¡Descarga apunts complerts OTE y más Apuntes en PDF de Derecho Constitucional solo en Docsity!
T1: L’Estat Autonòmic: construcció i evolució
Divisió horitzontal del poder: poder legislatiu, executiu i legislatiu (Montesquiu). Jean Chretien: el federalisme canadenc es més que una forma de govern. La divisió de govern de manera vertical permet una gestió del poder adaptada a cada realitat social diferent, adaptat a gent diferent en comunitats diverses. Introdueix una finalitat de comunitat de valor, on la diferencia no es un problema sinó un element constitutiu de les federacions. Dues idees: visió d’estructuració de poder i visió de reconèixer, conservar i procurar diferents poblacions i comunitats dins d’un mateix país. Qüestions introductòries: Una divisió vertical del poder diferent un criteri territorial respondria al sistema Belga, que diferencia formes de govern territorials i etnoculturals (o comunitats) a l`hora, diferenciant població francofona, germanofona i flamenca. Aquestes divisions etnoculturals acaben derivant en una projecció d’organització territorial. La relació autonomia-unitat respon a un criteri territorial que varia en el temps en funció de les necessitats i visions del moment, es una qüestió que es determina i muta amb el temps perquè respon a la realitat política de cada moment, sempre dins d’uns marges constitucionals que delimitaran l’extensió de l’autonomia. Si es genera un espai de molta autonomia descontrolada es pot crear un instint de secessió que trenqui amb la federació i esdevenir un govern propi i únic. En les confederacions l’estat reté la sobirania, son sobirans, es basen en un pacte entre iguals però la sobirania rau plenament en l’estat, esta limitada a allò que conjuntament ens va millor retenir tots (defensa, moneda, relacions exteriors...), les competències del nivell confederat son limitats i per atribució i l'òrgan federat es pot retirar sobiranament. L'estat federat es qui manté la sobirania. En les federacions hi ha una cosobirania entre els estats federats i l'òrgan general de la federació. Els estats deixen de ser absolutament sobirans i no tenen el dret d’entrar i retirar- se lliurement. Els estats deixen de ser els únics elements de la federació.
1. Els models d’estat compost en el dret comparat.
LA CONFEDERACIÓ:
La confederació és l’origen dels Estats federals. Es defineix a la confederació com aquella associació o unió d’estats que, per Tractat internacional, decideixen exercir, a través d’òrgans comuns, un cert nombre de competències. Normalment es tracten matèries relatives a aspectes militars, econòmics o bé política exterior comuna. Els acords no s’apliquen directament als ciutadans dels estats membres.
NO és pròpiament un Estat. La Unió Europea és el cas actual més similar, però l’ordenament jurídic sí s’aplica directament als ciutadans dels estats membres. Ex: els Estats Units i Suïssa van començar sent confederacions. FEDERALISMES: Federalisme: de fuerus (pacte) El federalisme està millor posicionat per donar espai a les minories. Països amb una gran diversitat de població o territorial. Permet una descentralització administrativa i executiva. Percep un reflex representatiu institucional a les identitats plurals. Quan el federalisme funciona atorga una major legitimitat de les decisions i del model: Federalisme agregatiu (EUA): primer van ser els estats que esdevenen territoris lliures i posteriorment van decidir unir-se. La constitució federal es fa a les espatlles dels estats preexistents, primer son els estats i després es la federació. Els estats cedeixen competències a un govern federal comú, la federació només te aquells poders que la Constitució consensuada pels estats li atribueix (EUA: enumerated powers). Federalisme disgregatiu (“Espanya”): primer es l’estat i després el federalisme. Es l’estat que cedeix competències a les diferents nacions o territoris federats. Federalisme a raó de la divisió de poders: Permet una representació més amplia de la societat en els territoris federals o autonòmics Fa contrapès al govern central evitant una homogeneïtat governativa en l’estat, es divideix el poder de manera que no es permet un executiu absolut. Menys capacitat de presa de decisions, lentitud legislativa degut a la complexitat dels processos, més òrgans administratius, executius i judicials. Provoca una disminució de l'eficiència en el funcionament de les polítiques. Amb la pandèmia, els models federals si que han generat, en diferents graus, una disfuncionalitat. Però les decisions que s’han pres, han gaudit d’una legitimitat molt major que les decisions preses en altres països no federals amb un sistema centralitzat on les decisions obtenen més eficiència però menys representativitat i legitimitat. És també cert que si el sistema federal no esta ben organitzat també pot donar ineficiència. Models federals en categories conceptuals: Segons origen o Federalisme d’associació: l’Estat federal neix de la unió d’Estats (ex. EEUU)
entre unitat i diversitat, i l’estat regional està en un equilibri, estat amb descentralització política però on aquest element d’unitat té més pes que el que seria un estat federal. Elements característics de l’estat regional:
- Reconeixement d’una autonomia política en favor de les regions. Aquest no ha de ser necessàriament generalitzat, pot ser que part del territori es configuri amb autonomia política i l’altre part amb autonomia administrativa. Això es dóna a les dues constitucions anteriors.
