d’un menjar massa salat), el cervell processa la informació i genera la sensació de la set i l’alliberació de hormona antidiürètica (ADH) Les cèl·lules encarregades de detectar un augment de la pressió osmòtica s’anomenen osmoreceptors i es troben en el cervell, concretament en una estructura que s’anomena hipotàlem al costat del tercer ventricle. Alguns osmoreceptors, també a l’hipotàlem, estan relacionats amb l’alliberació de la hormona antidiürètica (ADH). La hormona antidiürètica té diverses funcions i una d’elles és disminuir l’eliminació de líquids de l’organisme (actuant sobre els ronyons). També hi ha osmoreceptors fora del Sistema Nerviós a les vísceres (orofaringe; llengua; paladar; tracte digestiu; fetge; vasos sanguinis; cor ..) i des d’aquests s’envien senyals a través dels sistema nerviós autònom fins al tronc del cervell. Així després d’una hemorràgia o després d’una baixada de la pressió arterial també es pot disparar la sensació de set. La set és un senyal generat pel cervell per indicar-nos que necessitem ingerir líquids. Les cèl·lules en un medi hipertònic s’arruguen i també generen la sensació de set.
- SENSE À. GRASSOS: Biomolècules derivades d’una estructura cíclica complexa (ciclopentaperhidrofrenantré). Trobem hormones esteroides i vitamines. Composició del cervell: aigua 75%/ greixos 15%/ altres 10% PROTEÏNES: Polímers d’aa units amb enllaços peptídics. Les cadenes de <100 aa són pèptids i les de >100 aa són proteïnes. Les proteïnes són espècie específiques: les sintetitzem amb la nostra informació genètica. FUNCIONS:
- Estructural
- Transport i reserva
- Contràctil
- Catalítica (enzims)
- Reconeixement cel·lular i defensa
- Missatgers químics Aminoàcids: molècules amb grup àcid COOH i amino NH2. Enzims: proteïnes amb funció catalítica. Faciliten les reaccions biològiques, disminueixen l’Ea. No es gasten en les reaccions. Molts psicofàrmacs actuen sobre els enzims que trenquen els nostres psicotransmissors. AA ESSENCIAL: el meu organisme no el pot sintetitzar, l’he d’incorporar amb la dieta. NUCLEÒTIDS: Molècules formades per sucre (ribosa desoxiribosa) + bn (A,G,C,T,U) + P FUNCIONS: ATP, ADP, GTP, AMP
- Transportar i emmagatzemar energia
- Senyalitzadors o missatgers químics
Àcids nucleics: Polímers lineals de nucleòtids. FUNCIONS:
- Emmagatzemar i transmetre informació genètica.
- Responsables de mantenir la identitat de l'espècie, permetent variacions dins de la mateixa espècie
- Programació i formació de les seqüències proteiques
- Petits canvis (eres) permeten l’evolució ADN I ARN:
- L’ADN el trobem al nucli cel·lular enrotllat i en els mitocondris.
- L’ARN sorgeix de la transcripció de l’ADN. Hi ha ARN missatger, ARN ribosòmic i ARN de transferència. Essencial per a la síntesi de proteïnes. LES CÈL·LULES ANIMALS:
CITOPLASMA:
Està format per aigua, proteïnes i molècules en dissolució. És freqüent torbar-hi inclusions citoplasmàtiques (glucogen i lípids). FUNCIONS: mecàniques i metabòliques. ESTRUCTURES FIBRIL·LARS I CITOESQUELET: El citoesquelet és format per estructures de tipus fibrós (microtúbuls, microfilaments i filaments intermitjos) i dona forma a les cèl·lules, és responsable dels moviments cel·lulars i intervé en el transport de substàncies. Els centríols són estructures que intervenen en els processos de divisió cel·lular. FUNCIONS MEMBRANOSES:
- RETICLE ENDOPLASMÀTIC: Formacions en forma de sacs, podem distingir entre RE Llis i RE Rugós (presenta ribosomes). S’encarrega de transportar, sintetitzar i emmagatzemar substàncies.
- APARELL DE GOLGI: Formacions en forma de cisterna que s’amplien. S’encarrega de transformar molècules i distribuir-les.
- VESÍCULES: Formacions membranoses de dimensions variables amb contingut divers.