- El fonament de l’autonomia política es troba en una norma que s’anomena Estatut d’Autonomia. L’estatut d’autonomia no és el mateix que la Constitució d’un estat membre d’un estat federal perquè l’estatut d’autonomia és una llei estatal, i per tant, les regions no tenen poder constituent propi dins del marc de la constitució federal. La norma bàsica de les regions (norma fonamental) es aprovada per l’Estat.
- Existència d’unes vies molt limitades de participació de les regions en les institucions estatals o en els decisions estatals. Aquesta possibilitat de participar en la presa de decisions estatals era una característica típica del federalisme i es demanava sobretot al Senat
- Les competències de les regions solen ser més limitades que en un estat federal, tot i que això faria referència al grau de descentralització, podria ser variable, no és un element determinant
- L’autonomia financera/fiscal acostuma a ser més limitada, i es converteix en una economia de despesa. Decideixen en que gastar però no en els ingressos.
2. La qüestió territorial en la formació de l’Estat espanyol
contemporani i el debat constituent.
Antecedents:
S.XIX constitució de Cadis 1812: abans d’ella predomina com a model la Monarquia Absolutista, que suprimeix els privilegis i les constitucions d’autonomia política de la Corona d'Aragó, degut a la tendència centralista i absolutista de la resta de monarquies europees (França), Felip V intenta uniformitzar el sistema polític per concentrat tot el poder en la seva persona. La desaparició de les tradicions absolutistes suposen el final de l’antic regim i el sorgiment de sistemes d’estats diferents als absolutistes, però NO desapareix l’Estat en si. Transita a les formes republicanes de poder. S'estableix una separació horitzontal de poders (Montesquiu) i a més una separació vertical de poders (a FRA no s’estableix). Espanya al S.XVIII s'emmiralla en el model francès de superació de les monarquies absolutes que comprèn un sistema republicà centralitzat sense separació de poders vertical. En el període de feblesa del S.XIX es produeix la decisió d’un model de descentralització de PROVINCIES.
Constitucions espanyoles del S.XIX: Províncies creades pel Decret de Javier de Burgos Municipis i províncies estructuren l'Estat, fortament centralitzat en la monarquia, que serà òrgan colegislador amb el Parlament i el Senat. El paper del Senat com a cambra de notables o de segona lectura. La divisió territorial en províncies es tan amplia per donar seguretat a la Monarquia que en el fons tenia tendència absolutista centralista, si el territori es dividia en porques províncies de grans poblacions això podia suposar una amenaça per a la Monarquia, en canvi, en unitats més mínimes i petites no s’establia la possibilitat de que territoris tan insignificants es sublevessin al poder central. Projecte de constitució federal de 1873: Primer cop que es debat un model de descentralització. NO es va arribar a aprovar: Estat federal, estats regionals i Municipis. I regions especials per a les colònies d'Àfrica i Àsia Llistat de competències de la federació Senat format per representants enviats pels Estats, sense iniciativa legislativa però si amb vet legislatiu, poder d’empeachment. Caldrà esperar fins la Segona República per trobar una Constitució amb una vessant o component de descentralització territorial. Constitució Primera República 1931: Art. 1: “estat integral”: joc terminològic. Busca un model entremig entre el centralisme i federalisme. Dona una autonomia a Regions i Municipis. Art. 4: possibilitat de que lleis estatals reconeguin altres llengües. Títol I: o Art. 8: Municipis, províncies, regions constituibles. o Art. 11: Principi dispositiu: la constitució no crea cap autonomia, son els territoris els que han de decidir constituir-se per iniciativa pròpia en autonomies. No es seguirà un model up-down de decisió dels territoris, sinó que els territoris hauran de autodecidir-ho si presenten unes característiques històriques, socials i culturals comunes. les províncies poden associar-se entre si per constituir un nivell superior d’autonomia, les regions. Autonomia politico-administrativa a través d’un Estatut amb un llistat de competències. o Art. 12: requisits d’aprovació o Art. 14-18: llistat de competències Arts. 121 i 123: Tribunal de Garanties Constitucionals i legitimitat accés Regions Reflex i inspiració a la Constitució del 78 actual. La gran diferencia es la incorporació d’un Senat que es creia necessari i mancava en la 2a República. Conclusions: L’excepcionalitat del reconeixement constitucional d’un estat descentralitzat.
pressió i manifestació per a obtenir les autonomies regulades per un Estatut (igual que al 1931), Estatut que es comença a construït a la pseudo-assemblea abans que la CE sigui aprovada. En la ponència constitucional el debat de les autonomies es complex i imprecís, es configura un sistema dispositiu d’autonomies que permetia delimitar els territoris i províncies de forma autònoma sense resoldre la CE de forma definida el problema autonòmic. En el debat constituent s’enfrontaven dues visions totalment oposades: Alianza Popular (AP) –partit de dreta- i UCD –Suárez centre-. Ambdós partits defensaven una descentralització administrativa per tot el territori i una autonomia política limitada per les racionalitats històriques (democratització + descentralització en el procés de transició). El model que es tenia en compte era el de la Constitució italiana del 1947 on les regions tenien autonomia però amb controls importants sobre les regions. Partits d’esquerres, al començament del debat optaven per un federalisme però que anés lligat al principi de democràcia, principi de descentralització més procediment on el poder fos més proper als ciutadans i amb més eficàcia. No van defensar molt fortament aquesta idea, és per això que van acabar acceptant un altre model que no era federal. Partits perifèrics defensen una autonomia forta, Convergència i Unió, Esquerra republicana i Partit Nacionalista Basc. Buscaven autonomies polítiques fortes. Miquel Roca –Convergència- ja parlava de Estat plurinacional, Esquerra parlava de sobirania compartida. Defensaven molt els seus furs històrics, els seus drets històrics en un marc on el rei fos una simple figura d’unió i li garantissis un règim propi. El consens va resultar: En el tema territorial es va aconseguir obviant models preestablerts anteriorment. Ajornar decisions importants sobre temes importants a decisions futures. Model indefinit o obert perquè no s’ajusta en cap model i molts temes queden sense resoldre (amb ambigüitats). Així el resultat a la CE es reflexa en: o Art. 2: unitat i autonomia, nacionalitats i regions. S'entén per nacionalitats aquells territoris que s’han reivindicat en la seva autonomia i han persistit en reclamar-la. Les regions fa referencia a la resta de territoris que també disposaran del benefici de l’autonomia si ho desitgen. “La CE se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas” o Art. 3: llengües o Art. 69: bicameralisme, Senat com a cambra de representació territorial. o Títol VIII: Organització territorial de l’Estat
Cap 1: principis generals Cap 2: administració local Cap 3: comunitats autònomes
3. Els principis d’unitat, d’autonomia política i de solidaritat a la
Constitució espanyola.
Els principis són normes d’orientació oberta (amb cert grau de concreció) que orienten cap a on ha d’anar la regla per a desenvolupar el concepte.
3.1 EL PRINCIPI D’UNITAT:
Es pot dividir en:
Principis d’integració constitucional:
o Homogeneïtat politico-constitucional: els Estatuts de les CCAA tindran alguns elements comuns entre elles que els seus Estatuts hauran de regular (art. 152 CE):
- Regim electoral proporcional
- Parlament unicameral
- Sistema parlamentari amb president votat al parlament
- Al capdavant de cada CCAA hi haurà un TSJ o Principi d’igualtat entre CCAA: Idea d’única forma organitzativa d’autogovern, les CCAA, amb la mateixa posició constitucional Igualtat formal, a nivell jurídic i constitucional totes han de ser tractades de la mateixa manera. (STC 247/2007)No s’ha d’entendre com a igualtat una uniformitat d’ordenaments jurídics ja que no tindria sentit l’autonomia Tot hi que la CE reconeix determinats elements diferencials que estableix asimetries entre algunes CCAA: plurilingüisme, diferencies competencials, policies autonòmiques... o Igualtat bàsica de tots els ciutadans davant els poders públics autonòmics i estatals : Referint-nos en una igualtat bàsica, NO absoluta (no hi hauria autonomia sinó). Tots els ciutadans tenim uns drets bàsics dels ciutadans en tot el territori estatal. No discriminació entre nacionals dins els territoris de les CCAA: les CCAA en la seva funció legislativa i executiva no pot discriminar els ciutadans espanyols en el territori. o Solidaritat com a deure de lleialtat institucional: el comportament de les CCAA ha de ser lleial als comportaments de les altres CCAA i l’Estat, és una mena de deure competencial.