- LISOSOMES: Vesícules membranoses que contenen enzims lítics. S’encarreguen de la digestió controlada de macromolècules. MITOCONDRIS: Estructures allargades amb doble membrana, matriu mitocondrial i crestes. La seva funció és participar en el metabolisme aeròbic. Tenen ADN propi. RIBOSOMES : Petits orgànuls formats per ARNr i proteïnes. Tenen dues subunitats. Poden torbar-se al citoplasma, el REr, lliures o units a ARNm. Sintetitzen proteïnes. NUCLI: Estructura central separada del citoplasma per una doble membrana. Conté la informació genètica de la cèl·lula. Té una membrana nuclear, nucleoplasma, nuclèols,
ribosomes, ARN, proteïnes i cromatina (compactada). A més a mes de contenir l’ADN controla les activitats de la cèl·lula, els processos de replicació i transcripció. CICLE CEL·LULAR:
TEMA 3: AMBIENT, GENÈTICA I EVOLUCIÓ DE LA CONDUCTA
EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE CONCEPTES EN GENÈTICA:
- LA PREHISTÒRIA: La genètica ha estat utilitzada per l’elecció d’espècies per a fins domèstics o conreu.
- ELS GRECS: Substància física i forces generadores. Hipòcrates i Aristòtil
- DARWIN, RUSSEL I MALTHUS: Selecció natural i variabilitat ( teoria de l’evolució) → Per Darwin el cervell humà i animal és semblant i la conducta és adaptable.
- WEISMANN: Va aclarir l’herència dels gens amb la teoria del germoplasma. o Somatoplasma: substància bàsica d’un individu que es desenvolupa, creix i es mor ( es modifica i no es transmet de generació en generació) o Germoplasma: constituent de la part immortal de l’home. Té la facultat de duplicar a l’individu. La substància que fa un pont continu entre generacions. ( es transmet) HERÈNCIA I DIFERÈNCIES INDIVIDUALS:
PROPORCIONS:
- HERÈNCIA INDEPENDENT: Els gens estan en cromosomes diferents o en el mateix però tan lluny que recombinen sempre. Proporció: 9, 3, 3, 1
- GENS LLIGATS: Al mateix 2.1.) No recombinen: Proporció 3/4, ¼ 2.2) Recombinen: proporcions diferents. (Nt recombinats/ Nt individus) x 100 = distància entre els gens. TIPUS D’HERÈNCIA:
- L’herència autosòmica té gens recessius/dominants, lligats o independents. Posseeix les proporcions anteriors.
- L’herència lligada al sexe posseeix caràcters lligats al cromosoma X, al Y o parcialment lligada als dos. Si és dominant, totes les dones portadores manifestaran el caràcter i en cas de ser heterozigotes el transmetran a la meitat de la seva descendència. Els homes, sempre el passaran a les seves filles. Si és recessiva, les dones homozigotes passaran el caràcter al 100% dels seus fills i filles. Els homes portadors sempre estaran afectats i passaran el caràcter a les seves filles.
- L’herència limitada pel sexe només s’expressa en un dels dos. Per exemple la calvície.
- L’herència influenciada pel sexe no s’expressa igual en els dos sexes. Per exemple la grandària de les mames.
- L’herència mitocondrial deguda al ADN mitocondrial que té l’òvul.
- La dominància incompleta on s’expressen els dos gens i cap domina. Per exemple el creuament de flors blanques i vermelles dona flors roses.