Ha de tenir una aproximació unitària que no doni distorsions de mercat. Ex. Si CAT s’avança dos anys a la prohibició de bosses de plàstic (ho introdueix abans), les empreses de bosses podrien acollir- se a la distorsió de mercat però al ser per la protecció del medi ambient (competència autonòmica) podria ser vàlid. Sistema de relacions entre els dos nivells de govern: o Relacions competencials, atribuint la capacitat d’actuar en diversos sectors: on hi ha distribució de competències entre estat i CCAA s’han de coordinar. Ex. La Generalitat vol actuar davant la contractació fraudulenta i duu a terme una sèrie d’accions que permeten identificar empreses que cometen fraus en contractació, aquesta informació l’haurà de passar a les unitats d’infracció laboral (competència estatal) i pot haver-hi infraccions fins i tot de caràcter penal (competència estatal). Implica col·laboració CCAA-Estat en dades, informació, actuacions conjuntes... Les col·laboracions permeten duu a terme determinades polítiques públiques que connectaran CCAA i Estat. o Formules de participació, deure general de lleialtat i principi general de col·laboració: Ex. Fons Next-Generation, son fons que gestiona l’Estat i es remeten a les CCAA, s’estableixen formules uniformes però cal una col·laboració amb les CCAA per distribuir tals fons de manera correcte i optima. Ex. Estat esta repensant el model de protecció dels refugiats, les sol·licituds d'asil son competència de l’Estat però el model de protecció social es autonòmic, per gestionar degudament els refugiats caldrà unes formules de participació que habiliti el correcte funcionament del sistema, sinó saltarien les relacions de conflicte discutint accions i competències. Ha d'haver-hi relacions juridificades que estableixi un sistema de resolució o Relacions de conflicte.
3.2 PRINCIPI D’AUTONOMIA POLÍTICA:
Previst en l’art. 2 CE: “dret a l’autonomia de nacionalitats i regions” És un principi estructural basat en la divisió vertical de poders. Te dues dimensions: Dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions: o Vinculat a les vies d’accés a l’autonomia i el Principi Dispositiu. o Art. 2 CE: nacionalitats i regions
o Unes entitats de caràcter històrico-cultural tindran dret a constituir-se en CCAA, una entitat jurídico-política que actua com a forma organitzativa d’autogovern. Principi organitzatiu general de l’Estat: o Organització en CCAA: sistema de dos nivells de poder (divisió vertical), l’estatal i el subestatal (autonòmic). o Les CCAA són entitats dotades amb capacitat d’autogovern. Aquesta suposa l’exercici de potestats legislatives i administratives amb capacitat d’orientació política pròpia i diferent de la dels òrgans centrals. o Idees principals: Les CCAA són centres de govern Les CCAA son entitats dotades de potestat de naturalesa estatal, no significa que siguin Estats, pero si comparteixen potestats amb aquests. o Les 3 potestats de les CCAA: Potestat d’autoorganització: cada CCAA es pot dotar dels seus òrgans propis de govern Potestat marcada per la CE: o Art. 152 CE: estableix institucions mínimes i necessàries que han de tenir les CCAA (president, Govern, Assemblea legislativa i TSJ) Potestat legislativa: Les CCAA poden adoptar lleis, per sota de la CE i l’EA Decret legislatiu i Decret llei (des de 2006, mateix rang que l’estatal) Potestat executiva: Potestat d’aplicació de les lleis per part de l’Administració Potestat de direcció política del Govern i Parlament
3.3 PRINCIPI DE SOLIDARITAT:
Referent al funcionament autonòmic, no a l’estructura. Inspira les relacions entre Estat i CA o entre CCAA És un deure juridicopolític, ratificat pel TC Dos supòsits: o Relacions entre diferents subjectes amb objectiu comú: se'n desprèn un interès general, un deure de col·laboració. o Interès d’un actor respecte afers d’un altre: Límit negatiu : no lesionar els interessos de l’altre Deure positiu: deure d’auxili recíproc, de col·laboració en tasques mútues. Deure d’ajudar als demés per a que els demés assoleixin els seus deures propis, regulats a la llei 30/92.
o Via ràpida complexa (art. 151.1 CE) : requeria ¾ dels municipis de cadascuna de les províncies i referèndum. S’havia de demostrar aquesta voluntat d’iniciar el procés de constituir-se en CA en cas de no tenir Estatuts anteriors o reclamacions històriques. Ex. Andalusia Via Lenta (art. 143 CE): accés inicial a competències de l’art. 148 i 5 anys després podien accedir al sostre competencial del 149.1 CE. o Tramitació pel procediment de l’art. 143 però aprovació d’una LO complementaria per assegurar el màxim sostre competencial (art. 149 CE) Ex. Canàries (LOTRACA) i Valencia (LOTRAVA), lleis que addicionen les competències al seu Estatut ja que no les tenien pel procediment implementat. o Resta: 10 CCAA amb sostre competencial 148 CE, que a partir de 1992 van accedir al sostre de competències del 149 CE (LO i reformes estatutàries) Disposició addicional (territoris forals) : Navarra (LORAFNA) Aquest model, als anys 1980/81 va generar una divisió entre CA constituïdes i províncies soltes, sistema que provocava gran distorsió, Suárez i Gonzalez es van posar d’acord per constituir tot el territori en CCAA. “cafè para todos” Al 1982/83 hi hauria una classificació de 3 models de CCAA, la primera generació d’Estatuts.
- CCAA de via ràpida amb sostre competencial ampli.
- CCAA de via lenta però amb una LO que amplia les competències fins gairebé les de via rapida.
- CCAA de via lenta únicament amb sostre competencial baix. *Territoris forals: Navarra El 1992: totes les CCAA de sostre baix reformen els estatuts per ampliar les seves competències tal i com permet el 143 CE. Cada estatut es diferent dels altres, les llistes de competències es desglossen en títols competencials, la CE ofereix títols competencials i les CCAA poden escollir si adoptar-les o no. Totes aquelles competències que s’ofereixin i les CCAA i no adoptin, seran competències de l’Estat (clàusula residual). Ex. Catalunya, durant molts anys era la única CA amb competència penitenciaria Hi ha dos llistats de competències: 149 CE (dona els màxims): conjunt de competències que l’Estat reté, son seves. Espai en “negatiu” no inclòs al 148 CE però que tampoc topa amb el 149 CE, Competències a assolir per CCAA de sostre alt però amb les bases establertes per l’Estat. (Què es essencialment allò bàsic??)
148.1 CE (dona els mínims, sostre baix): llista de competències que les CA poden assolir. Són per les CCAA de sostre baix (143 CE), a les que podien aspirar. Les CCAA de sostre alt podien assolir aquestes competències més unes mes. Actualment el 148 CE es inservible ja que totes les CA son de sostre alt. Ex. 149 CE: es competència de l’Estat les bases generals de l’Economia. Actualment totes les CCAA, independentment de la via implementada, tenen un sostre de competències relativament alt. En algun cas, l’Estat va fer servir unes disposicions que permeten canalitzar el procés d’arribada de l’Autonomia per facilitar-la. Ex. Andalusia, va necessitar d’una Llei de Corts per assolir els ¾ necessaris per a constituir l’autonomia, degut a que en un municipi d’una província no es va assolir.