- La codominància són al·lels codominants que s’expressen de igual manera. Per exemple els grups sanguinis AB. Dona / Home AB Ab aB ab AB AABB AABb AaBB AaBb Ab AABb AAbb AaBb Aabb aB AaBB AaBb aaBB aaBb Ab AaBb Aabb aaBb aabb Dona / Home A A A AA Aa A Aa Aa
AL·LELISME MÚLTIPLE:
GRUPS
SANGUINIS
ANTÍGEN ANTICOSSOS
A IAIA^ Ag A Ac B IAi B IBIB^ Ag B Ac A IBi AB IAIB^ Ag A i Ag B CAP 0 iiRH+ Ag RH+ Ac A i Ac B iiRH- CAP Ac A, Ac B, Ac RH+ AL·LELS LETALS: Si són dominants, la presència d’un és suficient per causar la mort. Si és recessiu es necessita que estiguin en homozigosi per produir la mort. Els al·lels letals recessius es poden heretar ja que es necessita l’homozigosi per a manifestar la malaltia. Els al·lels dominants es manifesten cap als 50 anys, un cop l’individu ja s’ha reproduït i l’ha transmès. LA COMPLEXITAT DE L’HERÈNCIA: La penetrància fa referència al percentatge d’individus portadors que sí expressen o manifesten el trastorn o característica. És quantitatiu. L’expressivitat són els diferents graus de manifestació des de les formes més lleus fins les més greus. És qualitatiu. HERÈNCIA POLIGÈNICA: L’herència poligènica fa referència a fenotips determinats per més d’una parella de gens. Cada gen es transmet seguint el model d’herència monogènica ( 9,3,3,1 o ¾ i ¼). És una expressió fenotípica contínua. o El fenotip és el resultat dels components genètics i ambientals. Es pot resumir en la formula: F= G+E+(GE).* o Els factors genètics (G), venen donats per la dominància (D), els efectes additius (A) i l’Epistasia (I), interacció entre diferents gens. G= A + D + I o L’ambient són la família, amics, infeccions, hormones, dieta, temperatura, llum solar... La pleitròpia fa referència a que un gen pot afectar a més d’un caràcter ( alçada i intel·ligència).
Estudis en Esquizofrènia: Els primers estudis familiars els van realitzar Rusdin i Kallmann. En aquests estudis es va veure com la prevalença entre les famílies és superior a la de la població general, el risc augmenta amb el grau de proximitat familiar i els parents de primer grau tenen també risc de manifestar una depressió. Els factors genètics expliquen la major part de la variància de risc. Els factors genètics de risc interaccionen amb factors ambientals de risc i el model de transmissió hereditària que millor s’adapta és el model poligènic. Identificació de locus de susceptibilitat: estudis de lligament i d’associació: En els estudis de lligament identifiquem al·lels o segments cromosòmics que es transmeten lligats a la malaltia de generació en generació. En els estudis d’associació es comparen les freqüències al·lèliques entre poblacions malaltes i sanes. Vulnerabilitat genètica: Hi ha individus dins la població que són més vulnerables als trastorns. Un individu amb una vulnerabilitat alta vol dir que els factors ambientals que rep ( exposicions virals, estres maternal.. ) durant el seu creixement poden influir en l’aparició d’un trastorn. CROMOSOMOPATIES: Són l’alteració d’un cromosoma, ja sigui per deleció, pèrdua o per duplicació. La pèrdua o duplicació d’un cromosoma sencer són alteracions genòmiques. Com a característiques generals trobem:
- Suposen l’alteració d’un nombre important de gens
- S’associen amb freqüència amb retard mental
- Es troben afectats múltiples sistemes
- Moltes vegades són incompatibles amb la vida ADN, cromosomes i gens: En el nucli cel·lular l’ADN s’organitza associat a proteïnes formant la cromatina. La cromatina es compacta quan la cèl·lula es divideix i els cromosomes es fan visibles només durant la divisió cel·lular.
Un cromosoma és una molècula d’ADN associada a proteïnes histona. Les diferents regions del cromosoma que codifiquen informació s’anomenen gens. En un cromosoma hi ha regions no gèniques que no s’expressen en forma de ARN. Podem diferenciar dos braços i una zona més estreta que anomenem centròmer i en els extrems hi ha una regió que anomenem telòmers. El gen és la unitat funcional de l’herència. És una unitat de magatzem d’informació amb capacitat per replicar-se, mutar i expressar-se. Un gen que codifica un caràcter determinat pot presentar variacions, els al·lels. Quan en una població trobem diferents formes al·lèliques per un gen, parlem de polimorfismes. Variabilitat genètica i mutacions: Les mutacions poden ser: un canvi en el nombre de cromosomes o un canvi en una part del cromosoma. Les mutacions poden afectar a un o varis gens a través de la substitució, inserció, la deleció o inversió. El concepte de mutació fa referència a un canvi en la seqüència de l’ADN. Les mutacions poden ser neutres, errònies o sense sentit. Conceptes bàsics sobre les cromosomopaties: Per identificar els cromosomes necessitem observar una cèl·lula en divisió amb un microscopi òptic. El conjunt de cromosomes d’un organisme ordenat s’anomena cariotip. Els humans tenim 46 cromosomes, 22 parelles de cromosomes somàtics i 1 parella de cromosomes sexuals. En els gàmetes es troben només 23 cromosomes. La divisió cel·lular es duu a terme en la mitosi i la meiosi.