2. ETAPES EN LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT AUTONÓMIC: LOFCA: regula el finançament de les autonomies llei que s’ha de canviar cada cop que es modifica el sistema de finançament autonòmic. 1. 1980-1984: posada en marxa de l’autonomia i de les institucions. a. LOAPA (armonización proceso autonómico) : intenta canalitzar el procés i desenvolupament de les CCAA, el TC el va declarar inconstitucional en la majoria dels seus preceptes, al·legant que envaïa competències autonòmiques, que trencava el principi dispositiu i el d'autonomia. Això va donar ales al desenvolupament autonòmic, l’Estat NO podia intervenir en el desenvolupament autonòmic, cada CCAA havia de desenvolupar pel seu compte. b. Període de transferir competències i traspassar mitjans. Necessitat d’acordar entre Estat i CCAA els recursos existents traspassat i els costos del seu manteniment o reparació. S'ha de transferir la competència acompanyat d’uns traspassos de mitjans que permetin desenvolupar-les adequadament. Aquest procés es duu a terme a través de comissions bilaterals (identificar i quantificar els traspassos), es publiquen al BOE els RDT (Real Decreto de Traspassos) 2. 1984-1995: Consolidació de la majoria de govern (PSOE, Felipe Gonzalez) i el desplegament de les competències: a. Ingrés a la Comunitat Econòmica Europea, reconvertiment de diversos sectors econòmics (industrial, pesquer...). nou actor que pren decisions polítiques a un nivell no esperat, aquestes decisions s’han d’implementar i s’ha de participar en el seu debat (quotes de llet, d’oli, regulació pesquera,...). Les CCAA tenen un gran interès en el debat de l’Estat i els seus representants amb la CEE amb la presa de decisions que es pren a Brussel·les. La gestió de directius directes provinents de la CEE donen un marge molt menor a les CCAA, encara que siguin en matèria de les seves competències, les directrius
5. Característiques generals de l’estat de les autonomies: el debat
sobre el model.
Es pot definir el model autonòmic a partir de tres adjectius:
- Obert
- Negatiu
- Asimètric o diferencial 1- OBERT: En el sentit que la forma territorial de l’Estat no està directament definida a la CE. No respon a una decisió del constituent i les CCAA no estaven creades en el moment de crear-se la CE Les CCAA no estan enumerades en la CE El Principi Dispositiu continua existint un cop formades les CCAA i es manifesta en les reformes de l’Estatut. El Principi manté una obertura constant del model. 2- NEGATIU: Representa un model singular: es diferencia dels models estatals anteriors i preestablerts, no es íntegrament un estat federal pero tampoc centralitzat. Les CCAA no tenen Constitucions pròpies, hi ha una base de manca de pacte federal, el constituent va fugir del federalisme, no va voler copiar cap model. 3- ASIMETRIC O DIFERENCIAL: El model permet una homogeneïtat mínima o bàsica entre les CCAA que la composen i alhora reconeix diferencies entre les CCAA. Respon a una idea general d’Estat Diferencial. El model respon a dos principis o animes que s’intenten conjugar per respondre a les diferents demandes que hi ha darrera del model. Principi de les entitats territorials: o Creat per protegir determinades identitats històriques. o Reconeix elements diferencials i aquests tenen reconeixement constitucional. o Elements: Llengua: art. 3.2 CE Dret civil propi: art. 149 CE Sistema financer particular: disp. Add. 1ª CE Sistema institucional: lligat als drets històrics, Policies autonòmiques: PB, Navarra i CAT. Territoris que a la 2a Rep ja havien tingut policies pròpies Principi d'eficàcia pública lligat al principi de descentralització o És a dir, una segona raó es crear una estructura estatal que acosti la presa de decisions als ciutadans. Nou nivell de participació del ciutadà a les decisions
públics. Si ens basem en aquest segon principi, tendirem mes a la homogeneïtat i cap a la igualtat de les CCAA.
T2. Els estatuts d’autonomia. L’Estatut d’autonomia de
Catalunya de 2006
1. L’estatut d’autonomia com a norma institucional bàsica de les
comunitats autònomes: naturalesa, contingut, reforma i control
És la norma: Creadora de la CA Constitutiva de la CA: defineix els elements de la CA i en dota de contingut Institucional bàsica de la CA 1- NATURALESA (art. 147.1 CE)
- “Norma institucional bàsica de la CA”, fonament de l’ordenament jurídic de la CA i norma d’inserció del mateix dins de l’ordenament jurídic estatal.
- Doble naturalesa jurídica: es alhora llei orgànica estatal i norma institucional bàsica de la CA a. Processos d’elaboració i reforma: complexos i diferents als de LO ordinàries (arts 81, 146 i 147.3 CE), conseqüentment NO poden ser reformats per normes estatals posteriors, tenen un procediment especial de reforma ja que la iniciativa legislativa la te el Parlament i les LO no son votades al Parlament. Normes hibrides de doble naturalesa i doble tramitació (conseqüentment doble legitimitat), participa un òrgan legislador autonòmic (Parlament) i un altre estatal (Senat i Congrés) tanmateix en els estatuts de via ràpida també s’efectua un referèndum. i. Elaboració: 1. Per Via Lenta (art. 143.1 CP) ho faran via procediment de l’art. 146 CE: a. Es crea una assemblea (membres de les diputacions provincials i dels diputats i senadors d’aquelles províncies a les Corts Generals) b. S'elabora Proposta d’Estatut
- Limitació: el TC ha dit que el contingut dels EA es de disposició flexible pero no tot està permès ja que sinó supeditaria la jerarquia. L'únic que pot declarar invàlid el contingut d’un EA és el TC, és un control només negatiu, hi ha uns límits en els continguts, no pot usurpar/reivindicar la regulació de matèries reservades a altres LO (Ex. no pot regular allò que pertoca a la LOTC, aspectes de finançament autonòmic propis de la LOFCA) b. Projecció específicament territorial: c. Normes pactades amb intervenció d’institucions estatals i autonòmiques, suposa: i. Submissió a la CE: els EA son susceptibles de control de constitucionalitat (art. 27 LOTC) ii. Norma superior de l’ordenament autonòmic: resta de normes s’han de conformar al mateix. Norma institucional bàsica de la CCAA iii. Paràmetre (criteri d’interpretació) de constitucionalitat d’altres normes estatals i autonòmiques (art. 28 LOTC) ja que els EA també conformen el bloc de constitucionalitat. Tots els estatuts autonòmics es relacionen en que totes elles son LO Especials, per sota de la CE. Un Estatut es a la vegada norma catalana i norma estatal. La CE i els Estatuts formen part del Bloc de Constitucionalitat dins el rang de normes de l’Estat. Paràmetres competencials dels EA: Els EA tenen per competències TOTES aquelles NO reservades per l’Estat en l’art 149 CE i a més com a límit màxim totes aquelles matèries que estan reservades per a LO. Congelació de la norma: elevar de rang la norma (Llei a LO o LO a EA) per impedir que el següent legislador sense majoria suficient pugui modificar-la. El TC ho tombaria davant d'una impugnació, Principi de conservació de la llei: el TC rebaixa l’excés de rang per conservar la forma i evitar la congelació per aquelles normes que s’han aprovat per un rang superior del que “pertocaria” **2-CONTINGUTS DELS ESTATUTS (art. 147 CE):
- Denominació i creació**
- Territori: delimitació territorial en funció a les províncies que van encetar l’Estatut
- Organització i seus institucionals: El TC ha dit que és una reserva relativa, que vol dir que no es necessari que tot el tema estigui regulat a l’Estatut, sinó que pot reenviar a altres normes autonòmiques la regulació més especifica d’aquestes qüestions. Tot i així, la majoria d’EA fan una regulació bastant amplia i detallada (això provoca que si volen canviar qualsevol cosa detalladament, ja s’haurà de reformar l’EA).
- Assumpció de competències: S’estableix el principi d’assumpció estatutària de les competències, vol dir que les competències no són atribuïdes directament des de la CE, sinó que les competències són les que estan regulades a l’EA. En les bases a l’Estatut ja es preveuen comissions mixtes de traspassos (integrades per la CCAA i l’Estat) on es negocia quins mitjans personals i materials estan vinculats a les competències assumides
- Altres continguts: drets estatutaris, símbols, organització territorial, econòmica, administrativa, llengua, etc... el TC admet que el que contempla l’art. 147 CE és un contingut mínim i obligatori pero que hi ha espai per a altres continguts.
- Límits: reserves legislatives en normes específiques. Els EA poden ampliar el contingut sota la base d’aquelles competències que te assumides. 3-REFORMA EAC: Clàusules de reforma al mateix estatut, es necessari 2/3 dels diputats parlamentaris per engegar una reforma simple (no afecta l’Estat, Ex. Síndic de Greuges) o agreujada (afecta l’Estat) Provisions constitucionals sobre la reforma estatutària, els estatuts aprovats per referèndum via art. 151 CE (152.2 CE: exclusivitat de reforma/modificació) importància del procés d'accés a l’autonomia empleat (via rapida i lenta). Dues vies: o Simple (art. 222 EAC): NO afecta l’Estat. Es fa el projecte normatiu amb 2/3 del Parlament i s’envia a les Corts indicant que no afecta a l’Estat, si les Corts no es consideren afectades ho tramitaran per LO. S'entén ratificada amb 30 dies de silenci. No hi ha debat ni discussió a les Corts, tràmit directe. Si les Corts s’entenen afectades i s’han de manifestar passarà a ser una via agreujada per l’art. 223 EAC.