- Mitosi: Procés pel qual les cèl·lules somàtiques de l’organisme es divideixen. A partir d’una cèl·lula mare n’obtenim dues de filles exactament igual que la mare.
- Meiosi: Procés pel qual s’originen les gàmetes o cèl·lules germinals. És un procés de reducció. A partir d’una cèl·lula mare n’obtenim 4 filles, amb la meitat del material genètic. Lligaments: En un cromosoma existeixen molts gens. Durant la meiosi, en la profase, els cromosomes homòlegs ( dos cromosomes 1...) estan en contacte i es donen fenòmens d’encreuament ( intercanvi de gens). Mentre no hi ha ovulació, les cèl·lules de les dones es queden en la profase. L’edat és un factor important per desenvolupar cromosomopaties ja que les cèl·lules es van fent malbé.
Les manifestacions físiques són Microcefàlia, Hipertelorisme (ulls separats), Atrofia del SNC, Atrofia de la laringe i les alteracions funcionals són el retard mental greu. SÍNDROME DE TURNER: Només presenta un cromosoma X. Les manifestacions físiques són ovaris rudimentaris ( atròfics, normalment acaben sent estèrils) i estatura baixa. Les alteracions funcionals no afecten a la intel·ligència sinó que afecten a una característica concreta: percepció espacial, organització perceptiva o moviment. SÍNDROME DE KLEINFELTER: Hi ha dos cromosomes X i un cromosoma Y. Les manifestacions físiques són talla alta, genitals masculins, creixement lleuger de les mames i testicles poc desenvolupats. Les alteracions funcionals són l’esterilitat en la majoria de casos i algun problema educatiu. SÍNDROME XYY: Presenta dos cromosomes Y. Les manifestacions físiques són la talla alta i les alteracions funcionals són problemes d’integració social. SÍNDROME XXX: Presenten una diploïdia del cromosoma X. Les manifestacions són talla alta i les alteracions funcionals són problemes educacionals i problemes emocionals. Els síndromes que afecten a cromosomes sexuals no generen alteracions tan greus. En el cas de les dones, si presenten més de dos cromosomes X, els sobrants es silencien i no es manifesten. En el cas dels homes passa el mateix. REGULACIÓ DE L’EXPRESIÓ GÈNICA I EPIGENÈTICA: Totes les cèl·lules somàtiques d’un organisme tenen l’ADN idèntic, els mateixos al·lels pels seus gens. Tanmateix, no totes les cèl·lules són iguals.
Expressió gènica constitutiva: Alguns gens són necessaris pel funcionament basal de les cèl·lules i s’expressen sempre (gens constitutius). La regulació de l’expressió gènica permet canvis en la quantitat i tipus de proteïnes ( l’expressió de l’ADN) que es produeixen en una cèl·lula: regulació de la transcripció, modificacions post-transcripcionals, degradació del RNAm... Regulació post-transcripcional: Tot i que totes les cèl·lules tinguin la mateixa informació genètica, cada cèl·lula s’especialitza i no té a l’abast tota la informació, es fa un control transcripcional. CONTROL EPIGENÈTIC: Són canvis en la cromatina, que són mitòticament estables ( quan la cèl·lula es divideix transmet aquest canvi) i que regulen l’activitat gènica sense afectar la seqüència de l’ADN. Alguns canvis poden ser transgeneracionals. S’utilitzen marcadors químics sense alterar la seqüència d’ADN. El control epigenètic és el lloc on els gens i l’ambient es troben: L’etapa de la vida on és més probable que es doni la regulació epigenètica és en el període post-natal. APORTACIONS DE L’EPIGENÈTICA A LA PSICOLOGIA:
- L’ambient pot modificar de forma permanent l’expressió dels nostres gens. Els psicòlegs poden estudiar aquests factors ambientals.
- Experiències primerenques i neurodesenvolupament
- Marques genètiques i conducta
